CR16

L’autarquia o autosuficiència: no dependre de ningú, decidir per tu mateix qui vols ser, què vols fer, on vols anar; no tenir amo; no obeir ni manar; evitar les dependències; que les vint-i-quatre hores del dia, els set dies de la setmana, els dotze mesos de l’any, tots els instants siguin teus; no tenir por; no deure res; no demanar res; no esperar res; viure despreocupat de l’opinió dels altres; no seguir cap líder ni voler ser líder; mantenir la distància amb el ramat; anar per lliure; desconfiar dels polítics i de qualsevol persona quan hi hagi diners pel mig; desaferrar-te de les coses materials; adaptar-te a qualsevol circumstància; ser capaç de canviar camaleònicament i no deixar entreveure mai quina és la teva veritable creença; no tenir creences, sinó aprendre a gestionar els fets; crear la teva pròpia filosofia (taoista i llibertària); saber fugir quan calgui; no romandre mai massa temps; callar més que parlar; no donar explicacions; passar desapercebut; riure’t de tu mateix.

CR15

No hem vingut a passar l’estona ni a mirar cap una altra banda quan vénen maldades. Som aquí per a lluitar per un món millor. Hem vingut a canviar les condicions injustes d’un sistema intolerable que només beneficia als poderosos i condemna la majoria a la misèria. Som revolucionaris. Tenim ideals i la força de les conviccions. Volem construir una República de dones i homes iguals, lliures, solidaris. No, no hem vingut a passar l’estona ni a ser còmplices dels botxins. Arriscarem la vida per a salvar la llibertat. El bé més preuat és la pau, però no pot existir pau sense justícia. Prou mentides, prou repressió, prou manipulació, prou amenaces, prou jutges i prou policies. Demanem allò que és nostre: decidir què volem ser i amb qui volem estar. Que ens deixin ser el que som. Contra tots els feixismes i totes les tiranies, proclamem el govern del poble, l’autogestió, la lliure expressió, la lliure circulació, la lliure i sagrada essència de l’ésser humà: l’individu que s’uneix amb els altres en defensa de la seva dignitat. Visca la República Catalana! 

CR14

Ja fa dos dies seguits que fas l’ascensió al Puig d’Esquers, la muntanya sagrada més propera de casa, amb permís de Sant Salvador de Verdera. Són 600 metres de desnivell sortint de la platja. Del cim estant, albires tot l’Empordà amb els seus pobles escampats per la plana, el massís del Canigó ple de neu, l’Albera, Colera, Cap Ras, Llançà, Cap de Creus, el Pení, la serra de Verdera... 

La visió de l’ocell et permet allunyar-te una mica de la realitat arran de terra. Els temps que vivim estan plens de misèria ètica. Predomina la mentida, l’abús de poder contra el dèbil, l’amenaça de la llibertat, l’odi encegador com a motor de les accions... 

L’altura de mires et permet desvincular-te una estona per a poder meditar. Les muntanyes tenen aquesta virtut: ens enlairen, ens espiritualitzen. 

Esquers està envoltat de dòlmens. El quars blanc és la pedra mare del cim. Serveix per a purificar les energies negatives, tonificant el sistema nerviós i equilibrant el camp magnètic. 

El món és boig i hem de ser capaços d’estar-hi sense ser-hi, si no volem ser engolits per la voràgine dels esdeveniments. Hi ha la distància exterior i la distància interior. Ambdues són necessàries. Les notícies poden ser nefastes, però depèn de nosaltres com les interpretem, com hi reaccionem. Ens afectaran més o menys en la mesura que aprenguem a relativitzar-les. 

Empresonats o lliures, el que som està més enllà, fora de les circumstàncies temporals i espacials. El que som és superior a qualsevol contingència terrenal o material. 

CR13

No se’n va l’hivern ni la tristesa oceànica dels cors magolats pels cops de porra fa mig any. Fa sis mesos vam ser estomacats per votar. La violència dels cossos de seguretat de l’estat contra les persones indefenses que només volíem votar. El delicte de votar. La rebel·lió sediciosa de les paperetes i les urnes. El perill de l’exercici de la democràcia. L’estat té el monopoli de la violència per tal de perpetuar les lleis que protegeixen els poderosos contra el poble. Els lladres i el corruptes sempre guanyen. La banca sempre guanya i, si perd, és rescatada. Fa sis mesos. No ho oblidarem mai.

CR12

Pujo dalt del cim per albirar millor l’horitzó.

Sense pors ni lligams, avanço cap a la mort,
l’alliberament definitiu.
El cos pesa i s’arrela. L’ànima vol volar.
Vés amb compte que el cor no sigui àncora.
Estima tothom i no siguis propietat de ningú.
Ni de tu mateix.
El teu cos pertany a l’univers,
fins el darrer àtom.
La teva ànima pertany a la llum,
fins la darrera xàldiga.
Som fills de la terra i de les estrelles. 
Aquesta és la nostra esquizofrènia. 

Pujo dalt del cim per albirar millor l’horitzó.
El Sant Greal al Castell de Sant Salvador de Verdera.
El Cap de Venus penetrant la Mar Nostra.
Som fills d’una meuca i d’un pirata.

CR11

Fas veure que pots continuar vivint en la teva normalitat, a casa, a la feina, amb la gent, sortint al carrer, anant de vacances, adormint-te amb aquella placidesa dels nadons que no en saben res, de les cuites humanes. 

Menteixes. T’enganyes. Res no pot ser el mateix quan la injustícia clama al cel, quan la tribu pateix les bastonades de l’orangutan, quan els germans sagnen, les filles criden i les àvies ploren. No. No hi pot haver normalitat. 

Pots fer veure el que vulguis, com si vols fingir que la terra és plana i l’enemic acabarà tenint clemència. L’enemic és enemic perquè és cruel. Allò que el fa enemic és la seva inhumanitat. L’enemic administra el dolor sense contemplacions. 

Llavors, mira’t al mirall i pregunta’t: què puc fer perquè s’acabi tot això? Perquè es tracta de fer, no pas de callar i dissimular que no passa res. 

Què pots fer? 

La resposta és dins el cor.

CR10

No s’és res si no s’és poble, deia Estellés. Era encara negra nit quan ens hem trobat al pàrquing de Vilabertran. La lluna s’acomiadava Canigó enllà. Els cotxes en corrua fins a Hostalets. Pel camí se n’anaven afegint més. Lluernes clandestines. A les sis en punt hem tallat l’AP7. Pneumàtics, tendes de campanya, pintades, banderes, càntics. Devíem ser un miler de patriotes. Primavera catalana. Llibertat presos polítics. Sols el poble salva el poble. Els carrers seran sempre nostres. Puigdemont president. El sol ha tenyit el cel de porpra. Les hores passaven amb tensa calma. Primer ha arribat l’helicòpter, després una trentena de furgonetes amb uns 250 policies que s’han situat estratègicament. Han sonat els altaveus. Han començat les garrotades. Un grup de valentes i de valents s’han assegut a terra fent pinya tot formant un cercle. Se’ls han hagut d’emportar un per un com si arrenquéssin cebes. Cantàvem tota l’estona. Ploràvem tota l’estona. No s’és res si no s’és poble. Ha sigut la cinquena notícia de l’informatiu.

CR9

Te’n tornes cap a casa amb un cop de porra a la cuixa, ranquejant, mentre penses que els tentacles del Leviatan són perillosos, que ja t’ho diu sempre ta mare: fill meu, no vagis a les manis que rebràs, i té raó, les garrotades esdevenen tatuatges que romanen setmanes, records delebles de la gesta de l’individu contra la Bèstia, i et ve al cap John Smith, aquell heroi galdós d’Orwell: If you want a picture of the future, imagine a boot stamping on a human face, forever. 

Per sempre més, l’individu està vençut contra el Partit, i la seva presumpta llibertat és un miratge, i et ve al cap Unabomber i Throreau i Stirner i tota la caterva de filòsofs que van apostar pel quixotisme en comptes de fer cas a la mare i ser bons minyons i no complicar-se la vida, que la vida ja és prou complicada. 

Tot això penses mentre sents aquest dolor punyent a la cuixa i maleeixes el Monstre que estomaca a tort i a dret, al capdavall ets solament un tros de carn atonyinada, un simple individu prescindible que lluita per un somni quan la realitat s’entossudeix a imposar la seva mà de ferro amb dits d’acer. 

I et ve al cap Gandhi.

CR8

Primavera catalana. Plou. Dissabte humit. Llàgrimes i ràbia. Ja són 16 les persones que pateixen empresonament i exili injustament. 

La guerra serà llarga. Els bàndols són clars: o democràcia o dictadura. Som dos milions i escaig. A partir d’avui serem més, cada dia més. 

Només hi ha un camí: anar tots a una fins a la victòria final. 

Lluitem contra el feixisme que no respecta el resultat de les urnes ni els drets humans més bàsics. Lluitem per la llibertat. 

#FREEDOMFORCATALONIA

CR7

M’estic a l’altra banda de la frontera amb França, necessitava sortir, m’ofegava, tot el matí ofegant-me... 

En el país del nord no estan millor: ara mateix, prop de Carcassona, un islamista radical té retinguts uns ostatges dins un supermercat, ja n’ha matat dos... 

Aquí el segrestador és l’estat espanyol i els ostatges són independentistes catalans. España els aplica el dret penal de l’enemic i, prevaricant, els criminalitza tot inventant delictes i arruïnant les vides de persones innocents i pacífiques...

M’ofego aquí. No puc tolerar tanta injustícia. La llibertat és sagrada i el feixisme sempre ha sigut lliberticida. 

Comprenc els que agafen el camí de l’exili... 

M’ofego en aquesta terra que em va veure néixer. No vessaré cap llàgrima. Lluitaré. M’exiliaré. Faré el que calgui per tal de defensar la meva tribu de la repressió dels conqueridors. No acotarem el cap. No ens rendirem. No teniu presons per a tots. 

Seré independentista fins al darrer batec. 

CR6

La destrucció de la classe mitjana de resultes de l’avarícia inesgotable dels rics (un 1% que posseeix el 50% de la riquesa mundial), ens portarà a una situació social insostenible.  

Què penseu que faran, els milions de persones a l’atur, sense recursos, perquè els robots o els esclaus xinesos els han furtat la seva feina? 

Si afegim la fallida d’un sistema de pensions insostenible... Què penseu que faran, els milions de pensionistes?

Expliqueu-me: què coi faran els rics per a protegir-se? Repressió policial? Guerres? Extermini en massa (fent veure que són catàstrofes naturals o virus de laboratori)? Què coi faran els rics, idiotes i suïcides? Viure en búnquers? Colonitzar Mart?

La criminalitat galopant d’alguns països com Brasil hauria de servir com a contraexemple. Aquest és el camí que voleu?

No hi pot haver pau sense justícia. I no anem bé. O es reparteix millor el pastís o passarem gana tots. Tots, inclosos els rics... 

Hi ha dies que desitjo l’extinció de la meva espècie. Cada dia ens hi acostem una mica més... 

Després miro el mar, el sol, les muntanyes... I penso: tot això continuarà sense nosaltres..... 

CR5

La tramuntana bufa sense contemplacions. Escoltes la seva poderosa força i penses: vam inventar la manera de sentir-nos protegits de la intempèrie... Ho anomenem “civilització” i està feta de construccions i costums, de ciutats i de llibres, de lleis i de ficcions. 

La tramuntana bufa i el pescador no surt del port. Dins el llit, sota el nòrdic, tothom és valent, tothom fa revolucions. 

La “civilització” trontolla cada vegada que un refugiat s’ofega al mar o que un nen mor esclafat per les runes d’un bombardeig. Trontolla cada vegada que em crides i m’insultes i m’empresones injustament. Trontolla cada vegada que em mires amb odi o menyspreu perquè sóc diferent. Sí, sóc diferent, molt diferent. Divergent molt poc convergent. Dissident. 

La tramuntana bufa sense contemplacions. Ella no en sap res, de les nostres ridiculeses. 

CR4

Aquella impressió que sempre has corregut massa, que anaves més de pressa que els altres, que no has tingut paciència per esperar-los i els has deixat enrere, abandonats a la seva sort...

D’on surt tanta energia? La “fase maníaca” té això: eufòria, excitació, entusiasme, hiperactivitat, exageració, descontrol... El cervell passat de voltes, forçant la màquina, aixecant el vol... 

De vegades t’atures. T’asseus. Mires el mar. Ets conscient de la respiració. Badalles. La tramuntana empeny els núvols...

El secret està en canalitzar l’energia. 

Que no et puguin seguir no significa que la teva direcció sigui la bona. Pots fer cinquanta voltes al món i descobrir que no calia fer-les. 

Aquella impressió que sempre has corregut massa. No seràs més jove si t’afaites la barba. 

CR3

L’enemic sempre ha sigut el mateix: no tenir prou coratge per a lluitar per la llibertat, que és l’aspiració més humana de totes, allò que realment ens fa humans. És un enemic intern i també extern. És l’Enemic en majúscula. 

El Poder és lliberticida per definició. La societat està basada en la limitació de la nostra llibertat en nom del “bé comú” (que acostuma a ser el bé dels poderosos). 

L’únic empoderament possible és l’alliberament individual, la valentia de ser tu mateix contra qualsevol esclavatge. 

És per covardia, que claudiquem, que acceptem unes normes o ens agenollem davant les imposicions. 

L’amor no pot ser superior a la llibertat perquè només un ésser lliure pot estimar veritablement. 

L’enemic no descansa mai, juga amb les nostres debilitats, ens tempta amb les addiccions...

Rumio tot això mentre esmorzo a la meva pastisseria preferida de Figueres: Maia de la Plaça de la Palmera. Fan uns bunyols sublims. 

CR2

Prenc el camí de ronda cap al sud: Grifeu, Port de Llançà, Farella, Tonyines, Cau del Llop, Arenella, Port de la Selva, Tamariua... 

La Tamariua va ser la primera cala de la que em vaig enamorar. Parlo de la primavera de 2012, fa 6 anys. Abans m’havia enamorat d’una empordanesa. A ella li dec que la meva brúixola assenyalés la direcció del Cap de Venus. I aquí estic encara, ben atramuntanat. Intento escapar-ne, però és impossible. Sempre acabo tornant.

Em despullo. La Tamariua és nudista. Avui estic sol. Només una barca que prova de pescar alguna cosa... 

Aquell primer amor empordanès va ser clandestí, semiplatònic. Fèiem l’amor al Cap Norfeu envoltats de romaní i de papallones. Li vaig escriure una cançó i un milió de mails. Ella no va voler arriscar-ho tot (matrimoni, fills, reputació, una casa amb vistes a la badia) per un amor literari amb un maníac perillós com jo. Va fer bé. Ara deu estar pentinant el gat, cuidant el seu jardinet i fitant l’horitzó, si no engipona versos... 

Després em vaig enamorar de la Cala Canadell i d’una altra empordanesa. Sóc molt enamoradís. Aquell va ser un amor aristotèlic, gens literari... (deixem-ho aquí)

Sempre enyorem allò que no va poder ser, allò que no vam tenir coratge de perpetrar...

La Tamariua m’ha recordat a tu, Nineta. Ets feliç? 

CR1

Floreixen les mimoses i ejaculen els pins. El groc és el color que enceta la primavera. El pol.len s’enlaira amb l’empenta de la garbinada. 

La mar és blava, molt blava, quan les ullades de sol li esbandeixen la cara. 

La gata em rep amb incredulitat. El pit-roig s’amaga rere l’olivera.

Sempre tornaré aquí. Aquí vaig renéixer i aquí moriré.

Lleida

Les bruixes del carrer La Palma s’afanyen a tirar les cartes. Som dimarts 13 i no val a badar. No tinc paper, no fumo. El sol vol sortir tímidament. La ciutat llunyana de la infantesa em reconeix quan passo pel seus carrers antics i costeruts. Vinc de molt lluny, de l’altra banda del món. No tinc pressa. Em cal un dia de descans. Un i prou. La truita de calçots de la mare. Les aumelles torrades del pare. El caliu de l’abraçada. Fill, t’has aprimat. La família és un gran invent, però si vols ser tu mateix te n’has de saber allunyar. El meu únic orgull és ser autosuficient. 

Les bruixes del carrer La Palma (també hi ha bagasses que fan la competència a les del carrer Cavallers) s’afanyen a vendre espelmes i encensos. La ciutat del Segre no ha canviat tant. Qui no fa cara de pagès fa cara de jueu. Encara queden estelades als balcons. Sudaques i negritos amb la mirada perduda. Encara em surt el brasiler quan parlo... Tudo bem? 

Les bruixes del carrer La Palma s’afanyen a esbrinar els secrets dels clients. No, no penso confessar-vos els meus pecats. Sóc innocent com un nadó acabat de néixer. Si vaig sobreviure a les mulates baianes, és que sóc omnipotent i immortal. Els déus m’envegen. No, no penso confessar. 

Lleida és l’arrel entre la boira, aquell bressol fred... 

El carrer de l’Ereta ja no existeix. Aquí va néixer mon pare.

Les riallades de les bruixes em glacen el cor. 

Anem. 

Roma

Només falta una hora per aterrar a Europa. El vol AZ 679 d’Alitalia ja ha recorregut 8.500 km tot travessant l’Atlàntic i el Sàhara. 

Les llàgrimes són inevitables. 

Anomenem salut a l’absència de dolor físic i psicològic. La felicitat és diferent: és salut i aquella curiosa sensació de plenitud quan et trobes en perfecta harmonia amb el ritme de la vida...

Les llàgrimes són inevitables. Com els núvols al cel o els mosquits a l’estiu. 

La idea de retorn és absurda, perquè mai tornem enlloc. Com a molt, ens retrobem amb els topònims (i els noms) de llocs (i de persones) que han canviat, perquè tot canvia inevitablement. Després de tres mesos, ni Cap Ras serà el mateix ni ma mare serà la mateixa. Jo tampoc sóc el que era. És físicament i metafísicament impossible continuar sent allò que érem fa tres mesos. Ni les pedres ho aconsegueixen. 

Aterro a Roma. La primera vegada que vaig visitar Roma tenia 17 anys. Allà vaig escriure una carta que em va comprometre els quatre anys següents de la meva vida. Aquella carta potser va ser la carta més important que he escrit mai. Sense ella, ara no seria aquí, aterrant a Roma 37 anys després. Aquell adolescent ara té la barba blanca. L’única cosa que conserva d’aquella època és una guitarra vermella i la curiositat inesgotable, una tendècia imprudent a l’aventura, la mania d’aparaular vivències (aquells primers poemes escrits entre les pàgines d’una antologia de Màrius Torres)...

Les llàgrimes són inevitables. 

Últimament no sóc capaç de distingir si ploro de pena o d’alegria... Es pot plorar d’ambdues coses alhora? 

No han passat dotze hores i ja tinc saudades do Brasil... La saudade és un sentiment que remet al passat. En el meu cas, ben estrany, remet al futur: tinc saudades d’allò que viuré... enyoro les experiències que arribaran...  i les que ja m’estic perdent amb l’absència... però (paradoxalment) l’experiència de l’absència reforça les presències ulteriors.... 

Les llàgrimes són inevitables. 

La vida cada dia és més bonica, més màgica, més sorprenent, més meravellosa, més misteriosa, més imprevisible, més apassionant... Per això ploro. 

Roma és Amor. Depèn de com ho llegeixis. 

Rio de Janeiro 3

Les dues coordenades que determinen la materialitat de les coses són l’espai i el temps. Els objectes i els subjectes ocupen un espai (ON) i s’esdevenen en un temps (QUAN). L’existència, per tant, implica sempre una geografia i una cronologia. Recordem indrets i recordem moments. La nostra biografia és un seguit (més o menys inconnexe) de llocs i d’instants els quals han anat conformant el que som ara i aquí. Hic et nunc. Vivim entre el mapa i el calendari, entre el GPS i el rellotge. Aparentment és així. 

Dic aparentment perquè, en el fons, la sensació és una altra. Einstein diria que temps i espai són relatius, subjectius. La física quàntica parla més de probabilitats que de determinisme. Quan és l’energia (i no la matèria) la que presideix la nostra cosmovisió, podem accedir a noves dimensions, a multiversos que transcendeixen l’univers unidimensional. 

Més enllà de l’espai i del temps, meta-físicament, podem besllumar quelcom que no és material ni objectual, quelcom essencial que ultrapassa la mera existència física i terrenal.

El nomadisme pelegrí aconsegueix relativitzar l’ESTAR posant l’èmfasi en l’ANAR. El camí mai és casa, llar o arrel, sinó passa, avenç, meta en si mateix. L’espai té sentit en la mesura que deixa d’estar, en la seva constant impermanència. 

El nomadisme pelegrí aconsegueix dissoldre el temps quan es concentra en el pur present, desestimant el passat i el futur. L’ara que flueix és etern, perquè també és impermanent, efímer, fugisser. L’eternitat no és l’instant present que s’allargassa, sinó la total i perfecta possessió d’allò imposseïble: el no-res. 

Espai i temps són transcendits en la consciència de la nostra impermanència com a subjectes-objectes materials. L’energetisme preval sobre el materialisme. 

La llum no pesa. La motxilla no pesa. La lleugeresa, la certesa, la bellesa... Estem, anem, som i no som... 

No ens aferrem ni a les paraules. 

Aferrar-se és aterrar. Volem volar. Som alats. Som ocells. Un altre avió...

Llum i camí. Res més no som ni volem ser. 

Rio de Janeiro 2

La veritable religió brasilera és la música. El concert de Maria Bethânia anit a Vivo Rio resumeix molt bé l’energia poderosa dels sons i la batucada. Brasil en estat pur.  

Plou a Rio. Ipanema deserta. Copacabana deserta. Els dies tropicals arriben a la seva fi. He sigut molt feliç aquestes dotze darreres setmanes. El passaport no em permet perllongar més dies la meva estada. Ha sigut el segon hivern aquí (on és estiu). Demà passat celebraré el meu aniversari, també per segona vegada en terres brasileres. No puc estar més agraït. 

He visitat els estats de São Paulo, Minas Gerais, Bahia, Paraná, Santa Catarina i Rio de Janeiro. He fet 6.000 km en cotxe i he caminat centenars de kms per selves i platges. Moltes platges. 

M’enduc l’aroma dels paisatges i el sabor de la seva gent. Els brasilers són càlids, oberts, generosos. Viuen una realitat dura (un país corcat per la corrupció i trinxat per la criminalitat), sense deixar de cantar i ballar, sense deixar de somriure. Una paixão que s’encomana. 

Sumant els tres viatges, hauré estat un total de 5 mesos al Brasil, uns 150 dies. És el país del món on més temps he estat, fora del meu. Em sento, doncs, abrasileirado. 

M’acomiado des d’aquesta cidade maravilhosa, que no està passant bons moments. 

Plou a Rio. Ploc també jo amb saudades anticipades. Trobaré a faltar l’aigua del coco verd, l’açaí amb granola i banana, la farofa, la xocolata Kopenhagen... Però sobretot enyoraré la calidesa, l’abraçada, la vibració elevada... Saudades humanes, incommensurables. 

Plou a Rio. Ploc també jo. Són llàgrimes d’agraïment. És una pluja de benediccions. Incommensurables.