No crec en gaire res...

No crec en gaire res, si més no en tu. En el dubte que és boira m’entretinc. Encara que no vinguis mai, crec en tu. Hi creuré sempre. Dormen els déus lluny d’aquí la seva son divina. Crec en el teu somrís de nena tímida que s’amaga rere les ulleres vermelles. En la teva absència plena de llum. No, no crec en gaire res, si més no en el vent que pentina els teus rulls a l’hora del capvespre. Dóna’m les excuses que vulguis. La meva és una fe infrangible. Dits i ulls per a percaçar horitzons impossibles. Ulls i dits per a inventar paraules que volin fins a tu. No crec en gaire res, si més no en aquest silenci que deixes quan te'n vas sense dir adéu i em quedo sol amb el teu perfum...

El nostres papers...

Els nostres papers ja són a Sant Cugat. Ja era hora!

Shakira...

No se puede vivir con tanto veneno...

Click here to launch music video

1. NO

video code provided by singingfool.com

Quan estic emprenyat escric millor...

Quan estic emprenyat escric millor. Com avui, que m’he trobat a la bústia un foli ple d’insults, dicteris d’ínfima qualitat literària, motades escrites amb la malagradosa llengua dels invasors: SACO DE MIERDA, HIJO DE PUTA, CHUPAPOLLAS, CHAQUETERO, CABRONAZO, QUE TE ENCULEN, MARICÓN... Com podeu veure, un anònim preciós ple de perles i floretes. Després de denunciar-ho al Mossos, he estat rumiant una bona estona...

La conclusió és que ja sé qui ho ha fet. N’estic segur. Ha deixat massa pistes. No cal ser un Sherlock Holmes. Només un deficient mental pot fer una cosa així, tan barroera, tan mal fotuda. Però que no pateixi, perquè no sóc un home venjatiu.

Segueixo amb les meves 50 pulsacions per minut. He dinat un salmó fresc excel·lent, acompanyat d’un Alella blanc collonut. La migdiada perfecta.

Heu de saber que el món és ple de fracassats i desgraciats l’únic objectiu dels quals és fer tot el possible per a esguerrar l’èxit i la felicitat dels altres. Cadascú dóna sentit a la seva miserable existència com pot. És així de trist. Grass is always greener on neighbour’s lawn...

Sí, quan estic emprenyat escric millor. Avui, en canvi, no sé per què, no he aconseguit emprenyar-me del tot. Últimament, em costa cada cop més emprenyar-me. Faig com si les coses no tinguessin a veure amb mi. Passo de puntetes sobre la vida que visc. En sóc espectador. ¿M’estaré fent vell?

A mi també m'encanten...

A mi també m’encanten els dies de pluja. Càlida fosca. Desglaç. La neu no ha vingut fins a la meva porta. Tu a Singapur, tan lluny... deal with my quiddities and keep up my spirits... Potser sí, que el món s’ha fet petit. Plou i penso en tu. Sue és un nom molt bonic. Busco Singapur al mapa. ¿Com has arribat fins aquí? Hauré de posar un traductor a l’anglès. Desglaç. Càlida fosca.

L’encís de l'hivern davant la llar de foc com si fora el món no existís com si la vida fos suau i llisqués sobre la neu verge blanquíssima de les hores que encara ens resten per a posar punt final a tants batecs batecs paraules notes capvespres dits llavis ulls orientals somriures silencis...

Sue: escolto la cançó que sona com a banda sonora del teu bloc. Avui t’hi entraran uns quants catalans. És el meu regal. Sue. Demà, probablement, t'oblidaré. Internet és així. Bona sort. See you!

Comprendre l'Abisme...

Comprendre l’Abisme,
Sostenir-se dempeus
Vertiginosament
Sense abocar-s’hi.

Acarar el Misteri
Amb ulls oberts,
Amb les úniques ales
De les paraules.

Ser enmig del No-res
Convençut de què,
Abans o després,
Tot se n’anirà en orris.

Tenir-te i no tenir-te,
Recordar la teva veu.
Misteri i Abisme,
Abisme i Misteri,
Cara i creu.

Tremolor de llavis.
Ja no sóc teu.




Coldplay, White Shadows

La genuina esencia del catalanismo...

Davant d'aquestes sentències, els crèduls indígenes de la tribu catalina, astorats i tremolosos, càndidament entabanats pels nostres pèrfids manaires, portem llana al clatell, ens mamem el dit, seguim bevent a galet i combreguem amb rodes de molí.

El post d'ahir ha generat pintoresques reaccions:

Es fascismo puro. Y dice el tío que no hacemos esfuerzos por entenderles, pero si está clarisímo: La frase de "La flama inextingible" es digna del Duce. Lo estropea un poco cuando habla de "una historia lacrimógena" rebajando la epopeya a telenovela. Pero le ha quedado un cuento mu bonico, y espero que sus niños se duerman con la ilusión de que algún día serán independientes y perderán de vista a esa gente tan mala.

El tal Forn amb qui m'hauria d'identificar, Sr. Ibáñez, és el que ha insultat els militars i les seves mares? Quin exemple de patetisme! Faci's un favor, Sr. Ibáñez: no empastifi la llengua i la cultura catalanes i deixi en pau a Machado. Ni vostè ni el Sr. Forn són representatius de res ni poden donar lliçons de catalanitat a ningú.

Entrellum. Vaig dir que el trobaríem a faltar i posts com els d'avui ho confirmen.

respecto al tema mmm... me parecen un poco alarmista-incendiario-buscopublicidad estos gritones, - nos invaden los barbaros!- como este Iu. Si, son trogloditas, pero tampoco hay que hacer leña del arbol caido. de todos modos, estamos en españa.. antoni no se si pretendes ser escritor o mono de circo, pero gastas un tono que...

¿Enteneu per què és millor dedicar-se a la poesia?

Tu també ets Iu Forn...

Tu també ets Iu Forn. I jo, que m'estic de dir tot el que penso perquè amb l'edat he après que no val la pena exposar-se a les pedrades dels troglodites. No és que no tingui arguments, sinó que m'han amenaçat. ¿Saps què significa això? No diré noms ni insultaré ningú. Seré subtil. Hi ha màscares que no et defensen de res. No n'hi ha prou amb ser diplomàtic. Els conec perfectament. He viscut amb ells massa temps. He menjat amb ells, he dormit amb ells, he resat amb ells... No tenim res a veure. No ens entenen. No ens volen entendre. No s'han pres ni tan sols la molèstia d'imaginar que podrien fer un petit esforç per a poder entendre'ns.

Tu també ets Iu Forn. I jo. I el veí que tampoc no gosa dir res en veu alta, però que cada diada penja la senyera al balcó. Fa segles que és així. La nostra dignitat rau en aquest silenci persistent i en la ferma voluntat de seguir conreant l'esperit que vam rebre dels nostres progenitors. El batec de la llengua viva. La flama inextingible. Ells, els fills dels botxins, quan puguin, ens tornaran a esclafar talment cucs menyspreables. Sense contemplacions. La seva mística és l'odi. Viuen entre nosaltres. Se'ns han infiltrat al cervell. Però el cor encara és nostre. La sang... Massa sang. Una història lacrimògena.

Tu també ets Iu Forn. I jo. I tots. Potser estàs pensant que dramatitzo. ¿Saps on està enterrat Antonio Machado? Hi ha persones que encara no saben en quina fossa comuna foren malenterrats els seus. I ens barallem per uns papers. I discutim per un concepte. ¿Què vol dir nació? ¿Ho saps tu? Jo sé on he nascut, qui m'ha criat, quins són els meus paisatges, la meva llengua, els meus amors... Jo sé on vull morir. La resta se me'n refot.

Tu també ets Iu Forn. No tinc res contra els mites. Hi ha somnis que ens arrosseguen. No tinguis por. Som el que som. I no podríem deixar de ser-ho encara que volguéssim. El més important és que algun dia els nostres fills se sentin orgullosos de nosaltres. Aquest és el camí. Aquest és l'horitzó.

Tens una hora lliure...

Tens una hora lliure. Surts per la porta del darrere. Travesses l'autopista per la passarel·la nova que han fet entre el camp de futbol i els dipòsits d'aigua. Enfiles el camí de Sant Valerià que mena a la Torre d'en Malla. Ets a Gallecs. Fan pràctiques al camp de tir que hi ha al costat de l'Escola dels Mossos. Camines de pressa com si volguessis allunyar-te de tot. Encara sents el brogit dels camions. Brullen els camps. Brots tendres, verds, prims, emergeixen de la terra. Camins ancestrals. El bosc de Can Torres. La ciutat al fons, esvanida entre la boira. A l'entrellum, muntanyes fantasmagòriques: Sant Miquel, Céllecs, Montseny... Pinsans i verderols. Canyars esmorteïts. Gallecs sobreviu, miraculosament, a la predació del progrés. T'asseus sobre l'espona i deixes que el sol t'acaroni la pell. Delit d'hivern. El camp tan a prop. El camp dels nostres avis. Masies antigues. Passa un ciclista. Saludes jubilats esmaperduts. Escrius tot això en un paper. Tornes lent, tranquil, conscient que la teva fugida és un parèntesi inversemblant. Entres a l'aula i els alumnes et miren com si arribessis de la lluna. Obriu el llibre per la pàgina 97. Llegirem un text d'Ortega y Gasset que parla de "l'horitzó vital"...

Troglodytes in Spain

Ahir em vaig deixar de dir...

Ahir em vaig deixar de dir una cosa important. L’arrel del problema està en què confonem la felicitat amb l’espasme hedònic.

Aprendre per a saber. Saber per tal d’actuar rectament. Actuar rectament per a encertar. Encertar per a viure feliços. El plaer no ha de ser un objectiu en si mateix, sinó una conseqüència de l’activitat correcta, de l’acció encertada.

De tots els «sentits» esmentats, m’interessa principalment el sentit artístic de la vida: la vida creativa. Coincideixo amb Nietzsche (El naixement de la tragèdia) quan afirma que només com a fenomen estètic està justificada l’existència. Segons ell, l’art és la tasca suprema, l’activitat pròpiament meta-física de l’home. Per això, la poesia està per damunt de la filosofia. El coneixement mata l’obrar, ens condueix a la inacció. L’art, en canvi, ens salva gràcies al joc de la ficció, re-il·lusionant-nos, redimint-nos mitjançant l’aparença, sublimant l’absurd. L’art transfigura l’existència. La voluntat dionisíaca ens enlaira més enllà de les ombres. Embriaguesa creativa. Llum.

Escriure, per exemple. Expressar amb paraules pensaments i sentiments. Refer l’experiència, la vivència. Ultra-ser en l’obra creada. La paraula redemptora, feta carn, consagrada a la bellesa, transsubstanciada per obra i gràcia del poeta-déu: Das stiftende Nennen des Seins (Heidegger). La veritat poètica fonamenta l’ésser mitjançant la paraula.

El «sentit» de la vida és la recerca d’aquest fonament que ens fa ser mitjançant el verb poètic. Creant ens creem. Escrivint ens escrivim. Som en la mesura que ens diem. El món existeix perquè és dit.

lucidesa en estat pur

Ahir em preguntaves si la vida...

Ahir em preguntaves si la vida té sentit... Per alguns es tracta de passar l’estona de la millor manera possible fins que arribi la mort. La vida com a divertimento. És una opció, superficial, però opció. Que consti que jo no tinc res contra el divertiment ni contra la gent que es diverteix. El problema és quan aquesta gent només sap divertir-se o és incapaç de veure cap altre sentit vital més enllà la mera diversió.

Estem aquí per a cercar. No estic d’acord amb Pessoa quan, citant Tarde, afirma que a vida é a busca do impossível através do inútil (LdD, 238) Vivim per a buscar, sí, i la nostra recerca no és inútil encara que sovint aspirem a l’impossible. Cerquem sobretot comprendre. La vida sense comprensió ens resulta intolerable. La raó, que ens fa humans, exigeix raons, respostes a les preguntes fonamentals. Aquest seria el "sentit" més filosòfic.

Estem aquí per aprendre. Molts, malauradament, han associat l’aprendre a l’avorriment. Són els mateixos que creuen que estudiar és un pal, una llauna; i qui diu estudiar, llegir. En el meu cas, les hores més divertides de la meva vida les he passat aprenent, estudiant, llegint... Si dic que el futbol em resulta avorrit, llavors em miren com una rara avis (ara en diuen friki).

Cercar, comprendre, aprendre, conèixer, estimar, crear...

La diversió per la diversió, tard o d’hora, esdevé una praxi banal. Entretenir-se per entretenir-se és perdre el temps; i el que és encara pitjor: perdre’s. Em perdo a mi mateix quan no aconsegueixo aprofundir en la meva experiència vital.

La vida no és un Dragon Khan.

Em preguntes si la vida té sentit...

Em preguntes si la vida té sentit. Ja saps que no acostumo a respondre preguntes filosòfiques fora de l’horari lectiu.

Si considerem el «sentit» des del punt de vista del trànsit (homo in statu viatoris), o sigui, com a direcció; aleshores el sentit de la vida és la mort, que és la destinació final cap on s’adreça tot el que és viu.

Si, en canvi, considerem el «sentit» com a raó d’ésser, o sigui, com a contingut vital; aleshores la cosa és molt més discutible...

Suposo que ets conscient que avui dia la immensa majoria dels nostres coetanis, si més no a la societat occidental, viuen amb una única finalitat: divertir-se. I contra més joves pitjor. Són els cadells de la generació tanga, malcriats en els parcs temàtics. Hem sacralitzat la diversió, l’entreteniment. Aquest és l’únic objectiu de la vida. La resta no interessa gaire, és avorrit.

Fixa’t que aquest «sentit» de la vida com a diversió ha contaminat totes les activitats humanes. Per exemple, l’educació o la literatura. S’han de fer classes divertides i escriure llibres divertits. Ahir ho discutia amb la Sílvia Soler, l’autora de 39+1. Tothom li diu el mateix : M’he "divertit" molt llegint el teu llibre...

¿De debò que la principal finalitat de la literatura és entretenir el lector, divertir-lo?

Si el darrer sentit de la vida és divertir-se, o l’aplicació més barroera del clàssic carpe diem, ja podem plegar.

¿Per què em mires així? No pateixis, que provaré d’explicar-te que la vida, per sort, té altres «sentits», que estem aquí per alguna cosa més que per a divertir-nos... Però hauràs d’esperar el post de demà, si no et fa res, que ara me’n vaig a dormir.

Ens calen Biels Mesquides...

Ens calen Biels Mesquides
Escolta'l
Llegeix-lo

JA TENIM ESTATUT!

La poesia suposa el risc...

La poesia suposa el risc d’eixamplar la realitat fins a l’extrem de convertir-la en contradictòria i letal. Tothom coneix Gabriel Ferrater, però pocs coneixen Alfons Costafreda. El segon, quan es va assabentar del suïcidi del primer, va escriure:

Opongo
a toda la retórica y vacía
y humillante
poesía
hispánica actual,
la obra viva, aún más viva ahora,
de un gran poeta catalán destruido.

Dos anys després, també ell se suïcidaria. La Gran Pregunta queda pendent:

¿Son vida las palabras o van contra la vida?

Obseso en la pregunta estoy.
Existir a través de las palabras,
vocación insolente.

Dorm en el desdesig...

Dorm en el desdesig
Asceta i embriac
El cor com un cel ras
Que estimin els altres
Deixa la bellesa intacta
En tens prou amb contemplar-la

FLICKR

Consideracions a l'entorn de l'argument cartesià del somni...

Consideracions a l’entorn de l’argument cartesià del somni: Meditacions metafísiques, I. És possible que sempre estiguem somiant. Això només és verificable quan despertem. Suposant que morir sigui despertar, no sabré si estic somiant fins que em mori. Per tant, la veritat o falsedat de la vida només pot ser dilucidada post mortem. Si, en comptes de despertar, morir fos adormir-se per sempre, definitivament, aleshores, ¿per què la vigília vital hauria de ser preferible al somni etern? To die, to sleep; To sleep: perchance to dream! aye, there's the rub Hamlet III, 1. ¿La vida es sueño? Ni Calderón ni Hamlet ho tenen gaire clar. Descartes també dubta. La conclusió escèptica els assetja. És possible que estiguem somiant que estem escrivint un post en el qual ens plantegem la possibilitat de què la vida sencera sigui, des del naixement fins a la mort, un somni; la qual cosa no significa que viure sigui una equivocació. La vida, oníricament considerada, no deixa de tenir el seu encant. Estar despert o estar dormint, tant és. La consistència o substantivitat de les experiències que tenim en estat de vigília no tenen res a envejar a les que tenim durant l’estat oníric o hipnòtic. De fet, són bastants indistingibles, i solament les discernim tan bon punt hem despertat. ¿I si somio que desperto sense arribar, de facto, a despertar? ¿Per què no em podria aportar «coneixement» l’experiència onírica? El somni com a font d’intuïcions susceptibles d’inspiració artística, per exemple. ¿O d’on us penseu que va treure Dalí la materia prima de la gran majoria dels seus quadres? ¿I Freud? ¿Què diria Freud? Descartes desqualifica i subestima l’estat de somni. ¿Sabeu per què? El paio estava fet un dormilega

El nostres papers tornen...

El nostres papers tornen a casa després d'anys i panys d'exili. Felicitem-nos. Un altre pas endavant. Anem bé. Que remuguin.

El simulacre del progrés...

El simulacre del progrés: quan els aparells més sofisticats serveixen per a dissimular la nostra incompetència.

Només hi ha una cosa més depriment que corregir exàmens: haver d’escoltar certes converses entre certs companys de feina.

«Adaptació curricular», quin eufemisme! En realitat vol dir baixar nivells per tal de mitigar sense èxit el «fracàs escolar» (un altre gran eufemisme)

Et preguntes si tot plegat...

Et preguntes si tot plegat va valer la pena. ¿Encara tens dubtes? Mai no saps fins on poden arribar les conseqüències dels teus actes per insignificants que siguin. David va abatre Goliat de punyetera casualitat. La santíssima bíblia en va plena, de miracles increïbles. ¿Que una miserable formiga pot fer pessigolles a un elefant? ¿Vols dir? T’asseguro que aquella papallona que va aletejar a l’Illa de Pasqua no va ser la que va provocar la caiguda de les Torres Bessones. No siguis babau. ¿Hi ha res que sigui seriós? ¿Ho és la literatura? ¿Hi ha res que valgui la pena? Escoltes jazz i suposes que, per això, ets diferent, especial, superior a la resta dels mortals. ¿Saps quanta gent escolta jazz? Escrius un bloc i creus que ja pertanys a l’aristocràcia digital. ¿Saps quants blocs hi ha al món? Et preguntes si tot plegat va valer la pena quan ja saps que allò que anomenem «amor» no és res més que un miratge que s’interposa entre dues solituds. ¿Què dius que t'agradaria trobar? No li donis més tombs. Ets un poeta pèssim. Fes-me cas: plega.

Normalitat i maduresa...

Normalitat i maduresa. Tocar de peus a terra. Adaptar-se a l'entorn. Assolir l'autocontrol. L'antítesi de l'art, doncs.

L'art ens permet escapar de nosaltres mateixos mitjançant la sublimació creativa. Però l'èxtasi creatiu només és una fugida momentània perquè l'art no dura sempre: Vita longa, ars brevis. La vida sense art -com la vida sense amor- és d'una vulgaritat insuportable.

La inspiració existeix. Com existeixen les muses. La musa inspira insistint. La seva inspiració existeix, insisteix i persisteix fins que la museïtat fa figa. Deixar d'inspirar significa el retorn a la vulgaritat, a la trivialitat. Els instants suprems són els únics instants rellevants per a l'artista. L'obra perenne neix en aquests cims. Al fons de la vall no hi ha muses, sinó dones banals preocupades per la bàscula, la moda i les telesèries.

Fer literatura és convertir les paraules en objectes admirables, elevar-les per damunt de la mera condició instrumental (vehicles de comunicació). Pura transsubstanciació: Et verbum caro factum est. El veritable escriptor dignifica els mots fent-los adorables, els fa brillar com perles precioses enmig de la grisor quotidiana. Fer literatura és escriure cercant la màgia que s'amaga dins de cada paraula. Per això, més que del què, cal tenir cura del com. Més important que la història és la manera d'explicar-la. Un escriptor sense estil no és un escriptor, sinó un escrivent o, a tot estirar, un periodista.