Avui al vespre tenia dues opcions: o estar amb Joan Saura o amb Artur Mas. Per raons òbvies he escollit la segona. L'Artur visita el meu poble i, després, anirem junts a sopar. Demà us ho explico amb més detall (Vid.).12.4.07
Amb Artur Mas
Avui al vespre tenia dues opcions: o estar amb Joan Saura o amb Artur Mas. Per raons òbvies he escollit la segona. L'Artur visita el meu poble i, després, anirem junts a sopar. Demà us ho explico amb més detall (Vid.).
Invocacions
INVOCACIÓ
Invoco el buit que s'amotina
en el pessebre dels teus ulls,
els pits de fembra divina,
la càlida selva dels rulls.
Invoco el tacte impossible,
ressaca del panteix que fou
sendera, rastre i doctrina,
reravera de clarors.
Invoco el cor de la nit,
la pell que s'esquerda,
la carn que transpira,
els llavis roents, ben humits,
l'embosta que enclou tot el desig.
T'invoco sense fe i sense amor,
lluny de la febre efímera,
a redós de l'obaga que sóc
canto el no-res que has esdevingut.
VERSIÓ TELEMADRILENYA (aquí no discriminem ningú):
INVOCACIÓN
Invoco el vacío que se amotina
en el pesebre de tus ojos,
los pechos de hembra divina,
la cálida selva de los rizos.
Invoco el tacto imposible,
resaca del jadeo que fue
rastro, senda y doctrina,
otoño de lucidez.
Invoco el corazón nocturno,
la piel que se agrieta,
la carne que suda,
los labios ardientes, muy húmedos,
la ambuesta que incluye todo el deseo.
Te invoco sin fe y sin amor,
lejos de la fiebre efímera,
al abrigo de la umbría que soy
canto la nada en que te has convertido.
Invoco el buit que s'amotina
en el pessebre dels teus ulls,
els pits de fembra divina,
la càlida selva dels rulls.
Invoco el tacte impossible,
ressaca del panteix que fou
sendera, rastre i doctrina,
reravera de clarors.
Invoco el cor de la nit,
la pell que s'esquerda,
la carn que transpira,
els llavis roents, ben humits,
l'embosta que enclou tot el desig.
T'invoco sense fe i sense amor,
lluny de la febre efímera,
a redós de l'obaga que sóc
canto el no-res que has esdevingut.
VERSIÓ TELEMADRILENYA (aquí no discriminem ningú):
INVOCACIÓN
Invoco el vacío que se amotina
en el pesebre de tus ojos,
los pechos de hembra divina,
la cálida selva de los rizos.
Invoco el tacto imposible,
resaca del jadeo que fue
rastro, senda y doctrina,
otoño de lucidez.
Invoco el corazón nocturno,
la piel que se agrieta,
la carne que suda,
los labios ardientes, muy húmedos,
la ambuesta que incluye todo el deseo.
Te invoco sin fe y sin amor,
lejos de la fiebre efímera,
al abrigo de la umbría que soy
canto la nada en que te has convertido.
11.4.07
Colonialisme catalanicida
Porten 300 anys maldant per anorrear-nos i se'n fan creus quan veuen que encara sobrevivim. Aquí un video de mostra.
Per què volem la poesia?
Fa molts dies que no escric poesia. Massa dies. És un bon símptoma. En un blog meliquista i falsament profund com aquest la poesia no hi hauria de tenir cabuda, i menys recitada amb aquesta prosòdia almivarada de poeta entrellumat. ¿Per quins set sous hauria de distorsionar líricament la fluïda prosa primaveral que brolla amb natural desimboltura? Un poema és una debilitat. Un poeta és una víctima. Vaig sortir tan escaldat del darrer empatx poemàtic que no m'han quedat ganes de tornar a versificar. Les muses són totes unes malesputes.10.4.07
El miratge de la felicitat
Els bàrbars han tornat a cremar l'institut. L'altra vegada van rebre les taules del pati, ara li ha tocat a la consergeria. Els piròmans van aprofitar les vacances i, a plena llum de dia, sota la mirada de les inútils càmeres de seguretat, van arrambar contra la porta els contenidors blaus plens de paperassa i van calar foc. Una bestreta de Sant Joan. Jo havia deixat uns exàmens per a fotocopiar i me'ls he trobat ben ennegrits pel fum. La Barbàrie avança. És tan fàcil destruir! I tan divertit! De petits havíem llençat pedres al tren, havíem follat nius d'ocell... Mon germà Robert va estar a punt de cremar el paller del Sisco del Nouet. La joventut és això: pura inconsciència.
Aquest matí m'he embrutat els dits de cendra, he fet quatre classes i dues guàrdies, m'he tornat a enllordar amb la rutina: aquesta maleïda rutina que ens salva del miratge de la felicitat.
Sense solució
Els problemes que tenen solució cal solucionar-los, però què fem amb els problemes sense solució? Assumir-los, ignorar-los, integrar-los, suportar-los, conviure-hi, desesperar-nos? Aquests problemes insolubles conformen la radical imperfecció de la vida. Davant d'aquesta evidència, la mort podria aparèixer com una bona "solució" (la "solució final" a una problemàtica existència insoluble). Els suïcides se la saben llarga...
9.4.07
Sorrobloc, cirerers florits i mona
Vaig conèixer en Salvador a la taula rodona que vam fer a la seu d'Òmnium (22.3.07). Estava assegut entre el públic, escoltant amb atenció; al final, va fer una pregunta i, l'endemà, una crònica de l'acte. Si jo ja estic per damunt de la mitjana d'edat de la majoria de bloggers, imagineu-vos ell. En Salvador és un exemple extraordinari: feliçment jubilat, té un esperit inquiet que el porta a aprendre cada dia més coses. Al seu blog hi ha penjat imatges, cançons i fins i tot ha enregistrat la seva veu. El seu cas demostra que l'edat no ha de ser cap impediment per a res, que es pot tenir un esperit jove malgrat que el cos no acompanyi. Vaig escriure que la seva fesomia em recordava la del poeta Juan Ramón Jiménez. Ara li dic que és un model a seguir. La catosfera pot sentir-se orgullosa de tenir persones com ell.
Solució al post d'ahir:Efectivament, com alguns heu comentat encertadament, la pífia monumental del fragment és dir que un camp de cirerers florits té el color vermell pujat, quan sabem que la flor del cirerer acostuma a ser blanca o, de vegades, rosa. Però hi havia més errades: si poses talment no cal posar darrere el com perquè resulta reiteratiu. La puntuació també grinyolava (sobraven dues comes). El text, ben redactat, quedaria més o menys així:
El tatami, la delicada roba de la cortesana i la seva pell suau es tenyiren de vermell pujat talment un cirerer carregat de fruits.
Una mona de fa molts anys: 
(Temps de 600 i de Mirinda...)
(Temps de 600 i de Mirinda...)8.4.07
Lilà
El tatami, la delicada roba de la cortesana i la seva suau pell, es tenyiren de vermell pujat, talment com un camp de cirerers florits.
A veure si endevineu què és el que grinyola en aquest fragment.
6.4.07
La mirada...
Per què has de preguntar sempre per què? Per què no pots viure sense fer preguntes? Quina malaltia t'empeny a qüestionar-ho tot? Per què problematitzes tant les coses? Així no seràs feliç mai. El problema ets tu. Obre la ment, obre el cor, obre els braços... Deixa que tot flueixi amb naturalitat. No siguis obstacle, no posis pals a les rodes de l'esdevenir. Confia. Deixa't anar. Balla la música de l'instant, de cada instant, sense demanar massa. Oblida els retrets, oblida el passat que pesa i fa mal. Sigues lleugera, còmplice de la pluja, amant de la lluna... Avui és sempre. Per què has de buscar el que no hi ha? (La felicitat és que, després d'una setmana plovent, avui torni a sortir el sol)
5.4.07
Ens queda el blog
Ens queda el blog com a utopia: l'individu libèrrim que s'adreça al món sencer. Ens queda l'escriptura en línia com a eina revolucionària: ciberliteratura pamfletària. Ens queda el batec efímer, el crit digital, la veu del futur: blogografies insistents, persistents. Som l'escamot que brega contra el sistema obsolet. Poètiques perifèriques. Insolències postejades. Sinceritats iròniques. Llaurem el ciberespai amb dits de foc que cremen dogmes inveterats. Ens queda la fe: tenim la força i la clau. Que tremolin institucions i patums. Una sola línia nostra pot capgirar el món. Ens queda allò que es va pedre, allò que alguns mai no han tingut: la certesa absoluta que avança passa a passa inundant pantalles de mots, imatges i sons. Som l'exèrcit que s'aplega al voltant del nucli veritable. Goliards. Pioners. Viatgers que inventen continents nous. Ens queda la ficció: deliri d'horitzons inabastables.
Fragment II del Tractat sobre la Revolució Intel·ligida
Fragment II del Tractat sobre la Revolució Intel·ligida
powered by ODEO
Irrisòria misèria
Fa riure tot plegat. Dietarisme: exhibicionisme impúdic. Ho vaig començar com un joc i, a poc a poc, m'hi vaig enganxar. No podia evitar entrar a la bitàcola per comprovar l'evolució del comptador de visites. Això era el que realment m'agradava, veure com la xifra augmentava i el meu weblog es col·locava en el rànquing dels més llegits de la pàgina on l'havia penjat. Quin sentit tenia tot? Era una misèria, i jo ho considerava un èxit.
Esperança Camps, Eclipsi
Via Enric Gil
Núvol i cim
Encara puc aprendre a ser una mica menys cantellut, una mica menys aspre, una mica menys granític, una mica menys coriaci (que diria el mestre Pla). Encara sóc a temps d'amorosir-me i esdevenir vellutat, setinat, flonjo com un núvol d'estiu que vaga sense rumb. ¿O potser t'agrado així, adamantí i inaccessible com un cim glacial?4.4.07
To blog or not to blog
Segueix plovent. Que la Tina plegui és una mala notícia. La Catosfera no s'ho pot permetre. No hi ha tanta gent que escrigui bé el català. Potser no ens interessaven gaire les seves cròniques ravaleres, però estaven ben escrites. Ho vaig dir a la darrera taula rodona: Per això és tan important dignificar la Catosfera. Necessitem bloguers i blogueres que escriguin bé, que tinguin consciència i cura de la llengua, que postegin continguts de qualitat.I va la Tina i plega. Abans havia plegat l'amic quadernícola... Qui serà el següent? (Cucarella ho va fer veure; ara sembla que torna a bloguejar)
Les raons poden ser múltiples. Ens hem de sentir motivats. Ningú no fa les coses perquè sí. Al capdavall, és una qüestió de xifres: ens han de sortir els números. Cal que el temps i l'esforç que hi dediques es vegin recompensats per les visites (lectors) i el reconeixement públic (premis). És absurd treballar pel dimoni. Els blogs neixen, creixen o minven. Hi ha el perill d'estancar-se o declinar. Els dies passen, els mesos passen, passen els anys... Cada post és una fita clavada al bell mig de l'eternitat digital. Et planteges si paga la pena continuar. Pots cansar-te, sí, però quan les coses rutllen resulta més fàcil tirar endavant.
Sempre tinc present el consell de mon pare: "Facis el que facis, Toni, has de procurar ser el millor". I jo afegeixo: el pitjor que et pot passar és quedar-te sense competència.
Blogging is a long-term endeavor, one that builds and sustains a loyal fan base over a career.Personalment, em veig bloguejant tota la vida, anys i panys, fins a l'últim dia... O (la vida pot fer tombarelles increïbles) potser ho deixo demà. Sempre som a temps de plegar. Ja vaig cibersuïcidar-me una vegada.
Fa temps que la meva dona m'amenaça amb el divorci: "El blog o jo!" (ultimàtum). Des que vaig guanyar el premi ja no es queixa tant. Qualsevol dia d'aquests ella obrirà el seu propi blog... I ens (re)enllaçarem! Cadascú sap la seva pel·lícula. Puc comprendre la Tina. A mesura que em faig gran em torno més comprensiu. La meva màxima aspiració és arribar a comprendre la mort.
No para de ploure.
Algunes xifres i un rèquiem
Mallerenga
Una mallerenga carbonera (Parus major) voleteja per l’olivera, va de branca en branca fins que salta al magnolier. És la primera vegada que la veig; la merla i el pit-roig, en canvi, sovintegen pel jardí. Mallerenga després de la pluja, glicina florida, roses primeres. La gespa més alta i més verda que mai.Voleu escoltar-la?
3.4.07
Cirerers florits sota la pluja
Tota aquesta pluja. Totes aquestes paraules. Tots aquests somnis. Segurament hi ha un camí. Com hi ha cirerers florits i roses que s'esbadellen. Un camí que cal construir amb la fe dels nostres avis i el somriure dels nostres fills. Sense estridències. Sense violències. Un camí de raó que ens alliberi. Un camí nou que deixi enrere les antigues servituds. Segurament hi ha un futur on podrem ser el que som sense haver de retre comptes a ningú, sense haver de justificar cada passa, cada gest, cada mot. Totes aquestes paraules. Tots aquests somnis. Cirerers florits sota la pluja.2.4.07
Ciberfilosofia
Com ensenyar (i aprendre) filosofia mitjançant els blogs i You Tube? Aquí teniu un bon exemple de l'aplicació dels videoblogs a l'ensenyament: Eduvlocs
Més videos:
El pas del Mite al Logos
Què és això de la filosofia?
Per a què serveix la filosofia?
Filosofia per a tots
Filosofia reggae
Aristòtil i Alexandre
Dones d'Atenes
i aquest de Nietzsche:Més videos:
El pas del Mite al Logos
Què és això de la filosofia?
Per a què serveix la filosofia?
Filosofia per a tots
Filosofia reggae
Aristòtil i Alexandre
Dones d'Atenes
Ma philosophie...
Filosofía del retrete...
1.4.07
Pamuk, Viladot i tu
Després de setmanes d'espera, ja tinc sobre la taula la traducció catalana d'Istanbul de Pamuk. El vaig comprar ahir a la llibreria La Gralla de Granollers juntament amb Orgànic, recull pòstum de relats de Guillem Viladot, el genial apotecari de Riella. A l'últim número de la revista BenZina surt publicat Ammara, el primer d'aquests relats. Viladot és un dels meus mestres. A més, 29 originals que he de llegir del III Premi Vallromanes de Poesia que s'han de sumar als originals que m'estan arribant del Premi de Literatura Eròtica La Vall d'Albaida. O sigui, que se'm presenta una setmaneta literàriament santíssima... Avui dinarem a Can Sala. Per culpa d'una fuita, ens han tornat a tallar l'aigua. Hi ha un cel per ploure.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)