Vogelfrei c'est moi

Hi ha gent tan imbècil que creu que tot el que escric aquí és veritat. Són incapaços de distingir la realitat de la ficció, la veritable creativitat de la mera reproducció. Aquests deficients mentals citen allò de Flaubert -Madame Bovary c'est moi- pensant que el paio ho va dir seriosament quan, de fet, és una meravellosa boutade. Jo no sóc Vogelfrei ni existeixen les muses. Ja m'agradaria! Per sort, els imbècils que em llegiu sou una ínfima minoria. Dos o tres a tot estirar. La immensa majoria dels entrellumaires sabeu de sobra que la Literatura (amb majúscules) no s'ha de confondre mai amb la realitat (sempre minúscula). I aquí està la gràcia: en aquesta LLIBERTAT que em dóna la pantalla en blanc dins la qual puc inventar-ho tot i re-inventar-me cada dia. Hi ha gent tan imbècil que encara creu en l'existència de Mireia Galindo...

Als Ob

Tot el dia amb una sensació fàustica, com si hagués venut l'ànima al diable i tot el bo que em passa fos immerescut, com si això que alguns anomenen destí fos una farsa, com si pogués capbussar-me en el fons dels teus ulls oceànics i oblidar per sempre més aquesta tristesa metafísica...

Setmaneta mallorquina

La setmana va començar molt bé i no acabarà pas malament. L'il·lustre bloguer mallorquí Benjamí Villoslada em convida a participar al programa de ràdio que fa juntament amb Llorenç Valverde a Ona Mallorca (99.2 FM): Mallorca en Xarxa. Vol que parlem de L_OI, de la relació entre Internet i la literatura, dels blogs... La tertúlia telefònica serà demà divendres 15-D de 18:10 a 19 hores. Si no sou a Mallorca, ho podeu escoltar per internet o quan pengin l'arxiu mp3.

Un altre que plega: Quaderns

Aprofita el 5% de descompte nadalenc
a la nostra llibreria digital

Per què escric?

Escric perquè en tinc ganes. Escric perquè no puc fer un treball normal com els altres. Escric perquè vull llegir llibres com els que escric. Escric perquè estic molt empipat amb tots vosaltres, amb tothom. Escric perquè em plau de continuar tancat en una cambra tot el sant dia. Escric perquè només puc participar de la vida real modificant-la. Escric perquè vull que els altres, tots vosaltres, el món sencer, sàpiga quin gènere de vida hem viscut i continuem vivint, a Istanbul, a Turquia. Escric perquè m'agrada la flaire del paper, de la ploma i de la tinta. Escric perquè crec per damunt de tot en la literatura, en l'art de la novel·la. Escric perquè és un hàbit i una passió. Escric perquè tinc por de ser oblidat. Escric perquè gaudeixo amb la glòria i amb l'interès que això m'aporta. Escric per a estar sol. Potser escric perquè espero comprendre per què estic tan empipat amb tots vosaltres, veritablement emprenyat amb tothom. Escric perquè m'agrada ser llegit. Escric perquè quan he començat una novel·la, un assaig, una pàgina, la vull acabar. Escric perquè és el que tothom s'espera de mi. Escric perquè crec com un nen en la immortalitat de les biblioteques i en el lloc que hi tindran els meus llibres. Escric perquè és excitant aparaular totes les belleses i riqueses de la vida. No escric per a contar històries, sinó per a compondre-les. Escric perquè vull eludir el pressentiment de què hi ha un lloc on he d'anar, però que -com en un somni- no puc atènyer. Escric perquè mai no he aconseguit ser feliç. Escric per a ser feliç.

Orhan Pamuk, Premi Nobel de Literatura 2006
Discurs de recepció: “La maleta de mon pare”

(Traducció ENTRELLUM a partir de les versions francesa, anglesa i alemanya)

Trobador teu

Hi haurà més somnis
que nits i estels
ulls nítids
llavis humits
misteri d'arrels imprecises
musa que inspires
ànima blanca
verge indomada
trèmula flama
encén-me
segresta'm
declara'm
trobador teu

El secret de la vida

El secret de la vida és treballar, treballar i treballar; i creure en el que fas malgrat els obstacles i els capsigranys.

Bonus-post: una reflexió interessant

Sortim a Vilaweb (i a més puestos...)

Vilaweb Tecnologia i Ciència

De porc i de Senyor...
Diario de Mallorca [PDF]
Última Hora
Clau Pública
Libertad Balear

M'agraden els dilluns!!!

Matí frenètic després de 5 dies de letargia. Bones notícies. Molt bones.

Primera: Bromera publicita L_OI amb un banner a Vilaweb Lletres i a Llibres per Nadal

Segona: El Sr. Director de BenZina em cita (i ja és la segona vegada) al número de desembre tot reproduint un post d'ENTRELLUM: Amor letal. Gràcies Àlex!


Tercera: Trobo al contestador trucades amb el prefix 971... Mallorca! Em telefonen del Consell Social de la UIB per a comunicar-me que sóc el guanyador del VIII Premi d'Assaig i Creació sobre Tecnologies de la Informació Nadal Batle i Nicolau. L'obra presentada és el fruit de 3 anys de treball gairebé diari bloguejant bloguejant bloguejant... Es titula CATOSFERA (CIBERDIETARIS 04-05-06) i és una selecció dels millors posts de TdQ i d'ENTRELLUM. Un volum de quasi 500 pàgines que haurem d'aprimar una mica abans de publicar-lo. Aquest era el "projecte molt ambiciós" que vaig insinuar en un post de finals de setembre (Vid. anunci aquí) És la compensació de tot aquest temps creient que això valia la pena. Estic molt content i satisfet. Es tracta d'un reconeixement per a tota la comunitat catosfèrica. Sense vosaltres no hagués estat possible. Com a primícia absoluta us copio ara l'Endreça:

Els textos que componen aquesta obra provenen de les anotacions escrites als blogs Tros de Quòniam i Entrellum al llarg dels anys 2004, 2005 i 2006. N’hem fet una selecció seguint l’ordre cronològic. L’escriptura d’aquest dietari digital durant aquests 3 anys ha suposat una nova manera d’entendre la literatura: Ciberliteratura.

Presentem una creació narrativa que inclou, dins el marc del dietarisme, tot un garbuix de gèneres (autobiografia, relat, poesia, assaig), amb una atenció especial al món emergent del blogs, la Blogologia.

Escriure al segle XXI implica un repte apassionant, una aventura que, en el nostre cas, passa per la investigació amb les noves tecnologies. Amb aquesta experiència blogogràfica hem afavorit la presència i la defensa del català a la xarxa. Hem volgut tenir cura de la llengua, innovar-la, i servir de model a les joves generacions de ciberlectors que tenen internet com un lloc de trobada on poder emmirallar-se. A ells i a tots els que vindran al darrere dediquem Catosfera.

Corinne & Laia

Fosqueja a Mas Voranell. Des de la finestra del despatx contemplo el nou Casal i la riera més bonica del món, sobretot a la tardor quan plou. Encenc un bastonet d'encens de sàndal. Escolto la sublim i delicada Corinne Bailey Rae. Porto tres dies enganxat a aquesta cançó...

powered by ODEO
lyrics

El 28 de febrer actuarà al Razzmatazz. No m'ho perdo.

Fa 38 anys

Ma mare m'ensenya una foto de fa 38 anys on aparec dempeus al costat de ma germana Montse al repàs de la Senyoreta Mercè, situat a sota de casa (carrer Saturn de la ciutat de Lleida), on vam aprendre a llegir i a escriure abans d'anar al col·legi. Tenia quatre anys i mig. La bateta, la tauleta, la boleta del món... Tot tan minúscul i tan prometedor. La misèria d'on venim i la misèria que ens espera. Aquell ros de mal pèl ara és un malparit, un escriptor maleït (perquè maleït és l'escriptor que no pot deixar de ser-ho). Massa sovint, la infantesa és el refugi dels covards, el paradís dels vençuts. La mítica ingenuïtat i tota la pesca. Aleshores, ma mare somiava que el seu primogènit estudiaria, faria carrera i arribaria molt lluny... Les mares són així: rematadament ingènues. La pobra ja fa dos llibres que no em llegeix. Quan va llegir Tros de Quòniam gairebé l'hem de dur a urgències de l'Arnau. D'una enrabiada, histèrica, va arrencar 4 pàgines del llibre (de la 86 a la 92). Ara ja no li dic res quan en publico un de nou. M'estimo més que no ho sàpiga. Em va portar al repàs de la Senyoreta Mercè perquè, el dia de demà, pogués ser un home de profit; i vet aquí que he acabat escrivint llibres que ella no pot llegir... Però la pregunta crucial, la que -a hores d'ara- no em deixa dormir, ja no és refereix a ma mare, sinó a la meva filla: ¿Què passarà el dia que la meva filla llegeixi els llibres que he escrit?!

Vic medieval

Perdo unes hores passejant pels carrerons estrets del centre històric de Vic. Mercat medieval. No tothom va disfressat. Observo la profusió de la morisma. Efectivament: l'Edat Mitjana és aquí.

Plegar

Si un escriptor diu que plega d'escriure és que no és realment un escriptor. Un veritable escriptor, un escriptor de pedra picada, no pot plegar mai d'escriure. L'autèntic escriptor no escriu pas perquè vol, sinó perquè no pot evitar-ho, perquè l'escriptura és la seva manera de ser i d'estar i d'entendre el món. Aquest presumpte escriptor que diu que plega d'escriure només ha estat i és un impostor. Un impostor o un Bartleby, que de tot hi ha a la vinya del Senyor...

Catosfera

Com era d'esperar, els capsigranys de la Viquipèdia CAT han esborrat l'article Catosfera. Un terme amb 70.000 entrades a Google! Si voleu tenir-lo a mà i enllaçar-lo, aneu aquí i aquí. També proposo que qualsevol de vosaltres, de forma anònima, el reediti. Jo no penso perdre més el temps amb aquesta lamentable colla d'indocumentats.

I ara CATOSFERA serà el títol d'un llibre

Mestre

Et dic que a la vida cal aprendre una sèrie de coses fonamentals, i que algunes d’aquestes coses les pots aprendre tot sol si tens prou curiositat, però que n’hi ha d’altres que no les pots aprendre si no te les ensenya algú. Em demanes qui és aquest «algú», i jo et responc que aquest «algú» és una persona especial que, tard o d’hora, arribarà a la teva vida per tal d’ensenyar-te allò que has d’aprendre… Antany, d'aquestes persones, se’n deia «mestre». Ara la cosa ha degenerat i ja no en queden gaires, de mestres, tret dels docents que fan primària. ¿Que com reconeixeràs el mestre que esperes? No pateixis, que ell es donarà a conèixer just quan el necessitis, ni abans ni després, sinó en el moment exacte que estiguis preparat per a rebre’l. Només et cal un xic de paciència i l’ànima oberta de bat a bat. El mestre et mirarà als ulls i, immediatament, sabràs que és ell. A partir d’aleshores, has de ser dòcil…

Mal rotllo?

L'Eva Piquer parla de L_OI a la pàg. 20 del Suplement de Cultura de l'Avui:

Si aneu a la versió en PDF podreu veure la foto de la coberta i una foto meva de la Presentació al costat d'una foto del nou director del Llull...

No, no et tinc cap mania, Eva. Un error el pot cometre qualsevol. No hi ha cap mal rotllo amb l'Emma. Un mal dia el pot tenir qualsevol.

NB: La Piquer no va aparèixer per la Presentació. Va enviar el fotògraf (Job Vermeulen) i ja va fer el fet.

Tot sobre la Presentació a la Catalònia

Place To Hide

A aquestes alçàries de la vida sé el que no vull: una vida virtual, on res no sembla el que és. I sé el que vull: una vida senzilla i tendra (com va dir el cantat-poeta), plena d'alegries (les tristeses ja vénen soles), de complicitat, de petons, d'abraçades... Vull tranquil·litat, vull pau.

Gràcies
L'Oracle que ens guia
Tot sobre la Presentació a la Catalònia

Autocrítica

El pleniluni no em prova. El cap em pesa. El cervell és una esponja espremuda. Ahir em vaig equivocar. La Presentació fou un experiment frustrat. La responsabilitat és tota meva. La puta pantalla. La puta Mireia. Vaig desaprofitar l'ocasió -el luxe- de tenir 40 persones davant i vaig donar-los l'esquena... Quelcom imperdonable. Quan la pantalla et xucla, oblides fàcilment el que tens al teu voltant. El xat es va allargar fins a l'avorriment. Estava nerviós i incòmode. A mesura que passava el temps, conscient que allò no rutllava, encara em vaig posar més neguitós i incòmode. Havia d'haver apagat l'ordinador i encetar una tertúlia per a trobar el caliu humà... Sort que, al final, la gent va ajudar-me amb les seves preguntes i comentaris. Deixeu-me ser més autocrític. La idea potser era bona (volia fer la Presentació com vaig fer el llibre), però l'execució no va reeixir. El tempo a internet no és el tempo fit a fit. M'ho rumio i arribo a la següent conclusió: em vaig "amagar" rere la pantalla perquè no estava disposat a parlar de la veritat del llibre. Potser és que no n'estic gaire orgullós, d'aquest llibre. Potser és que els llibres no haurien de ser presentats i n'hi ha prou amb llegir-los. Potser és que internet només és un amagatall en el qual s'entaforen algunes rates humanes que, com jo, són incapaces de reconèixer l'únic que val la pena en aquesta vida: saber que -malgrat tu- encara hi ha algú que t'estima.

Mireia, vull agrair públicament la teva col·laboració a la presentació d'ahir. Des del primer moment que t'ho vaig proposar, vas acceptar-ho sense reticències. M'has demostrat tots aquests dies (de mails i de nervis previs) que ets una tia collonuda, seriosa sota la teva màscara lleugera, treballadora de veritat. El teu post sobre el llibre està molt currat i, almenys a mi, em va fer molta gràcia. El que passa és que aquest matí estava depre ("depressió postpart") i massa autocrític. T'he dit "puta" carinyosament. Crec que (com ja temíem) vas acaparar massa l'atenció en detriment del llibre, que és el que havia de ser el veritable protagonista, però no és culpa teva, sinó meva, que em vaig encaparrar amb el xat. Et mereixes un bon descans nadalenc. Jo també. Un petonàs immens allà on tu ja saps. I mil gràcies un altre cop. Ets la més gran. Un mite catosfèric.

Tots els posts sobre la Presentació

Cansat

Arribo a casa cansat. No estic segur d'haver fet el que calia fer. M'he complicat la vida. Gràcies Miquel. Gràcies Joan Carles. Gràcies Mireia. Gràcies Emma. Us agraeixo a tots els que heu vingut a la Catalònia la vostra presència i la vostra paciència (¿Què hi fotia l'Iván Tubau entre el públic?). També agraeixo les visites al blog. Per molt poc que no superem el rècord d'ENTRELLUM. Estic cansat. Em fa mal la gola. Demà ho analitzaré tot. Ara me'n vaig a dormir.

Gràcies Velis!

REFLEXIONS A L’ENTORN DE L_OI AMB MOTIU DE LA SEVA PRESENTACIÓ

Tot plegat és un misteri. Hi ha coses, massa coses que se m’escapen. No sé qui és l’Emma. No sé qui és la Mireia. L'únic que sé és que JO NO SÓC L'EMMA NI LA MIREIA. Encara em pregunto com van aparèixer, d’on van sortir, qui les va enviar… I no tinc respostes clares. No és casualitat que aquesta nit hi hagi lluna plena.

Ara estic aquí, a la Sala dels Arcs de la Llibreria Catalònia, presentant el llibre més estrany que he fet mai (i mira que UCP ja era un artefacte poètic de difícil catalogació). M’acull aquest espai apuntalat, símbol d’una cultura en perill d’extinció que sobreviu de miracle assetjada per la barbàrie de l’especulació immobiliària.

Tot és misteri. Misterio es que haya poema y pasión; y también misterio el que no todo sea pasión y poema (diu Miguel Espinosa a La tríbada falsaria, 1980). El misteri del Logos y el misteri de l’Eros units en una mateixa obra: Literatura Eròtica. Tota bona literatura ha de ser eròtica si vol seduir el lector.

El primer misteri de L_OI apareix en el seu títol. Aquest títol va sorgir per art de màgia el 24 de febrer a les 10:33 en un comentari que vaig deixar al blog de Biel Mesquida (Plagueta de bord)

Sí. Cibertrobem-nos aquí mateix. ¿Quin lloc millor que Can Mesquida? Bielitzem-nos. Clítote, Aràlia, Mahalta... Totes les muses, musetes i musotes furients i amatents, pítimes píties en aquest akelarre. L'Oracle Imminent.

La citació inicial tampoc no és supèrflua. El llibre més conegut de Golding es titula El Senyor de les Mosques (1954), és a dir, la personificació del Mal: el Diable. L’obra de Golding i L_OI profetitzen el mateix: la fragilitat nihilista de la nostra civilització i la seva imminent ensulsiada. Aquest és L’Oracle.

El segon misteri rau en els personatges: dues bèsties voladores (un ocellot i una mosqueta). Vogel és líricament nietzscheà. Mouchette és petita, però letal. Ambdós es lliuren de ple a l’eròtica caòtica que els condueix irremissiblement cap al desastre. Quan Eros irromp ho destarota tot dinamitant les estructures lògiques. Amb prou feines les paraules aconsegueixen copsar el vertigen de la passió viscuda sense traves. Vogelfrei i mouchette no tenen futur, per això són tan lliures, tan oraculars, tan contradictòriament profètics. Perquè saben que només tenen paraules, estreben les paraules fins a l’extrem més concupiscent, assaborint-les fins a l’espasme.

El tercer misteri és l’argument. Tant se val com es va fer L’_OI. El que compta és el resultat final: una història desconcertant que no deixa ningú indiferent. És tan potent que els seus autors van prendre mal mentre l’escrivien, o millor dit: la història els va posseir de tal manera que, per a sobreviure-la, van haver d’exorcitzar-se dels personatges. Les seqüeles encara duren i duraran. La inspiració existeix, sens dubte, però no totes les inspiracions són benèfiques.

El quart misteri és TOT ALLÒ QUE NO ES DIU I QUE NOMÉS S’INSINUA. Rere els mails, sota les paraules, entre línies, corre un riu de sang bullent, una tenebra suïcida, una enigmàtica boira que s’apodera del cervell, que amara cada batec... No tot és dicible. La raó no arriba arreu (disculpeu l'al·literació). Confiem massa en el llenguatge. L_OI fracassa quan intenta explicar allò que és inexplicable, l’experiència humana fonamental: l’èxtasi eròtic.

El cinquè misteri és el Fatum. No escrivim el que volem escriure. L’escriptor no decideix res. Hi ha "forces superiors" (i també inferiors) que ens mouen i remouen al seu gust. Som titelles que teclegem al ritme de músiques desconegudes, instruments ben afinats que sonen i ressonen dòcilment. Res més. Tota supèrbia creativa és ridícula. Jo no sóc l’autor de L_OI, sinó un simple escrivent.

El sisè misteri és el poder de la ficció que ens arrossega enlairant-nos fins a cims insospitats. Els dos personatges tenen ales. Les ales són voladores. La vida des-erotitzada és una trista vida gallinàcia. Ocell lliure és un epítet. No és tan fàcil matar una mosca en ple vol (a flying fly: fixeu-vos que, en anglès, volar, mosca i bragueta es diuen igual).

El setè misteri és la inversemblança de la veritat, la confusió inevitable entre somnis i realitat. Fugim de nosaltres mateixos per atènyer aquella mirada aliena en la qual poder emmirallar-nos. Tot amor és narcisista. Tot amor és il·lusori. El desig ens allunya de nosaltres mateixos i, en aquesta sortida, perdem més del que guanyem. Buda ho sabia, per això somriu.

El vuitè misteri és la saviesa dels silencis. ¿Què podria dir d’un llibre maleït que m’ha capgirat la vida? Escriure és fer d’advocat del Diable. La gent que és feliç no escriu. ¿Per què llegim? ¿Què busquem en els llibres? La gent que és feliç no llegeix. Compte, doncs, perquè la lectura de L_OI pot tenir efectes secundaris dels quals no em faig responsable.

El novè misteri és la transcendència del sexe, aquesta mania, aquest entusiasme que ens divinitza. Si aconseguim eixir de la caverna, si ens desempalleguem de les ombres somàtiques, podrem albirar l’entrellum d’una dimensió distinta en la qual les aparences ja no enganyen.

El desè misteri ets tu: els teus ulls, els teus llavis, els teus dits... ¿Què hi fas, aquí? ¿Per què has vingut?

El 16.7.1934 (un any abans de morir) Pessoa va escriure aquest deliciós poema:

Não digas nada!
Não, nem a verdade!
Há tanta suavidade
Em nada se dizer
E tudo se entender —
Tudo metade
De sentir e de ver…
Não digas nada!
Deixa esquecer.

Talvez que amanhã
Em outra paisagem
Digas que foi vã
Toda esta viagem
Até onde quis
Ser quem me agrada…
Mas ali fui feliz…
Não digas nada.

(No diguis res!
No, ni la veritat!
Hi ha tanta suavitat
En el desdir-s’ho tot
I entendre’s bé—
A mig camí
Del veure i del sentir…
No diguis res!
Deixa oblidar.

Potser demà
En un altre paisatge
Diràs que fou debades
Tot aquest viatge
Fins on vaig voler
Ser qui m’agrada…
Però allí vaig ser feliç…
No diguis res.)

L_OI conté indicis, vestigis, clarícies... La conjunció d’Eros i Logos. ¿Què són les paraules, sinó efímeres ombres que malden per besllumar la llum definitiva?

L’Emma no hi és i la Mireia tampoc. Només la lluna plena, jo i el llibre. I vosaltres. Tota la resta és misteri.....

But the show must go on...

Des de la Catalònia...

Sóc a la Catalònia des de les 5 de la tarda. Ara són les 19:11. Ja hem preparat tot el muntatge. M'acompanya Joan Carles Girbés. Des de les arcades de la façana veig els llums de El Tall Anglès. Tot molt nadalenc. La sala no és gaire gran. Esperem que s'ompli. D'aquí una estona postejaré un text important que té a veure amb L_OI. De fet és la meva intervenció. La podreu llegir aquí mentre jo la llegeixo a la Catalònia.