17.6.21

La cosa està així

Catalunya viu hores baixes, políticament parlant, també socialment, culturalment, a tots els nivells. S’han ajuntat dues catàstrofes: la processista i la covidiana, dues farses que han destruït aquella esperança que teníem en una república catalana i en un món millor...

A nivell polític, la rendició és evidentíssima, una desfeta sense pal·liatius. Els mal anomenats partits “independentistes” han mostrat la seva veritable traïció –per uns indults, per la pagueta, perpetuant l’ordre establert del règim franquista-borbònic del 78, un Statu Quo que cada dia que passa ens perjudica més...


Ara mateix la decepció i el desori són absoluts. Quan em vaig abstenir de votar és perquè vaig intuir que passaria el que ha passat. Em sap greu, però era força previsible. La repressió ñorda ni s’atura ni s’aturarà mentre aconsegueixi el seu objectiu: que ho deixem córrer...


De la Plandèmia no en parlaré gaire. La conclusió després de 15 mesos ben patètics és que la majoria de la població és d’allò més manipulable, un ramat emmorrionat, hipòxic, una colla de borrecs inoculats que no mereixen res més que el que tindran: esclavatge, control, genocidi... 


Com es pot confiar en els mitjans, els polítics i els “experts” venuts a la FarMàfia? Me’n faig creus, llogo cadires i taules... 


Ni Catalunya té gaire futur ni la humanitat en general tampoc. Encara que demà surtin quatre kamikazes a cremar-ho tot, ho tenim pelut. Hem estat derrotats pels poders malignes i només ens queda la salvació individual, la fugida d’aquest sistema infernal. No hi ha manera de canviar res des de dins, cap Revolució a fer. Per tant, hem d’allunyar-nos-en per a crear unes mínimes i modestes condicions de possibilitat privades que ens permetin gaudir d’una certa llibertat i d’una certa felicitat...


No, no és que em rendeixi, ans al contrari, el que no faré pas és estavellar-me contra un mur, fer una guerra desigual que no puc guanyar... 


La principal independència que vull assolir és la meva, òbviament. La de la meva tribu seria desitjable sempre i quan ens posem d’acord per a remar tots en la mateixa direcció, cosa que no passa. Els polítics són paràsits que cal fumigar. El gruix de la població ja està sent fumigada, per terra, mar i aire, inoculada... No quedarà ni l’apuntador....


Les coses són clares: m’he de salvar jo, muntar-m’ho de tal manera que m’afecti mínimament la bogeria de la societat actual...


Quedeu-vos a les ciutats, feu cas de les autoritats, obeïu la tirania dels bates blanques; que la mort us arribi sobre el matalàs de la covardia, amb el coixí de la inconsciència, sota l’anestèsia de les mentides...


Bye bye