A aquestes alçàries de la vida sé el que no vull: una vida virtual, on res no sembla el que és. I sé el que vull: una vida senzilla i tendra (com va dir el cantat-poeta), plena d'alegries (les tristeses ja vénen soles), de complicitat, de petons, d'abraçades... Vull tranquil·litat, vull pau.
6.12.06
5.12.06
Autocrítica
El pleniluni no em prova. El cap em pesa. El cervell és una esponja espremuda. Ahir em vaig equivocar. La Presentació fou un experiment frustrat. La responsabilitat és tota meva. La puta pantalla. La puta Mireia. Vaig desaprofitar l'ocasió -el luxe- de tenir 40 persones davant i vaig donar-los l'esquena... Quelcom imperdonable. Quan la pantalla et xucla, oblides fàcilment el que tens al teu voltant. El xat es va allargar fins a l'avorriment. Estava nerviós i incòmode. A mesura que passava el temps, conscient que allò no rutllava, encara em vaig posar més neguitós i incòmode. Havia d'haver apagat l'ordinador i encetar una tertúlia per a trobar el caliu humà... Sort que, al final, la gent va ajudar-me amb les seves preguntes i comentaris. Deixeu-me ser més autocrític. La idea potser era bona (volia fer la Presentació com vaig fer el llibre), però l'execució no va reeixir. El tempo a internet no és el tempo fit a fit. M'ho rumio i arribo a la següent conclusió: em vaig "amagar" rere la pantalla perquè no estava disposat a parlar de la veritat del llibre. Potser és que no n'estic gaire orgullós, d'aquest llibre. Potser és que els llibres no haurien de ser presentats i n'hi ha prou amb llegir-los. Potser és que internet només és un amagatall en el qual s'entaforen algunes rates humanes que, com jo, són incapaces de reconèixer l'únic que val la pena en aquesta vida: saber que -malgrat tu- encara hi ha algú que t'estima.Mireia, vull agrair públicament la teva col·laboració a la presentació d'ahir. Des del primer moment que t'ho vaig proposar, vas acceptar-ho sense reticències. M'has demostrat tots aquests dies (de mails i de nervis previs) que ets una tia collonuda, seriosa sota la teva màscara lleugera, treballadora de veritat. El teu post sobre el llibre està molt currat i, almenys a mi, em va fer molta gràcia. El que passa és que aquest matí estava depre ("depressió postpart") i massa autocrític. T'he dit "puta" carinyosament. Crec que (com ja temíem) vas acaparar massa l'atenció en detriment del llibre, que és el que havia de ser el veritable protagonista, però no és culpa teva, sinó meva, que em vaig encaparrar amb el xat. Et mereixes un bon descans nadalenc. Jo també. Un petonàs immens allà on tu ja saps. I mil gràcies un altre cop. Ets la més gran. Un mite catosfèric.
Cansat
Arribo a casa cansat. No estic segur d'haver fet el que calia fer. M'he complicat la vida. Gràcies Miquel. Gràcies Joan Carles. Gràcies Mireia. Gràcies Emma. Us agraeixo a tots els que heu vingut a la Catalònia la vostra presència i la vostra paciència (¿Què hi fotia l'Iván Tubau entre el públic?). També agraeixo les visites al blog. Per molt poc que no superem el rècord d'ENTRELLUM. Estic cansat. Em fa mal la gola. Demà ho analitzaré tot. Ara me'n vaig a dormir.
4.12.06
REFLEXIONS A L’ENTORN DE L_OI AMB MOTIU DE LA SEVA PRESENTACIÓ
Tot plegat és un misteri. Hi ha coses, massa coses que se m’escapen. No sé qui és l’Emma. No sé qui és la Mireia. L'únic que sé és que JO NO SÓC L'EMMA NI LA MIREIA. Encara em pregunto com van aparèixer, d’on van sortir, qui les va enviar… I no tinc respostes clares. No és casualitat que aquesta nit hi hagi lluna plena.Ara estic aquí, a la Sala dels Arcs de la Llibreria Catalònia, presentant el llibre més estrany que he fet mai (i mira que UCP ja era un artefacte poètic de difícil catalogació). M’acull aquest espai apuntalat, símbol d’una cultura en perill d’extinció que sobreviu de miracle assetjada per la barbàrie de l’especulació immobiliària.
Tot és misteri. Misterio es que haya poema y pasión; y también misterio el que no todo sea pasión y poema (diu Miguel Espinosa a La tríbada falsaria, 1980). El misteri del Logos y el misteri de l’Eros units en una mateixa obra: Literatura Eròtica. Tota bona literatura ha de ser eròtica si vol seduir el lector.
El primer misteri de L_OI apareix en el seu títol. Aquest títol va sorgir per art de màgia el 24 de febrer a les 10:33 en un comentari que vaig deixar al blog de Biel Mesquida (Plagueta de bord)
Sí. Cibertrobem-nos aquí mateix. ¿Quin lloc millor que Can Mesquida? Bielitzem-nos. Clítote, Aràlia, Mahalta... Totes les muses, musetes i musotes furients i amatents, pítimes píties en aquest akelarre. L'Oracle Imminent.La citació inicial tampoc no és supèrflua. El llibre més conegut de Golding es titula El Senyor de les Mosques (1954), és a dir, la personificació del Mal: el Diable. L’obra de Golding i L_OI profetitzen el mateix: la fragilitat nihilista de la nostra civilització i la seva imminent ensulsiada. Aquest és L’Oracle.
El segon misteri rau en els personatges: dues bèsties voladores (un ocellot i una mosqueta). Vogel és líricament nietzscheà. Mouchette és petita, però letal. Ambdós es lliuren de ple a l’eròtica caòtica que els condueix irremissiblement cap al desastre. Quan Eros irromp ho destarota tot dinamitant les estructures lògiques. Amb prou feines les paraules aconsegueixen copsar el vertigen de la passió viscuda sense traves. Vogelfrei i mouchette no tenen futur, per això són tan lliures, tan oraculars, tan contradictòriament profètics. Perquè saben que només tenen paraules, estreben les paraules fins a l’extrem més concupiscent, assaborint-les fins a l’espasme.
El tercer misteri és l’argument. Tant se val com es va fer L’_OI. El que compta és el resultat final: una història desconcertant que no deixa ningú indiferent. És tan potent que els seus autors van prendre mal mentre l’escrivien, o millor dit: la història els va posseir de tal manera que, per a sobreviure-la, van haver d’exorcitzar-se dels personatges. Les seqüeles encara duren i duraran. La inspiració existeix, sens dubte, però no totes les inspiracions són benèfiques.
El quart misteri és TOT ALLÒ QUE NO ES DIU I QUE NOMÉS S’INSINUA. Rere els mails, sota les paraules, entre línies, corre un riu de sang bullent, una tenebra suïcida, una enigmàtica boira que s’apodera del cervell, que amara cada batec... No tot és dicible. La raó no arriba arreu (disculpeu l'al·literació). Confiem massa en el llenguatge. L_OI fracassa quan intenta explicar allò que és inexplicable, l’experiència humana fonamental: l’èxtasi eròtic.
El cinquè misteri és el Fatum. No escrivim el que volem escriure. L’escriptor no decideix res. Hi ha "forces superiors" (i també inferiors) que ens mouen i remouen al seu gust. Som titelles que teclegem al ritme de músiques desconegudes, instruments ben afinats que sonen i ressonen dòcilment. Res més. Tota supèrbia creativa és ridícula. Jo no sóc l’autor de L_OI, sinó un simple escrivent.
El sisè misteri és el poder de la ficció que ens arrossega enlairant-nos fins a cims insospitats. Els dos personatges tenen ales. Les ales són voladores. La vida des-erotitzada és una trista vida gallinàcia. Ocell lliure és un epítet. No és tan fàcil matar una mosca en ple vol (a flying fly: fixeu-vos que, en anglès, volar, mosca i bragueta es diuen igual).
El setè misteri és la inversemblança de la veritat, la confusió inevitable entre somnis i realitat. Fugim de nosaltres mateixos per atènyer aquella mirada aliena en la qual poder emmirallar-nos. Tot amor és narcisista. Tot amor és il·lusori. El desig ens allunya de nosaltres mateixos i, en aquesta sortida, perdem més del que guanyem. Buda ho sabia, per això somriu.
El vuitè misteri és la saviesa dels silencis. ¿Què podria dir d’un llibre maleït que m’ha capgirat la vida? Escriure és fer d’advocat del Diable. La gent que és feliç no escriu. ¿Per què llegim? ¿Què busquem en els llibres? La gent que és feliç no llegeix. Compte, doncs, perquè la lectura de L_OI pot tenir efectes secundaris dels quals no em faig responsable.
El novè misteri és la transcendència del sexe, aquesta mania, aquest entusiasme que ens divinitza. Si aconseguim eixir de la caverna, si ens desempalleguem de les ombres somàtiques, podrem albirar l’entrellum d’una dimensió distinta en la qual les aparences ja no enganyen.
El desè misteri ets tu: els teus ulls, els teus llavis, els teus dits... ¿Què hi fas, aquí? ¿Per què has vingut?
El 16.7.1934 (un any abans de morir) Pessoa va escriure aquest deliciós poema:
Não digas nada!L_OI conté indicis, vestigis, clarícies... La conjunció d’Eros i Logos. ¿Què són les paraules, sinó efímeres ombres que malden per besllumar la llum definitiva?
Não, nem a verdade!
Há tanta suavidade
Em nada se dizer
E tudo se entender —
Tudo metade
De sentir e de ver…
Não digas nada!
Deixa esquecer.
Talvez que amanhã
Em outra paisagem
Digas que foi vã
Toda esta viagem
Até onde quis
Ser quem me agrada…
Mas ali fui feliz…
Não digas nada.
(No diguis res!
No, ni la veritat!
Hi ha tanta suavitat
En el desdir-s’ho tot
I entendre’s bé—
A mig camí
Del veure i del sentir…
No diguis res!
Deixa oblidar.
Potser demà
En un altre paisatge
Diràs que fou debades
Tot aquest viatge
Fins on vaig voler
Ser qui m’agrada…
Però allí vaig ser feliç…
No diguis res.)
L’Emma no hi és i la Mireia tampoc. Només la lluna plena, jo i el llibre. I vosaltres. Tota la resta és misteri.....
But the show must go on...
Des de la Catalònia...
Sóc a la Catalònia des de les 5 de la tarda. Ara són les 19:11. Ja hem preparat tot el muntatge. M'acompanya Joan Carles Girbés. Des de les arcades de la façana veig els llums de El Tall Anglès. Tot molt nadalenc. La sala no és gaire gran. Esperem que s'ompli. D'aquí una estona postejaré un text important que té a veure amb L_OI. De fet és la meva intervenció. La podreu llegir aquí mentre jo la llegeixo a la Catalònia.
AVÍS: Els que avui no pugueu estar a la Catalònia podreu seguir la Presentació aquí mateix, a ENTRELLUM. Bloguejaré en directe...
2.12.06
Interessant
- Jo és que no tinc secrets, no he d’amagar res, no sé mentir, sóc transparent…
- Doncs deus ser un paio molt poc interessant.
Maroon 5, She will be loved
- Doncs deus ser un paio molt poc interessant.
Maroon 5, She will be loved
1.12.06
Assaig
He baixat a la Catalònia a fer l'assaig general de la Presentació. Només entrar, m'he trobat Jordi Valls. Miquel Colomer m'ha atès molt bé juntament amb en Xavi, l'informàtic de la llibreria. Hem tingut alguns "problemes tècnics" que, al final, hem pogut solucionar. Malgrat la complicació de la performance (o millor seria dir happening) que hem preparat, crec que ens en sortirem. La Mireia s'ha passat un ou. Ha començat a flirtejar amb l'informàtic fins que el pobre s'ha enrojolat. Jo no sabia on posar-me. Li ha dit que el semen dels informàtics acostuma a ser dolcet, i altres marranades que no penso reproduir aquí perquè aquest és un blog seriós...
NB: A la Catalònia tenen exemplars de L_OI. Entrant a mà dreta: Novetats Català. Ja n'han venut algun. També han penjat al web l'anunci de la Presentació.
NB: A la Catalònia tenen exemplars de L_OI. Entrant a mà dreta: Novetats Català. Ja n'han venut algun. També han penjat al web l'anunci de la Presentació.
Més presentacions
Encara no hem perpetrat la primera presentació que ja ens proposen la segona! Rebo un mail de la Mònica Casas -responsable de continguts del 2n Saló Sexe en Català- on ens convida a presentar L_OI durant la celebració del Saló (del 31 de març a l'1 d'abril del 2007). A l'edició d'enguany van ser presentats dos llibres: Generacions d'Agustí Franch i Mugrons de Titani de Salvador Macip i Sebastià Roig (obra guanyadora de La Vall d'Albaida 2005). El Saló va rebre 6.000 visites en 3 dies. Li he dit que val, que cap problema. A Manresa escalfarem motors per a Sant Jordi... aquí
30.11.06
Més sang
Estic fent una guàrdia de 3r. d'ESO substituint un professor de català que fa tres setmanes que està de baixa. No envien substitut perquè no hi ha substituts. Amb la meravellosa sisena hora, tots són a primària. Els alumnes xerren, juguen amb els mòbils, escolten l'mp3, s'avorreixen com ostres... N'hi ha tres que fan tard amb l'excusa de què estaven parlant amb el tutor. Porten gorra. El més alt galleja. Comencen a empipar. De sobte, veig que l'alumne més alt (gorra vermella) es comença a barallar amb un altre (gorra negra) dels que ha arribat tard. Els separo i el repto. Als dos minuts es tornen a enganxar. L'alumne més alt afaga el més baix, l'empenta contra un pupitre i, quan el té ben collat, amb la dreta, li fot un cop de puny al bell mig de la cara. Un directe contundent, inapel·lable, brutal. Li esbotza el llavi jussà. L'alumne contusionat, mig estabornit, escup sang. Em costa reaccionar. Ho havia vist a les pel·lícules, però mai de primera mà. La sang és molt escandalosa. El delegat corre cap a direcció i, de seguida, puja la cap d'estudis la qual s'emporta els implicats. Jo omplo dos comunicats explicant fil per randa l'espectacle. Sona la sirena. Tanco l'aula. A terra resten les gotes de sang. Cinc dies d'expulsió. Quan surto del centre, tinc el cap ple de cabòries. Condueixo sense esma. Rememoro l'escena amb esgarrifança. Els alumnes implicats no van néixer a Europa... 29.11.06
Presentació de L_OI
Una vegada vaig dir que un blog és un aparador. A hores d'ara, els entrellumaires que us deixeu caure sovint per aquí ja deveu estar més que tips de veure que a la capçalera apareix la invitació, a la dreta la coberta i al final de cada post la frase mòbil amb el recordatori de ídem, és a dir, que EL PROPER DILLUNS DIA 4 DE DESEMBRE A LES 19:30 PRESENTEM L'ORACLE IMMINENT A LA LLIBRERIA CATALÒNIA. ¿Encara hi ha algú que no se n'hagi assabentat? Més que tips, sí, d'aquesta publicitat gens subliminal, sinó completament supraliminal, autobombo i autopromoció descarada, sense escrúpols, patètica, egòlatra, etc. I teniu tota la raó del món. El que passa és que no cada dia surt un llibre teu. El que passa és que, si el que fem aquí és un ciberdietari, velis nolis és inevitable parlar del que ens ocupa i ens pre-ocupa...
Estic estressat. Jo tinc més ganes que vosaltres de què ja sigui dia 5 de desembre. Em vaig deixar enredar per l'Emma (i vam parir el llibre) i ara m'he enredat jo sol amb la Presentació... I us juro que no les tinc totes. Té raó l'editor: el resultat és incert i potser no sortim vius de la moguda, sobretot si tenim en compte que hi participarà una impresentable de la qual no me'n refio ni un pèl...
Calendari
Considero que hauries de moure fitxa ara que novembre agonitza i la teva camisa blanca llueix sobre els texans i el fred del matí m'entela les ulleres i la vida llisca suau costa avall sense entrebancs.Hauries de moure fitxa, ensenyar-me alguna carta si més no especial, suggerir-me alguna excusa versemblant perquè demà valgués la pena prescindir d'aquest guió tan previsible com la inèrcia dels planetes que giren i giren i sempre retornen al mateix punt de partença.
No en tinc prou amb el teu somrís de nena petita...
Intueixo que desembre serà el primer mes del nostre calendari particular.
28.11.06
Fracassat
El fracassat pateix una tendència malaltissa: es passa la vida vigilant les passes dels altres per poder descobrir-hi alguna errata, una ensopegada, una petita relliscada amb la qual poder sentir-se alleugerit per un instant de la seva insuportable condició de fracassat. Mentrestrant, els altres van collint victòries i avancen cap a endavant... Encallat, el fracassat segueix a l’aguait, dia rere dia, resseguint el rastre de les màcules alienes, ratificant així la seva existència amarga, estèril, miserable, inútil, redundant en la negativitat. Aquest és el seu únic "consol". La vida del fracassat és infernal: només desitja el mal dels altres per a sentir-se menys desgraciat.El mitjans de comunicació clàssics, tradicionals, estan acabats. Són pura decadència manipulada, populisme rosa, diversió per al ramat. El poder emergent del BlogPower ens salvarà del naufragi cultural. Tenim el futur a les nostres mans. El segle XXI serà dels teclamolls o no serà. (Vid. El Llibreter)
27.11.06
Errates
No som perfectes. Les errades són el nostre pa de cada dia. Els escriptors repassem obsessivament els originals i les editorials (hom suposa que) tenen empleats que no fan una altra cosa i cobren per això. Tanmateix, inevitablement, sempre es cola alguna pífia que esguerra la impossible perfecció de l'obra.
Encara recordo quan vaig obrir (amb tota la il·lusió del món) la meva primera novel·la i vaig trobar que en el text preliminar que l'encapçalava havien posat
Increïble. Hi havia una H en el títol del preludi signat per Artús Brotau, una errata en la primera lletra! Vaig demanar a l'editor qui havia posat aquella H allí. No m'ho va saber dir. Vaig parlar amb la impremta. Tampoc. Vaig mirar el disquet que els havia lliurat... i la puta H no hi era, us juro que no hi era, però al llibre hi sortia, i sortia en els 1.000 exemplars!!! Misteri misteriós. Em vaig passar dos dies amb el típex tapant HACS. Va ser al·lucinant. Després, en aquest mateix llibre, vaig trobar altres errates menors, no tan escandaloses i visibles com aquesta memorable H. (La Mireia deu xalar pels descosits amb això de la H)
Des d'aleshores, gat escaldat i maniàtic com sóc, agafo els llibres amb la fal·lera de trobar-hi errates. I en trobo moltes. El que em fot és que en surtin als meus llibres. Per exemple, a la traducció que vaig fer de L'educació de l'estoic de Pessoa a Quaderns Crema vaig trobar 10 errates, la pitjor de totes a la contraportada on van posar erradicar amb dues erres quan només n'ha de portar una...
L'Oracle Imminent, per descomptat, no podia ser una excepció. Des que el vaig rebre, no he parat d'escorcollar-lo cercant el preat tresor de les pífies editorials. Per fi, aquest matí -mentre els alumnes de primer de BTX feien un examen-, he descobert el que buscava. M'ha costat força perquè (al contrari que la refotuda H de la meva opera prima) en aquest cas les errates es troben al final del llibre, a les dues últimes pàgines (102 i 103) de les NOTES les quals quadren fins a la número 15, però a partir de la 16 en endavant estan malament. No és que estigui malament el contingut de les notes, sinó la numeració. De fet, la nota 16 no correspon a res i, per tant, sobra. Per culpa d'aquesta nota sobrera, les ulteriors queden desgavellades...
Ja he avisat l'editor perquè a la segona edició ho esmenin. De totes maneres, segur que en trobaré més... A la línia 17 de la pàgina 67 sobra un signe d'interrogació inicial (¿On és l'aturador?). La culpa és meva i només meva, perquè m'entesto a posar sempre l'interrogant al principi de les preguntes (un altre ròssec de Can Vallcorba)...
I és que no som perfectes, i jo menys que ningú.
Encara recordo quan vaig obrir (amb tota la il·lusió del món) la meva primera novel·la i vaig trobar que en el text preliminar que l'encapçalava havien posat
HA TALL DE PRÒLEG
Des d'aleshores, gat escaldat i maniàtic com sóc, agafo els llibres amb la fal·lera de trobar-hi errates. I en trobo moltes. El que em fot és que en surtin als meus llibres. Per exemple, a la traducció que vaig fer de L'educació de l'estoic de Pessoa a Quaderns Crema vaig trobar 10 errates, la pitjor de totes a la contraportada on van posar erradicar amb dues erres quan només n'ha de portar una...
L'Oracle Imminent, per descomptat, no podia ser una excepció. Des que el vaig rebre, no he parat d'escorcollar-lo cercant el preat tresor de les pífies editorials. Per fi, aquest matí -mentre els alumnes de primer de BTX feien un examen-, he descobert el que buscava. M'ha costat força perquè (al contrari que la refotuda H de la meva opera prima) en aquest cas les errates es troben al final del llibre, a les dues últimes pàgines (102 i 103) de les NOTES les quals quadren fins a la número 15, però a partir de la 16 en endavant estan malament. No és que estigui malament el contingut de les notes, sinó la numeració. De fet, la nota 16 no correspon a res i, per tant, sobra. Per culpa d'aquesta nota sobrera, les ulteriors queden desgavellades...
Ja he avisat l'editor perquè a la segona edició ho esmenin. De totes maneres, segur que en trobaré més... A la línia 17 de la pàgina 67 sobra un signe d'interrogació inicial (¿On és l'aturador?). La culpa és meva i només meva, perquè m'entesto a posar sempre l'interrogant al principi de les preguntes (un altre ròssec de Can Vallcorba)...I és que no som perfectes, i jo menys que ningú.
26.11.06
Llavis globals
En parla el Diari Vermell: el proper 22 de desembre se celebra El Dia de l'Orgasme Global. Com a iniciativa em sembla fantàstica. Sense entrar a fons en el seu contingut, m'he fixat en el detall de les imatges:
¿Què tenen els llavis, que fan tan bé de reclam...? (la dentadura perfecta, llàstima de la manicura del dit!)
¿Què tenen els llavis, que fan tan bé de reclam...? (la dentadura perfecta, llàstima de la manicura del dit!)
Viquipèdia CAT
Fa dies que una colla de capsigranys que fiscalitzen la Viquipèdia catalana estan discutint si esborren dos articles: Toni Ibàñez i Catosfera. Si la ignorància no fos tan atrevida, diria que es tracta d'una broma ridícula, sobretot quan llegeixes l'argumentari que aporten aquests talibanets mediocres, que semblen més una secta que una altra cosa. Val a dir que -per sort- no són tots, ja que alguns discrepen i no veuen clara aquesta iniciativa esborr(on)adora.Per exemple, diuen que els articles els vaig escriure jo i que això va contra "les normes de la casa". Molt bé. ¿I qui els podria escriure amb més fonament? Després dubten de la meva "rellevància" (notabilitat) com a escriptor adduint que, en aquests articles, em faig propaganda. Molt bé. ¿I què passa? Totes les dades que aporto són objectives i perfectament contrastables. No necessito pas aquesta pàgina personal quan en tinc d'altres molt més "serioses i rellevants": AELC, Qui és qui, Opera Omnia, Wikipedia Español; Wikipedia Deutsch, Wikipedia France, Wikipedia Euskara, Wikipedia Japan, Wikipedia Swahili, Wikipedia Marciana...; ¿O potser alguns d'aquests tampoc no mereixen ser-hi? Remeneu i compareu noms i rellevàncies i autopromocions...; Al·leguen que la meva reacció ha estat impertinent i que, per això, m'han de "vaporitzar" (com feien en aquella impressionant novel·la d'Orwell: 1984). Molt bé. ¿I què té a veure el que jo digui o deixi de dir, la meva actitud o la meva simpatia, amb el fet que ambdós articles hagin de romandre o hagin de ser esborrats?
Mireu: em vaig enregistrar com a usuari amb nom i cognom (i no com la majoria dels viquipedistes, que usen nicks); ho podia haver escrit tot anònimament i no ho vaig fer; vaig començar redactant aquests dos articles sense conèixer gaire les "normes"; abans ja havia retocat algunes coses en articles diversos quan, llegint-los, descobria alguna pífia ortogràfica o veia que calia esmenar algun aspecte concret o afegir alguna informació que hi mancava; els entrellumaires sabeu que sovint enllaço els posts amb articles de la Wikipedia en diferents llengües; a més tenia la intenció de crear en el futur (quan disposés de temps per a fer-ho) nous articles que crec que falten en català; etc.
I ara em trobo amb aquest merder. Hom suposa que es tracta d'un projecte "lliure i obert". Pamplines. Fastiguejat, he demanat als administradors que, sisplau, m'esborrin perquè no hi vull tenir res a veure. Jo mateix ho he esborrat vàries vegades, però ho han tornat a posar de seguida. Fins i tot m'han blocat per tal de protegir el buidat de la pàgina. La cosa passa de mida amb l'article Catosfera. Es tracta d'un neologisme que ha fet fortuna i que ja és usat amb normalitat per una bona part dels bloguers catalans. Si esborren aquest article de la Viquipèdia catalana, la cagaran molt cagada. Si volen, que eliminin qualsevol rastre del meu nom, cap problema, però que deixin l'article catosfèric. O, mira tu, que fotin el que vulguin, que ja he perdut massa temps amb aquesta collonada.
I que déu (i la posteritat) els perdoni.
25.11.06
24.11.06
BlogPower
Deixo aquest comentari a Can Llibreter: At novembre 23, 2006 11:34 PM, tonibanez said...De tot plegat se'n poden extreure unes quantes conclusions:
1- El blog és una eina on el que compta és la immediatesa, la rapidesa (just in time), cosa que no és possible en els mitjans tradicionals (sobretot premsa escrita)2- El blog és una eina útil en la mesura que els bloguers s'enllacen i es llegeixen els uns als altres, la qual cosa genera una comunitat virtual de creixement exponencial que pot arribar a tenir un poder (BlogPower) molt important de convocatòria i d'acció efectiva.
3- El blog és una arma carregada de futur que alguns encara no han descobert i que altres (ancorats en el segle passat) encara menyspreen.
4- El blog és, a hores d'ara, el mitjà més potent a través del qual la nostra llengua i la nostra cultura (CAT) es projecta en el món (www), superant altres mitjans en els que la presència del català és purament anecdòtica o cada cop més minsa. Sembla mentida que els responsables de la política cultural encara no se n'hagin adonat de la feina que estem fent a la CATOSFERA i que no recolzin i promocionin aquest àmbit com cal.
5- Les noves generacions que pugen són essencialment ciberlectores. Potser no llegeixen llibres de paper, però llegeixen blogs o són bloguers. Calen models de referència en els quals puguin emmirallar-se, blogs de qualitat on aprenguin totes les possibilitats que ofereix la llengua, l'ús de les noves tecnologies i, d'aquesta manera, agafin ofici tot practicant el bloguejar. Els blogs, en aquest sentit, són perfectes.
6- Finalment, somio que en un futur no gaire llunyà en comptes (o a més) de fer un Saló del Llibre, puguem fer un Saló del Blog. De la llista de blogs recomanats ja me n'encarregaré jo, amb el permís de Herr Buchhändler, esclar.
23.11.06
L_OI ja és aquí
Subscriure's a:
Missatges (Atom)