26.1.08
Primera jornada catosfèrica
Inauguració institucional
César Calderón & Marc Vidal
Sani Girona en acció
Taula codi èticVicent Partal, Juan Varela i Saül Gordillo
25.1.08
Presentació taula rodona Blogs & Literatura
Recordo com si fos ara aquell 6 de juny de 2005 a la Sala Capitular del monestir de Sant Cugat... Alguns dels presents vam compartir dos dies apassionants en els quals vam debatre sobre el dietarisme clàssic i el nou dietarisme dels blogs. Escriptors de la mà tancada versus escriptors de la mà oberta, lletraferits versus blogferits...Han passat dos anys i mig d'aquella trobada iniciàtica i avui ens retrobem aquí, a Granollers, en aquesta taula rodona catosfèrica per a parlar de la literatura que es fa a la xarxa -la ciberliteratura-, les lletres a la pantalla, la nova escriptura i la nova lectura del segle XXI: dietarisme digital, e-poesia, blognovel·la, hipertext, literatura ergòdica, blogografies, autoedició, del paper al blog i del blog al paper, internet i els llibres, què significa ser escriptor a l'era digital, edició 2.0, el futur de les lletres virtuals... etcètera.
Com que em toca fer de moderador, hauré de reprimir la meva verborrea. El que voldria dir ja ho he deixat postejat en el meu Manifest Catosfèric de Granollers.
En primer lloc, vull agrair als ponents la seva presència aquí i la disponibilitat que han tingut a l'hora d'acceptar la nostra invitació. Us els presento:
Haureu vist que hi ha un canvi d'última hora. Malauradament, Biel Mesquida no ha pogut venir per motius de salut. En el seu lloc tenim Jesús M. Tibau.
Jesús M. Tibau: És escriptor i coordinador del Club de Lectura de la Biblioteca de Tortosa. La seva especialitat literària és el conte curt. Ha guanyat diversos premis i té publicats dos llibres: Postres de músic i Tens un racó dalt del món, que també és el nom del seu blog, un dels blogs literaris més actius de les terres de l'Ebre. Properament sortirà publicat el seu últim llibre titulat El vertigen del trapezista, que també és el nom d'un altre blog...
Laura Borràs: Doctora europea en Filologia i professora de la UOC. Directora del grup de recerca Hermeneia i autora de llibres com Textualidades electrónicas i
Jordi Ferré: Editor de Cossetània i també blogaire. L'editorial Cossetània ja ha publicat uns quants llibres basats en blogs i aquesta primavera publicarà la primera antologia de la catosfera literària, Blogs & Literatura, una obra col·lectiva feta a partir de les aportacions de més de 100 blogaires catosfèrics.
Miquel Bonfill: Editor de Relats en Català, web que va rebre el Premi Lletra 2004 i que aplega un fum d'escriptors que han trobat a internet la manera de donar a conèixer els seus textos.
Ens hagués agradat poder comptar amb més ponents. La llista dels absents seria interminable. Deixeu-me destacar-ne un parell...
- L'anònim Llibreter [Premi Lletra 2005]
- Josep Porcar, autor del blog Salms (un dels blogs més veterans, since 2002) i editor de l'hiperblog Blog de Lletres [Premi Lletra 2007]
Bé, anem per feina...
El 15 de desembre passat, en Biel va escriure al seu blog que
En la Catosfera es fa una part essencial de la literatura del presentPartint d'aquesta afirmació, m'agradaria saber quin és el vostre parer...
24.1.08
22.1.08
MANIFEST CATOSFÈRIC DE GRANOLLERS
Avui, festivitat de Sant Vicenç -patró de Vallromanes (on visc) i de Mollet (on treballo)-, 72 hores abans de la inauguració de les Jornades de la Catosfera, sota la lluna plena, publico aquest Manifest en el post número 1.000 d'ENTRELLUM.
L'any 2005 vaig escriure el Manifest blogpoètic de Sant Cugat i el vaig llegir a la trobada sobre El dietarisme i el nou dietarisme dels blogs que es va celebrar a Sant Cugat els dies 6 i 7 de juny. En aquell text resumia la meva filosofia bloguística. Rellegit ara, el tornaria a subscriure totalment. Després de dos anys i mig, adobat amb la nova experiència entrellumínica, voldria afegir algunes reflexions blogològiques que ens ajudin a comprendre on som, què fem i cap on anem.
De Sant Cugat (05) a Granollers (08) la Catosfera s'ha fet gran, ha arribat a la seva majoria d'edat. Els que, des del primer moment, vam creure en l'enorme potencialitat dels blogs, hem vist confirmades amb escreix les nostres expectatives i, a hores d'ara, podem afirmar sense embuts que la importància dels blogs (a casa nostra i arreu) és quelcom que ningú ja no gosa discutir, tret de quatre dinosaures miops ancorats al segle passat que encara s'aferren a no se sap quins privilegis o interessos.
En aquest curt trajecte catosfèric hem vist com s'anava consolidant la presència del català a la xarxa, com esdeveníem una nació digital gràcies al .cat, com érem reconeguts en l'àmbit universitari i en l'esfera política, mentre el protagonisme i la influència dels blogs catosfèrics no parava de créixer en els mitjans... Tot plegat és la història d'un èxit vertiginós.
La Catosfera ha generat una comunitat virtual de caràcter pluralíssim i libèrrim formada per persones que interactuem i ens enriquim mútuament. Els catosfèrics compartim la nostra catalanitat sense complexes mentre projectem aquesta identitat al món global. Diàleg, idees, plataformes, campanyes, iniciatives... Un batibull incessant que demostra dia a dia la vitalitat catosfèrica. El fet que avui estiguem aquí (i ens comencem a organitzar) augura una nova època en la qual la nostra força encara pot ser més gran. La nova societat del coneixement requereix instruments nous -com ara els blogs- per a promoure nous activismes col·lectius, noves revolucions per venir, nous horitzons inimaginables.
Fa quatre anys que bloguejo. Bloguejar és una forma de veure el món i d'interpretar-lo, una manera de ser i d'estar. No som periodistes, però podem explicar les coses de primera mà. No som polítics, però podem exercir de ciutadans responsables dins d'aquesta àgora virtual. ¿La partitocràcia deixarà pas a la blogocràcia? ¿Ens acostem cada cop més a la ciberdemocràcia? Aquesta és la veritable Revolució Catosfèrica. L'exemple més clar és l'embranzida que, gràcies a la Catosfera, ha agafat el sobiranisme...
La Catosfera com a ciberpolis abasta tots els àmbits de l'acció humana: esport, música, política, ètica, economia, educació, empresa, tecnologia, art, negocis, literatura... Una multiplicitat d'interessos que troben cabuda dins aquest macrodiàleg bloguístic. Però refrenem una mica l'optimisme...
Potser un blog no és res més que un passatemps innocu. Mentre estem entretinguts amb el blog, penjats del teclat, amorrats a la pantalla, resultem inofensius. Ens creiem importants perquè rebem no sé quantes visites i hem assolit el número tal de no sé quin rànquing. Pots comptar! ¿Voleu dir que n'hi ha per a tant? 250, 280, 600 persones... ¿Què representen enmig de la inabastable societat real? Hi ha molta gent que encara no sap què és un blog, gent que no té connexió a internet, gent que -per no tenir- no té ni ordinador. ¿Els bloggers canviarem el món? ¿Els catosfèrics revolucionarem Catalunya? ¿O resulta que som els més esnobs, els més geeks, els que millor encarnem el Zeitgeist? Deixo els interrogants oberts...
Aquest Manifest no aspira a ser profètic. No fem volar coloms. Toquem de peus a terra. La Catosfera és una immensa sardana on hi cap tothom. Ajuntem les mans i ballem junts. Ningú no és més que ningú. Som catalans i ens ho fem en català, però la nostra vocació és universal. Catosfèrics del món, virtualitzats i desvirtualitzats, unim-nos per a saltar més amunt del present. Bloguegem cada cop més i cada cop millor. Aquest és el camí. Aquest és el compromís. Aquest és el repte. Visca la Catosfera!
21.1.08
Setmana catosfèrica
Avui encetem una setmana intensa que culminarà amb un cap de setmana apoteòsic a Granollers amb motiu de les Jornades de la Catosfera. Després de molts dies de feina i de nervis, tot està a punt per aquesta desvirtualització massiva que marcarà una fita memorable en la història dels blogs catalans.La meva participació en aquest esdeveniment es concretarà en tres fronts:
- Demà dimarts 22 postejaré un text titulat Manifest Catosfèric de Granollers.
- Dissabte 26 a les 10 h. moderaré la taula rodona sobre els blogs i la literatura.
- La coordinació del llibre Blogs & Literatura, primera antologia de la catosfera literària, que serà publicat per l'editorial Cossetània.
Tot plegat m'omple de responsabilitat i d'il·lusió. Mai no m'hagués pensat que una simple paraula que se'm va acudir escrivint un post fa tres anys arribés a representar tot el que ara representa...
Tocant a la taula rodona, conscient de què moltes persones no hi podreu assistir, voldria aprofitar aquests dies previs per a facilitar si més no la vostra participació virtual. És molt fàcil: envieu-me els vostres suggeriments, deixeu-los en forma de comentari, formuleu preguntes, dubtes, remarqueu aspectes que considereu que caldria debatre en aquesta taula pel que fa a la relació entre la literatura i els blogs. Us prometo que els tindrem en compte.
Tocant a la taula rodona, conscient de què moltes persones no hi podreu assistir, voldria aprofitar aquests dies previs per a facilitar si més no la vostra participació virtual. És molt fàcil: envieu-me els vostres suggeriments, deixeu-los en forma de comentari, formuleu preguntes, dubtes, remarqueu aspectes que considereu que caldria debatre en aquesta taula pel que fa a la relació entre la literatura i els blogs. Us prometo que els tindrem en compte.
Ja escalfen motors
20.1.08
Més rànquings
ocupa la posición 3560 de los 50040 blogs indexados en Bloguzz. En Catalán está en el puesto 13 de un total de 553 blogs. Está mejorando su capacidad de generar buzz en los últimos días. Su nivel de influencia absoluta es del 43%, se trata de un nivel considerable. Es un blog que destaca por su contenido de calidad sobre Blogging.
Capvespre 18.1.08
Poema inicial: Aspiracions. Cançons de Mark Knopfler. La lletra de l'himne de d'Espanya. Parlem de política exterior. Falta una setmana per a les Jornades de la Catosfera a Granollers. Els politicastres que desprestigien la política. Pel·lícula: El silenci abans de Bach. Agenda cultural. Nova reforma de la llei d'Educació. Poema final de Ramon Guillen: Eternitats.
19.1.08
Verd
És el verd que veig el que em guareix de tots els grisos. Del llit estant, pel finestral, el turó del Pedró, i més amunt el cel, sempre el cel... El verd de l'hivern, la pinassa intacta, els saltirons del pit-roig, la llum tamisada del crepuscle... I més amunt el cel, sempre el cel... trespol de somnis impossibles.
17.1.08
La política no és un circ
M'havia proposat no parlar de política. M'havia proposat, sobretot, no parlar de la política del meu poble, però avui no ho puc evitar. Davant de certes coses, un no pot quedar-se callat.
L'oposició (ERC-MxV) ha penjat a l'aparador del seu local el cartell que encapçala aquest post. Curiós cartell segons el qual l'oposició considera que la política és un circ, un espectacle, una atracció de fira, un divertiment... com ara els episodis cada cop més penosos del Polònia. Els que es deuen "avorrir" de debò són ells, per això han de muntar numerets, penjar pancartetes, fer denúncies absurdes, repartir fulletons i adhesius... convertint la política municipal en una xarlotada vergonyosa. ¿Ja n'estan al cas, els dirigents d'ERC, del ridícul sistemàtic que perpetren els seus representants a Vallromanes?
El que resulta més "sorprenent" és que algú amb dos dits de front pugui fer confiança a aquesta genteta tan poc seriosa. Amb les formes i les maneres que gasten ja queden desqualificats. Quina mala educació! Van als plens a insultar l'alcaldessa quan són una colla d'indocumentats que no saben distingir un prec d'una moció i, a sobre, tenen la barra de dir que és el Govern el que provoca la crispació. Que no pateixin, que tenen tres anys per a seguir "avorrint-se" a l'oposició, tres anys més per a bufonejar i muntar pallassades, la seva especialitat.
Per sort, després hi ha els que treballen, els que es prenen la política seriosament i amb responsabilitat. Mentre l'oposició continua amb els seus numerets patètics, l'equip de Govern aprofita per a fer feina de la bona i demostrar que la política és quelcom que val la pena, una activitat digna en benefici dels ciutadans.
16.1.08
Inventari de fugides
M'allunyo per a ser qui sóc. Els camps llaurats de Gallecs. Els cingles de Bertí. La Mola. Montserrat. Sant Miquel. Céllecs. Montseny. Camino d'esma. Les pedres del camí són pedres de ningú. Bufa ponent. M'allunyo per a ser qui sóc.
La Torre d'en Malla. Amb la gorra i l'abric de pana semblo un jubilat, però no ho sóc. Només que, de vegades, necessito fugir rumb a l'horitzó. Una vegada vaig arribar fins a Grenoble... Tots busquem la salvació. El vent passa de llarg. Els pins capcinegen.
Una mica abans de la carretera que va de Granollers a Sabadell, tombo a l'esquerra i m'endinso pel bosc de Can Veire fins que faig cap a un berenador. M'assec en un banc assolellat, de cara a mar, des del qual veig, en primer terme, el verd incipient dels sembrats i, al fons, la serra de Marina i el Tibidabo. Els núvols s'apressen. La ciutat ja no se sent. Escolto la cançó del vent que usa els pins com a instruments. Si no tingués classe a les tres em quedaria aquí fins a la posta.
No hi ha salvació. Ni tan sols les paraules. El vent neteja l'atmosfera. El foc ho purifica tot. L'aigua que ens manca. La terra materna. L'escorça del pi, rebregada. No hi ha salvacions. Fugim, si podem, a través de les paraules, per camins bosquívols, a l'encalç del que som. A la ciutat ningú és el que és. Destesto les novel·les. Aquest sol, aquest cel, aquest verd, aquest vent... No, no hi ha salvació.
Camp de futbol. Església de Santa Maria de Gallecs. El rierol duu aigua. Sendera entre plataners. Les fulles seques ballen la dansa del vent. Aiguamoll de Can Salvi. Fa mal oratge. El cel, clafit de bromes amenaçadores, s'enfosqueix cada cop més. Camino entre el torrent de Caganell i els horts. Bròquils, raves, calçots, carxofes, algunes bledes... M'acosto a l'autopista. Camions i més camions. El vent ha estat company i còmplice, m'ha esbandit l'ànima de cabòries. El sol s'amaga rere la bromallada. Encara és d'hora, no cal córrer. M'avancen les fulles que s'envolen. Contemplo l'esquelet de la figuera despullada. Hotel Ciutat. M'assec sota el roure que hi ha a la cruïlla del camí dels Bandolers. Passa un altre jubilat. Ara tinc fred. Els molins dels Pinetons gira que giraràs. Bassa de Can Benito. Té poca aigua. Tres ànecs i para de comptar. Tinc gana, però no dinaré. Demà ja veurem. Camions i més camions. Som a ciutat.
La caminada m'ha provat. He suat la samarreta. Ara toca classe amb 1r. A de BTX. He de parlar de la veritat... Quina veritat? Després, amb 2n. A de BTX, el cogito cartesià...
Fugides efímeres. Sempre tornem a la presó. La presó és molt còmoda. Les fulles formen remolins que segueixen trajectòries erràtiques. Com nosaltres, que acabem fugint de les fugides...
Avui ha estat un gran dia. He escrit un poema (feia mesos que no n'escrivia cap), he caminat dues hores i he saludat un esquirol.
Aspiracions
Aspiro a la pulcritud.
L'arbre que s'enlaira.
Llavis assedegats de llavis.
El silenci després de l'orgasme.
Aspiro a la tènue treva que es marfon amb la mirada.
Aspiro a la més absoluta intempèrie.
Som estrelles clivellant la fosca.
Onada que s'escumeja.
Nàufrags sense platja.
Llavis afamats de llavis.
El silenci que esborra lentament l'última paraula.
Aspiro a la pulcritud.
L'arbre que s'enlaira.
Llavis assedegats de llavis.
El silenci després de l'orgasme.
Aspiro a la tènue treva que es marfon amb la mirada.
Aspiro a la més absoluta intempèrie.
Som estrelles clivellant la fosca.
Onada que s'escumeja.
Nàufrags sense platja.
Llavis afamats de llavis.
El silenci que esborra lentament l'última paraula.
15.1.08
El pou de la literatura
-Vol ser escriptor? -diu.
-Escric cada dia. No sé si sóc escriptor.-Entesos. Té dues opcions: pot usar l'alfabet a plena llum, redactar articles, intervius, ressenyes, cròniques, etc., o pot, en canvi, fer literatura. Si vol i si pot fer literatura, li cal un pou. Sense pou, no hi ha literatura.Els punts negres d'Escriptor s'han dilatat. Potser també els meus, a mesura que m'habitue a la fosca i que la fosca em sembla llum.
Ulls dilatats per a veure, per a fer literatura?
M'aturo. Rellegeixo el fragment vàries vegades... La llum, el pou, la fosca... Escriure en una certa penombra... Aquesta és la idea d'Entrellum... on escric cada dia a plena llum... gargotejant ombres...
Segons Escriptor, això no és fer literatura. Una cosa és bloguejar i una altra fer literatura. Si volgués realment fer literatura hauria de deixar el blog i entaforar-me dins un pou... quina metàfora, la del pou!... Com si Plató em digués: torna al fons de la caverna, amic, si vols veure la veritable realitat...
Fragment inquietant. Fóra perfecte com a post postrem, últim post de comiat: "Deixo el blog per a dedicar-me a la veritable literatura..." Quina temptació! Amagar-se, empouar-se, retirar-se de l'aparador catosfèric per a esdevenir Escriptor en majúscules... creador de Literatura en majúscules... i no aquest mamarratxo que embruta pantalles amb aquesta merdeta de textos postejats...
A la pàgina 154 retrobem el pou:És a dir, el pou pot esperar... The blog must go on...
NM: El llibre de Baixauli fluixeja pertot. 239 pàgines que podrien ser perfectament 139. O 39. A penes he fet anar el retolador de subratllar. Mal senyal. Una altra novel·leta sobrevalorada. No suporto les inversemblances literàries ni els realismes màgics forçats. És del tot inversemblant que el relat SAVIESA (de 19 pàgines!) estigui escrit a la paret del far abandonat d'Estaca de Bares i el paio el pugui copiar en una hora... Encara més inversemblant és que, amb només tres quarts d'hora, un nen negre de vuit anys escrigui un relat (ÈXODE) de 6 pàgines a la sala d'espera d'un dentista vienès... Una cosa es la ficció i una altra el deliri. El lector no és un idiota capaç d'empassar-se qualsevol bajanada. Sense parlar de la caòtica nòmina de personatges que, al final, acaben confonent-se els uns amb els altres en una orgia narrativa infumable (les pàgines amb fons negre són com els blogs amb fons negre: vade retro). Ah, i la morbosa foto de l'albat de la pàgina 83 se la podia haver estalviat... Quin mal gust!
Segons Escriptor, això no és fer literatura. Una cosa és bloguejar i una altra fer literatura. Si volgués realment fer literatura hauria de deixar el blog i entaforar-me dins un pou... quina metàfora, la del pou!... Com si Plató em digués: torna al fons de la caverna, amic, si vols veure la veritable realitat...
Fragment inquietant. Fóra perfecte com a post postrem, últim post de comiat: "Deixo el blog per a dedicar-me a la veritable literatura..." Quina temptació! Amagar-se, empouar-se, retirar-se de l'aparador catosfèric per a esdevenir Escriptor en majúscules... creador de Literatura en majúscules... i no aquest mamarratxo que embruta pantalles amb aquesta merdeta de textos postejats...
A la pàgina 154 retrobem el pou:
No habite en el pou, de moment. El visite, el freqüente, m'hi aboque per extraure'n llum. No m'hi instal·le, però. Com Rembrandt, vull avançar en sentit contrari a la dispersió, a la futilitat, a la verborrea vàcua. Si aquest camí porta al fons del pou, faré del fons del pou casa meva.
NM: El llibre de Baixauli fluixeja pertot. 239 pàgines que podrien ser perfectament 139. O 39. A penes he fet anar el retolador de subratllar. Mal senyal. Una altra novel·leta sobrevalorada. No suporto les inversemblances literàries ni els realismes màgics forçats. És del tot inversemblant que el relat SAVIESA (de 19 pàgines!) estigui escrit a la paret del far abandonat d'Estaca de Bares i el paio el pugui copiar en una hora... Encara més inversemblant és que, amb només tres quarts d'hora, un nen negre de vuit anys escrigui un relat (ÈXODE) de 6 pàgines a la sala d'espera d'un dentista vienès... Una cosa es la ficció i una altra el deliri. El lector no és un idiota capaç d'empassar-se qualsevol bajanada. Sense parlar de la caòtica nòmina de personatges que, al final, acaben confonent-se els uns amb els altres en una orgia narrativa infumable (les pàgines amb fons negre són com els blogs amb fons negre: vade retro). Ah, i la morbosa foto de l'albat de la pàgina 83 se la podia haver estalviat... Quin mal gust!
ITV
L'hivern m'ensenya a ser prudent. El fred em garratiba les neurones. Em quedo quiet mirant l'horitzó a la vora del riu Congost. Tanco la ràdio. Fins i tot la música em molesta. Contemplo la posta de sol. M'estic fent vell. Aquests polígons industrials són depriments. Mentre passo la ITV, rumio res. Observo els gestos del mecànic, les seves frases mil cops repetides, un atomatisme atroç. M'enganxen una etiqueta nova de color verd. Dintre de dos anys tornaré. Em trobaré el mateix ritual de gestos i frases repetides. La mateixa buidor al preu de 34,25 €. S'ha fet fosc. De nit, els polígons industrials fan por. Marxo cap a casa. Deixo el silenci a la riba del riu Congost, entre pollancres i camps que brullen. L'hivern se'm fa llarg. Avui em sobren les paraules.
14.1.08
Sobre l'aristocràcia
No em dol de dir que sóc partidari de l'aristocràcia, no pas de l'aristocràcia provinent de la sang o dels diners, sinó de l'aristocràcia que es fonamenta en el treball i en l'excel·lència. En aquest sentit coincideixo amb Plató. Patim un democratisme babau on tot allò que destaca és vist amb reticències, un democretinisme esquerranós que es malfia de la superioritat d'alguns individus els quals, pel sol fet de mostrar-se millors que la resta, són automàticament anatematitzats. La natura no ha estat mai igualitària. La societat aspira a ser-ho, però cal anar amb compte perquè sempre hi haurà diferències entre les persones. El meu aristocratisme es basa en la pura meritocràcia. Jo crec en els currículums. Són les nostres obres les que ens avalen, allò que hem fet de profit al llarg de la vida. Per sort, hi ha paràmetres objectius que demostren la vàlua de les persones. Com a professor, tinc molt clar que no és el mateix posar un 10 en un examen que posar un 4. Malgrat els esforços artificials de l'igualitarisme mesocràtic, l'aristocràcia s'acaba imposant, perquè la realitat no pot ser negada per quimèriques ideologies; i al capdavall és aquesta aristocràcia la que fa progressar la humanitat. Mirem l'aspecte o l'activitat que sigui, sempre hi haurà persones que ho facin millor que altres... I això, per descomptat, també es pot aplicar a la Catosfera.
13.1.08
Bernardo Atxaga
Fins i tot un escriptor tan rural com Bernardo Atxaga se n'ha adonat: el seu blog serà el seu proper llibre [How Atxaga is going to write his next book]. Un altre que ha entrellucat per on va el futur de la Literatura... Benvingut a la Literatura 2.0! Ens ho explica L'efecte Jauss.12.1.08
Capvespre 11.1.08
Primer programa de l'any. Comencem amb uns versos de Jordi Pope. Ens acompanyen les cançons de Los Secretos. Festa dels Tres Tombs. Sant Antoni Abad. La nefasta barreja de religió i política. Defensa del laïcisme. Centenari del naixement de Simone de Beauvoir. ¿Feminisme? ¿El futur serà matriarcal? Any Rodoreda. Mort de Pepín Bello. Poema final de Júlia Costa: Gebrada.11.1.08
Les crítiques
L'amic Marc es lamenta, i amb raó. Com a màxim responsable de l'organització de les Jornades de la Catosfera ha d'entomar algunes crítiques, fins a cert punt lògiques i legítimes. Jo no el defensaré, perquè sap defensar-se ell solet i la seva millor defensa és la feina que fa, el seu lideratge, la seva empenta i iniciativa.
¿Que la seva personalitat pot ser titllada d'egocèntrica? Ell no t'ho negarà pas. Tots els blogaires som una mica (o molt) egòlatres i exhibicionistes. El blog és una gran eina d'autopromoció. ¿Afany de protagonisme? El que treballa i fa coses de profit, tard o d'hora es fa notar.
Paradoxalment, els que han escrit contra les Jornades o contra els seus organitzadors, també busquen protagonisme. Alguns no volen participar i s'autoexclouen, altres no han estat cridats i en deixen constància, n'hi ha que creuen que la Catosfera ha de ser catetosfèrica (barretinera, tancada només a les aportacions nostrades), després hi ha els que fan mutis...
Tothom té dret a dir el que li plagui i a callar si el que li plau és la indifèrència. Em sembla perfecte. Que se'n parli molt, bé o malament, però que se'n parli. Així farem forrolla. A mi m'encanten les crítiques. Significa que existeixes, que t'han tingut en compte, que et consideren objecte i subjecte criticable. De puta mare. Però no penso caure en el parany de criticar els criticaires, perquè no esperen una altra cosa: el seu miserable minut de glòria. Doncs que segueixin esperant.
¿Que la seva personalitat pot ser titllada d'egocèntrica? Ell no t'ho negarà pas. Tots els blogaires som una mica (o molt) egòlatres i exhibicionistes. El blog és una gran eina d'autopromoció. ¿Afany de protagonisme? El que treballa i fa coses de profit, tard o d'hora es fa notar.
Paradoxalment, els que han escrit contra les Jornades o contra els seus organitzadors, també busquen protagonisme. Alguns no volen participar i s'autoexclouen, altres no han estat cridats i en deixen constància, n'hi ha que creuen que la Catosfera ha de ser catetosfèrica (barretinera, tancada només a les aportacions nostrades), després hi ha els que fan mutis...
Tothom té dret a dir el que li plagui i a callar si el que li plau és la indifèrència. Em sembla perfecte. Que se'n parli molt, bé o malament, però que se'n parli. Així farem forrolla. A mi m'encanten les crítiques. Significa que existeixes, que t'han tingut en compte, que et consideren objecte i subjecte criticable. De puta mare. Però no penso caure en el parany de criticar els criticaires, perquè no esperen una altra cosa: el seu miserable minut de glòria. Doncs que segueixin esperant.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)