Zeitgeist: Moving Forward

THE REVOLUTION IS NOW

CC > Translate Captions > Català

Les escenes finals de la pel·lícula (a partir de 2:32) coincideixen amb l'actualitat...

Tahrir Square, Cairo, Feb 1 2011 from Oliver Wilkins on Vimeo.

Mubàrak al volant

Gnosi blogològica

"Pienso también en un blog y en un blogger egocéntrico y narcisista en extremo, expresión de un estado de conciencia alterada que desarrolla para ser él mismo y, por ende, más feliz. Escribe y se contesta; no permite que nadie se incorpore, erradica incluso sus nombres, y en una suerte de heteronomía suprema, cree ser quien no es y es a la vez en quien cree. Ha creado la trampa del blog en que nadie penetra porque no le permiten quedarse atrapado. Demiurgia doméstica. Recurso útil. Más allá de la soledad y de la locura. Desatino controlado.

El bloguero es ave migratoria, de talante caprichoso en sus viajes y poco escrupulosa a la hora de comer -lo mismo se alimenta de carroña y detritus que de sabrosos y adecuados nutrientes: no distingue entre el “bien” y el “mal”. Supongo que entre los blogueros ha de abundar el que expresa sólo a él, y le siente magnífico, creativo, muy literario… genial, confundiendo las tormentas desatadas en el interior del organismo con la real inspiración. Así somos.

Y el blog puede convertirse en una obra del arte literario, y no tan pequeña: se extiende a lo largo de un tiempo indefinido, su tamaño podría llegar a ser mayor que el de El Quijote, tiene además entrantes y salientes, promontorios, abismos, depresiones… es como la misma naturaleza, la de la propia persona y sus altibajos emocionales, lo que le debe a lo endógeno y a lo exógeno; además, se cuece deprisa, no hay tiempo a corregir, va directo del productor al consumidor y refleja una actualidad concreta, rabiosa, aquella de la interpretación que da el individuo a los hechos que suceden en la vida, la suya, la de los otros, la gnosis y prognosis del colectivo próximo y lejano… lo que quiera, ¿por qué no?"

Ricardo Lanza

Seguretat?

L'afany de seguretat ens empeny a conservar allò que tenim, molt o poc, no fos cas que demà ens quedéssim amb el cul a l'aire, sense esquelles ni bous ni bugades ni llençols, amb la nevera buida i el compte corrent buit i el cor buit i tota la buidor absoluta d'haver-nos-ho jugat tot a la carta del risc i haver perdut la partida. Instint de supervivència. Aspirant al somni de la vida assegurada, ens avenim al miratge més idiota: pensar que les coses i nosaltres continuarem igual demà i passat demà i l'altre. S'ha de ser molt ruc per a no adonar-se de la ridiculesa d'aquesta ficció. Obriu els ulls i comprovareu que tot trontolla, que res no és estable, ni els governs ni les plaques tectòniques, i menys el cervell o el cor humans. Feu-me cas: no tingueu por dels canvis, dels terratrèmols, de les revolucions. L'única seguretat segura és la mort. Només per això cal viure intensament cada batec, cada passa. Hi ha qui viu com un fòssil dins una caixa forta. Cadàvers cagats de por.

Diner & Consciència

Benvinguda la crisi, si ens ajuda a despertar...

Aspiracions legítimes

No em sento obligat a res. En tot cas, l'únic deure que tenim és ser feliços. Més que escriure una bona novel·la, el que cal és convertir la teva vida en la millor novel·la possible, sobretot quan t'adones que les paraules fan curt i que els ideals, amb el temps, es dilueixen com els colors de l'arc iris després de la pluja. Potser trobar el sentit dels teus actes. Potser aclarir la direcció exacta del futur. Són aspiracións legítimes.

El món s'ha posat massa interessant per a continuar mirant-se el melic. N'estan passant de grosses. Espectadors privilegiats, assistim al final d'una època i al naixement d'una altra. Tota crisi implica una metamorfosi, a nivell personal o social, fins que la papallona s'escapoleix del cuc. No hi ha escapatòria: o aconseguexies volar o t'enfonses definitivament.

Tears for Freedom

I kiss the dust under your feet...

Long Life Global Intifada

This is a glimpse of what is coming to the streets of America & Europe soon...

Tienen la policía, el dinero, el poder, pero nosotros tenemos la fuerza del pueblo...

Com l'aigua cristal·lina

El destí reparteix les cartes amb les quals ens hem de jugar aquesta vida. No puc queixar-me de les cartes que m'han tocat. Cada carta és un regal, fins i tot les dolentes.

Cal estar a l'aguait, no badar, com el llop que sap que del seu silenci depèn l'èxit o la supervivència. En el silenci el temps es detura, s'esvaeixen les aparences, tot és proper, ara i aquí, real.

Hi haurà un dia en el que ja no et caldrà cercar res més, ni omplir cap buidor, ni apaivagar cap pena, ni assolir cap saviesa. Hi haurà un dia en el que tot esdevindrà simple i transparent, com l'aigua cristal·lina que brolla de la font.

Islàndia com a model

La revolución silenciada

Tras los pasos de la Tierra del Hielo

Into The Wild

"Si vols alguna cosa de la vida, vés-la a buscar"

The core of man's spirit comes with new experiences.
(El nucli de l'esperit humà es nodreix amb experiències noves)
But you're wrong if you think the joy of life comes principally from human relationships. God's placed it all around us. It's in everything. In anything we can experience.
(T'equivoques si penses que la joia de viure prové principalment de les relacions humanes. Déu es troba al nostre voltant. Està en totes les coses. En tot allò que experimentem)
But when you forgive, you love. And when you love... God's light shines on you.
(Quan perdones, estimes. I quan estimes... brilles amb la llum de Déu)
Hapiness only real when shared.
(La felicitat només és real quan es comparteix)

La conspiració del diner

Un home lliure

Potser mai no he aspirat a res més. Potser no podria trobar una autodefinició més adient. Potser la resta de coses empal·lideixen davant la magnitud d'aquest fet. Potser ha valgut la pena renunciar a allò que els altres consideren imprescindible, per tal de poder seguir sense por el camí fins al fons de mi mateix. El cas és que aquest matí algú m'ha dit: "ets un home lliure". És la segona vegada que ho sento en pocs dies. Cal alliberar-se també de les opinions alienes. Per molt gran que sigui, la llibertat mai no serà completa.

Amanece sin niebla. Hemos estado una semana sin ver el sol. La piel de los campos es pura escarcha. Crecerá la mañana y el cielo sin nubes oxigenará mi alma. Hace un frío polar. Todo es nítido como el contorno de las letras con las cuales construyo palabras con las cuales construyo frases con las cuales construyo textos con los cuales me construyo.

Traveling

Twenty years from now you will be more disappointed by the things that you didn’t do than by the ones you did do. So throw off your bowlines. Sail away from the safe harbor. Catch the trade winds in your sails. Explore. Dream. Discover.

Viatjar és una de les coses més profitoses que pots fer a la vida, aquesta curta, rutinària i avorrida vida. Descobrir paisatges nous, cares noves, moure les cames, les neurones, sortir d'allò conegut per a lliurar-te de ple a l'aventura del desconegut.

Viatjar hauria de ser obligatori. Destarotar els hàbits sedentaris, posar entre parèntesi les presumptes seguretats que t'engarjolen, defugir la por davant la incertesa del demà incògnit, improvisar sobre la marxa.

Viatjar ens fa créixer, ens enriqueix, eixampla les parets dels prejudicis. Cada nova passa que fem ens allunya de la rigidesa i ens acosta a la flexibilitat, condició indispensable de la saviesa.

Vull dir viatjar, no fer el turista. Per a fer el turista val més que et quedis a casa.

1,5 tones d'or

La dona del president de Tunísia Ben Alí, Leila Trabelsi, va treure una tona i mitja d'or d'un banc tunisià just abans d'abandonar el país, ha revelat el diari Le Monde, que cita fonts dels serveis secrets francesos.

Ben Alí va abandonar el país, després 23 anys de fèrria dictadura, pressionat per una revolta popular instigada per la crisi i per les evidències de corrupció en el poder.

Pel que sembla, "Leila Trabelsi, la dona del president de Tunísia, va anar al Banc de Tunísia i va demanar al director que li lliurés l'or. El director del banc s'hi va negar, però al final li'l va donar després que truqués per telèfon el president ", diu Le Monde.

Amb els lingots a la maleta (deu ser una Vuitton de les grosses), Trabelsi va volar a refugiar-se a Dubai. Dies després va partir a l'Aràbia Saudita per trobar-se amb Ben Alí. "Pel que sembla, la dona de Ben Ali va abandonar el país amb una tona i mitja d'or valorada en 45 milions d'euros", li va dir una font al diari francès.

Aquest dissabte, un cop es va conèixer que la família Ben Alí havia abandonat el país, nombroses persones van carregar contra les propietats privades de la família, considerada la més corrupta del país.

I la xiqueta va començar fent de perruquera....

A hores d'ara

Que el món s'acaba és un fet a hores d'ara totalment indiscutible. Només cal mirar els Telenotícies. No és la crisi econòmica (que en realitat és una crisi sistèmica, el fracàs estrepitós del capitalisme salvatge), sinó coses encara molt més estranyes: tempestes solars, terratrèmols, diluvis, erupcions volcàniques, revoltes populars, virus mutants, la mort inexplicable d'animals i altres variades catàstrofes còsmiques, climàtiques, biològiques i socials que precedeixen la fi dels temps. La mare Gaia ja n'està més que tipa, de nosaltres. Per acabar d'arrodonir aquest engrescador panorama escatològic només cal que ara ens ataquin els "extraterrestres" i exterminin una part considerable de la població mundial (lo del terrorisme islàmic-Al-Qaida-Bin Laden ja no cola, i han d'inventar nous "enemics"). Conspiranoic? No pas.

Que sobra gent és un fet a hores d'ara totalment indiscutible. Com s'ho faci el Poder per a dominar-nos i fumigar-nos, és un altre tema. De vegades és destraler i de vegades una mica més subtil. Jo de vosaltres estaria ben atent. No val a badar, que això és el preludi del 2012.

I no desespereu. Segons la profecia, sobreviurem almenys 144.000. Una bonica xifra.

Uneix-te a una causa justa

PS1: By the way, què passa amb les abelles???
PS2: Si vols riure: Idiocracy

Inquietants

Kubrick i Medem són els meus directors de cinema preferits. Per què? Perquè resulten inquietants en la mesura que aconsegueixen traspassar la shallowness (que, segons Oscar Wilde, és el vici suprem). Potser direu que són massa filosòfics. Certament. Però el que m'inquieta de les seves obres no és pas la càrrega filosòfica, sinó allò que s'amaga més enllà de les paraules i de les imatges, allò que s'insinua rere el decorat aparent o l'argument més o menys encertat.

Inquietants i pertorbadors haurien de ser tots els artistes, tots els que aspiren a crear quelcom innovador que pugui sacsejar les estructures presents. Es tracta de remoure i de commoure l'estat catatònic generalitzat. Si una pel·lícula o un llibre no aconsegueixen provocar un cert terratrèmol interior en l'espectador o en el lector, ja podem plegar. L'art no ha de servir per a refermar res, ans al contrari. Per això l'autèntic art sempre ha desafiat el Poder.

PS: Un altre director sant de la meva devoció i d'allò més inquietant és Ingmar Bergman. El setè segell és un film insuperable.

Canyars, crepuscles i bolets

A l'hora de dinar em poso a caminar riu avall. A l'altura de Butsènit travesso el riu i torno a casa pel camí vell d'Albatàrrec. Dues hores magnífiques. Fa una temperatura molt agradable. Els pagesos esporguen. Trobo algun ciclista. L'horta, sense fulles ni fruits, és pura melangia. Abans de la via de l'AVE hi ha uns canyars esplèndids flanquejant el camí.


Al vespre l'horitzó em regala un espectacle immens. Cada posta de sol és única, irrepetible. La d'avui em deixa bocabadat. Els taronges esdevenen vermells i porpres entre una munió de núvols espargits. La propietària de l'apartament ha vingut a cobrar el lloguer. Si sabés el veritable valor que té aquesta terrassa (l'espectacle diari dels crepuscles), me l'apujaria ipso facto.

Mentre es difuminen les darreres pinzellades de l'ocàs, em disposo a iniciar la lectura del llibre El bolet i la gènesi de les cultures, de Josep Maria Fericgla. Fa anys que el tenia pendent.

11.1.11

Avui és un dia farcit de números uns: 11.1.11

Rebo un mail d'un mitjà digital demanant-me un article per al seu anuari. Responc el següent:

Hola,

Un dels meus propòsits per l'any 2011 és escriure només si em paguen. Ja no tinc edat per a fer el passerell. Si he d'escriure de franc, doncs ho faig al meu blog, on no tinc limitació ni de caràcters ni de temes ni de res. A més, em consta que al blog em segueixen una bona colla de lectors fidels d'ençà que fa 7 anys vaig començar a bloguejar. La resta no em crida gaire l'atenció, sincerament.

Una cordial salutació

Camí de l'escorxador

Si la primera part de la vida és un procés d'apropiació més o menys indiscriminada de tot el que se'ns presenta (aprenentatges, experiències, relacions personals, possessions materials i immaterials, etc.), la segona part de la vida hauria de ser un procés invers, és a dir, un camí de deseiximent que ens anés alliberant de tots els esclavatges que hem anat adquirint en el passat.

Dit així, pot semblar força utòpic, atès que el sistema de valors vigent (certament manicomial i cada cop més en crisi) fonamenta la identitat personal en les propietats que cadascú té. Però el que tenim ens restringeix i no ens deixa ser el que realment hauríem de ser: rius que flueixen, núvols que passen, ocells que volen, arbres sense arrels...

O som capaços de transcendir el model imperant que ens ha portat fins aquest atzucac o no se salvarà ni l'apuntador, de l'apocalipsi capitalista. Ja fa temps que només m'importa una cosa: trobar la manera d'escapar d'aquesta societat suïcida, d'aquesta Matrix plena d'ovelles lobotomitzades que belen alegres camí de l'escorxador.