Reflexions després del funeral de Xirinacs

El futur de Catalunya (suposant que Catalunya tingui futur) estava aquest matí a Santa Maria del Mar. Dic el futur com també podria dir el passat, però sobretot el present. M'explico. Bé, necessitaria un llibre sencer per explicar-me. Intentaré fer-ho curt.

La Catedral del Mar plena de gom a gom. Mitja hora abans ja no t'hi podies asseure. Un matí fantàstic: primer una hora i mitja de sauna dins el temple i, després, una bona dutxa freda al Fossar de les Moreres. Perquè havia de ploure. El cel català també ha plorat Xirinacs.

El Senyor donarà la pluja,
i la nostra terra donarà el seu fruit

Recordatori

Milers de persones. Jo m'he situat davant de tot. El primer que m'ha sobtat és veure polítics. Pensava que no hi serien. Al Felip feia una estona que l'havia avançat mentre travessàvem Alella; jo amb la moto i ell amb el 4 x 4 fosc. No esperava trobar-me'l a primera fila.

Rere seu, Carod, president en funcions (mentre l'altre sigui al pueblo)

A tercera fila Portabella (molt suat) i la Camats

Ni rastre dels sociates. El Telenotícies migdia de la nostra ha considerat més important el terratrèmol del Perú i la pantomima del Nadal i el Carod fent veure que pinten alguna cosa en no sé quina comissió per a solucionar el tema de rodalies. TV3 ha parlat del funeral en tercer lloc i rapidet rapidet, molt de puntetes. Vilaweb, en canvi, chapeau!

M'he passat la cerimònia mirant Carod a la cara (la té duríssima). Ell només m'ha mirat un moment...

També he vist per allí l'Oriol Junqueras
suant la cansalada

Després de la comèdia religiosa ha arribat el moment de la veritat: els parlaments i els aplaudiments. Més de cinc minuts aplaudint! Molt emocionant la sortida de fèretre cap al Fossar. Aquí teniu més fotos...

Ja fora, mentre cantàvem Els Segadors, s'ha posat a ploure de valent. Han traslladat les despulles d'en Xiri al Memorial 1714 (video) perquè la gent li pogués retre el darrer homenatge tot signant al llibre de condol.

A la porta m'he trobat l'amic Enric Borràs amb el seu inseparable gaiato i la gravadora...

En aquesta foto de Jordi Salvia surto jo amb la càmera a la mà...

Ara vénen les reflexions...

1. Resulta si més no paradoxal que 18 preveres catòlics, apostòlics i romans oficiïn el funeral d'un suïcida.
   
2. Si Xirinacs és un model a seguir ("Avui la meva nació esdevé sobirana absoluta en mi"), aleshores el destí del poble català és el suïcidi col·lectiu?
3. La barreja de religió i política ha estat nefasta al llarg de la nostra història. I encara dura la cosa. Aquest matí, durant la cerimònia, he sentit nàusees davant el tuf montserratí. Potser en el segle passat no hi havia una altra forma de lluitar, però ara cal desempallegar-se'n el més aviat possible. Religió = passat. Cal fer política, i política de la bona, si volem tenir algun futur.
4. No m'agraden els místics. Xirinacs, talment Llull, era un místic amb entusiasme infinit. Necessitem tècnics, economistes, enginyers, advocats, etc., no pas místics ni màrtirs. Necessitem gent assenyada que treballi seriosament per l'alliberament de la nostra nació. D'arrauxats ja n'hem tingut prous.
   
5. No sóc gaire optimista. El Fossar de les Moreres és un espai massa petit. Caldria omplir, almenys, el Nou Camp, el Palau Sant Jordi o Passeig de Gràcia. A internet vivim en una bombolla irreal. Malauradament, el catalanisme virtual no té res a veure amb el del carrer.
6. Felip Puig i Carod. CiU + ERC. No hi ha una altra sortida. Montilla no és Catalunya, sinó la vergonya de Catalunya.

L'última foto que he fet, xop del tot, ha estat a aquest nen que cantava Els Segadors...

Malgrat tot, encara hi ha esperança. Gràcies pel teu testimoni, Lluís Maria. No et decebrem.

Víctor Alexandre
La victòria de Xirinacs
El risc de la llibertat

(EG3) De postes i d'albades

Navegar amb un vaixell de 51.000 cavalls de potència és una experiència sensacional. Quan els quatre motors del creuer més ràpid del món (fabricat a Alemanya i amb bandera de Bahames, un monstre marí que pot assolir la velocitat de 28 nusos) bramen a tota màquina, l'estela que deixa al darrere és un escumall quilomètric que fa la clenxa a Posidó. Bado a popa evocant aquells suats versos de Machado:

y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.
Caminante no hay camino
sino estelas en la mar.

Deixant enrere Istanbul

Jo, que sóc un home de terra endins, fill de la Terra-ferma, sempre he tingut molt de respecte al mar. M'agradava fitar-lo de lluny, assegut a la platja... Aquests dies que he viscut completament envoltat de pèlag, resseguint els seus gestos, esbrinant els seus colors, mai no m'he cansat de mirar-lo amb reverència i estupor. El mar és una cosa seriosa, imponent, immensa. Tanta aigua et fa sentir petit, insignificant.

Pleniluni des de popa

De tots els moments sublims, em quedo amb les hores en què el sol s'acomiadava a ranvespre o ressorgia de matinada ran d'horitzó. Vaig fer moltes fotos, la majoria inservibles. Us en deixo algunes que valen tot el viatge...

Albada entrant al Pireu

Posta sortint de Dubrovnik

Albada arribant a Venècia
(és la que he posat al salvapantalles)

(EG) Estiu grec
(EG1) Lluna plena sobre el Bòsfor
(EG2) Istanbul

(EG2) Istanbul

Confesso que la ciutat d'Istanbul em va agradar més vista de lluny. Era molt difícil superar les impressions de la vigília. El llibre de Pamuk tampoc no m'havia engrescat gaire. A l'altra banda del pont del Gàlata vaig trobar una ciutat bigarrada i sorollosa, lletja de solemnitat, tret dels quatre punts turístics una mica endreçats perquè no desmereixin les tòpiques fotografies.

La plaça de Sultanahmet separa Santa Sofia de la Mesquita Blava. És un espai que fa goig, ample i ben ajardinat. Al mig, on hi havia l'hipòdrom romà, podem trobar l'obelisc egipci de Tutmosis III (originari de Karnak), la columna de Constantí VII (feta amb blocs de pedra) i la curiosa "Columna Serpentina" [+] la qual procedeix del temple d'Apol·lo a Delfos i representa tres serps entortolligades, ara decapitades...

La Mesquita Blava presumeix de minarets (en té sis). Cal destacar les quatre poderoses columnes interiors que sostenen la cúpula, les rajoles, els vitralls i la munió de catifes que omplen el terra. Per a poder entrar t'has de descalçar i cobrir-te les espatlles i els genolls. Em trec les sabates i em poso uns mitjons d'esport. La guia (una turca amb molta mala llet) em diu: "¿Te molesta ir descalzo?". No és que em molesti, senyora, és que, per molt que les netegin, em fot fàstic trepitjar aquestes catifes hipertrepitjades per milions de pinrels sarraïns i cafres...

Mireu quin cartell vaig trobar al pati d'entrada (comparat amb el turc -una llengua plena de ces trencades i dièresis-, l'anglès és un idioma d'allò més sintètic):

A Santa Sofia cua i calorada. Un venedor ofereix ampolles petites d'aigua fresca a un euro i, al cap d'una estona, n'apareix un altre que te les ofereix a mig euro. Fixeu-vos en el cartell d'accés:

No vol dir "entrada per a estrangers (giris)", sinó que "giris" vol dir entrada en turc. A dins una nova decepció. Estan restaurant la cúpula de 56 metres d'altura i una bastida descomunal entorpeix greument la visibilitat del temple...

El més divertit és la rampa que hi ha per a pujar al pis superior (que estava destinat a les dones). Fou dissenyada també per als cavalls i, puja que pujaràs, sembla que no s'acaba mai. A dalt hi ha alguns mosaics bizantins (cap de sencer) i para de comptar.

A fora la calor es fa insuportable i busquem una ombra fresca. Entre baladres i columnes de marbre anem a parar on abans es feien les ablucions...

Com que és dimarts i els dimarts tanquen, ens quedarem sense veure el Palau de Topkapi. Ara toca anar al Gran Basar. Sort que l'autocar té un bon aire condicionat. Diuen que no te'l pots perdre, que té 4.000 botigues repartides en 100 carrers... Ja n'estic tip de veure moros mostatxuts i mores tapades, amb la calor que fa! Només tinc ganes d'arribar al vaixell i fotre'm una bona dutxa. La sensació de brutícia que tinc és exagerada. Digueu-me maniàtic, però no me'n refio ni un pèl, d'aquesta genteta. No m'agrada com ens miren. Vaig amb dues rosses que criden massa l'atenció. Dins el Gran Basar se m'agreuja aquesta desagradable sensació. Una gernació increïble, no paren d'interpel·lar-nos, i jo vigilant alhora les meves rosses i la motxilla i la cartera que duc a la butxaca davantera... Quin patiment! Apa, compreu el que sigui i toquem el dos, sisplau, o em desmaiaré d'un moment a l'altre. Mai no havia vist tantes joieries juntes. Pulseretes i tota mena d'articles d'imitació (els cabrons dels turcs imiten millor que ningú). No passem del carrer central. Només de mirar els carrers laterals ja m'entra la paüra. Quatre fotos i barca nova...

Al sortir em trobo un paio amb un carret que ven panotxes de blat de moro torrades. Em fa gràcia i el fotografio. Me n'ofereix una per un euro (uan uro, diu, uan uro), l'agafo i li dono l'euro. Es posa més content que un gínjol. Aquí no calen lires turques. Veuen un uro i es tornen bojos. Quan intento menjar-me allò comprovo que no és comestible. Sembla plàstic. La llenço. Abans de pujar a l'autocar em fixo en un establiment de menjar típic on fan kebab (a Grècia l'anomenen Gyros). Hauria d'estar molt mort de gana per endrapar això. Sort que el Bufet del vaixell és espectacular. Però abans em dutxaré a consciència i guardaré el mitjons de la mesquita en una bossa de plàstic ben tancada al fons més fons de la maleta.

Lamento discrepar del mestre Pla quan escriu que Istanbul

és una ciutat que per al viatger occidental no arriba a la cordialitat, però que es deixa amb recança (OC, XIII, 401)

Ni recança ni llets, Josepet. No em sap greu de deixar aquesta ciutat, de veritat. A més, no hi penso tornar. Istanbul te la regalo tota. La culpa és d'alguns desaprensius que l'han mitificat, com aquell ensucradíssim Antonio Gala amb la seva Pasión turca, una novel·leta d'amor que ha fet viatjar milers de dones desesperades a Istanbul a l'encalç d'una aventura... Pobrissones.

A les 17 h. els motors dels vaixell retronen i ens allunyem Màrmara enllà. Demà ens espera Grècia...

(EG) Estiu grec
(EG1) Lluna plena sobre el Bòsfor

(EG1) Lluna plena sobre el Bòsfor

El Fokker 100 de GIRjet ha sortit amb dues hores d'endarreriment. Mai no havia volat amb un avió tan petit. Els nostres seients són a la fila 14, just al costat de la sortida d'emergència. El vol GJT1635Y té com a destinació l'aeroport Sabiha Gökçen d'Istanbul. Seran 2.400 km. sobrevolant la Mediterrània (Còrsega, el centre d'Itàlia, el nord de Grècia, el Màrmara). El comandant, Javier Escalante, afirma que la duració del vol serà d'unes 3 hores i 5 minuts. Les hostesses vesteixen faldilla blau marí amb camisa blanca damunt la qual porten una armilla vermella. N'hi ha tres. A la meva dreta un home* llegeix El corazón de Ulises de Javier Reverte. Acaba de començar el capítol titulat El barco de Peter Pan. Mai un viatge m'havia fet tanta il·lusió com aquest. París (fa dos estius) era també una visita molt esperada, però res comparat amb Grècia. Em penso que aquest parell de dos que seuen a l'esquerra són gais. A Míkonos xalaran, doncs. M'he pres una biodramina per si de cas. L'últim aterratge crític a Mallorca em va deixar la por al cos.

* Jaume Matamala, exjesuïta i exmilitar. Aquí teniu els seus blogs: 1 - 2 - 3

El comandant anuncia per megafonia que estem sobrevolant Còrsega i Sardenya. El vol és perfecte i el dia radiant. Ens han donat una safata amb menjar i sucs per beure.

Per la finestreta albiro Lemnos. Reconec el seu perfil a 9.000 peus d'altura perquè tinc a la mà el mapa de les illes gregues. A continuació apareix Gökçeada, la primera illa turca abans de l'Hel·lespont.

Aterratge. Hem d'avançar el rellotge una hora. L'aeroport és gairebé buit. Sembla ser que aquí només hi arriben els xàrters i algun vol interior. El primer que fem és pagar el visat (vàlid per a 90 dies). 10 € per cap. La senyoreta enganxa un segell al passaport i, acte seguit, fem cap al control d'immigració on un policia hi estampa dos segells més, un de tinta blava i un altre de vermella. Pugem a l'autocar. El primer que veig des de la finestra és una acàcia de Constantinoble (Albizia julibrissin) tota florida. Clar, estem a Constantinoble! És un dels meus arbres preferits.

La guia ens parla pel micro. Diu que som a l'Àsia i que passarem a Europa pel pont del Bòsfor (Bogaziçi Köprüsü). Istanbul té 15 milions d'habitants 6 dels quals viuen a la part asiàtica. Hi ha molt de trànsit...

Mai no havia estat tan lluny de casa i mai no havia trepitjat un altre continent. Aquesta doble sensació d'estranyesa augmenta quan, al bell mig del pont, contemplo la grandiositat del Bòsfor i intueixo aigües amunt el mar Negre...

Ressonen al cap els arxiconeguts versos d'Espronceda:

y ve el capitán pirata,
cantando alegre en la popa,
Asia a un lado, al otro Europa,
y allá a su frente Stambul

A la part europea canvia la fesomia dels carrers i veig la primera bandera turca...

Arribem al port on embarcarem. Del moll estant descobreixo una panoràmica extraordinària: l'entrada del Corn d'Or, magnífic skyline de la Istanbul monumental on puc distingir el palau de Topkapi envoltat de verd i, més a la dreta, els minarets de les dues gran mesquites (Santa Sofia i la Mesquita Blava)...

Però el millor de tot arriba quan es fa fosc... Hi ha lluna plena i el vaixell és un balcó privilegiat sobre el Bòsfor. El pont que canvia de color, la riba asiàtica al davant, a l'altre costat la ciutat il·luminada... No gaire lluny sobresurt la Torre de Gàlata (també anomenada Torre dels genovesos). La màgia del luar que pinta d'argent les onades. De nou Espronceda:

La luna en el mar rïela,
en la loma gime el viento,
y alza en blando movimiento
olas de plata y azul;

És impossible de no sentir davant aquest panorama
el xoc de la grandiositat i de la gràcia
(Josep Pla, OC, XIII, 383)

Terrassa de la coberta 6, quarts d'onze de la nit. De sobte, els muetzins de les 200 mesquites d'Istanbul comencen a cantar la seva pregària... Els altaveus dels minarets proclamen als quatre punts cardinals que Al·là és gran i Mahoma el seu profeta. Se'm posa la pell de gallina. La nit esdevé un guirigall de veus que es barregen sobre les teulades, els ecos m'arriben d'arreu com un reclam inintel·ligible...Istanbul sota la lluna plena... Com podria dormir? Massa emocions, massa bellesa... Abans de les sis torno a ser a coberta. Bocabadat contemplo l'albada que esquinça el celatge rere el pont del Bòsfor, quin horitzó indescriptible...

La matinada irromp vestida de blaus vaporosos. El sol i la lluna es miren de fit a fit...

Istanbul ens espera. Després d'esmorzar passarem el pont del Gàlata...

NB: Totes les fotos són meves. Disculpeu la seva qualitat, no sóc professional en la matèria.

(EG) Estiu grec
(EG2) Istanbul

El risc de la llibertat

Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar llur vida
en el seu alliberament i defensa

Lluís Maria Xirinacs, Acte de sobirania, 6 d'agost de 2007

Und es ist allein das Daransetzen des Lebens,
wodurch die Freiheit bewährt wird

(I només arriscant la vida
podrem conservar la llibertat)

G. W. F. Hegel, Fenomenologia de l'Esperit, IV, A, 2

La victòria de Xirinacs

El Baró de Teive, l'heterònim suïcida de Pessoa, clou la seva obra L'educació de l'estoic amb aquest paràgraf:

Com el gladiador, condemnat pel seu destí d'esclau a posar-se damunt l'arena, saludo, sense que s'estremeixi el Cèsar que hagi en aquest circ envoltat d'estrelles. Saludo de front, sense orgull, perquè l'esclau no pot tenir-ne; sense alegria, que no pot ésser fingida per un condemnat. Així i tot, saludo, perquè no vull faltar a la llei encara que tota llei em manqui. I, tot acabant de saludar, em clavo al pit el glavi que ja no em servirà per a combatre. Si el vençut és el que mor i el vencedor el que mata, amb això, confessant-me vençut, em declaro vencedor.

Aquesta mort conscient i voluntària simbolitza el desenllaç més estremidor de la decadència a la qual em referia en el post anterior. Jubilats els Pujol i els Barrera, la nostra dissortada pàtria passa per les seves hores més baixes. Xirinacs ens ha deixat la seva postrema lliçó. Hem ultrapassat els límits de la indignitat nacional, i el que resta són titelles polítics i un demos que fa pena. Xirinacs se'n va amb el cap ben alt després de tota la seva vida lluitadora. Ell ha vençut. Vae Victis!

Bon text

La mort de Xirinacs i la reacció dels politicastres catalans

Retorn

Fa massa dies que no escric. El darrer post és del 17 de juliol i l'última pàgina manuscrita de l'u d'agost...

La Moleskine va fer figa a la pàgina 32 tan bon punt vam travessar l'Estret dels Dardanels*. Des d'aleshores res de res, ni un sol mot. Increïble. No és veritat que l'escriptor necessiti escriure tothora. Les paraules sempre fan tard. Escrivim des de la indigència, des de l'absència, freturosos perquè la vida no és prou plena. Escrivim aquests ombrívols gargots que maldestrament pretenen dir el que vam viure o tal vegada fingir el que no hem viscut ni podrem viure. Perquè escriure és fracassar. No em veig amb cor de descriure tot el que he vist i tot el que he viscut aquests dies gloriosos que els déus i els patacons m'han concedit. (Jo no tinc una mama que em pagui les vacances i els capritxos). He arribat més lluny que mai per a perpetrar un somni llargament cobejat. Podria dir que he fet el viatge de la meva vida, si no fos que la vida tota és viatge o que hi haurà viatges ulteriors que seran encara més llunyans i més gloriosos. Sense anotacions escrites, hauré de refiar-me de la fràgil memòria i de les 667 fotografies que vaig fer amb l'atrotinada Olympus Camedia C-350 (que aviat jubilaré perquè no guanyo per a piles!). En els propers posts només aspiro a reproduir alguns episodis, esquitxos, paisatges, meditacions, sensacions, anècdotes... No vull ni puc explicar-ho tot. Us haureu de conformar amb unes pinzellades del meu extraordinari estiu grec (EG)...

Comentari d'actualitat (molt a contracor). D'ençà de l'olímpic any 1992 Catalunya avança cap a la més absoluta decadència. Al desastre infraestructural de la RENFE, l'apagada elèctrica, el caos a l'aeroport (que jo mateix vaig patir a la tornada: dues hores esperant les maletes!), el col·lapse a les autopistes i un llarg etcètera; cal afegir el crònic desgavell del sistema educatiu i la misèria política que ens aclapara des que el Tripartit fa veure que governa. Surts a fora i comproves que les coses funcionen, fins i tot a Turquia! Per exemple, Croàcia -un país nou de trinca en el que podríem emmirallar-nos- és una meravella. Aquí anem de mal borràs, cada vegada més pèssim. Aquests dies a l'estranger he sentit la vergonya de ser català quan, parlant amb gent d'arreu, se'n fotien de nosaltres i del nostre galopant desori... Quo usque tandem abutere, Montilla, patientia nostra? Que som un poble mesell ja ho sabia, però aquesta capacitat que tenim de suportar l'insuportable em té ben astorat. Se'ns pixen a sobre i diem que plovisqueja. La culpa no és de Madrid, no; la culpa és nostra. Vergonya i ràbia. No reaccionem. Quatre crits, quatre cops de cassola i apa, mutis i a la gàbia, mentre els nostres presumptes representants són de perpètues vacances eximits de qualsevol responsabilitat. ¿O potser ens plantarem i farem vaga general? És el declivi, la imparable decadència catalana (política, econòmica, social, educativa, cultural, literària...). I espereu-vos, que demà serà pitjor i el 2008 la repera!

* El monument que esmento i esbosso a la pàg. 31 de la Moleskine és aquest. Es troba a prop de Seddülbahir. És un memorial als màrtirs de guerra. El vaig veure il·luminat la nit que vam passar pels Dardanels. (Informació i imatges extretes del Google Earth)

Xirinacs, in memoriam

Oia