10.1.11

Camí de l'escorxador


Si la primera part de la vida és un procés d'apropiació més o menys indiscriminada de tot el que se'ns presenta (aprenentatges, experiències, relacions personals, possessions materials i immaterials, etc.), la segona part de la vida hauria de ser un procés invers, és a dir, un camí de deseiximent que ens anés alliberant de tots els esclavatges que hem anat adquirint en el passat.

Dit així, pot semblar força utòpic, atès que el sistema de valors vigent (certament manicomial i cada cop més en crisi) fonamenta la identitat personal en les propietats que cadascú té. Però el que tenim ens restringeix i no ens deixa ser el que realment hauríem de ser: rius que flueixen, núvols que passen, ocells que volen, arbres sense arrels...

O som capaços de transcendir el model imperant que ens ha portat fins aquest atzucac o no se salvarà ni l'apuntador, de l'apocalipsi capitalista. Ja fa temps que només m'importa una cosa: trobar la manera d'escapar d'aquesta societat suïcida, d'aquesta Matrix plena d'ovelles lobotomitzades que belen alegres camí de l'escorxador.

3 comentaris:

josepmanel ha dit...

Llegint Étienne de La Boétie i el seu "Discurso de la servidumbre voluntaria" per intentar comprendre...

Toni Ibañez ha dit...

Et recomano també una deliciosa obreta d'Erich Fromm: "La por a la llibertat"...

(Joan Montes) ha dit...

Toni, i també del Fromm "Tenir o ésser", relacionat amb el post.

I t'anava a dir que el que has escrit, desaprendre, anar a l'essencial, és comú a gent que ha destacat en diferents disciplines. Ara ho recordo -així ho diuen- respecte a l'evolució de la pintura d'en Miró: direcció a la simplicitat.