13.6.18

Garbet



M’adormo sota els tamarius de Garbet, la tramuntana bressola ma solitud retrobada, els rosssinyols i la música salada, el sol ponent envernissa Cap Ras.


Te n’has anat una altra vegada, sempre que te’n vas em sento així: orfe i estrany, desorientat sense les busques dels teus braços, perdut en el desert dels llavis fonedissos...


M’adormo sota els tamarius de Garbet... Sóc sense tu, hi ets present, ineludible, indeleble.