7.9.09

Nachtzeit

Ara que no hi ets penso en tu
La buidor que queda en el llit gran
La cadira de sempre desocupada
L'habitació del despatx
Encara no hi pots entrar?
La vida cortrencada
Partida per la meitat
Hi ha rectes paral·leles que se separen a l'infinit
Hi ha mitges taronges que no casen
Hi ha records que no volen marxar
Lamarequeelsvaparir
Ara que no hi ets penso en tu
Com si pensar en tu servís d'alguna cosa
Vaig travessar els oceans
Vaig fer el més difícil
Ara que ja no hi ets penso en tu
I sé que tu penses en mi
Com si pensar servís d'alguna cosa

1 comentari:

Arcangelo ha dit...

Ah! La misèria humana, que sempre vol allò que no té. Sona a tòpic i ho és, però ho és perquè la literatura bé ens coneix als humans.
Res no té conseqüències i viure és, moltes vegades, saber ignorar-les fins que ens cauen a sobre com un piano des d'un setè pis.