Per això tota la seva vida va ser un pobre desgraciat.Mein Glück, meine Fähigkeiten und jede Möglichkeit irgendwie zu nützen liegen seit jeher im Litterarischen.
La meva felicitat, la meva habilitat i qualsevol possibilitat de ser útil d'alguna manera, es troben des de sempre en lo literari.
(Franz Kafka, Tagebücher, 28.3.1911)
Sóc a l'aula AV2 intentant fer classe d'alternativa a la religió quan entra l'Albert (tutor de 1B ESO) amb un alumne nou... "Te'l deixo aquí. Es diu Ivan Liubomirov. És búlgar. Acaba d'arribar. No entén res. Per dues setmanes que queden..."Vota'm a veure si guanyem per tercer any consecutiu el Premi "Honorífic" al blog + votat
Aviat farà dos anys i mig que volto per la catosfera. Bloguejar ha esdevingut un hàbit, quelcom tan normal com respirar, anar a treballar, menjar, dormir, etc. A hores d'ara, em costaria d'entendre la vida sense aquesta dependència del blog. Blogògraf impenitent (també impertinent), tot ho relaciono amb la dèria bloguística. La vida es divideix entre allò que és postejable i allò que no ho és. Entrellum (mà oberta) acapara les anotacions més publicables, mentre que la Moleskine (mà tancada) s'emporta els apunts més privats, més íntims. La qüestió és escriure cada dia. L'escriptura digital és molt llaminera, és el somni fet realitat de qualsevol escriptor: que allò que escrius sigui publicat immediatament sense intermediaris (jurats de premis, editors, directors de diaris...) i sigui llegit de seguida per una bona colla de lectors fidels amb els quals pots mantenir una interactivitat molt re-creativa. No es pot demanar més. No hi ha forma més lliure d'escriure. ¿Què hi guanyem? No pas diners, per ara. ¿Un possible llibre futur de paper? ¿Per què? El paper és incapaç de reproduir la màgia de les imatges, els enllaços, les músiques, els audioposts, els videos... Al costat del blog, el mitificat llibre de paper perd la batalla. Pura nostàlgia plena d'àcars. Bloguejant guanyem el present i el futur. Cal·ligrafia ultramoderna. La nova literatura s'obre camí amb HTML. Ara fa un any vaig redactar un Manifest on apuntava tot això. Segueixo subscrivint paraula per paraula tot el que vaig dir allí. Només afegiria una cosa: el millor amic de l'home ja no és el gos, sinó el seu blog. 
La merla i el gaig es passen tot el sant dia pispant les cireres de la veïna. Fa goig de veure'ls envolar-se amb el trofeu vermell al bec... La meva veïna tenia un xicot sevillà molt trempat que xampurrejavà el català però que ja no viu amb ella perquè sembla ser que un dia la va enxampar amb un altre paio... Coses que passen. La pobra és curteta de gambals i els tres gats que té són pitjors que ella. Es pensen que el meu jardí és la comuna municipal. Ella diu que no hi pot fer res. La meva veïna té tots els números per a quedar-se sense gats. Ni cireres ni xicot ni gats. Més sola que la una es quedarà. La merla i el gaig són més llestos que ella. Les meves veïnes són la repera. No se'n salva ni una. I totes més lletges que un motlle de fer carotes.
Malgrat l'adversitat dels elements (un àrbitre comprat, la pluja parisina i la corbata color groc arsenal del Borbó), l'Armada Invencible blaugrana va guanyar. Lloats siguin els déus (Eto'o, Belleti, Valdés, Larsson, etc.) 
Ronaldinho Gaúcho, que esteu a París, sigui santificat el vostre Peu, vingui a nosaltres la Champions, faci's la vostra Voluntat aquí en el Barça com a tot arreu; el nostre Gol de cada dia doneu-nos Oh Crack el dia d'avui, i perdoneu les nostres culpes així com nosaltres no perdonem l'Arsenal. No permeteu que nosaltres caiguem en el triomfalisme, ans deslliureu-nos de qualsevol pal. Amén.
Fugint de l'infern de Montmeló, Festa Major de Lleida. Anit concert de Coti als Camps Elisis. Lluna plena. Avui castellers a la Plaça Paeria. Dinar familiar: caragols, corder a la brasa, cireres... ¿Ha passat res al món? ¿Algun altre desgavell polític? ¿Què diuen, que tornaran a reeditar el Trist-partit? Hòstia, no em feu riure que l'allioli se'm remou a les tripes! ¿Es poden fotre les coses pitjor i, a sobre, amenaçar amb una repetició? El símbol de Catalunya és el caganer, ja ho sé, i un burro també, però tampoc és qüestió de currar-s'ho tant. Sempre podem empitjorar-ho, no dic que no. És una llei molt humana, aquesta de superar-se en l'abisme del fracàs i, a sobre, sentir-se enorgullit de prosperar obstinadament cap al desastre encara més desastrós. Jo ja m'ho espero tot, d'aquests polítics, fins i tot el suïcidi col·lectiu. El que han de fer és menys "declaracions" (menys vedetisme) i més feina, que per això els paguem un sou. ¿Qui ho havia de dir? Els caragols són unes bestioles molt afrodisíaques...
