Voldria pensar que...

Voldria pensar que si demà no guanya el Barça no passa res, no s'enfonsa el món. Voldria pensar que si en el referèndum per l'Estatut surt el NO, no passa res, no s'enfonsa Catalunya. Voldria pensar que la nostra felicitat no depèn de coses tan aleatòries com el futbol o la política. Però, ara que ho penso, TOT en aquesta vida és aleatori, contingent, imprevisible... No podem estar segurs de gairebé res, i menys de les decisions o actuacions dels altres. Potser en això rau la gràcia del futur: no saber què passarà demà, estar sempre penjant d'un fil, traficant amb l'esperança.

Per fi rebo a la bústia...

Per fi rebo a la bústia el número 10 de la revista Coneixement i Societat que inclou l'article La blocosfera catalana, escrit per la Mercè Molist. Un article seriós.

Em fa mal als ulls veure escrit "blocosfera"! Fins i tot en Saül Gordillo ha rectificat fent cas dels entesos. La culpa és dels "blocs" de Vilaweb i del Termcat que l'ha cagat i ha de rectificar. Blogs, blogosfera, bloguer/a, bloguejar, blogografia, blogologia, blogofília, blogofòbia, etc. O, en tot cas, catosfera©.

Quan he arribat a la pàg. 54-55 (Annex), m'he sentit envaït per la nostàlgia... La Mercè acaba el seu article parlant de Tros de Quòniam. Li dedica les dues pàgines finals. 1 - 2

Fugint de l'infern...

Fugint de l'infern de Montmeló, Festa Major de Lleida. Anit concert de Coti als Camps Elisis. Lluna plena. Avui castellers a la Plaça Paeria. Dinar familiar: caragols, corder a la brasa, cireres... ¿Ha passat res al món? ¿Algun altre desgavell polític? ¿Què diuen, que tornaran a reeditar el Trist-partit? Hòstia, no em feu riure que l'allioli se'm remou a les tripes! ¿Es poden fotre les coses pitjor i, a sobre, amenaçar amb una repetició? El símbol de Catalunya és el caganer, ja ho sé, i un burro també, però tampoc és qüestió de currar-s'ho tant. Sempre podem empitjorar-ho, no dic que no. És una llei molt humana, aquesta de superar-se en l'abisme del fracàs i, a sobre, sentir-se enorgullit de prosperar obstinadament cap al desastre encara més desastrós. Jo ja m'ho espero tot, d'aquests polítics, fins i tot el suïcidi col·lectiu. El que han de fer és menys "declaracions" (menys vedetisme) i més feina, que per això els paguem un sou. ¿Qui ho havia de dir? Els caragols són unes bestioles molt afrodisíaques...

Gràcies, Quiño!

Què han dit dels meus llibres...

BENZINA

Gràcies, Àlex!

Un post que rebla el clau

Premi Ferrater 2005
Una certa penombra
Ressenya Línia Vallès
Llista d'escriptors suïcides
Concurs Literari Benzina
(A mi sí, que em fa feliç escriure.
¿Es nota molt?)

Haurà de passar molt de temps...

Haurà de passar molt de temps fins que l'honor, el prestigi i la dignitat de Catalunya puguin ser rescabalats (de portes endins i, sobretot, de portes enfora) després d'aquesta infausta etapa que hem sofert víctimes d'uns impresentables, trinxeraires, saltamarges, incompetents, afaitapagesos, afonacases, arreplegats, arribistes, barrets de rialles, bufanúvols, descordats, esclafacanyes, furtalàpides, gànsters, ineptes, sectaris, menjabròquils, pelagats, pixavagants, polls revinguts, porcs mal abeurats, sapastres, torrapipes, trepitjafarigoles, trossos de suro, xantatgistes, zitzània, etc. Sí, molt de temps haurà de passar, perquè el mal que han fet és molt gran, però no tingueu cap dubte: El Judici de La Història serà implacable. El pitjor Govern de la nostra història acaba de passar a La Història. Visca Catalunya!

-----------------------------------------------------------------------

Afegitó:

1- ¿Aquest Estatut és millor que el del 79? SÍ.

2- ¿Qui votarà NO? PP & ERC (un extrem i l'altre)

Aleshores votaré SÍ.

-------------------------------------------------------------------------

Fa 3 mesos ja ho vaig vaticinar

Un altaveu molt lúcid

Excepcionalment, i perquè avui estic de filis, podeu deixar comentaris...

S.T.G.M...

NO

!
"la trompeta, la bomba fètida i l'espanta-sogres"

"... un record nostàlgic sense esdevenidor."

Hi ha alguna cosa invisible...

Dedicat a JPQ i EPB

Hi ha alguna cosa invisible rere l’aura dels cossos, agonia de llum que els núvols s’emporten, rosa que es bada dins el teu úter, martiri d’amor, dubte entranyable.

¿Quin esperit sense déu basteix l’arquitectura dels somnis?

¿Quina clarícia ignota?

Hi ha alguna cosa invisible rere els mugrons de titani d’aquests androides que pul·lulen pels carrers anònims, bombes innocents, criatures bastardes, tota l’abstracció de l’art modern.

¿Quina veu cantarà l’última nota del rèquiem?

¿Qui gosarà negar l’adveniment del silenci?

Hi ha alguna cosa invisible rere l’urinari de Duchamp, en l’espai interior de Chillida, l’anhel tràgic, saturnal i fàustic, els balcons de La Pedrera, les grutes del Parc Güell, el vell Maragall a la font de Camprodon: He assaborit els secrets de la terra misteriosa, la pàtria més antiga, la paraula.

¿Qui ens salvarà de l’infern nihilista, de la tirania de la indústria, la màquina i el comerç?

L’alquímia del verb, la música dels místics, l’àngel missatger: escolta, escolta, la matèria parla, parlen els ocells, parla la fulla verda, la flama que som, el fang, la fesomia del vent: escolta, escolta, la petjada dels morts sota la pluja, el temple solar dels ibers, l’eco de la lluna, litúrgia de mar i d’estrelles, cosmogonia creadora: escolta, escolta, Llull al capdamunt de Randa, entre el cel i l’infern, Al Aaraaf, l’exorcisme de la llengua, la casa de l’ésser, paisatges de l’ànima, atlàntides enfonsades, Machado enterrat a Cotlliure, la sang i la cendra: escolta, escolta, la nova geometria, els noms dels arbres, el miracle de la vida que torna a renéixer, el desig fet carn, un hombre sucesivo que se escribe con sombras, diu Rosales, la casa més íntima de l’home, la pàtria més antiga, la paraula.

versión en castellano

Estamos tan hechos a tener esperanzas...

Estamos tan hechos a tener esperanzas que cuando las perdemos todas buscamos refugio en la última, en la que enfunda a todas cuando fracasan: si, totalmente desesperanzados y sufriendo, no tuviéramos la esperanza de un final próximo, enloqueceríamos.

I, mentrestant, altres segueixen enganyant-se.

Confesso que temps era temps...

Confesso que temps era temps em va interessar la política, la local i la supralocal, la concreta i la més abstracta. Va ser una temporada entretinguda durant la qual vaig aprendre algunes coses que no sabia, coses que els llibres de text no ensenyen; fins que va arribar un moment fatídic en què la política em va perjudicar i, aleshores, vaig decidir allunyar-me'n. Com algunes vegades que he deixat un llibre a mig llegir o he sortit del cinema a mitja pel·lícula, així vaig fer amb la política. No hi vull tenir res a veure, ni tan sols per a opinar. Tot el que podria dir es giraria en contra meva, per la qual cosa m'estimo més el silenci. Ja hi ha massa blogs polítics, últimament són una plaga. Cada cop ho tinc més clar: el futbol i la política (partits + partits) són entreteniments plebeus, un joc de nens que els adults es prenen massa seriosament. Us regalo totes les lligues, les copes, els referèndums i els comicis... Si em busqueu, a mi no m'hi trobareu, en aquests saraus. He decidit perdre el temps i les energies amb jocs d'una altra mena. Cadascú és lliure d'escollir els seus entreteniments.

Comfortably Numb...

Dedicada a LPF

Lamento profundament haver nascut espanyol...

Lamento profundament haver nascut espanyol (...) Espanya és un país de gent sense educació, on l'enveja, que és el pitjor pecat, és el pecat nacional, on la mala llet és brutal i, amb Itàlia, és on hi ha més quantitat de pocavergonyes de tot el món... A Espanya t'enganya tothom, l'editor, el lampista i el taxista (...) A Espanya ningú no es planteja res des d'una perspectiva moral: És un país de salvatges i de cafres. A més, Espanya, vista des de fora, és un país ridícul, on sempre ens barallem amb la nostra ombra (...) El caïnisme i l'agressivitat que van desencadenar la Guerra Civil són els mateixos d'ara i va advertir que "el salvatgisme no va ser perpetrat per les idees sinó per la gent, que ho van aprofitar per matar el qui els devia diners o el marit de la dona amb qui s'entenia (...) Ara l'esperit de la Guerra Civil està tan viu com el 1936. La diferència és que no tenim un exèrcit levantisco, hi ha prosperitat i la gent no sortirà al carrer, però les línies de força són les mateixes: els separatismes, els problemes amb l'Església, el soroll de sabres i la qüestió pedagògica i de l'ensenyament. Dragó diu que en aquests moments se sent egipci, indi i japonès i explica que el fet de deixar de sentir-se espanyol forma part de la seva recerca d'ell mateix perquè si et cerques a tu mateix et vas alliberant d'etiquetes i la d'espanyol és una etiqueta més.

Paraula de Dragó. Amén.

No et perdis el seu espectacular web (l'acompanya Naoko Kuzuno, la japoneseta amb qui ara s'ho fa aquest guru entranyable, pocavergonya i desetiquetat)

... entre la más alta poesía, las traducciones más pulcras y la agitación blogográfica más diversa, t'agraeixo Quiño, el detall

Qui no hagi transitat per aqueixos corriols...

Qui no hagi transitat per aqueixos corriols desconeix la poesia de caminar i la inquietud de perdre's (...) Cal transitar penosament pels corriols que no menen enlloc (...) No us encaparri mai l'encreuament laberíntic dels bells camins de solitud; tots són bons, en tots hi ha poesia (...) I, encara que no sigueu filòsof, aquelles deixes us conviden a meditar com un borrós jeroglífic de felicitat terrenal (...) I bé, sí, però digueu-me: ¿quines honestes i desoladores belleses s'amaguen en la blavor de la petita muntanya que s'albira des de casa vostra?

Prudenci Bertrana, Proses bàrbares (1911)

Sí, no, blanc, nul...

Sí, no, blanc, nul, potser, qui sap, ja veurem, m'ho he de rumiar, això és un desgavell d'allò més mascarell, campi qui pugui, ara dic això, adés allò, després m'adapto a les circumstàncies, rectificar és de savis, mira, tu, feu el que vulgueu, feu el que feu la cagareu, la democràcia consisteix a exercir la teva llibertat com a ciutadà responsable, esclar, jo no sóc com els altres, només faltaria, tant se val si, al capdavall, tot és política barata, idolatria neopagana, literatura futbolera (si la plebs no va a les llibreries, regalem llibres a la plebs perquè d'alguna manera hem de gastar-nos els quartos), Barça, Barça, Baaaaaarça!!! ¿Teniu un pa a cada ull, passerells? ¿No compreneu que és inútil lluitar contra els elements? Imparable, decidida, sorollosa, incontestable, La Barbàrie avança cap a la victòria definitiva...

un blog que promet

La tarda se’n va sense tu...

La tarda se’n va sense tu.

L’únic argument és fondre’s amb aquesta xafogor.

Explica’m què hauria de fer.

Explica’m com vols que m’ho prengui.

Explica’m l’enigma que ets, l’enigma que sóc, l’enigma que som…

La tarda se’n va sense tu.

¿Per què no vol ploure?

ei Toni, avui mentre parlaves de la veritat...

ei Toni, avui mentre parlaves de la veritat de Nietzsche a classe, m'he enrecordat d'aquesta cançó d'un dels cantants que normalment escolto. El tipus de cançó suposo que no t'agradarà, però crec que aquestes persones (els cantants d'aquest estil), són unes de les que millor reflecteixen la veritat que avui dia invadeixen els carrers. No crec que t'interessi massa, però bueno, he cregut que no estaria malament que l'escoltesis, com vas dir al teu blog: La vida només és vivible poèticament, i considero que aquests són els poetes del nostre present, i també em fan veure la vida d'altre manera.

ARV 2BTXA


Frank-T feat Zenit - La Verdad

«la simplicitat d'aquesta vida tan normal»
(un gran post d'atzucac)

Ronaldinho Gaúcho...

Ronaldinho Gaúcho, que esteu al Camp Nou, sigui santificat el vostre Gol, vingui a nosaltres el vostre Riure, faci's la vostra Voluntat aquí en el Barça com a tot arreu; el nostre Clam de cada dia doneu-nos Senyor el dia d'avui, i perdoneu les nostres misèries així com nosaltres perdonem els nostres rivals. No permeteu que nosaltres caiguem en el triomfalisme, ans deslliureu-nos de qualsevol mal. Amén.

En el pont del riu Llierca...

En el pont del riu Llierca, riu amunt, la pedra que ens va fer d’altar resta incòlume per als cossos que vindran a fondre’s com els nostres cossos nus després de travessar gèlides aigües tentinejant sobre roques relliscoses vestides d’algues verdes, metàfora de nous graons vitals com en el poema de Hesse: Und jedem Anfang wohnt ein Zauber inne, der uns beschützt und der uns hilft, zu leben.

En el pont del riu Llierca, cap al tard, amb el sol colrant les pells, membrança de felicitats inexplicables que s’escolaren riu avall devers l’aiguabarreig real que ens allunya de la puresa primigènia, paradís inconsistent que perdura en el fons de cada cèl·lula.

En el pont del riu Llierca sempre serem amants.

Parmènides s'equivoca...

Parmènides s'equivoca. No és que el pensar i l'ésser no siguin la mateixa cosa (que només ho són per a l'idealisme), sinó que l'ésser no existeix perquè és una pura entelèquia. Tota la filosofia occidental està fonamentada sobre aquest error, sobre aquesta nefasta pressuposició. De l'ésser parmenidi passem a la idea platònica, i de la idea platònica anem a petar al déu cristià... Entelèquies sobre entelèquies.

El vell Heràclit encerta. No hi ha ésser, sinó esdevenir, procés, canvi, riu... Tot pensament ha d'incloure la contradicció si vol identificar-se veritativament amb la realitat de la fisis. Nietzsche, fidel deixeble heracliti, sofista convençut, escriu l'acta de defunció de l'ésser de Parmènides. Només hi ha un sol camí viable: el camí de les aparences, la sendera de les ombres... Com escriu Paul Celan: Wahr spricht, wer Schatten spricht. Wir sind ein Fleisch mit der Nacht (Qui diu ombra diu veritat. Som una carn amb la nit)

L'ésser no és. Res no és. Ni tu ni jo. Les coses estan i van... amb prou feines. La lògica és una farsa. Viure és naufragar. Batibull d'àtoms. Dinamitada la metafísica, ens queda l'art: aquest afany absurd d'immortalitzar l'efímer.

P.S: Tot es redueix al problema de tenir fermat el control del mercat i de lluitar per mantenir els quatre noms dels "famosos oficials" sense competència possible. Els premis literaris no controlats ofereixen la possibilitat del sorgiment de nous valors. En cas contrari sempre serà la camarilla de l'editorial, amb suport dels mitjans de comunicació que domina, la que definirà qui ha d'existir o no ha d'existir, qui és "bo" o "dolent", qui ha de gaudir d'un cert èxit mediàtic i comercial dins el món de la nostra literatura o qui ha de romandre per a tota l'eternitat enmig de les tenebres de la marginació més absoluta.

V. A.

Bases:

1- Aquest premi s’atorgarà al millor recull de poemes presentant, inèdit i en llegua catalana.
2- L’import del premi convocat serà de 900 euros.
3- Hauran d’ésser presentades nou còpies de l’original amb una extensió suficient per a un llibre, que portaran el nom i l’adreça de l’autor/a. Si l’autor/a desitja que l’obra sigui feta pública amb pseudònim, caldrà que ho indiqui.
4- No es retornaran les còpies presentades.

5- No seran tingudes en compte les obres que hagin estat premiades en altres concursos.

6- Les obres aspirants al premi hauran d’ésser presentades abans del dia 17 de març de 2006 a les oficines de l’Ajuntament de Cadaqués, carrer Silvi Rahola 2, 17488-Cadaqués.

7- El jurat serà format per Sam Abrams, Vicenç Altaió, Joaquim Ferrer, Rosa Gamel, Anna Maria Moix, Vinyet Panyella, Albert Ràfols Casamada, Jordi Virallonga i Rosa Ardid, qui actuarà com a secretària.
8- L’adjudicació del premi tindrà lloc el dia 29 d’abril, a Cadaqués, i el veredicte, inapel·lable, serà anunciat per la secretària del jurat.
9- L’Ajuntament de Cadaqués publicarà l’obra guanyadora a l’Editorial Proa.
10- La presentació dels originals pressuposa l’acceptació íntegra de les Bases.