El secret de la vida és treballar, treballar i treballar; i creure en el que fas malgrat els obstacles i els capsigranys.
Bonus-post: una reflexió interessant

Els textos que componen aquesta obra provenen de les anotacions escrites als blogs Tros de Quòniam i Entrellum al llarg dels anys 2004, 2005 i 2006. N’hem fet una selecció seguint l’ordre cronològic. L’escriptura d’aquest dietari digital durant aquests 3 anys ha suposat una nova manera d’entendre la literatura: Ciberliteratura.
Presentem una creació narrativa que inclou, dins el marc del dietarisme, tot un garbuix de gèneres (autobiografia, relat, poesia, assaig), amb una atenció especial al món emergent del blogs, la Blogologia.
Escriure al segle XXI implica un repte apassionant, una aventura que, en el nostre cas, passa per la investigació amb les noves tecnologies. Amb aquesta experiència blogogràfica hem afavorit la presència i la defensa del català a la xarxa. Hem volgut tenir cura de la llengua, innovar-la, i servir de model a les joves generacions de ciberlectors que tenen internet com un lloc de trobada on poder emmirallar-se. A ells i a tots els que vindran al darrere dediquem Catosfera.
Fosqueja a Mas Voranell. Des de la finestra del despatx contemplo el nou Casal i la riera més bonica del món, sobretot a la tardor quan plou. Encenc un bastonet d'encens de sàndal. Escolto la sublim i delicada Corinne Bailey Rae. Porto tres dies enganxat a aquesta cançó...
Ma mare m'ensenya una foto de fa 38 anys on aparec dempeus al costat de ma germana Montse al repàs de la Senyoreta Mercè, situat a sota de casa (carrer Saturn de la ciutat de Lleida), on vam aprendre a llegir i a escriure abans d'anar al col·legi. Tenia quatre anys i mig. La bateta, la tauleta, la boleta del món... Tot tan minúscul i tan prometedor. La misèria d'on venim i la misèria que ens espera. Aquell ros de mal pèl ara és un malparit, un escriptor maleït (perquè maleït és l'escriptor que no pot deixar de ser-ho). Massa sovint, la infantesa és el refugi dels covards, el paradís dels vençuts. La mítica ingenuïtat i tota la pesca. Aleshores, ma mare somiava que el seu primogènit estudiaria, faria carrera i arribaria molt lluny... Les mares són així: rematadament ingènues. La pobra ja fa dos llibres que no em llegeix. Quan va llegir Tros de Quòniam gairebé l'hem de dur a urgències de l'Arnau. D'una enrabiada, histèrica, va arrencar 4 pàgines del llibre (de la 86 a la 92). Ara ja no li dic res quan en publico un de nou. M'estimo més que no ho sàpiga. Em va portar al repàs de la Senyoreta Mercè perquè, el dia de demà, pogués ser un home de profit; i vet aquí que he acabat escrivint llibres que ella no pot llegir... Però la pregunta crucial, la que -a hores d'ara- no em deixa dormir, ja no és refereix a ma mare, sinó a la meva filla: ¿Què passarà el dia que la meva filla llegeixi els llibres que he escrit?!
El pleniluni no em prova. El cap em pesa. El cervell és una esponja espremuda. Ahir em vaig equivocar. La Presentació fou un experiment frustrat. La responsabilitat és tota meva. La puta pantalla. La puta Mireia. Vaig desaprofitar l'ocasió -el luxe- de tenir 40 persones davant i vaig donar-los l'esquena... Quelcom imperdonable. Quan la pantalla et xucla, oblides fàcilment el que tens al teu voltant. El xat es va allargar fins a l'avorriment. Estava nerviós i incòmode. A mesura que passava el temps, conscient que allò no rutllava, encara em vaig posar més neguitós i incòmode. Havia d'haver apagat l'ordinador i encetar una tertúlia per a trobar el caliu humà... Sort que, al final, la gent va ajudar-me amb les seves preguntes i comentaris. Deixeu-me ser més autocrític. La idea potser era bona (volia fer la Presentació com vaig fer el llibre), però l'execució no va reeixir. El tempo a internet no és el tempo fit a fit. M'ho rumio i arribo a la següent conclusió: em vaig "amagar" rere la pantalla perquè no estava disposat a parlar de la veritat del llibre. Potser és que no n'estic gaire orgullós, d'aquest llibre. Potser és que els llibres no haurien de ser presentats i n'hi ha prou amb llegir-los. Potser és que internet només és un amagatall en el qual s'entaforen algunes rates humanes que, com jo, són incapaces de reconèixer l'únic que val la pena en aquesta vida: saber que -malgrat tu- encara hi ha algú que t'estima.Mireia, vull agrair públicament la teva col·laboració a la presentació d'ahir. Des del primer moment que t'ho vaig proposar, vas acceptar-ho sense reticències. M'has demostrat tots aquests dies (de mails i de nervis previs) que ets una tia collonuda, seriosa sota la teva màscara lleugera, treballadora de veritat. El teu post sobre el llibre està molt currat i, almenys a mi, em va fer molta gràcia. El que passa és que aquest matí estava depre ("depressió postpart") i massa autocrític. T'he dit "puta" carinyosament. Crec que (com ja temíem) vas acaparar massa l'atenció en detriment del llibre, que és el que havia de ser el veritable protagonista, però no és culpa teva, sinó meva, que em vaig encaparrar amb el xat. Et mereixes un bon descans nadalenc. Jo també. Un petonàs immens allà on tu ja saps. I mil gràcies un altre cop. Ets la més gran. Un mite catosfèric.
Tot plegat és un misteri. Hi ha coses, massa coses que se m’escapen. No sé qui és l’Emma. No sé qui és la Mireia. L'únic que sé és que JO NO SÓC L'EMMA NI LA MIREIA. Encara em pregunto com van aparèixer, d’on van sortir, qui les va enviar… I no tinc respostes clares. No és casualitat que aquesta nit hi hagi lluna plena.Sí. Cibertrobem-nos aquí mateix. ¿Quin lloc millor que Can Mesquida? Bielitzem-nos. Clítote, Aràlia, Mahalta... Totes les muses, musetes i musotes furients i amatents, pítimes píties en aquest akelarre. L'Oracle Imminent.La citació inicial tampoc no és supèrflua. El llibre més conegut de Golding es titula El Senyor de les Mosques (1954), és a dir, la personificació del Mal: el Diable. L’obra de Golding i L_OI profetitzen el mateix: la fragilitat nihilista de la nostra civilització i la seva imminent ensulsiada. Aquest és L’Oracle.
Não digas nada!L_OI conté indicis, vestigis, clarícies... La conjunció d’Eros i Logos. ¿Què són les paraules, sinó efímeres ombres que malden per besllumar la llum definitiva?
Não, nem a verdade!
Há tanta suavidade
Em nada se dizer
E tudo se entender —
Tudo metade
De sentir e de ver…
Não digas nada!
Deixa esquecer.
Talvez que amanhã
Em outra paisagem
Digas que foi vã
Toda esta viagem
Até onde quis
Ser quem me agrada…
Mas ali fui feliz…
Não digas nada.
(No diguis res!
No, ni la veritat!
Hi ha tanta suavitat
En el desdir-s’ho tot
I entendre’s bé—
A mig camí
Del veure i del sentir…
No diguis res!
Deixa oblidar.
Potser demà
En un altre paisatge
Diràs que fou debades
Tot aquest viatge
Fins on vaig voler
Ser qui m’agrada…
Però allí vaig ser feliç…
No diguis res.)
Estic fent una guàrdia de 3r. d'ESO substituint un professor de català que fa tres setmanes que està de baixa. No envien substitut perquè no hi ha substituts. Amb la meravellosa sisena hora, tots són a primària. Els alumnes xerren, juguen amb els mòbils, escolten l'mp3, s'avorreixen com ostres... N'hi ha tres que fan tard amb l'excusa de què estaven parlant amb el tutor. Porten gorra. El més alt galleja. Comencen a empipar. De sobte, veig que l'alumne més alt (gorra vermella) es comença a barallar amb un altre (gorra negra) dels que ha arribat tard. Els separo i el repto. Als dos minuts es tornen a enganxar. L'alumne més alt afaga el més baix, l'empenta contra un pupitre i, quan el té ben collat, amb la dreta, li fot un cop de puny al bell mig de la cara. Un directe contundent, inapel·lable, brutal. Li esbotza el llavi jussà. L'alumne contusionat, mig estabornit, escup sang. Em costa reaccionar. Ho havia vist a les pel·lícules, però mai de primera mà. La sang és molt escandalosa. El delegat corre cap a direcció i, de seguida, puja la cap d'estudis la qual s'emporta els implicats. Jo omplo dos comunicats explicant fil per randa l'espectacle. Sona la sirena. Tanco l'aula. A terra resten les gotes de sang. Cinc dies d'expulsió. Quan surto del centre, tinc el cap ple de cabòries. Condueixo sense esma. Rememoro l'escena amb esgarrifança. Els alumnes implicats no van néixer a Europa...