18.9.09

طائفة لاردة


Impressiona veure centenars d'homes (només homes, res de dones), la majoria joves, negres i moros, musulmans tots, ajupits a terra resant en àrab... Eren tres quarts de dues del migdia als Camps Elisis de Lleida. He aturat el cotxe i m'he apropat per tal de veure l'espectacle. Dirigia l'oració un mestre de cerimònies vestit amb una túnica blanca. Avui divendres és el seu dia sagrat i, a més, estan de Ramadà fins al diumenge. Es veu que ja fa temps que tenen problemes d'espai. Llavors la imaginació se m'ha disparat. ¿Què seria capaç de fer aquest exèrcit tan obedient i tan ben organitzat? Una cosa és veure'ls pel carrer un per un, i una altra molt distinta trobar-te'ls tots aplegats. Fa respecte, la veritat. Lleida va ser ocupada pels àrabs l'any 714 i va ser musulmana (Larida) 450 anys fins que Ramon Berenguer IV la va reconquerir per als cristians. Com a testimoni en queda la Suda, al costat de la Seu Vella.


17.9.09

Nou cicle

Mon pare feineja per l'hort. Cull els últims melons, les últimes tomates, les últimes figues, els últims préssecs, les últimes pomes... No ha fet res més que treballar durant 72 anys. Ara coixeja i la memòria li falla una mica. Avui està trist. Ha venut la casa. La casa que va construir fa 30 anys. La casa on ens hem criat tots els germans. La casa i la terra que l'envolta, tots els arbres que ha plantat amb les seves mans. Demà ja no serà seva. La casa on he viscut aquests últims tres mesos. La casa on he escrit les meves dues últimes obres: una novel·la en castellà i un poemari en català. Mon pare està trist i jo també. És una tristesa estranya. Com la tristesa que té la gossa perquè intueix alguna cosa. Als nous propietaris no els agraden els gossos. Mon pare feinejarà fins que es faci fosc. Rondinarà una mica a l'hora de sopar. Dirà que hem malvenut la propietat familiar. No hi haurà llàgrimes. Només un comiat silenciós, un sentiment profund de pèrdua. Els homes no tenim arrels, sinó cames, però necessitem la terra per a ser. La terra està venuda. ¿Què farà mon pare sense l'hort totes les tardes? És una incògnita que em preocupa. Comença un nou cicle per als dos. Hi ha núvols blancs i núvols foscos. El vent s'ho endu tot.


15.9.09

Una altra tardor

Han arribat les pluges. Les orenetes es preparen per al gran viatge. Les serps busquen el cau per a la gran son. Tu i jo, amb el cor arrupit, imaginem nous escenaris... ¿O serà veritat que no hi ha res de nou sota el sol?

12.9.09

Tokerau

Tokerau és vent i Mahina és lluna. Són les meves paraules predilectes en la llengua rapanui. Sol es diu Ra'a, com el déu egipci. Les erres són suaus i les hacs s'aspiren. Una mateixa paraula pot significar diferents coses depenent del context i del to de veu. A Rapa Nui no existia la religió fins que van arribar els capellans cristians. Els moais no són déus, sinó l'efígie vivent dels avantpassats. Ells no adoren res, respecten la terra -Te Henua- i els ancestres -Tupuna-. Creuen en el Mana, l'energia, el poder. Aquest Mana va ser el que va moure els moais. Ha Ere Moai. Els moais caminen. No els preguntis res més perquè no en trauràs l'aigua clara. Observa, descalça't, camina, sent. Tu mateix comprovaràs la presència del Mana que t'entra pels peus, et puja per les cames i et carrega com si fossis una bateria. Vaig deixar l'illa curull d'energia. Encara em dura. Mahina és lluna i Tokerau és vent. Nit es diu Po, i Otea és el dia. Rangi és el cel. La mare terra és Kainga. Tangata és home i Manu ocell. Miris on miris només hi veuràs aigua, Vai Moana, l'oceà immens que encercla el melic del món, te Pito o te Henua. L'illa ets tu, recòndita, plena de volcans i de cavernes. Els desigs són peixos que et fan pessigolles. No hi ha serps, no hi ha temptacions. Tot és bo en el paradís, no hi ha malícia. Sobren turistes i xilens. L'Ariki Agterama, el rei, em va dir que aviat aconseguiran la independència. N'estan tips de ser una colònia deixada de la mà de déu. Tokerau és vent i Mahina és lluna. Aroha Nui.

10.9.09

Quetzalcóatl

¿Quantes vides distintes podem viure en una sola vida? No em refereixo a portar una doble vida, sinó a morir i a tornar a néixer vàries vegades sense morir del tot. Alguns animals passen per diferents fases, pateixen metamorfosis. ¿Què té a veure un cuc que s'arrossega amb una papallona que vola? I resulta que és la mateixa vida que ha canviat de forma sense desaparèixer. A això em refereixo. Quan a la serp li surten plomes. Quetzalcóatl. Kukulkan. Gukumatz. Tangata-Manu. There's a bird that nests inside you sleeping underneath your skin. Yeah, when you open up your wings to speak I wish you'd let me in... I walk along these hillsides in the summer'neath the sunshine. I am feathered by the moonlight falling down on me...

7.9.09

Nachtzeit

Ara que no hi ets penso en tu
La buidor que queda en el llit gran
La cadira de sempre desocupada
L'habitació del despatx
Encara no hi pots entrar?
La vida cortrencada
Partida per la meitat
Hi ha rectes paral·leles que se separen a l'infinit
Hi ha mitges taronges que no casen
Hi ha records que no volen marxar
Lamarequeelsvaparir
Ara que no hi ets penso en tu
Com si pensar en tu servís d'alguna cosa
Vaig travessar els oceans
Vaig fer el més difícil
Ara que ja no hi ets penso en tu
I sé que tu penses en mi
Com si pensar servís d'alguna cosa

5.9.09

Mis letras son mis alas

Yo nunca escribí libros "convencionales". Siempre he intentado innovar literariamente. Los jurados que me han premiado a lo largo de estos años han valorado precisamente esta experimentación. Esta vez es lo mismo. LISS es un libro difícil de definir. Mejor que mejor. Para mi es otro jirón de vida, otro peldaño, porque (como decía el catalán Eugeni d'Ors) todo lo que no es autobiografía es plagio. Yo sólo creo en la literatura de primera mano, escrita en primera persona, auténtica, sin máscaras... Creo en Céline, Kerouac, Agustin de Hipona, Henry Miller... Esos son mis maestros. No hay que inventar nada. Lo que hay que hacer es INVENTARSE. Cada día, sin miedo. Me entregué a la literatura en cuerpo y alma. Lo dejé todo por ella. Mi libertad queda atrapada en las palabras con las que ME escribo. Si algún día debo prescindir de la escritura, prescindiré... pero, por ahora, mis letras son mis alas...

2.9.09

Mascarades

Internet afavoreix la mascarada. De sobte reps un mail d'algú que no gosa identificar-se i que aspira a comunicar-se amb tu... No saps qui és, si mascle o femella, si ase o si bèstia, si amic o enemic... El cas és que tu li dius que, sisplau, es desemmascari, que doni la cara com la dónes tu... L'emmascarat (o emmascarada) s'hi nega perquè no vol que el (la) coneguis... Ok. A prendre pel cul. Ja fa uns quants anys que navego per aquestes aigües i he vist (i he patit) naufragis de tota mena. Passiu-ho bé.

31.8.09

L'error fonamental

L'error fonamental, la causa de tots els mals, és voler imposar la nostra voluntat. Mentre l'ego governi el timó, el naufragi està assegurat. En comptes d'això, el que cal és deixar-se endur pel corrent de la vida, fluir, adaptar-se a les circumstàncies, acceptar el que vingui com un regal del destí. És l'Amor Fati del que parlava Nietzsche. La veritable llibertat no és fer el que un vol, sinó voler allò s'esdevé, sense forçar res, amb espontaneïtat... Mentre l'ego (individu) no sigui capaç de trobar la connexió amb el Tot (cosmos i altres egos), estarà perdut, vençut, anorreat.

29.8.09

Amor, la luna

Amor, la luna, cascabel de plata,
tu pelo entre mis dedos, todas las noches
hasta que nos despierte el alba.
Vuelve tu mariposa a mi casa.
Se posa donde siempre y reposa.
No habla.
La miro y sé que eres tú,
tímida como el primer día,
blanca y callada.
El aire se enfría, septiembre que llama,
racimos de locura en copas de esperanza.
Quiero volver a verte.
Quiero ser fuego para tu escarcha.
Aunque sea imposible, te amaré siempre.
La flor perfumada de tu alma, el beso insuperable.
Amor, la luna, los grillos cantan,
el mito que inventamos aquella noche sagrada.
Tu mariposa quieta junto a la ventana.
¿Qué dicen de nosotros los astros y las cartas?
Quiero volver a verte.
Aunque sea imposible, te amaré siempre.
Nada como tu risa, tus ojos, tu calma.
Tu pelo entre mis dedos.
Amor, la luna, mi corazón aguarda.

28.8.09

Avui la lluna

Avui la lluna no duu el teu nom. No escric perquè vull. Escric perquè no puc evitar-ho, sovint contra la meva voluntat. Mai no estaràs segura del tot. Totes les cruïlles són provisionals. Ens cal caminar. És el nostre destí: tenir una destinació, un projecte, un objectiu vital... La por ens paralitza. Els dubtes. La memòria dels fracassos. El que diran. Avui la lluna no duu el teu nom. La miro en silenci mentre els grills canten. És tímida com tu.

26.8.09

Només el mar


Podríem estar hores mirant el mar, contemplant aquella línia tan recta que ni feta amb un regle, els velers que passen de llarg, els banyistes que suporten el sol més altiu, la maduresa de les coses a les acaballes de l'agost, l'instant present com un regal que potser ens mereixem. Ja era hora.

Podríem estar hores asseguts en aquest banc, sota l'ombra dels arbres, sense a penes parlar, sense a penes pensar, en perfecte equilibri, lliures de la foscor del passat. No cal res més, ni impaciència ni necessitat. El mar, només el mar, l'assossec emocional, una profunda certesa: els astres no s'equivoquen mai.

24.8.09

Tan fàcil

És tan fàcil com quedar davant el mar i començar a explicar-nos les nostres vides mentre les onades van i vénen parsimoniosament, mentre els nens juguen amb la sorra i es remullen feliços; tan fàcil com mirar-se als ulls i saber que hi ha horitzons més enllà del cel i del mar, més enllà de les paraules; tan fàcil com deixar-se endur per la música d'una guitarra que tremola, d'una posta de sol que, poc a poc, s'esmuny; és tan fàcil com imaginar que demà serà millor que avui, que demà tot és possible, davant del mar, lliures, com els nens que juguen amb la sorra i es remullen feliços...

17.8.09

Em truquen per a confirmar-me que el programa que vam gravar el passat 31 de juliol serà emès per TV3 aquest dimecres dia 19 a les 12:00. Si em voleu veure fent el pallasso una estona, no us el perdeu.

6.8.09

Acabáramos

Daré lo que soy al viento que anochece
La risa inútil de mis labios de nadie
El quehacer continuo de mi corazón errante
La niebla que acecha detrás de los ojos
Todo lo daré
El alcohol que me enciende la lengua de trapo
El aire que mueve las ramas de los chopos
El lamento del galgo sediento
Esa luz que apenas calla, rosada, tras los cerros
Lo daré todo
Mi vida que se precipita por los acantilados
Sin una pizca de miedo
Eternamente ajada
Recubierta de musgos centenarios
Mi vida, esta farsa que no pesa nada
Apenas un quilate de uñas gastadas
Los hielos antárticos
El furor de los guerreros cuando las batallas eran verdaderas
No este perverso simulacro de sables y escudos de plástico
En la era de lo ficticio
Me emborracho de lágrimas ajenas
Porque mi pozo se secó hace siglos
Los grillos etílicos
Las fases lunares siempre previsibles
La enfermiza condena
El infierno doméstico y domesticado
Bajo la piel, entre los dedos,
Vorágine de cuadros zurbaránicos
Oscuras y opacas figuras sin hálito
Todo lo daré esta noche cuando se seque la tinta de mis labios
Cuando el azote irrumpa para llevárselo todo por delante
Mi infancia triste
Los muros que derribé para encontrar páramos
El silencio mortuorio de las cenizas anónimas
La silueta del último tren alejándose
Todo lo voy a dar hoy mismo
No os duela perder este hijo que fue de todos
El abismo hecho carne
El ayuno del solsticio
La prenda perdurable en la gaviota asesina
Golpea la puerta con el aire impetuoso
Soy la vieja maldición que revienta úteros vírgenes
Soy la ciénaga que se engulle a los caballos
Soy el lince que acecho tras los arrayanes
Bebo para estar vivo
El ruido de las castañuelas
Los venados en el horno
La vida sincera y entera
Todo lo daré esta noche al que lo quiera
Para siempre, sin remedio
Sigo bebiendo para ser hombre sin fisuras
La dialéctica inconcebible
El adiós de los adioses
El límite del veneno que justifica cada latido
Venid conmigo, amigos, escribo vuestro testamento
Todo lo daré para perderme
Ocaso de mí mismo
En la verdad pasajera
En el Olimpo de los semidioses que soñaron ser cíclopes y se quedaron en mofetas
Bebo y beberé este arrogante solipsismo
Sin patria ni bandera
Cuenta las veces que fui tuyo
La veces que me tuviste y me vaciaste
Cuéntalas, amiga, cuéntalas
Las veces que nos corrimos hasta dejar el mundo límpido y aburrido
El vaso que cruje
La noche se avecina
La miel de tus pechos
No llores más, no es necesario
Bebo mi alma para ser nadie
Para fulgir y refulgir en tiempo presente
Vivo y duelo y clamo
Duele la carne abierta, la sangre palpitando
Todo lo daré esta noche
Los árboles rotos con órbitas soñolientas
Todos los plenilunios
No me necesitan mis dueñas
Les importo un bledo
Viva, hurra, consigo lo más importante en esta noche álgida
Sin reproches de ningún tipo
Siendo rufián y gentleman al mismo tiempo
“Ballantines fecit”
Sería el epitafio
Acabáramos

Twit

2.8.09

L'agost comença a l'horta de Lleida amb una ventada huracanada i una pedregada que ha fet malbé tota la fruita que estava preparada per a collir. Les assegurances potser pagaran als pagesos, però els temporers (la majoria negres) vagaran per la ciutat com ànimes en pena, ombres inútils que ens recorden a cada cantonada que la vida no és gaire segura i que el cel de vegades pot ser d'allò més infernal.