Agora d'Amenabar

Si voleu entendre l'abisme que separa la filosofia de la religió, la racionalitat del fanatisme, no us perdeu per res del món aquesta pel·lícula. Hipàtia va ser una de les dones més importants de l'Antiguitat. El seu malaguanyat destí personifica el destí de la civilització occidental: la ruïna del paganisme i el triomf del cristianisme...

NB: El clatell de Raquel Weisz és una cosa extraordinària...

Web de la pel·lícula
Hipàtia d'Alexandria (Viquipèdia)
Filosofia per a joves
Hipatia profanada
Mails per a Hipàtia

Com els ocells

Se escribe porque se vive, por la misma razón que vuela el ave

Alejandro Lavquén (blog), A buen paso atraviesa la noche

Els escriptors ens replantegem constantment l'acte d'escriure. ¿Val la pena? ¿No seria millor viure i prou? ¿Què afegeixen les paraules a la vida? La immensa majoria d'humans viuen sense escriure ni un borrall, i tanmateix són (o semblen) feliços. ¿D'on ens surt aquesta necessitat de paraules? ¿On ens porta aquesta acumulació de posts i de llibres?

Ara que he retornat a la perifèria, les meves lletres seran encara més petites, més minúscules... Escrivim perquè vivim, com volen els ocells... I així serà fins al final.

Camí de l'escola

M'he dedicat a recórrer els carrers on vaig viure la infantesa... Ha estat un exercici nostàlgic. Moltes coses han canviat i altres continuen igual com les vaig deixar fa 30 anys enrere.

Em vaig criar al número 4 del carrer Saturn, entre Gardeny i la Plaça dels Pagesos, un carrer que fa baixada en direcció al Passeig de Ronda...

L'edifici segueix al seu lloc. Només han arreglat l'entrada...

Després ens vam mudar al bloc de davant, en un pis més nou i més ampli (tenia pàrquing i tot), perquè els sis germans que érem ja no hi cabíem...

A sota mateix d'aquest bloc, hi havia el repàs de la senyoreta Mercè. Allí vaig a aprendre a llegir i a escriure. Ella em va ensenyar les primeres lletres...

Aquí em podeu veure amb 3 anys i mig...


I aquí amb 4 i mig, al costat de ma germana Montse...


Vaig entrar al col·legi Episcopal als 4 anys (1968) i m'hi vaig estar fins als 18 (1982). Avui he tornat a fer el mateix camí que vaig fer milers de vegades... Travessava el Passeig de Ronda (jo el vaig arribar a conèixer sense asfaltar), pujava per la costereta (que no "serreta", mai se li ha dit així), deixant el matadero (ara "escorxador") a mà dreta, fins arribar al carrer Doctor Combelles...


D'aquest recorregut recordo sobretot els esgüells dels porcs al matadero... Els descarregaven del camió i els degollaven de viu en viu... Aquells crits em van traumatitzar... Hi ha dies que encara els escolto... Ara han reconvertit l'edifici en un teatre molt modern... Per a mi sempre serà un lloc de mort... Jo crec que d'aquí em ve la inclinació al vegetarianisme...

Col·legi Espiscopal

Més tard he baixat cap a la Rambla d'Aragó. L'antic Seminari ara és la Facultat de Lletres. L'antiga Maternitat ara és la Biblioteca Pública. Hi he entrat... La sorpresa ha estat descomunal. Però d'això en parlaré en un altre post.

Una altra ploma negra per a les ales del pecador

Reagrupament a Lleida

RETRANSMISSIÓ EN DIRECTE DE L'ACTE

20:15 Fa molt de temps que en aquest blog no parlo de política. Avui no me'n podia escapar. Em trobo a l'Auditori de l'Edifici Transfronterer de la UDL on dintre d'uns minuts s'iniciarà l'acte de presentació de Reagrupament. Mentre espero que comenci, reprodueixo un text que vaig escriure fa 25 mesos al blog de Saül Gordillo:

"Som els perdedors de la història"
Toni Ibàñez| dimecres, 22 d'agost de 2007 | 13:51h

El discurset del Carretero (que rima amb Zapatero) em sembla prou jocfloralesc i bufanuvolenc. Fins i tot podria estar d'acord amb el fons i amb la forma. Però NO HI HA COLLONS. Som uns CAGANERS. Muntarà un partit nou que el votaran quatre gats i si algun dia hi hagués referèndum el perdríem. De totes maneres, jo m'hi apunto. Considero que el nostre futur no passa (només) per la política, sinó per altres àmbits d'acció. Pau Casals no era polític, per exemple, i el seu discurs a l'ONU fou antològic. La meva fe en els polítics és minsa. Gaudí tampoc no era polític. Ni Miró. Ni Ramon Llull. Etc. Catalunya no és (només) la política catalana. Trobo que la CULTURA és el veritable pal de paller d'un país, la cultura i la llengua. La política és un subproducte de la cultura. Per això Frankfurt és tan important... Carretero apareix ara com el far que il·lumina el vaixell de la "salvació" nacional... I és ben trist que ERC (el seu partit) hagi abaratit EL SOMNI tan bon punt ha tocat poder. Insisteixo: amb la política sola no ens en sortirem; a no ser que, algun dia, ens la prenguem seriosament i els dos partits nacionalistes es posin d'acord per a treballar plegats en l'alliberament definitiu... Carretero sol, contra el seu propi partit, és un foc d'encenalls ben fútil. O ens hi posem TOTS ELS QUE SOM o no hi ha res a fer. He dit.

Val a dir que aquest text ha quedat obsolet. Ara assisteixo a un fenomen fresc, incipient, engrescador, ambiciós... que demostra que els catalans mai no ens donem per vençuts. Com sempre, el país està ple d'escèptics que s'ho miren amb malfiança. Alguns malastrucs afirmen que RCat correrà la mateixa sort que el PI...

Tiro d'hemeroteca...

H. L. Bofill:

Les capacitats de Reagrupament d’obtenir representació parlamentària, en bona part a costa de l’electorat de CiU, no són gens menystenibles encapçalats per Carretero (o no diguem ja per Laporta). Que ja n’hi ha alguns que pensen que la incidència dels reagrupats podria esdevenir cabdal per configurar una majoria decantada cap a l’independentisme ho demostra el zel amb què els poders judicial i mediàtic s’acarnissen amb els seus probables líders: ho hem vist en l’afer d’espionatge del Barça, i també en el fet que Joan Carretero sigui, en aquests moments, un dels pocs polítics catalans en actiu amb una causa oberta als jutjats

Vicent Sanchis:

El fracàs –si se’n pot considerar- és d’uns altres. Potser del mateix independentisme, que, quan ha aconseguit el suport social més important de la seva història, ha estat incapaç de mantenir-se en un govern sense perdre’n el sentit. Els dirigents d’Esquerra Republicana proclamen que, sense deixar de ser independentistes, han pres l’opció “madura” de la gestió del poder. Però aquesta “gestió” no només sembla antagònica amb el seu ideari i les seves intencions –només cal llegir el discurs que el president Montilla va fer l’altre dia al Parlament- sinó que, a més, les allunya. I podria arribar a fer-les impracticables. La pregunta bàsica que s’haurien de fer els militants i els dirigents d’Esquerra Republicana és si Catalunya té ara més opcions cap a la independència que fa sis anys. És a dir, si Catalunya s’ha musculat o s’ha desfibrat nacionalment des que ells fan de govern amb el PSC. La resposta a aquesta pregunta justifica el naixement de Reagrupament. I implica alhora una amarga sensació de nou fracàs.

S. Sostres:

Perquè tot i la bona pinta que fa Reagrupament, encara no ha pogut donar cap prova de consistència, i cal dir que cada cop que aquest país ha confiat en experiments vinguts d'Esquerra la cosa ens ha anat més que molt malament.

I ara pregunto jo: ¿Per què no podem imaginar un futur govern de la Generalitat format per CiU + ERC + RCat + CUP, centrat en l'eix nacional, deixant en l'oposició els dos partits espanyolistes, PSC + PP?

20:30 La sala està plena. No queden cadires. Gent dempeus. Sona el Cant de la Senyera. Ens han donat la lletra (del Cant de la Senyera i dels Segadors) a l'entrada, dins un portafolis de plàstic on també hi ha el timing de l'acte i un full per a fer la sol·licitud d'alta a RCat.

Parla Jaume Fernández: Dinamitar el mapa polític català. Més de 2.000 persones al corrent de pagament. Molt capital humà i poc capital econòmic. El país ha arribat a un cul-de-sac. Objectius: aconseguir la independència, l'Estat Català. No venem fum. No és ficció ni utopia. La paraula INDEPENDÈNCIA neguiteja molta gent. No hi més camins que l'assimilació (ser una regió de Castella) o la independència. Una societat sobirana. No tenim dret a decidir. Cal esdevenir un estat o desapareixem. El federalisme és una idea massa sofisticada per a Espanya. Dos principis fonamentals: imperi de la llei i llibertat individual. Cita Tucídides: 3 valors mouen les societat: por, interès propi i honor. Hem de superar la por. Per honor. La independència és una qüestió d'interès propi. Cita Toynbee: sempre hem de donar la culpa als altres. La responsabilitat és nostra. Per a ser lliures no n'hem de demanar a Madrid. Churchil: el destí caurà sobre nosaltres si no fem res. La dimissió de la societat davant la política és culpa nostra. Hem de desconfiar de la bondat humana. Ara cita Hobbes (es nota que és historiador). La sala està de gom a gom. Hi ha més de 200 persones. ¿Qui vigila els que mana? Qui custodet ipsos custodes? Les passions humanes han de ser regulades i controlades. El concepte de poder espanyol és feudal. Ve de dalt. La veritable democràcia ha de venir de baix. Referències constants al món anglosaxó. Hamilton: l'objectiu de l'estat és perseguir el bé comú. El ridícul de la política nostra. Estar en política no són unes vacances pagades. Cita Jefferson. Vivim el perillós camí cap a la corrupció... Posa exemples.



El que havia copiat del discurs de Carretero ho he perdut perquè la connexió del router usb de Telefonica aquí és una merda. Ni 3G ni hòsties. GPRS merdós i gràcies.

A la sala hi ha gairebé 300 persones, una cinquantena estan al darrere dempeus. Es veu que per internet també ho ha seguit molta gent.

Reagrupament - Resum Ponencia

View more documents from perecardus.

Web
Twitter
Facebook (+)
Viquipèdia
Canal YouTube
Vídeo Avui
Vídeo Vilaweb
Entrevista Avui

Gent amb estudis
Xavier Mir (1)(2)(3)(4)
Què s'amaga darrere de Reagrupament?
Futesas de Gregorio Luri
Alcoberro li fot canya (+)

El món és una mentida

El cel s'emmiralla en el llac com jo m'emmirallo en tu. A la tardor de les nostres vides. Cauen alhora aglans i fulles, grogues com rovells d'ou. Sobre l'herba els cossos nus celebrant la cerimònia més antiga, el ritual sagrat que uneix cel i terra, lluna i sol. Piulen els ocells. Els peixos no tenen por. Les canyes s'enfonsen dins l'aigua com jo m'enfonso en tu. El paradís existeix. No és un somni. Mil petons. Ens mengem i ens bevem amb golafreria. La tarda té el perfum de la teva pell i el color de les teves pigues. Riu avall m'enduc el tresor d'aquestes hores increïbles. La veritat som nosaltres. El món és una mentida.

CIBERPOESIA

La ciutat de les cigonyes

Com cada vespre, quan el sol es pon, m'assec a la terrassa per a contemplar l'espectacle de les cigonyes provinents de l'abocador de Montoliu. L'estampa dels ocellots sobre l'horitzó rogenc és una cosa extraordinària. S'acosten amb el seu vol lent i pausat fins a fregar amb la panxa l'edifici de casa, que és el primer que troben en arribar a la ciutat. Les puc comptar per desenes. Lleida és l'indret de Catalunya amb la població més elevada d'aquestes aus la qual cosa no significa que la natalitat lleidatana estigui per sobre de la mitjana del país. Sembla ser que ja no emigren a l'hivern perquè s'han aclimatat. Si Màrius Torres va anomenar Lleida "la ciutat llunyana", ara la podríem anomenar "la ciutat de les cigonyes"... (encara que Google em diu que ja existeixen altres ciutats amb aquesta denominació: Cáceres, Zamora, Alcalá de Henares, Alfaro, Marràqueix...)

Aparença

La posta embriaga el meu ésser de grisos i rogencs
Les cigonyes retornen al niu de la ciutat llunyana
Recorro els carrers de la infantesa
Només és aparença aquesta solitud
El sol se'n va per Gardeny
La lluna avui serà plena
Pinzellades porpres a l'entrellum
L'atzur descabdellant-se per ponent
Només una aparença tenir-te lluny
El tacte de la teva pell al tou dels dits
Les pigues que esperen ser descobertes
Llavis que en somnis s'humitegen
La posta embriaga el meu ésser
Les cigonyes tornen al niu
Només una aparença l'horitzó
La llum que il·lumina el teu cor
La nit que creix sobre les teules

CIBERPOESIA

Un nou estil de vida

Lo que no m'agrada és posseir els objectes perquè penso que em fan pes, em donen pes, i d'aquesta manera no em puc moure, no puc canviar, no puc transformar el meu life style per a seguir sent radicalment contemporani (Martí Guixé)

Guixé exposa Park Life Project al Centre d'Art La Panera de Lleida. Aquest matí he visitat l'exposició conscient que no sóc un expert en matèria de disseny. Allò semblava una mena d'Ikea futurista, però com que m'interessa més el seu discurs que la seva obra, n'he tret algunes idees que poden aplicar-se a la meva nova vida de single encara en fase de mudances...

D'entrada he recordat un eslògan que vaig veure en una casa de lloguer de cotxes de Perpinyà...


Llogar és restar lliure, efectivament; i si no que s'ho preguntin a tots els hipotecats... A això es refereix Guixé quan parla de la no possessió per tal de poder ser radicalment contemporani, parafrasejant aquell famós vers de Rimbaud: Il faut être absolument moderne!

Ell parla de la des-objectualització de la vida, la des-materialització. Els objectes pesen, i és aquest pes el que no ens deixa avançar, com si portéssim una motxilla d'allò més plena que ens impedeix ascendir cap amunt. Fins ara la societat occidental s'ha basat en l'adquisició d'objectes i en la seva indiscriminada acumulació. Això és una bogeria insostenible. El concepte de reciclatge és un pas endavant, però encara insuficient. Cal anar més enllà. Guixé posa el dit a la nafra. La identitat contemporània ja no es caracteritza per aquesta possessió objectual, sinó per l'adaptació llibertària a les múltiples funcions que se'ns presenten en el si d'aquest món en constant transformació.

Aplicat a la literatura (o hauria de dir "indústria editorial"?), podem parlar del llibre-objecte-de-paper, del volum analògic. L'e-book, en canvi, seria un clar exemple d'aquest nou estil que proposa Guixé. No pesa, no ocupa espai... La digitalitat no és objectual la qual cosa no significa que no sigui real.

Limitar la possessió d'objectes personals no és una conquesta fàcil. De vegades ens hi obliga la mateixa necessitat. El meu apartament de single no disposa de massa metres quadrats, per tant he de seleccionar molt bé el que vull conservar amb mi i el que no em fa cap falta...

Si apliquem ara aquest nou estil de vida a les relacions personals, ¿quina seria la conclusió? Us deixo que rumieu la resposta. Hi tornaré més endavant...

NB1: M'ha fet gràcia veure que a l'exposició les instruccions d'ús estaven en llatí... ¿Quina ironia, no? ¿Així que per a ser absolutament contemporani cal escriure en llatí? No pas. Guixé ha utilitzat un Lorem ipsum, en concret ha posat el fragment original del De finibus bonorum et malorum de Ciceró en el qual es basa el greeking més utilitzat...


NB2: Guixé invalida aquell adagi clàssic que diu que amb les coses del menjar no s'hi juga...

NB3: Blogger m'avisa que m'he passat de labels (n'he hagut de treure alguns per a poder publicar el post):

Blogger currently allows a maximum of 10 labels per post, and 2000 labels per blog. To get rid of this message, you will have to correct the appropriate label counts

Riu amunt

Surto de casa riu amunt i en mitja hora em planto al pavelló de Pardinyes. La Llotja en construcció. Piragües, skate, futbol, tir amb arc, petanca... M'endinso a la vegetació i em perdo pels corriols de la Mitjana. El pous de la Sant Miguel, la Bassa Gran... Se'm creuen dues serps considerables i algun ciclista esveradot. Cada dia m'agrada més caminar. De baixada provo tots els aparells del circuit de jogging que hi ha al marge esquerre del riu. Molt divertits. Em dutxo. Preparo un arròs negre a la cassola de fang. Primer dissabte d'octubre. Demà pleniluni.

Fotos...

Riu avall

Miratges

És fàcil. Amb els anys te n'adones que és fàcil. Ho has fet moltes vegades. L'experiència és un grau. Hi ha un protocol, unes pautes. Si les segueixes, tot rutlla com ha de rutllar i assoleixes l'objectiu. Sempre inclou alguns perills, però paga la pena arriscar-se. L'únic pecat és no ser feliç. La llibertat és sagrada. No li diguis amor. L'amor ho complica tot, com la convivència. És fàcil. Una espiral de sensacions i d'emocions. Un joc amb data de caducitat. Un miratge.

A l'hora de la posta les cigonyes tornen als nius de la ciutat...



Dedicado a Isis:

Riu avall

Fa dies que tenia ganes de baixar a Butsènit pel camí del riu. Avui l'he fet. Vuit quilòmetres d'anada i vuit de tornada. Tres horetes i mitja (o quatre, depèn del ritme i dels descansos). Potser és un itinerari més adient per a fer amb bici, però caminant també es pot fer sense problemes. Val a dir que aquest tram coincideix amb el Camí de Sant Jaume (les fletxes grogues les va pintar mon germà Eduard).

Butsènit em porta entranyables records d'infantesa. A Butsènit hi vivia el tiet Paquito, el meu padrinet (padrí de bateig). Em vaig passar molts estius collint fruita al seu tros. A Butsènit baixàvem sovint els del Col·legi Episcopal (en vaig ser alumne dels 4 als 18 anys). Jugàvem al camp de futbol (ara han desaparegut les porteries) i ens amagàvem pel bosc de la vora del riu. L'ermita té pintures de Víctor Pérez Pallarès, el meu profe de dibuix a l'Episco. Les fonts encara ragen just a sota de Cal Nenet, el restaurant on fan els millors cargols a la llauna de Lleida. He rememorat aquells anys tendres...

Aquí, terra endins, enyoro el mar immens. Tanmateix el riu també té el seu què. He trobat racons plens de pau on poder contemplar com flueix l'aigua amb infinita calma. Vegetació i animals. Font de vida.

Riu avall s'escola l'horitzó lleidatà, el mateix horitzó que veig des de la terrassa quan el sol es pon i les cigonyes tornen al niu... Riu avall, cap al sud...

Us deixo unes fotos...

Riu amunt

Escriptures del jo

Aquí teniu l'apartat de Noves narratives inclòs en el cap. 14 del programa La Malla-Tendències que es distribueix per la XTVL...

Una bona manera d'acabar aquest setembre.

Tactes

M'ha despertat la pluja. Em vaig adormir amb el regust del teu tacte a la meva pell... El tacte és el sentit més oblidat. El poder omnipotent de les carícies... El guariment per les mans, pels dits, pels llavis... L'abraçada que engloba l'univers sencer entre quatre braços... Els cossos que exploren territoris inèdits, que es coneixen i es reconeixen a les palpentes, encuriosits i tremolencs... M'ha despertat la pluja. Encara no tinc clar si t'he somiat o eres real. Si ho ets, sisplau, torna aviat, que ja et trobo a faltar.

Activisme català

Llibres vells

El pitjor de les mudances són els llibres. Capses i capses de llibres. Tones de llibres. Dues furgonetes plenes de llibres. Putos llibres. Antigalles del segle passat. Un cau de pols. A banda d'ocupar espai, ¿per a què collons serveix un llibre que ja has llegit? Només una ínfima minoria mereix el privilegi de la relectura. Aquest cop en llençaré més de la meitat. Ompliré el contenidor blau. Si algú en vol, que m'ho digui. Els regalo, però els ha de venir a buscar. Llibres de paper ja no en volen ni les biblioteques. A més, per a ficar-los a triple fila, millor no ficar-los. Sovint m'he passat una tarda sencera buscant un llibre concret que sé del cert que tinc i no he estat capaç de trobar-lo. S'ha acabat. Ara me'n quedaré un sarpat d'escollits i endavant, ligero de equipaje como los hijos de la mar...

De vegades

De vegades passen coses que et fan pensar que hi ha algú escrivint el guió de la teva vida... De vegades, inesperadament, reps regals anònims, com si algú vetllés per tu rere les bambolines... De vegades tens la temptació de creure que tot plegat és un joc amb un sentit molt definit, un joc les regles del qual desconeixes... De vegades et mires la pròpia vida com una representació teatral en la que somnis i realitat es confonen... De vegades simplement somrius, deixes de pensar, flueixes... Perquè saps que el millor encara està per arribar...

Com una exnovia

Com una exnovia que retrobes després de molts anys sense veure-la, així la sento passejant pels seus carrers i les seves places, a la vora del riu, pels camins de l'Horta... La vaig deixar adolescent i ara s'ha fet tota una dona, ha crescut, ha madurat, té una bellesa més profunda... Observo el campanar de la Seu des de totes les perspectives possibles, la meva fascinació per aquesta obra no decau, sinó que creix cada dia (i més d'ençà que vaig saber que un avantpassat meu va participar en la seva construcció)... El riu és ple d'ànecs i de peixos... Als Camps Elisis hi ha instal.lada la Fira de Sant Miquel, estem de Festa Major... Aquesta nit actua el mític grup Tequila, no m'ho penso perdre... Fa un dia esplèndid, l'estiu no vol acabar de marxar... M'assec a la Plaça de la Pau (una de les meves preferides) i escric això a la BlackBerry... Com una exnovia que retrobes després de molts anys...

I'm lovin' it

Contemplo la lluna assegut a la terrassa. És una mitja lluna perfecta. A sota, els cotxes fan cua per accedir al McAuto. Menjar al cotxe és una solemne marranada. A qualsevol cosa se li diu menjar. Avui han inaugurat el segon McDonald's de Lleida, a la carretera d'Osca, davant de la Fonda del Nastasi. A mi no m'enxamparan. Ara que faig una dieta quasi vegetariana, només hi podria menjar amanides plastificades... Ecs. La lluna no és blanca. Té un color trencat, marmori, gairebé groguenc. No fa ni fred ni calor. Les fulles dels plataners resten immòbils. Demà hi ha dinar familiar. Ens acomiadarem de la casa que hem gaudit durant 30 anys. Entre l'àpat de demà -ben entaulats- i el McAuto hi ha un abisme. El mateix abisme que separa la civilització de la barbàrie.

Encís

Les cigonyes em passen a tocar amb el seu vol majestuós. Veig el castell de Gardeny i l'aigua del riu que avança parsimoniosament cap a Butsènit. El matalàs nou és millor que el que tenia. M'ho diu l'esquena quan em llevo. Hi ha un encís que omple la casa d'esperança. Hi ha un encís que omple el cor d'agraïment. Sé que no em mereixo res, però el destí s'entesta a tractar-me com un privilegiat...

Un nou horitzó

Les orenetes han marxat. Jo també marxo de la casa que m'ha acollit durant tres mesos. M'espera un nou horitzo...