El Camp de la Bota

Visito amb els alumnes de 2n. de BTX l'exposició itinerant El Camp de la Bota al Museu Abelló de Mollet. Francesc Abad ha fet una feina extraordinària. Repasso un a un els noms de la llista de 1.704 afusellats entre 1939 i 1950. Trobo 7 cops el cognom Ibañez i 3 el cognom Ros. Quedo impressionat pels testimonis orals dels familiars.

Jordi Ribas Boldú (Jordi Boldú de nom artístic) és l'encarregat de l'explicació didàctica. Em reconeix. Diu que vam coincidir en el recital de Biel Mesquida a la Torre Muntadas del Prat del Llobregat el juliol de 2005. Ho havia organitzat ell, i un tal Damià Gallardo en va fer la presentació... Ara hi caic. Sí. Vaig fer un post a TdQ sobre aquella nit màgica. Li he recordat la síndria que en Biel es va endur com a trofeu.

Al final, en Jordi diu que ens vol "fitxar". Reparteix una fitxa als alumnes perquè posin el nom, la data de naixement i les seves impressions. Jo també n'agafo una en la qual escric això:

La memòria històrica és la memòria dels morts i la veu dels vius que recorden les víctimes i els botxins, la ressaca de l'odi, el fil que ordeix la trama dels segles, tanta sang i tantes llàgrimes inútils...

Ho deixo també escrit amb retolador vermell al llibre de visites. En sortir, el guàrdia de seguretat del museu em saluda molt afectuosament. Es diu Edgar i havia estat alumne meu. Hòstia tu, no es pot ser tan famós!

Trossos de Quòniam

Via Artífecs m'assabento d'una iniciativa que duu un nom prou conegut a la Catosfera: Tros de Quòniam. Segons expliquen els seus promotors

El club del tros de quòniam és un espai interactiu per afavorir la creació i la interrelació de persones a través de l’escriptura

A hores d'ara ja porten 9 relats penjats i comentats. Endavant! Em sembla una idea fantàstica.

El primer TdQ del qual tenim constància va aparèixer el desembre 03 en forma de llibre, un diccionari estrafolari que, més tard (gener 04), es va convertir en un blog mític que va haver de ser clausurat (desembre 05) per prescripció mèdica...

Més Quòniams: un grup musical igualadí dels anys 90, uns samarretaires mataronins que també tenen un blog.

I és que l'insult més macarrònic i meravellós que existeix en llengua catalana segueix fent forrolla. De mica en mica, l'epidèmia de trossos de quòniam s'escampa per la xarxa... Google ja dóna 11.000 resultats, que no és poca cosa. Més serem, més riurem. Visca TdQ for ever more!

El final

És quan arribes al final que cal decidir si segueixes endavant o gires cua. Tots els finals són iguals. Tots els principis són iguals. L'entremig és un joc de nens que necessiten entretenir-se. No hi ha res més trist que un nen avorrit. Com la política, tot: el futbol, l'amor, l'art, l'escriure... La vida sencera una farsa. Quan te n'adones, voldries girar cua o llençar-te a l'abisme somiant que els braços poden esdevenir ales... Girar cua és de covards. No em feu cas. Probablement sóc un psicòpata.

És quan arribes al final que descobreixes que tenia raó el vell Heràclit: el caràcter és el destí.

Roses de novembre

Hi ha ressaques amb regust agredolç, reraveres impúdiques que aflebeixen el cos fins a deixar-lo las, crepuscles insòlits, inèdites notes esborrallades en l'escorça d'un altre pi moribund, l'alè de la boira que envaeix el poble, la fosca incertesa un altre cop.

Hi ha la veu dels turons, el rou, la molsa, l'obaga, el record dels gira-sols, l'avidesa dels teus llavis aquell primer petó, l'oblit com la nit que bressola solituds.

Hi ha l'univers sencer en el fons dels teus ulls, a cada paraula, sempre, el batec imprecís d'aquest cor fonedís, desvalgut, talment roses de novembre.

Coberta de L_OI

L'ORACLE IMMINENT
CONCURS

BROMERA

La Roca Foradada

Necessito caminar. Les cames i el cervell m'ho demanen. Prenc l'Avinguda de Vilassar, passo per la bassa de Can Trampis, saludo la Màxima, que escombra les fulles del porxo, i enfilo a mà esquerra el camí de Can Cabrit fins a la Roca Foradada.

Hi pujo sovint. Són vint minuts. Aquest és l'indret més sagrat de Vallromanes, on habita el genius loci. Ho vaig saber el primer dia que la vaig visitar. Des d'aleshores, he venerat aquesta Roca emboscada i m'he convertit en el seu custodi. Litolatria neopagana.

L'any 2003, davant l'amenaça d'una urbanització, vaig promoure amb èxit la declaració de la RF com a Bé Cultural d'Interès Local.

Sempre que hi pujo faig el mateix: primer la netejo (sol tenir brossa dins) i després m'hi assec una estona en posició lotus ("sukasana")... La millor hora és quan el sol se'n va a la posta. Medito en silenci dins aquest úter petri. Inspiro la flaire del bosc. El temps s'esmuny de puntetes...

Aquesta tarda, sol i vern dins la Roca, amb la llum del sol ponent enlluernant-me la cara, amb la lluna plena a l'aguait, he pensat que voldria que les meves cendres fossin escampades al voltant d'aquest monument prehistòric...

Potser mai no arribarem a saber qui va perforar la mola granítica i amb quina finalitat exacta ho va fer, però almenys jo li he trobat una utilitat preciosa: la RF em serveix per a esbandir les cabòries, per a trobar la pau quan em manca, per a sentir-me unit a la terra, al bosc, al silenci... I, en tornar a casa, renovellat, sóc un altre.

L'any 2004 em van encarregar el Pregó de la Festa Major i vaig fer un PowerPoint que contenia tot un seguit de poemes acompanyats amb imatges. Un d'aquests poemes estava dedicat a la RF. Diu així:

¿Què hi fas allà dalt tan sola

perduda enmig del boscatge

com una boca afamada

oberta de bat a bat?

¿Qui et va perforar la galta?

¿Qui et va barrinar la panxa?

¿Qui fou el simi malànima

que et va robar sense escrúpols

la pètria tranquil·litat?

¿Què hi fas allà dalt tan sola

lluny del fum i dels sorolls

de la ciutat?

¿Quin misteri ens amagues

en el silenci intangible

de la teva concavitat?

La llum del sol al capvespre

t’il·lumina la mirada

T’embolcalla el pleniluni

amb un llustre diamantat

¿Què hi fas allà dalt tan sola

sota la volta estelada

com un vestigi ancestral

record d’una altra nissaga?

Potser no et podem entendre

El teu secret és tan gran

que passaran segles i segles

i els fills dels nostres fills

encara es preguntaran…

¿Què hi fas allà dalt tan sola

com una fita immutable

com una boca afamada

oberta de bat a bat?

Frase del dia: "Quan l'enemic s'està equivocant, deixa'l fer, no el distreguis"

Dos articles i un senador

Víctor Alexandre: No és això, companys d'Esquerra

Valèria Gaillard: Escriptors en línia

Resultats IX

La primera frase que vaig escriure tan bon punt es van confirmar els resultats de l'1-N va ser aquesta:

La Catalunya Catalana ha mort

Va ser una intuïció sobtada, com si sabés que Montilla acabaria sent President, cosa que malauradament s'ha confirmat. He defensat l'opció nacionalista (CiU + ERC) com l'alternativa més adient en aquests moments decisius en els quals ens juguem el futur del país. La reedició del Tripartit suposa una aposta molt arriscada per part d'ERC, sobretot perquè no està gens clar que pugui controlar el poder de l'aparell socialista i perquè les seves bases tampoc no acaben de veure clara la figura de l'espanyolista Montilla com a Molt Honorable. L'experiència anterior va ser traumàtica. Ja veurem com va la "segona oportunitat"...

Amb aquest post dono per acabada la sèrie titulada Resultats. Per pura higiene mental, intentaré estar uns quants dies sense parlar de política. Les vuit setmanes que resten fins a la cloenda d'ENTRELLUM m'agradaria que fossin més literàries... Prefereixo que em llegeixin 100 persones en comptes de 500 si el que llegeixen són textos escrits sense la urgència de la punyetera actualitat. Cal acceptar que les coses són com són. Circumstancialment, un ciberdietarista pot caure en el parany i deixar-se endur pel remolí dels esdeveniments, però ara toca aturar-se i descansar una mica. ¿Hem perdut? No exactament. Nosaltres, per sort, no ens guanyem les garrofes amb la puta política. Hem dit la nostra lliurement i així continuarem, peti qui peti, governi qui governi. Perquè...

Som el nostre orgull, la qualitat de la nostra feina, l'afany dels nostres propòsits, la nostra obcecació diària de ser millors.

Resultats I
Resultats II
Resultats III
Resultats IV
Resultats V
Resultats VI
Resultats VII

Resultats VIII

Resultats VIII (Montilla President gràcies als botiflers d'ERC)

Podria pactar Esquerra amb CiU? Podria, però no pot. En primer lloc, perquè l'odi més bèstia entre les dues alternatives més sòlides del nacionalisme català ho fa inviable. I després perquè les bases republicanes no ho accepten. Allà on Esquerra és forta i governa als ajuntaments o espera a l'oposició el seu rival és CiU. Els uns i els altres han anat covant rancúnies. Les tenen ben alimentades. Són incapaços de superar-les, si no els queda cap altra alternativa. Tot i els que els centenars de milers de votants que els donen confiança no ho entenguin. (Vicent Sanchis, El pacte del Motxo)

Parlem clar d'una vegada, collons. CiU i ERC s'odien. És un odi atàvic, fratricida, caïnita... És l'odi que el masover sent per l'amo, l'odi del descamisat i descorbatat analfabet contra el senyor repentinat i amb carrera; morts de gana, falsaris disfressats d'independentistes, una colla de radicals incompetents, manelics de pa sucat amb vinagre: odi, enveja, rancúnia, ressentiment, traïció i coses pitjors que fa massa temps que es coven i que, per tant, fan impossible l'entesa entre aquestes dues forces polítiques catalanes. Ben mirat, la diferència entre un votant d'ERC i un de CiU és sobretot estètica. Les bases pertanyen a classes socials diferents. L'estètica diu molt d'una persona. L'estètica és el preludi de l'ètica.

¿Què es pot esperar d'algú que duu un burro enganxat al cotxe? ¿Amb aquests cata-rucs ens hem d'entendre? Amb aquesta gent no pots ni prendre un café perquè et pispen la cartera. I vet aquí que, ens agradi o no, som germans catalans i ambdós ens estimem Catalunya, però ha arribat un moment que allò que ens separa és més fort que allò que ens podria unir, i més ara que tornaran a investir com a President de la Generalitat un perdedor, un candidat fracassat com Montilla!!! Ara sí, que l'odi serà visceral, definitiu, suïcida.

Per altra banda, i sent positius, amb aquesta segona edició del Tripartit (ara li diu Entesa el fill del guàrdia civil) tornem a tenir la diversió assegurada. Els guionistes de Polònia ho tindran ben fàcil. Només caldrà esperar que es fotin aviat els trastos pel cap i protagonitzin nous episodis lamentables als quals ja ens han acostumat durant aquests darrers tres anys. El Tripartit, segons com es miri, és una benedicció... El PP n'està encantat...

ERC ha optado por hacer presidente al pobre perdedor Montilla, un acomplejado que será, ya lo dijimos, reina madre.

Els espanyols (Montilla el primer) ja ho celebren amb xampany francès... Santa paciència.

He tret la imatge d'aquí

Resultats I
Resultats II
Resultats III
Resultats IV
Resultats V
Resultats VI
Resultats VII

QUI ÉS MONTILLA

Resultats VII

Més que la reedició del Tripartit, el que em preocupa és que Montilla pugui arribar a ser President de la Generalitat de Catalunya. Ja vaig expressar en un post anterior que les forces que sumen el Tripartit havien perdut massa vots per a poder estar legitimades en un nou govern. La clau és ERC, és a dir, la màxima responsabilitat serà d'ERC. No ho oblidem. Si, tenint l'oportunitat històrica de formar un govern nacionalista (CiU + ERC = CAT), ERC es decanta finalment per investir Montilla president, posant els interessos de partit per damunt dels interessos del país, aleshores ERC haurà assumit un risc incalculable que, a la llarga, li pot costar molt car. ¿Hi estan d'acord les seves bases amb posar José Montilla de Molt Honorable? ¿Tan ràpid han oblidat que van ser expulsats de l'anterior govern per aquesta gent que, sent els clars perdedors d'aquestes eleccions (-25%), aspiren a tornar a utilitzar-los per a governar il·legítimament? ¿Fins a quin punt estan disposats a col·laborar amb aquesta nul·litat espanyolista que no és res més que l'estendard visible de la tràgica descatalanització que ha sofert la nostra terra en els darrers anys? Jo m'ho rumiaria dues i tres vegades. Montilla - Nocilla - Qué - Merendilla - Montilla - Moriles - Lobito - Pepe - Para - Los - Amigos no pot ser Molt Honorable. Almenys per a mi no ho serà mai. Si, al final, ho és -gràcies a la fatídica connivència d'ERC-, es confirmarà la meva tesi inicial: LA CATALUNYA CATALANA HA MORT. Delenda est Catalonia!

Resultats I
Resultats II
Resultats III
Resultats IV
Resultats V
Resultats VI

Resultats VI

Aquest és el problema de prendre's la política seriosament: acabes enfangat fins al coll, perds els estreps i sempre trobes algú que descarrega la seva ira contra tu. Perquè la política és això: controvèrsia, polèmica, partidisme, sectarisme, fanatisme, la lluita pel poder, la imposició sobre els altres. Si no aconsegueixes distanciar-te una mica de l'escenari, l'escenari t'engull i els cavalls et passen a galop tirat per damunt.

No sóc partidari de l'intel·lectual escèptic-asèptic que es renta les mans situant-se en el seu pedestal més enllà del bé i del mal. Crec que cal comprometre's amb l'època que ens ha tocat viure i defensar allò que considerem que paga la pena defensar. Hi ha moments per a la batalla i moments per a la poesia. No sóc platònic (no crec en la societat perfecta ni en la doctrina del filòsof-rei), però si per alguna cosa hem de servir els filòsofs és per analitzar la realitat de forma crítica i col·laborar amb els que governen per tal que la seva tasca sigui profitosa. La política és l'art d'afavorir la majoria, la recerca del bé comú; potser per això és la cosa més seriosa del món, i més a hores d'ara que sembla que l'únic que interessa és el benefici privat, la idiotesa generalitzada.

Me'n podria desentendre, idiotitzar-me, retirar-me al meu jardí, rellegir els clàssics i escriure poemes sublims, angelicals... Podria fer-ho, però no ho faré. No puc. La meva implicació és inevitable. Lamento moltíssim els improperis que alguns oligofrènics han vomitat en llegir els meus textos. Van errats. Jo no sóc ni racista ni xenòfob ni feixista ni totalitari ni cap altre qualificatiu deningrant (que, curiosament, sempre han estat proferits en castellana llengua). Ni tan sols sóc nacionalista, sobiranista, independentista... Etiquetes de caire polític, massa tòpiques, que no s'adiuen amb el meu tarannà individualista. Al capdavall, només sóc un català que lluita per la seva catalanitat amb l'única arma que tinc: les paraules. I no penso callar.

Segueixo pensant que, en aquests moments, el millor per a Catalunya és un pacte entre CiU i ERC, un front catalanista que freni l'espanyolisme creixent que ens assetja des de fora i des de dins. ERC i CiU representen el veritable vot català. O ens entenem ara (i fem el 69) o perdrem una oportunitat històrica per a fer avançar aquest país cap al futur que més ens convé...

Perquè si Carod vol realment que el futur Govern es decideixi des de Catalunya el pacte nacional és l'única via

Racó Català: Per què és l'hora del pacte nacional?

Resultats I
Resultats II
Resultats III
Resultats IV
Resultats V

Resultats V

Posicionamientos como el de Toni Ibáñez sólo sirven para alimentar la EXCLUSION. Por eso tal discurso ha de ser denunciado públicamente, sin ambages, al atentar contra la convivencia pacífica.

Llegeixo aquesta parida escrita per un tal Maty al blog de JPQ. El tal Maty és un acòlit de Ciutadans (l'escamot anticatalanista d'Arcadi Espada, el bufó Boadella i tota la patuleia d'intel·lectuals orgànics de la COPE i El Mundo).

Mira, Maty, els únics que alimenteu l'exclusió sou els que viviu i treballeu a Catalunya (alguns fins i tot hi heu nascut) i no us sentiu catalans, sinó tot el contrari. Teniu una actitud anticatalana que fa feredat, esteu des-integrats, des-arrelats, i sou vosaltres els que atempteu veritablement contra la convivència pacífica de Catalunya en la mesura que refuseu la realitat catalana que us acull, us tolera i us dóna de menjar. El teu cinisme, Maty, és insuperable perquè intentes culpabilitzar els catalans pel simple fet d'exercir com a catalans tot defensant el que és nostre: la nostra catalanitat. Ets tu mateix i els que són com tu (okupes d'aquesta terra que no sentiu vostra) els que us autoexcloeu i genereu el mal rotllo dins la nostra societat. N'estic més que tip, d'aquest discurs victimista que només amaga un colonialisme espanyolista d'allò més descarat. Està bé que doneu la cara i tingueu un partit propi, almenys ja sabem qui sou i què voleu: anorrear el poc que resta de la Catalunya Catalana... Però ja us aviso que ho teniu pelut; fa segles que ho intenten i encara no se n'han sortit. Maty, Maty, Maty... quin nick més ridícul!

Ejemplo de nacionalismo catalán excluyente (by Maty)

Resultats I
Resultats II
Resultats III
Resultats IV

Resultats IV

Suposant que es reedités el Tripartit, tindríem -per segon cop- una coalició de perdedors al Govern, però ara encara més perdedors: el PSC que ha perdut 5 escons (241,687 vots) i ERC que n'ha perdut 2 (130.257 vots)... L'únic que ha salvat els mobles és ICV-EUiA, que ha guanyat 3 escons (40.311 vots) gràcies als quals -pels pèls- el Tripartit sumaria la majoria absoluta necessària. Comptat i debatut, la ciutadania ha restat 331.633 vots al Tripartit que ha malgovernat aquesta avortada legislatura la qual cosa significa que aquest malgovern no ha estat ratificat en absolut pels votants, ans tot el contrari.

L'aritmètica parlamentària permitiria un nou Tripartit que seria de molt mal justificar per tres motius fonamentals:

1- El partit guanyador (CiU) avantatja en 11 escons el segon (PSC)

2- Les xifres esmentades demostren, sens dubte, la important davallada del recolzament popular a l'experiment tripartític.

3- ¿Com s'entén que ara pugui tornar al Govern un partit (ERC) que fou expulsat per estar en contra de l'Estatut?

Per tant, si els perdedors es tornen a ajuntar per a fer fora la força guanyadora (en escons i vots a totes les circumscripcions) perpetraran un acte de difícil justificació, una acte legal però del tot il·legítim. Allà ells.

Montilla President és quelcom vergonyant, la consagració més fefaent de la descatalanització de Catalunya... D'aquesta manera s'acomplirien els pitjors pronòstics, l'horitzó més fosc i més incert. Quatre anys decisius la malvestat dels quals podria ser irreparable.

Tot plegat tufeja. L'afany de poltrona pesa massa. Els perdedors s'apleguen en el mateix interès: l'odi al guanyador i l'avidesa de poder. Es repartiran els càrrecs, investiran un President indigne no escollit pel poble i, en el súmmum del cinisme, els més catalanistes de tots justificaran la descatalanització del país en nom de qui-sap-lo: en nom de la menjadora, el cotxe oficial i el tiberi en helicòpter a Can Bulli. Amén.

¿Odes a la Pàtria? Que les foti ta mare.

Resultats I
Resultats II
Resultats III

El silenci dels morts

Vinyes vestides de dol
El cel és un esquitx de niguls
¿On és l'estiu que ens feia suar?
¿Què se n'ha fet del rossinyol?
La flor de l'arboç, castanyes i anous
Arrecerem-nos sota la flassada
Encén el foc i acosta't al caliu de la pell retrobada

Vinyes vestides de dol
El vi novell amara els llavis
Fumerol a les teulades
Fulles seques i marrons, bosc endins, encatifen els corriols
¿No ensumes l'hivern?
¿Coneixes el cau on dormen les serps?

Vinyes vestides de dol
Freda, la nit ens abraça
Hi ha un silenci tardorenc que baixa de la muntanya
El silenci dels déus
El silenci dels morts

Resultats III

Pujol es va equivocar: no n'hi ha prou amb viure i treballar en aquesta terra, no n'hi prou amb ser un okupa de Catalunya per a considerar-se català. Cal un esforç més gran d'implicació, una integració més profunda, un sentiment que trobo a faltar en molts okupants que fa anys i panys que viuen i treballen aquí, però als quals els importaria un rave que demà passat el català fos una llengua morta. Són els que se n'aprofiten i després se'n foten, els que diuen que ells no són nacionalistes... Són els que et miren amb un deix de superioritat i t'etziben: ets un cavernícola antediluvià preocupat només per les coses de la teva tribu, has d'obrir-te (com si una persona fos una síndria que cal esberlar). Sí, són els ciutadans del món, una colla de desarrelats que no suporten que alguns encara tinguem arrels i vulguem defensar-les.

Pujol es va equivocar: no n'hi ha prou amb estar en un lloc per a ser d'aquell lloc. La identitat no és un situs ni un habitus, sinó una qualitat substancial. Ells em respondran: deixa't de metafísiques barates, que els essencialismes no s'adiuen a l'home actual.

L'home actual, sí, postmodern, globalitzat, sense arrels ni identitat, el nàufrag del segle XXI esclau del sacrosant Mercat. L'home actual, sí, que ja no sap d'on ve, ni qui és ni cap a on va...

Les despulles d'aquest home que es mira al mirall i només veu fragments, Narcís esmicolat que ha perdut les referències, que ja no sap què sent, què vol, qui era o qui voldria ser...

Deixalles humanes, inútils i estèrils, sobre les quals no podem construir res perquè tot ha de ser enderrocat. Delenda est Catalonia!

Resultats I
Resultats II

Resultats II

Suposo que el post d'anit necessita un aclariment, sobretot si tenim en compte les reaccions (al meu entendre desproporcionades) d'alguns lectors que s'han sentit ofesos per les meves afirmacions i han optat per l'insult més visceral. Porto tot el dia rumiant si val la pena allargar la ressaca d'un text escrit a rajaploma una nit de decepció. Ens agradi o no, les nostres expectatives sempre topen amb el principi de realitat. Tanmateix, l'anàlisi acurada d'aquesta realitat ha de ser el nostre objectiu primordial.

Els resultats d'ahir demostren que a Catalunya creix la idiotesa alhora que es confirma la progressiva descatalanització de l'electorat.

L'abstencionisme (43,23%) és preocupant en la mesura que planteja una curiosa paradoxa dins la democràcia: gairebé la meitat dels votants decideixen no decidir (sic).

La descatalanització es palesa a les xifres: els resultats que obtenen els dos partits estrictament catalanistes (CiU i ERC) són pitjors que els de 2003. A les eleccions de 2003 sumaven 1.568.749 vots (47,38%) i ahir van sumar 1.342.578 vots (45,58%). En canvi, la suma de vots de la resta de partits es manté si fa o no fa igual, amb l'agreujant d'un PSC més PSOE que mai liderat per José Montilla i la nova incorporació del partit anticatalanista dels Ciutadans.

Si barregem catalanisme, nacionalisme, sobiranisme, independentisme... podríem entrar en un galimaties terminològic i conceptual de cal déu. M'ho estalviaré. Quan dic que CiU i ERC són els dos únics partits pròpiament catalanistes em refereixo a què són els únics que tenen una visió de la política des de Catalunya i per a Catalunya, cosa que no poden dir la resta de partits. Malgrat les diferències ideològiques (i sociològiques) que hi ha entre CiU i ERC, els uneix un sentiment comú de país, de pertinença a una terra, la consciència d'una identitat que cal salvaguardar...

La catalanitat no és solament una qüestió política -com pensen alguns-, sinó quelcom més profund i substancial que implica la totalitat de l'ésser i ens defineix com a individus dins una comunitat. És la llengua, la cultura i la voluntat de persistir en el llegat dels nostres avantpassats. Això no s'improvisa d'avui per demà, no pot ser impostat. Es tracta d'una convicció i d'un sentiment que està per damunt de les sigles polítiques.

Potser ha arribat l'hora d'escollir què volem de veritat: una Catalunya Catalana o una Cataluña descafeïnada, colonitzada, aigualida des de fora i des de dins pels enemics de sempre que, ara més que mai, tenen a l'abast la possibilitat real d'anorrear-nos definitivament. La cosa no és per a fer broma. Em doldria de veure que no som capaços d'unir-nos en un front comú quan més falta ens fa. Em doldria d'assistir a la claudicació dels més catalanistes lliurant en safata la nostra sobirania a les mans dels anticatalans. No sé si m'explico.

Probablement continuarà...

Resultats

La Catalunya Catalana ha mort. Avui -dia de Tots Sants de 2006-, malgrat que el poble català amb el seu vot ha pintat de color CiU la immensa majoria del territori superant amb 11 escons el PSC, és possible la reedició del Tripartit (cosa que ja donen per fet els seus actors "amics") i, per tant, José Montilla podria esdevenir el proper President de la Generalitat gràcies a la inestimable col·laboració dels botiflers d'ERC. La transcendència d'aquest fet és inenarrable per a la nostra mil·lenària història. El fracàs del candidat Montilla (que, amb tot el reforç ZP, ha perdut fins i tot a BNA) és indiscutible. A més, els resultats del partit del bufó Boadella reblen el que dic (C's + PP = 403.046 vots!)

Tot plegat és la conclusió de molts anys i de molts fets entre els quals destaquen sobretot la feina feta pel franquisme amb la seva invasió demogràfica, la colonització espanyolista que ha continuat durant la Transición i el lamentable caïnisme suïcida de les dues formacions pròpiament catalanistes (CiU + ERC) les quals, si s'entenguessin, encara podrien sumar i salvar el que queda de la nostra Catalunya moribunda... Liquidar-la en nom de "les esquerres" i del "progressisme" és una responsabilitat massa greu, la ignomínia de la qual parlava abans d'ahir.

És a dir, si les dues forces que s'autoproclamen nacionalistes no poden formar un Govern nacionalista, malgrat que entre ambdues sumen la majoria parlamentària suficient, quin nacionalisme és aquest? Quin nacionalisme és el qual estan oferint als electors?

Ara plou sobre el meu poble. Els resultats de Vallromanes han estat excel·lents, però malauradament no són representatius del conjunt del país.

Des d'aquesta palestra, m'he compromès amb el que creia i he escrit el que he escrit amb plena llibertat de pensament. Sabia el que em jugava. N'assumeixo les conseqüències. A hores d'ara, les meves esperances són minses.

Sí, aquest matí feia un sol esplèndid i ara plou sobre el meu poble, quina trista metàfora...

--&--

+ sobre la descatalanització de Catalunya: 1 - 2 - 3 - 4 - 5 - 6

Resultats II
Resultats III
Resultats IV
Resultats V
Resultats VI
Resultats VII
Resultats VIII

Resultats IX
Resultats X

Ja he votat

Baixem riera avall caminant a la vora del carril bici fins a l'alzina centenària de Mas Morera. Molta gent. Criatures pedalant amb el casc posat. Vallromanes té un dels índexs de natalitat més alts de Catalunya. Davant l'escola bressol girem cap la dreta -sempre seguint el carril bici- fins a l'escola nova, que és la seu del col·legi electoral. Les fulles dels plataners, marrons i encartonades, ja es desprenen de les branques. Ara en cau una, adés una altra. El cel és ras i fa una temperatura perfecta. L'escola ha estat inaugurada aquest curs després d'anys amb barracons. És un edifici integrat amb l'entorn verd. Vivim en un poble idíl·lic. Per descomptat, governa CiU. Coincideixo amb un veí il·lustre: Felip Puig. Ha votat abans que jo. Du una camisa molt llampant. Xerrem una mica. No se separa del seu mòbil. Consulta correus electrònics. Ahir li vaig enviar aquest. Està molt optimista. Té pressa. S'acomiada de tothom i, abans d'entrar al cotxe, fa amb els dits el signe de la victòria. Els interventors m'han dit que la participació va força bé. Tornem xano-xano riera amunt tot saludant mig poble. M'agradaria que tota Catalunya fos com Vallromanes, no pas com Cornellà. El sol d'avui em dóna una certa esperança. Malgrat tot, continuo confiant en la saviesa del poble català.

Eleccions Parlament 2006

Misteri

L'amor és un misteri que converteix la vida grisa en un arc de sant martí, huracà d'inexplicables sensacions (per què collons s'ha d'explicar tot!?), guitarra enmig del desert, ombres amatents, la bellesa del dolor, el fil que es tiba cada dia una mica, crits de veus properes, gambades allunyant-se del cos, mujer rota en esencia, entrellum que ens embolcalla, tardor de papallones embogides, trompetes de la mort, defugim paraules fàcils, no preguntis coses abstractes, agafa el tren que surt ara mateix, estiba't el cor, somia que tot és mentida i desperta't de patac a l'altra banda del món... ¿Quantes Lolites vas ser? ¿Saps què va dir Humbert Humbert quan la va veure prenyada? No va dir res, plorava borratxo de passat impossible... ¿La felicitat? ¿Qui és aquesta bagassa? Jo també plorava quan era nen. Ara em limito a suportar l'espectacle lamentable dels sentiments aliens. Tú en tu cuerpo, yo en el mío, gira cua, no t'acomiadis, posa't les ulleres de lluna i toca el dos, la nit està de part teva, has vençut.

Una colla de penjats

La vida segueix endavant

La no-èpica montillera

Digues, Montilla: ¿Què és la vida sense èpica? ¿La teva prosaica grisor burrocràtica? ¿El teu destrempament constitutiu? La política ens ha d'engrescar, ens ha de fer somiar, ha de ser èpica i lírica i utòpica... Per contra, ¿Què ens ofereixes tu, Montilla? ¿Quina és la teva epopeia, la teva heroïcitat, la teva llegenda? ¿Néixer a Iznájar i haver arribat al cim més alt de la misèria sociata? ¿Fer-nos badallar de fàstic i de pena? ¿Quines són les teves conviccions més profundes, pixatinters? ¿Quins són els teus somnis de puça restreta? La no-èpica que prediques és pura mediocritat, acontentament, incompetència, enanisme de mires, política lil·liputenca... El que Catalunya necessita -ara més que mai- és líders que siguin capaços de grans projectes, herois ambiciosos que catapultin el país cap a horitzons de grandesa. ¿Què t'empatolles, Montilla-Nocilla? ¿Què ens vols vendre? ¿El vol gallinaci de la teva incapacitat manifesta? ¿Qui ets? ¿A qui representes? Tu, que en 35 anys que fa que vius a Catalunya has estat incapaç d'aprendre a parlar bé la nostra llengua... Tu, que amb prou feines saps llegir el que t'escriuen perquè no tens ni el batxillerat... ¿Tu vols ser President? ¿Un President que maltracta la llengua? ¿Un President que no s'ha pres ni la molèstia de catalanitzar el seu nom: José? ¿Un españolista disfressat de xarnec? ¿Un homenet ridícul sense atributs de cap mena? La teva no-èpica és la nostra vergonya aliena. Un català com cal no pot votar aquesta caricatura de candidat. I compte els d'ERC, perquè si Montilla acaba sent President gràcies a la vostra inestimable col·laboració, la ignomínia caurà sobre vosaltres per sempre més. He dit.