Catalunya viu hores baixes, políticament parlant, també socialment, culturalment, a tots els nivells. S’han ajuntat dues catàstrofes: la processista i la covidiana, dues farses que han destruït aquella esperança que teníem en una república catalana i en un món millor...
A nivell polític, la rendició és evidentíssima, una desfeta sense pal·liatius. Els mal anomenats partits “independentistes” han mostrat la seva veritable traïció –per uns indults, per la pagueta, perpetuant l’ordre establert del règim franquista-borbònic del 78, un Statu Quo que cada dia que passa ens perjudica més...
Ara mateix la decepció i el desori són absoluts. Quan em vaig abstenir de votar és perquè vaig intuir que passaria el que ha passat. Em sap greu, però era força previsible. La repressió ñorda ni s’atura ni s’aturarà mentre aconsegueixi el seu objectiu: que ho deixem córrer...
De la Plandèmia no en parlaré gaire. La conclusió després de 15 mesos ben patètics és que la majoria de la població és d’allò més manipulable, un ramat emmorrionat, hipòxic, una colla de borrecs inoculats que no mereixen res més que el que tindran: esclavatge, control, genocidi...
Com es pot confiar en els mitjans, els polítics i els “experts” venuts a la FarMàfia? Me’n faig creus, llogo cadires i taules...
Ni Catalunya té gaire futur ni la humanitat en general tampoc. Encara que demà surtin quatre kamikazes a cremar-ho tot, ho tenim pelut. Hem estat derrotats pels poders malignes i només ens queda la salvació individual, la fugida d’aquest sistema infernal. No hi ha manera de canviar res des de dins, cap Revolució a fer. Per tant, hem d’allunyar-nos-en per a crear unes mínimes i modestes condicions de possibilitat privades que ens permetin gaudir d’una certa llibertat i d’una certa felicitat...
No, no és que em rendeixi, ans al contrari, el que no faré pas és estavellar-me contra un mur, fer una guerra desigual que no puc guanyar...
La principal independència que vull assolir és la meva, òbviament. La de la meva tribu seria desitjable sempre i quan ens posem d’acord per a remar tots en la mateixa direcció, cosa que no passa. Els polítics són paràsits que cal fumigar. El gruix de la població ja està sent fumigada, per terra, mar i aire, inoculada... No quedarà ni l’apuntador....
Les coses són clares: m’he de salvar jo, muntar-m’ho de tal manera que m’afecti mínimament la bogeria de la societat actual...
Quedeu-vos a les ciutats, feu cas de les autoritats, obeïu la tirania dels bates blanques; que la mort us arribi sobre el matalàs de la covardia, amb el coixí de la inconsciència, sota l’anestèsia de les mentides...
Vaig conèixer la Renada-Laura Portet fa 20 anys, quan vaig ser guardonat amb el XII Premi Francesc Català de Poesia d’Òmnium Cultural de Perpinyà.Ella formava part del jurat. Des del primer moment em va captivar el seu entusiasme visceral, la vitalitat encomanadissa d’una dona eixerida, apassionada, rebel, compromesa, amb una vèrbola encisadora i una ànima tan gran que sembla mentida que pugui encabir-se dins un cos tan menut. Tota una Dama de les lletres catalanes, síntesi sublim d'intel·ligència i sensibilitat, encara que ella humilment s'autodefineixi com a "nineta de cabells blancs amb un mal geni d'ortiga"... Tota ella veritat, essencial i radical, radicalment lliure, libèrrima...
Aleshores jo tenia 37 anys i ella 37 més que jo. Ara està a punt de fer-ne 95 i viu en una residència de gent gran a Elna.
Més tard, quan l'any 2008 vaig guanyar el Premi Internacional Antonio Machado a Colliure, vaig tenir ocasió d'estar més temps amb ella, compartint les tasques del jurat i aprofundint en la nostra amistat... El moment més memorable va ser quan junts vam poder entrar a la cambra on van morir Machado i la seva mare, al capdamunt de la Casa Quintana: post
Creu de Sant Jordi 2004, és una eminència en el seu camp d’investigació (lingüística, toponímia, onomàstica), amb unes 1.000 publicacions. Literàriament, en destaco la seva obra poètica. Però és a nivell personal, que voldria parlar-ne, com a deixeble i amic.
Truco a la residència i aconsegueixo un “rendez-vous” per al dilluns 7 de juny a les 15.00. M’han enraonat en català! Li demano per mail a la Renada si tindria algun problema perquè la nostra trobada fos enregistrada, atès que voldria aprofitar l’avinentesa per adreçar-li algunes preguntes a tall d’entrevista. Ella diu que d'acord, malgrat que està inquieta perquè, tot i que fins ara s’havia “conservat” prou bé, últimament ha “baixat” molt pel fet d’estar fora de casa… Li dic que no pateixi, que li enviaré la bestreta de les qüestions per tal que pugui rumiar les respostes...
1- Qui és Renada-Laura Portet?
2- Quina ha sigut la teva passió, el leit-motiv de la teva vida?
3- Per a tu, què és lo més important, el valor màxim, allò que realment val la pena i omple la vida de sentit?
4- Quin ha sigut el teu “secret” per arribar fins a aquesta edat? Algun consell dietètic, estètic, ètic o d’alguna altra mena?
5- Parla’m de la teva feina, de la dedicació als mots, a l’origen de les paraules; tant importants són, les paraules?
6- Parla’m de la literatura, què vol dir “ser escriptor”, la vocació literària. Com l’has viscuda tu?
7- Com veus el panorama literari català? La teva experiència al respecte.
8- Comenta’ns l’estat de la llengua catalana, aquí al nord i arreu, i com veus la perspectiva futura.
9- Sobre la política, la independència (“procés”), quin és el teu parer?
10- Quin és el teu punt de vista sobre la “pandèmia” i tot el que hem patit durant el 2020 i encara avui?
11- Quin missatge donaries al jovent, a les generacions que pugen?
12- Afegeix tot allò que creguis convenient
El dia abans escriu per mail:
«estimat
no m'has enviat cap qüestionari, però t'estic esperant igual que l'enviat miraculós de Nostre Senyor! el destret és que passo moltes desgràcies!
amb una abraçada boja
renada»
Li responc:
«Havia fet un qüestionari amb una dotzena de preguntes, però finalment vaig pensar que era excessiu (com jo ho he estat sempre), que tampoc no sóc cap “periodista” i que no caldria convertir l’hora escassa de què disposem en un interrogatori...
Tanmateix, si vols, te’l deixo
Demà ens veiem»
En rebre’l em diu: «està molt bé el teu qüestionari, són preguntes d'una importància "radical"»
Res no és casual. Ella em va “cridar” quan travessava amb cotxe Sant Pau de Fenollet, el seu poble natal. Jo anava camí de Montsegur, però ipso facto vaig aturar el cotxe i la vaig telefonar. Feia massa temps que no parlàvem, que no en sabia res, confesso que em temia que ja fos morta. Quan vaig sentir la seva veu el cor em va fer una tombarella. Ets viva! Visca! Tanmateix em costava de seguir la conversa. Ella repetia tota l’estona «escriu-me un mail, vine a visitar-me...»
Així ho vaig fer tan bon punt vaig arribar a Montsegur. Vet aquí el fragment final:
«M’has de dir on pares. Encara a casa teva de la rue Poincaré? He entès que deies “Elna” per telèfon? Vindré a veure’t, esclar. Ets una amiga de l’ànima que vas creure en mi des del primer moment. Passa poques vegades que trobis persones que creguin i confiïn en tu plenament...
Aquest 2020 ha estat un desastre absolut per a la humanitat (ja t’he dit que a nivell personal ha estat el millor, fabulós, quin contrast, oi?)
Això del covid és una collonada insostenible, una farsa que ha servit per a implementar un lliberticidi atroç, amb el vistiplau adotzenat del ramat en estat de pànic, induït pel terrorisme mediàtic...
Ni mascareta ni PCR ni vacuna ni llets amb vinagre. Volen controlar-nos i (alguns) som indomesticables, dissidents, maquis, Vogelfreis, proscrits, càtars...
De la puta inquisició dels sotanes negres hem passat a la puta inquisició dels bates blanques, la Dictadura Sanitària Global. En diuen “nova normalitat”. Ja se la poden confitar! Que amb mi no hi comptin
La resta de borrecs que romanen empassant-se ombres al fons de la cova ja s’ho faran, com si es volen suïcidar amb el morrió posat fent de conills porquins inoculant-se metzines...
Ho pontifico així, amb 57 anys, perquè si en tingués 95 com tu encara seria més radical
Explica’m coses teves. O millor ens veiem aviadet. Dis-me on i quan
Abraçada i potons des de Montsegur»
Resposta:
«miracle toni, miracle absolut
veig que ens hem quedat bessons del cap amb allò que em dius de la inventada pandèmia! sóc sempre una rebel que no ho aguanta, però em trobo sota una allau de desgràcies que m'han posat en l'EHPAD ON ESTIC, i a on espero que me vindràs a veure!
apa!
VINE,vine !!!!!!!!!!!!
renada»
El dia és arribat. Enfilo la carretera de Portbou i, camí d’Elna, cullo un ram de ginesta vora mar. També li porto un exemplar dedicat del meu darrer llibre de poemes, escrit a Manhattan: “Salvatge Horitzó”
No sé com me la trobaré, revelleta segur, atrotinada per les desgràcies que ha acumulat anys ençà, em va dir que fins i tot se li havia cremat la casa... Sé que serà una retrobada important, potser un comiat, qui sap, i vull tenir esmolats els 6 sentits. Activaré l'enregistrament d'àudio i faré alguna fotografia. No tens l’oportunitat de parlar cada dia amb una venerable anciana de 95 anys...
Elna no és un lloc qualsevol, simbolitza moltíssim per a nosaltres. Segons ella, temps era temps fou la veritable capital del Rosselló i, més recentment, l'indret d'on van sortir les mítiques urnes de l'u d'octubre que els ñordos no van saber interceptar...
Arribo 10 minuts abans i me la trobo al jardí, esperant-me, asseguda en una cadira de rodes. Es nota que ha anat de perruqueria. Quan em veu prova d'aixecar-se, enlaira els braços mentre crida "manyac, manyac!" Un dels cuidadors parla català, s'adreça a mi per a indicar-me el lloc on hem d'anar, sota un cedre magnífic. Quam arribem allà, m'assec al seu costat i, d'una revolada, ella fa un salt i es posa sobre les meves cames tot abraçant-me... "Em quedo aquí, oi que em deixes quedar-m'hi?" La Renada és així, sempre ho ha estat, i no canviarà pas ara. Una noia em fa signar uns papers mentre la renya, i ella riu, feliç per la visita. Jo continc l'emoció com bonament puc. Li agafo la mà i l'escolto. La vista i l'oïda les té força reduïdes, de forma que es fa difícil establir un diàleg, més aviat monologa sobre allò que li ve al cap...
Que si fa 6.000 anys a gran part d'Europa es parlava basc, que si l'increïble parentiu entre el basc i el berber, que si no en sabem res de l'iber, que si "A Barcelona parleu un català traduït de l'espanyol", que si Espanya i Catalunya no han estat mai lo mateix, són dos territoris que sempre s'han girat d'esquena, perquè els seus 5 rius principals tots desguassen a l'Atlàntic, geogràficament Catalunya mai no ha estat Espanya, abans que Castella s'apoderés de Catalunya ja érem un Estat, que si els gitanos de Perpinyà han servat el català i no treballen pas, que si anècdotes del passat, que si les malures corporals...
Han guanyat, és tot polític, TO-TA-LI-TA-RIS-ME, perquè fan el que volen, i guanyen miliards de miliards de dòlars, el profit només, i nosaltres pobres innocents, és per això que cal resistir...
Hora i mitja d'àudio
Es queixa de la manca de llibertat: "aquí tot està prohibit" "Vull anar amb tu, marxem, fugim fora d'aquí, emporta'm, nem a veure el mar..." Li dic que no pot ser, que tindrem problemes amb la directora i la gendarmeria :)
S'atura cansada de tan xerrar, diu que li manca la respiració, que és la vesícula... Acabem. Crido el cuidador, un noi de 24 anys amb el qual ella té una relació afectuosa, "bon minyó", diu. Em fixo com ell li agafa la mà... Se l'endu... "Torna, manyac, amb l'Eva..."
Aviam si m'envia les respostes del qüestionari, però això és un altre post...
Mail rebut l’endemà de la visita:
«seré feliç d'acabar la meua refotuda vida amb aquelles retrobades nostres... I que viuré prou per a conèixer la teua Eva!
fins aviat, espero, de tot el meu cor que t'estima fort, tant com si fos jo una donzella enamorada
segur que somniaré de tu aquesta nit; provaré de refrenar-me
Me sento morir, en tinc per molt poc temps
provo d"escriure; i no puc!
potser t'enviaré textos meus que responen més bé la teua enquesta
Fins al dia d’avui la mort ha estat poc present a la meva vida; com els quiròfans, ben lluny. Sortosament. Tinc 57 anys, ja no sóc un xaval, encara que me’n sento. La joventut de l’esperit. El nen que sempre juga, afamat de noves experiències...
La padrina Maria (mare de mon pare) va morir quan jo estava estudiant a Pamplona, als 19 anys. Vaig veure-la morta a casa, em va causar impressió. No he oblidat l’escena de la vetlla. Però després poca cosa més...
Recordo els rogalls del tiet Paquito, el meu padrinet. També es van morir el tiet Agustí i la padrineta, la Ramoneta, ambós germans de ma mare. La tieta Maria sembla que ha estat a punt de dinyar-la, però se n’ha sortit. Com que jo sempre he viscut fora, no he sentit gaire d’a prop la mort dels familiars...
Fa un temps que les coses han canviat. Els pares estan entrant en plena decadència, sobretot el pare, que ja ha fet 85 anys. Els propietaris de l’apartament que tinc llogat (La Montse i en Joan) també són grans, i fa dies que observo com van perdent forces. Dilluns visitaré la Renada, a punt de fer-ne 95, s’està en una residència a Elna. Hi vaig com si fos un comiat...
La gent gran és la que més ha patit últimament. Els protocols plandèmics han suposat un gerontocidi terrible, sobretot a principis de 2020. Són els més fràgils i vulnerables. I no les tinc totes amb les “vacunes”. Em temo lo pitjor quan arribi la tardor. Els meus auguris són d’allò més pessimistes. Morirà molta més gent...
Quan t’adones que la decadència i la descomposició ronden a prop teu, et fixes en tu mateix, t’hi emmiralles. Penses que ells són la generació de sobre, que a tu encara et queden 20 o 30 anys aprofitables, si el Desti t’ho permet...
Vés a saber. De vegades la mort irromp de sobte, i no valen per a res les previsions estadístiques. “Irrompre” és un verb idoni per al fet de morir-se. De vegades la mort avisa amb temps, va acostant-se, deixant-se entreveure, amb la seva gestualitat i flaire característiques...
De vegades és volguda, desitjada –passa molt poc–, i aleshores pots afaiçonar-la al teu gust, assaborir-la amb plena consciència, experimentar-la com el que és de debò: la darrera vivència existencial...
Sempre dic que no em fa por morir, perquè ara mateix estic interessat a viure. És el que he perpetrat sempre: un viure intens, profund, escurant les oportunitats que se m’han ofert, perseguint somnis, fent gambades enormes, peregrinant pel món, sense gaires temences, confiant que els àngels tindrien cura de mi... I així ha sigut
La mort que s’esperi. Quina pressa té? Em queden moltes coses per a fer, molts viatges, molts petons, molts orgasmes, molts versos, molt de tot... i quan s’acabi la trempera ja farem un pensament ;)
Moriran els propers, jo encara no. No toca. Més endavant...
Em cuido, clar. Menjo alls i cebes i llimones i herbetes i aigua de font i fruites i verdures bio, i camino almenys 10.000 passes diàries i procuro passar el màxim de temps a l’aire lliure i evito les toxicitats (tabac, alcohol, drogues, ciutats, relacions xungues, mass media...)
I la providència proveirà, perquè confio plenament en la Gràcia Divina, en l’Energia Còsmica que ens va crear i ens manté vius cada segon... Crec i confio en l’Amor Eternal, que és Llum Definitiva... Estem en els seus braços, SOM AIXÒ (encara que sovint no ho sembli)
A les sis en punt surten les sis barques grans dels pescadors, a tota màquina en direcció nord-est. Abans han estat donant tombs a la badia, escalfant els motors. El mar és una bassa d’oli. Aviat eixirà el Sol...
Em desperten els ocells. És el que té dormir sol. Nit calorosa. Fa flaire d’istiu...
La Montse ja rega el jardí, matinera com sempre. Fa dies que té uns dolors terribles a l’esquena. L’edat no perdona. Me la trobo amb la seva bata de dormir rosa i em diu: “Hola, rei, on vas tan d’hora?” Li dic: ja saps que m’agrada veure sortir el Sol...
A les 6:15 apareix esquinçant la línia de l’Horitzó. Hi sóc abans per a poder gaudir de les tonalitats més oníriques, sobretot si el cel no és ras: porpres, violacis, taronges, vermells... Un deliri cromàtic divinal, un espectacle incomparable, cada dia diferent, de franc...
És l’hora meditativa per excel·lència, la salutació de l’astre, de la nova llum que neix per a omplir el món d’energia renovellada. L’esguardo de fit a fit i li prego que entri dins meu tot amarant de caliu fins l’última cèl·lula...
Li canto harmònics, vibro amb la seva majestuositat que transcendeix qualsevol paràmetre humà, qualsevol paraula esquifida...
Les gavines passen sobrevolant l’aigua, mostrant la seva lleugeresa, en contrast amb la nostra pesada càrrega de cabòries i andròmines...
“Oh, astre Sol, foc purificador, dóna’m la teva llum, la teva escalfor, el teu Amor...”
Lentament s’enlaira deixant un camí de foc sobre l’aigua, la lluminositat s’esbatana omplint l’espai, ressuscitant els colors de les coses: les roques, les flors, la pell, les muntanyes...
Estimo aquesta hora adorable, on encara no sóc, malgrat l’entrebanc ombrívol de les paraules...
Llum ixent, silenci, calma, la grandiositat de l’univers que contrasta amb la nostra petitesa, tot sabent que en som part, que és la nostra millor part, la de la llum que sempre torna, la del caliu que mai s’apaga, la de l’Amor Etern, enllà les misèries dels nostres cors atrotinats...
Tu a Nova York i jo aquí, com antany, recordes? Malgrat la distància física, no et trobo a faltar gaire, perquè et sento amb mi tothora, SOM allò inseparable, com el cel i la mar es fonen amb la flama inextingible del Sol, pare de totes les coses...
Som Temps i Energia, gestos, mots, emocions, mancances...
Fa 3 anys que no publicava res en aquest blog. Vaig tancar l'accés públic perquè no volia barrejar la meva identitat real amb el nou personatge que havia creat a Twitter: @VogelfreiCAT
Com a "Vogel" vaig començar a escriure fils l'estiu de 2018 arran de la febrada independentista. La influència va anar creixent fins assolir els 30.000 followers i publicar un llibre recopilatori. També existeix un blog en el qual podeu trobar indexada gran part de l'obra vogueliana.
Quan estava vivint a Manhattan vaig publicar el poemari Salvatge Horitzó
La Trilogia Vogel culmina amb el volum EVAiTON on relato la nostra història d'Amor Tàntric
Tres anys donen per a molt, i més emmascarat rere un nickname virtual que m'ha permès jugar a cor què vols, protegint-me sobretot dels típics atacs ad hominem...
Lo més complicat és portar màscara i mascareta alhora, tenint en compte que sóc nudista i allò que més m'agrada és anar despullat de pèl a pèl sempre que puc. Els temps que estem vivint són una absoluta bogeria. La humanitat sembla que no té remei. Cal no quedar-se atrapat en velles històries...
Twitter ha deixat de ser divertit i interessant, per la qual cosa plego veles de la Vogel. L'independentisme viu hores molt baixes. El covidianisme tampoc m'engresca gaire, ans al contrari, més aviat em deprimeix, i no m'ho puc permetre. Així que he decidit tornar a casa, al blog matriu: ENTRELLUM
Els blogs no han mort pas, només han estat sepultats per la grollera immediatesa de les xarxes socials pim pam pum les quals no deixen aprofundir en res ni tan sols reflexionar una mica sobre la realitat aclaparadora del dia a dia. Vaig provar-ho amb la Vogel, fila que filaràs, d'anar més enllà de la morralla política, d'obrir el focus vers la filosofia, l'espiritualitat...
La Vogel es queda stand-by. No la liquido del tot, però em ve de gust retrobar la calma dels posts, quan escrius delimitant la sendera que mena a la Comprensió... a la Consciència... a la Llibertat... a l'Amor
Que el món estigui passant un dels seus pitjors moments no ens ha de des-animar; hem de mantenir l'Ànima desperta, activa, esperançada...
Sóc aquí novament, tinc un cos i unes paraules, la nuesa i les cicatrius de l'experiència, la dubtosa saviesa d'haver sobreviscut 57 anys com un mutant incansable...
Bany nudista, entre la platja de Pals i Sa Riera, després de caminar 5 km des de l’aparcament de la Caddy, a la Gola del Ter, descalç per la sorra gruixuda. Es comença a omplir de gent. Aigua fresca i clara, ja tocava netejar-se una mica. Ara el vent i el sol m’assequen, no duc tovallola. M’agrada la gent que es despulla, la seva vibració és més elevada, més subtil. Apareix l’angelitat que portem dins, quan ens lleven la roba que ens disfressa. La naturalitat humana emergeix i connecta amb la naturalitat pura dels elements: sorra, mar, vent, sol... Sembla mentida, que les persones no acceptin encara que la salut del cos i la salvació de l’ànima passen per aquesta reconnexió energètica... Vaig sanar a Terradets (on torno cada any uns dies, per agrair i meditar) i vaig desenvolupar la “connexió espiral” a Cap Ras (on tinc el “camp base” de la meva vida nòmada). He visitat 50 països, la bellesa dels quals conservo en la meva memòria, però tinc els meus llocs sagrats en els que retrobo l’essència primigènia del meu ésser.
A la gola del Fluvià, càmpings que et barren el pas, multes de 600 euros si traspasses la línia protegida de nidificació als Aiguamolls, platja inclosa, fins el 30 de juny.
És la part indomesticable, la que reivindico quan parlo de llibertat, que és parlar de salvatgisme. La presència humana m’atabala. Les urbanitzacions detestables.
Elles amb gossos i ells amb bicicletes, amb pròtesis que els protegeixen de la intempèrie salvatge, com pròtesis són les llars, les famílies, les amistats, els amors... La societat sencera amb tota la seva cultura i civilització artificial és un invent per a protegir-nos de la intempèrie de la natura salvatge. Com la Caddy, la roba que vesteixo, la motxilla, el iPhone, la cartera amb targetes de crèdit, fins i tot les ulleres... També les paraules, per descomptat. Tot per a salvar-nos aparentment de la intempèrie natural de l’existència.
No em banyo. Està freda i he vist massa depuradores a prop, rius que desguassen les escorrialles humanes. La part indomesticable, com quan et deixes d’afaitar la barba, o no et rasures el pèl del cos, o estàs uns dies sense dutxar-te...
Ara que ja saps que el problema és el sistema en si mateix, aquest capitalisme criminal que necessita les guerres i les crisis per a greixar els seus engranatges genocides. Ara que ja ho saps, et queda l’escapatòria lúcida, individualista (el ramat no sap mai cap on tirar i acostuma a estimbar-se).
Haurien de prohibir els diners i tancar tots els bancs, executant els banquers. Haurien de passar per la guillotina tots els pastors-polítics que obeeixen les ordres dels banquers per tal de deixar el poble cada cop més pobre i desesperat, al caire del suïcidi (perquè la revolució és impossible si governa el capital).
La plutocràcia que pastura la partitocràcia, la financia com financia els mitjans que borden consignes i manipulen ideologies vàcues (el capital només té una ideologia: guanyar més peti qui peti).
Aquest materialisme sense ànima, la preeminència dels objectes sobre els subjectes, de la cosa física sobre l’energia espiritual, aquesta absoluta fretura del factor humà que converteix la societat sencera en un escorxador de zombis.
M’agrada ser un llop solitari. La Caddy em permet una autonomia nòmada amb comodidats prou acceptables. Observo el món i la gent. Passo de llarg. Vorübergehen. De vegades deixo per escrit les meves impressions. És un pelegrinatge. Sense casa ni família. En el desarrelament de les ales esteses. En el moviment sense destí. Nihilisme alliberador. La llibertat com el darrer mite, la darrera religió: la pura indeterminació incatalogable fluint en la pura espontaneïtat instantània... Ser autèntic que, en realitat, a efectes pràctics, significa no saber qui ets, no saber què fer i no saber on anar... Aquest “no saber” et salva de l’esclavatge generalitzat dins el sistema criminal capitalista. Aquest “no saber” et fa savi i et fa feliç. Apeirònicament feliç, camaleònicament feliç, amb la naturalitat dels animals que tampoc “saben” res i es guien per l’instint... Llop solitari. Us regalo totes les cadenes i totes les paraules (que també són cadenes). Deixeu-me en pau.
M’adormo sota els tamarius de Garbet, la tramuntana bressola ma solitud retrobada, els rosssinyols i la música salada, el sol ponent envernissa Cap Ras.
Te n’has anat una altra vegada, sempre que te’n vas em sento així: orfe i estrany, desorientat sense les busques dels teus braços, perdut en el desert dels llavis fonedissos...
M’adormo sota els tamarius de Garbet... Sóc sense tu, hi ets present, ineludible, indeleble.
Un altre comiat que no és comiat, perquè mai no marxaràs d’aquí i sempre hi tornaràs.
Vas fer la volta sencera, vas banyar-te al mar mentre plovia a bots i barrals, vas plorar, vas riure, i el cel plorava amb tu, i et va regalar el seu millor somriure: un arc de Sant Martí doble, sencer, magnífic, entre el Cap de Venus i Cap Ras...
Un arc iris tan especial i sincrònic com aquell que va aparèixer a Rapa Nui fa 9 anys justos: Hanua Nua Mea, sobre els illots (motu) Nui, Iti i Kao Kao. El vas poder contemplar des de l’emplaçament de Vai Atare, sobre el penyasegat de 300 m. a l’esquerra del cràter Rano Kau, a tocar del Kari Kari. Allà va morir el cuc i va néixer Tangata Manu (L’home ocell)...
Element aigua, tots els colors de l’espectre de la llum divina manifestant-se davant els ulls... Senyals inequívocs que et confirmen que estàs en el bon camí i que el cel et beneeix...
No, no és un comiat. Cap Ras fa tres anys que t’acull, n’ets el guardià. Ara toca caminar, viatjar, voltar, fluir... L’obertura llibertària que et permet de continuar comprenent els matisos del món, la varietat dels llocs i de la seva gent...
Gràcies pels dies i les nits de pau i joia que m’has concedit. Gràcies per les sortides i les postes de sol, pels rossinyols, per la inspiració feta música i paraules... Gràcies de tot cor, Cap Ras, sóc amb tu, vas amb mi.
Dorms amb el cap sobre la meva cuixa. El llac es desvetlla. Petites flors alpines a la vora del camí. Els pintors i els poetes del
segle dinou van esmerçar les hores contemplant la teva bellesa. Els ocells fan la seva música divina. S’enlaira el sol per damunt el bosc. Els cims encara tenen neu. És Baviera, i podria ser Tirol.
El teu cap sobre la meva cuixa. La pell nua entomant el regal de la primera llum. Em demano qui sóc, com he arribat fins aquí. La resposta està en el llac, la saben les truites i els ànecs. Tu també la saps: L’amor que ens va crear condueix les nostres passes. L’amor ens salvarà si tenim salvació...
Cada dia és més difícil escapar-se de la gent, del seu soroll (no saben estar en silenci), de la seva presència inoportuna. Quan van en manada són pitjors, perquè necessiten fer-se els graciosos, cridar l’atenció. Pots estar en l’indret més remot del planeta que, tard o d’hora, apareixerà un humà per a fer-te la guitza o per demanar-te que li facis una foto. Si són francesos o nòrdics no cridaran gaire. Si són espanyols o italians, seran insuportables. El meu ideal de bellesa sempre descarta la humanitat i les seves obres. No dic que no hi pugui haver alguna femella digna de contemplació estètica, o abellidorament palpable, però són casos excepcionals. La norma humana és la lletjor, la vulgaritat, la frivolitat, el brogit, la brutícia, la ignorància i (per escurçar) tota la rècula de vicis que caracteritzen aquesta puta espècie abominable i destructora.
(Fragment del llibre “Memòries misantròpiques”, en fase de redacció)
M’endinso en el bosc per escoltar el vent i els ocells. M’assec entre dos atzavares. Fa tres setmanes que van tornar els rossinyols. Floreix la ginesta i l’argelaga. Ahir vaig menjar albercocs. És el que té la primavera: cada dia un regal...
Un dia ho deixaré tot: la casa, les paraules, els amors, la set i la fam, els desitjos, els somnis, el cos...
Faré com Tolstoi: agafaré un tren qualsevol cap enlloc...
Un dia me n’aniré de puntetes sense fer soroll, amb el vent i els ocells, bosc endins, endut per l’horitzó...
Se m’apareix el fantasma de Bobby Sands en el dia 66 de la vaga de fam. Em mira de fit a fit i m’etziba: Contra el poder, la resistència; contra la brutalitat, la dignitat. Som i serem partisans. El nostre estendard és la llibertat.
Walter Benjamin: Dem Gedächtnis der Namenlosen ist die historische Konstruktion geweit.
Els sense-sostre, els sense-nom, els sense-estat, els individus marginats, el pàries de la història, nedant contracorrent, perseverant a repel, excèntrics i extravagants, filles i fills d’una tribu silenciada que parla la llengua dels vençuts, que no s’ha rendit mai.
Vam començar escrivint blogs, l’any 2004, ja fa 14 anys. Després la cosa va decaure amb el Facebook i les altres xarxes socials. Ara pengem fotos a l’Instagram i puilem tuits al Twitter. Del post elaborat del blog hem passat als fils tuitaires més o menys llargs, dels 140 caràcters als 280, i la cosa va endavant. A Twitter usem pseudònim i parlem sobretot de política, que és el que toca ara, amb el panorama que tenim. Uso el plural perquè els meus heterònims blogològics han mutat en heterònims tuitaires, i així la festa continua en aquest nou format. Guanya la immediatesa i els textos lacònics i lapidaris. L’addicció és la mateixa. Els comentaris i els retuits es multipliquen, el que abans eren labels ara són #hashtag i avall que fa baixada, que bulli l’olla i a veure si avui aconseguim més followers. És el joc més trendy, la distracció de moda. Al final, es tracta de no perdre el tren de l’actualitat, dir la teva enmig d’aquesta selva de soroll inextricable. Hi ha els influencers i la resta, els que no passen de 1.000 seguidors, gent que es dedica sobretot a retuitar i no té opinió pròpia. La nostàlgia catosfèrica dels blogs... No m’acabo de sentir gaire a gust a la Tuitosfera. Tanmateix pico pedra: amb el darrer fil he aconseguit 400 followers nous!
Rellegeixo la darrera carta que va escriure André Gorz a la seva esposa Dorine abans de suïcidar-se junts. També es van suïcidar junts Stefan Zweig i Lotte l’any 1942 a Petrópolis, Brasil:
geistige Arbeit und persönliche Freiheit, das höchste Gut dieser Erde gewesen…
No cal ser un jueu apàtrida (heimatlosen Wanderns) per arribar a certes conclusions: que cal crear la terra promesa dins de cadascú, i que l’amor, el treball espiritual i la llibertat personal són allò que donen sentit a la nostra vida. La resta galindaines.
La plutocràcia fomenta la partitocràcia, la legalocràcia i la massmediocràcia per a segrestar i reprimir la democràcia (els rics mantenen els seus privilegis mitjançant el control dels polítics, dels jutges i dels mitjans, perjudicant el poble manipulat i indefens). Plutocràcia i cleptocràcia de facto són sinònims.
Qui paga les campanyes electorals? Qui financia els mitjans de comunicació? Qui nomena els jutges de les instàncies supremes? Al final, una oligarquia (lobbies) decideix qui es presenta a les eleccions, quines notícies es difonen i quines són les sentències. Qui paga mana.
Els 4 poders de l’estat (legislatiu, executiu, judicial i mediàtic) depenen del capital que els financia. Qui té el cul llogat no seu quan vol (quien sirve a otro no es señor de si). Cal afegir que el mecanisme global de control és la deutocràcia: hipotecar futur i llibertat.
Tot plegat és resultat del sistema capitalista. Si estàs endeutat, tens por de no poder pagar. Aquesta por és la principal arma de control massiu dels pobres. Si no deus, juguen amb la teva avarícia: vols ser més ric per a tenir més poder. Pervers, oi?
Si ara obres el focus i globalitzes la perversió plutocràtica, veuràs que el que s’esdevé en un petit poble de comarques és el mateix patró que regeix a nivell planetari: el poder està en els diners, i tota la resta són fils que mouen les titelles (polítics, periodistes, etc)
Què podem fer? Com pot el poble defensar-se d’aquesta tirania? Hi ha alguna manera de instaurar la veritable democràcia? La resposta està en tu mateix, en la teva llibertat. Com més depenguis dels diners, més esclau seràs. Has de sortir de la roda del hàmster…
Però no n’hi ha prou amb sortir de la roda (no deure res a ningú), sinó que després cal sortir de la gàbia... I això és més complicat. El sistema-matrix ens vol fer creure que no existeixen alternatives. Fals. Sempre han existit: comunitats assembleàries, cooperatives, etc.
Obrim els ulls i prenem consciència. No som “antisistema”, perquè això seria suïcida. Ell és un monstre Leviatan que guanyarà sempre. Som outsiders alternatius. La nostra dissidència és positiva: l’alliberament individual i tribal com a objectiu. El somni.
La Gran Revolució, per tant, és una revolta conscient, individual i col.lectiva, un alliberament creador de nous valors i actituds que no tenen res a veure amb els actuals. Es tracta d’una nova ètica i d’un nou horitzó més ecològic i espiritual. Veritat, bellesa i bondat.
Decreixement, minimalisme, veganisme, neoruralisme... Podríem enumerar mil propostes plausibles. La clau està en tu. Pregunta’t: què puc fer o deixar de fer per a ser més lliure? La llibertat és sagrada. Ella ens fa més humans. Decideix què fas. Depèn de tu...
