17.9.09

Nou cicle

Mon pare feineja per l'hort. Cull els últims melons, les últimes tomates, les últimes figues, els últims préssecs, les últimes pomes... No ha fet res més que treballar durant 72 anys. Ara coixeja i la memòria li falla una mica. Avui està trist. Ha venut la casa. La casa que va construir fa 30 anys. La casa on ens hem criat tots els germans. La casa i la terra que l'envolta, tots els arbres que ha plantat amb les seves mans. Demà ja no serà seva. La casa on he viscut aquests últims tres mesos. La casa on he escrit les meves dues últimes obres: una novel·la en castellà i un poemari en català. Mon pare està trist i jo també. És una tristesa estranya. Com la tristesa que té la gossa perquè intueix alguna cosa. Als nous propietaris no els agraden els gossos. Mon pare feinejarà fins que es faci fosc. Rondinarà una mica a l'hora de sopar. Dirà que hem malvenut la propietat familiar. No hi haurà llàgrimes. Només un comiat silenciós, un sentiment profund de pèrdua. Els homes no tenim arrels, sinó cames, però necessitem la terra per a ser. La terra està venuda. ¿Què farà mon pare sense l'hort totes les tardes? És una incògnita que em preocupa. Comença un nou cicle per als dos. Hi ha núvols blancs i núvols foscos. El vent s'ho endu tot.


5 comentaris:

Príncep de les milotxes ha dit...

Apreciat Toni: m'ha arribat aquesta situació; probablement contestar la darrera pregunta, "Què farà mon pare sense l'hort totes les tardes?", és com adonar-se que és impossible donar sentit, a partir d'aquest moment, a tota una vida... I aquesta pèrdua deu ser molt fotuda.

La senzillesa del text encara reafirma molt més la tristesa i la bellesa que s'hi amaga.

Llorenç ha dit...

Toni, hi ha moments difícils a la vida. Els fills creixen i els pares es fan grans. Giram l'esquena i veiem el passat sense remei. Es trist perdre el passat. Record un passatge de l'Eneida, quan Eneas fuig de Troia amb el pare i el fill: present, passat i futur. Així és el dia a dia, aquest garbuix gairebé indestriable de sentiments i emocions.
Una abraçada

O. ha dit...

Segons explica Saramago, en una situació semblant, el seu avi va anar "de árvore em árvore do seu quintal, abraçar os troncos, despedir-se deles, dos frutos que nao voltará a comer, das sombras amigas".

Arcangelo ha dit...

Un canvi a aquestes alçades de la vida és més trasbals que no pas una altra cosa. Molta filosofia en el sentit planer del terme i ganes de cultivar alguna altra cosa que no tenen perquè ser melons o prèssecs. Sort!

Toni Ibañez ha dit...

18-10-11 A hores d'ara mon pare i ma mare són feliços conreant un hort llogat als afores d'Alpicat. Amb 25 euros al mes han solucionat el problema. Tant de bo la felicitat fos sempre tan barata.