Post 500

Aquest és el post número 500 d'ENTRELLUM CIBERDIETARI 06. El primer post d'aquest blog el vaig escriure el dia 21.12.05 arran d'un lamentable episodi que de ben segur tots recordareu. És a dir, que abans d'ahir ENTRELLUM 06 va fer un any i dintre de 8 dies caducarà. Aquest és el balanç: 500 posts i 68.000 visites. No hi haurà bloguicidi. Ja us anuncio que ENTRELLUM continuarà...

El Montseny nevat. L'arbre guarnit. Els regals embolicats. Les fulles que voleien. Dies de relax... L'any que conclou ha estat memorable per molts motius. Ja signaria perquè el 2007 fos igual de bo...

Molt agraït

L'últim rebut

Una de les satisfaccions més grans que conec és deixar de pagar un crèdit que fa anys que pagues religiosament mes rere mes. Quan veus que només et queda un rebut, sents una alegria indescriptible. Aquest últim rebut esdevé un símbol d'alliberament. Els usurers ja no et munyiran més. Et costa de creure: a partir d'ara seré més ric! És com si, de sobte, t'apugessin el sou. ¿Què faré amb aquests diners sobrers? Jo ho tinc molt clar: gastar-me'ls. Els diners no serveixen per a res més.

Ens agradi o no, en aquesta maleïda societat capitalista només pots ser lliure si tens diners, tants diners que no hagis de dependre dels usurers, tants diners que no et calgui treballar, tants diners que ja no hi pensis, en els diners.

No m'ha tocat la loteria. Mai en compro. No compro ni la de l'insti. Des del punt de vista de la probabilitat matemàtica, la possibilitat de què et toqui és pràcticament zero. A més, no crec en l'atzar. La loteria (i qualsevol joc d'atzar) és una engalipada monumental. És tan fàcil manipular les il·lusions humanes...

La Clara-Simó i servidor no som parella

Sexe

Un dia parlaré de sexe seriosament. Fa dies que vull parlar de sexe seriosament. No hi ha res més seriós que el sexe. Per desgràcia, la majoria el redueix a l'acudit verd, la marranada, la pel·li porno o el clau superficial, però això és quedar-se amb l'embolcall sense entendre ni un borrall. M'interessa sobretot la relació entre sexe i perversitat. L_OI és una tímida incursió per aquests verals... El besar-se i el vessar-se requereixen un tractat filosòfic de primera magnitud. Fins ara cap filòsof no ha tingut els nassos d'enfrontar-s'hi seriosament. Si el temps i les energies m'ho permeten, escriuré una obra definitiva sobre el tema. Però, abans de posar-me a escriure-la, estic enllestint el meu treball de camp... Paciència.

20 anys de Bromera

He pogut aparcar a la zona blava de Rambla de Catalunya. Tres quarts de vuit. Cotxeres del Palau Robert. El trio Jazz-Daniels toca un parell de peces. Celebrem el 20è aniversari de Bromera [notícia i video de Vilaweb] La sala és plena de gom a gom. Hi ha força gent dempeus. Obsequis damunt les cadires: dues litografies commemoratives, el catàleg de l'editorial i un exemplar de l'últim número de la revista L'Illa. M'agrada especialment el dibuix que emula la portada de L_OI, però ara els llavis pertanyen a la cara d'una dona bellíssima i, en comptes de mouchette, hi ha un petit llibre sobre la seva espatlla... És genial! Reconec Clara-Simó, Jordi Sierra, JJ Isern... El problema és que sóc a la darrera fila i costa veure les cares dels de davant. Joan Carles Girbés em presenta Josep Gregori, el director de l'editorial d'Alzira. Li dono l'enhorabona per aquesta "criatura" que ha fet 20 anys. Marta Estrelles em presenta Valèria Gaillard d'El Punt la qual em demana el mail perquè vol escriure un article sobre mi. Jordi Julià arriba tard. L'editor lleidatà Lluís Pagès diu que el més important d'un llibre és l'autor. Clara-Simó comença citant Espriu (hem passat de citar Martipol a citar Espriu... quin cansament!) amb allò de salvar els mots... Ara veig Eva Piquer. La revista L'Illa arriba a 40.000 persones. En 20 anys Bromera ha publicat 1.000 títols i té 30 col·leccions. S'han acabat els parlaments. Còctel. Massa gent. Toco el dos. Veig Clara-Simó asseguda en un banc dels jardins. Fa mala cara. No es troba bé. Ha sortit de la sala abans d'hora. Espero que no sigui res greu. Avui Barcelona m'ha semblat especialment bonica. No sé per què. Enfilo la Diagonal en direcció al mar. La Torre Agbar lluu color vermell a la base, lila pel mig i blau al capdamunt, un blau elèctric, captivador. Preciosa. Cada cop m'agrada més aquest tòtem fàl·lic, sobretot de nit. Vull tornar per la costa. N'estic tip de la Meridiana. Diagonal avall, circulo paral·lel al tramvia. Abans dels hotels del Fòrum, veig tres messalines palplantades a la vorera. Es deuen estar fotent de fred. 12º. Porto 100 € a la cartera. Se'm passa pel cap de fer un acte de caritat... però ho deixo córrer. Me'ls gastaré demà, que hi ha sopar de profes i anem a un restaurant de categoria. Voramar fins a la platja d'Ocata. Alella amunt. Quan tramunto Coll de Cera, el termòmetre davalla: ara marca 8º. Arribo a casa i el carrer és ple de fulles. A la ràdio del cotxe sona In my Place de Coldplay. Per molts anys, bromeraires! Em sento orgullós d'haver publicat amb vosaltres.

Un altre que plega (aquesta pandèmia ja m'està començant a preocupar...)

Aquarel·la

No sé què vull de tu.
Saps tu què vols de mi?
Paraules amatents que brollin
de l'aiguaneix de l'ànima,
somnis adolescens pintats
amb la fràgil tècnica
de l'aquarel·la,
l'enyor del demà,
d'allò que farem i
encara no hem fet.

No sé què ens espera.

Un dia ho va deixar tot
per a posar-se a caminar
a l'encalç de l'horitzó...
Una fada l'esperava a
l'altra banda del món...

No hi ha raons convincents
per a romandre més temps
dins d'aquest pou.

No sé què vull de mi.
Saps tu què vols de tu?

NB. Aquest és el primer post d'ENTRELLUM fet amb la nova versió de Blogger

Ressenyes de L_OI

L'ardor dels climes (Postludi de Biel Mesquida)
L'eròtica cibernètica (Entrevista a la revista L'Illa)
L'Or à clé: une mine naine (Comentari de text de Mireia Galindo)
Reflexions a l'entorn de L_OI amb motiu de la seva presentació
Òscar Palazón (L'autor convidat al web de Noemi Bagés)
Línia Vallès (5.1.07)
Avui (8.3.07)
Levante (20.4.07)
InformAcció (15.11.07)
Francesc Puigcarbó (17.11.07)
Filant prim (1.4.08)

Gauguin

No sé si t'has plantejat mai la possibilitat de capgirar la teva vida completament. No, no parlo de la idea de capgirar-la, sinó del fet, d'agafar un dia i dir: n'estic fins als pebrots de la vida que porto, s'ha acabat, a la merda, a partir d'avui trenco amb tot el meu passat i començo de zero a fer el que sempre he volgut fer, a ser el que sempre he volgut ser... I no només dir-ho, sinó practicar-ho realment, perpetrar-ho.

Hi ha gent que, en un moment determinat de la seva vida, ha fet un salt mortal i s'ha llençat al buit sense xarxa... És el que va fer Gauguin quan tenia 43 anys (1891): ho va deixar tot i se'n va anar a pintar a les antípodes. O Ramon Llull. O Rimbaud. Etcètera. Vaig escriure una novel·la sense signes de puntuació l'argument de la qual era precisament aquest: el protagonista ho abandonava tot i es posava a caminar... El Camí de la Tau (1999). Va guanyar un premi, però encara és inèdita (ara ja no)

He dit capgirar, que és un verb perfecte: se't gira el cap i, de patac, canvies 180º. O (si se'm permet la llicència) també podríem dir corgirar: un bon dia se't gira el cor i fots tota la teva vida enlaire. Tant se val si és el cor o el cap o altres òrgans o tots alhora que es regiren contra la realitat insatisfactòria cercant una realitat millor...

¿Per què no hauria de ser possible re-inventar-se, fer un cop de volant i redreçar el rumb del teu destí? ¿O la rutina i la covardia pesen massa? ¿Hom pot viure dues (o més) vides distintes dins una mateixa existència? ¿Us imagineu -talment Au Fènix- poder renàixer cada cert temps de les cendres del nostre propi passat? ¿No és avorrit ser sempre el mateix i viure sempre la mateixa vida? ¿Gauguin va morir feliç? ¿Per què l'últim quadre que va pintar va ser un paisatge nevat de la seva terra natal?

¿Viure és fugir d'un mateix?

UN BON REGAL DE NADAL

Ara per només 45 €
pots tenir tots els meus llibres
(descompte especial per als entrellumaires)

Tinta invisible

Que res no és estable ja ho va dir el vell Heràclit el qual també va sentenciar que el caràcter és el destí. Si ets dels que no hi creuen, en el destí, vés amb compte, no fos cas que un dia d'aquests el destí et presenti les seves credencials inapel·lables i et quedis bocabadat...

Quan era jove, jo tampoc hi creia, en el destí, però últimament tinc els meus dubtes. Tots hem vingut aquí a fer alguna cosa, ni que sigui pena. De vegades, he notat que em passaven coses estranyes, fets curiosos que només s'explicarien a partir d'aquesta creença segons la qual hi ha un guió ocult que hem de seguir, un argument que ens mena per camins determinats prescindint del nostre lliure albir...

Que et sentis lliure no significa que, realment, ho siguis. Heràclit (i els grecs en general) tenien clar que hi ha una Necessitat que ho governa tot: déus i homes. Tot això es comprova millor a posteriori, o sigui, amb la perspectiva del temps: mires enrere i li trobes el sentit, el fil del cabdell amb el qual s'ha trenat el que tu has esdevingut a través dels anys... No, no és pura casualitat que tu siguis qui ets i estiguis on estàs i facis el que fas...

Hi ha causes conegudes i causes que ignorem. A aquestes causes ocultes que no som capaços d'esbrinar em refereixo quan parlo del destí. La vida és un sumatori de misterioses causalitats. O dit altrament: al final sempre acaba passant allò que havia de passar. Som actors inconcients d'una trama escrita amb tinta invisible.

Bonus-post: Esborralls del futur
(un relat filosòfic apte per a totes les edats)

Ai, els correctors!

Em telefona a mitja tarda de diumenge l'Eli Alfaro... Sembla ser que la culpa va ser de la correctora (que també es diu Eli!) la qual va decidir (més papista que el papa) substituir bloguejar per bloquejar... Li dic que no passa res, que el problema és que no ens fiquem d'acord (bloc / blog), etc. Hi ha coses més greus, com ara la casa de barrets de la Viquipèdia... (aquests talibanets de pa sucat amb vinagre no et canvien una lletra, no, a la que poden t'ho esborren tot sencer i es queden tan amples. Per a llogar-hi cadires, taules, plats i coberts!)

Fins ara la filosofia s’ha dedicat a digerir el món. Ara el que cal és: vomitar-lo

Teu

Toca'm aquella música
que fa volar l'ànima
cap a l'infinit.
Sigues el vent
que m'empeny
cap a l'horitzó.
Parla'm a cau d'orella.
Imagina un futur.
Seràs el que hagis de ser.
Faràs el que hagis de fer.
Somia’m i prou.
Deixa’m només un racó
en el fons del teu cor.
Un núvol en el teu cel.
Un estel al firmament
que rutili per a tu.
Vull ser poema.
Vull ser vers.
Vull ser mot.
Vull ser teu.

Tuo

Suonami quella musica
che fa volare l'anima
verso l'infinito.
Sii il vento
che mi spinge
verso l'orizzonte.
Parlami sottovoce.
Immagina un futuro.

Sarai quel che sarai.

Farai ciò che dovrai fare.

Sognami e basta.
Lasciami solo un angolo
nel fondo del tuo cuore.
Una nuvola nel tuo cielo.
Una stella nel firmamento
che brilli per te.
Voglio essere poesia.
Voglio essere verso.
Voglio essere parola.
Voglio essere tuo.

[Versió italiana d’Anna Cinzia Paolucci]

ENTRELLUM POESIA

Bloquejant, bloquejant, bloquejant...

Que et diguis Eli Alfaro, siguis periodista i treballis en un setmanari gratuït comarcal no et dóna dret a fotre les coses amb el cul quan, del que es tracta, és d'un simple copiar-i-engaxar. No és tan difícil, coi. Explica'm per quins set sous has canviat la "g" per la "q" si el text original que has reproduït deia bloguejant, bloguejant, bloguejant... ¿No et van dir a la Facultat que cal rellegir el que escrius, si més no una vegada, abans de publicar-ho? ¿Bloquejant, bloquejant, bloquejant...? Té nassos, la cosa. O sigui, que -segons tu- m'he passat 3 anys bloquejat i, per això, ara m'han donat el Premi. Puta mare, Eli.

¿Veieu per què s'ha de dir blog en comptes de bloc?

III PREMI VALLROMANES DE POESIA

Entrevista a L'Illa

Ja podeu llegir l'entrevista que ens va fer David Madueño per a la revista L'Illa de Bromera: L'eròtica cibernètica

M'ha agradat molt la imatge de la dona nua amb aquesta llarga crinera adorant el portàtil... Seria una d'aquestes imatges capaç de condensar mil paraules.

Les noves relacions a través de la xarxa. Cibersexe. La nova literatura del segle XXI. Ciberliteratura. L'Oracle Imminent. ¿Encara no l'has llegit?

Entrevista a Ona Mallorca

Ja teniu aquí l'mp3 de l'entrevista que acabo de fer a Ona Mallorca.

Mallorca en Xarxa

Gràcies Benjamí (bitòleg)!
Gràcies Ricard!

Escric perquè...

Pamuk exposava les seves raons per a escriure. Jo exposaré les meves...

Escric perquè les paraules em fan companyia. Escric perquè no en tinc prou amb viure. Escric perquè la pluja que cau a fora és més pluja si la dic. Escric perquè sovint el silenci és insuportable. Escric perquè escriure és una manera de somiar. Escric perquè necessito reinventar-me cada dia. Escric per a emmascarar-me, per a fugir de la veritat, per a fingir que sóc el que no sóc, que sé el que no sé, que faig el que no faig, que puc el que no puc, que vull el que no vull... Escric perquè quan no escric em sento buit. Escric perquè quan escric puc ser molts jos alhora. Escric perquè cerco la llum enmig de tantes ombres. Escric per a poder comprendre'm. Escric per a oblidar. Escric amb sang calenta el meu testament inútil. Escric com respiro, amb una naturalitat extraordinària. Escric perquè res no té sentit tret d'escriure que res no té sentit. Escric aspirant al vers perfecte perquè l'única cosa sagrada és la poesia. Escric perquè tu, que em llegeixes, m'enviïs un mail dient-me: "He sucumbit a la teva creació". Escric perquè m'estimis.

Però deixeu-me cloure amb un altre fragment de Pamuk:

Ser escriptor és reconèixer les ferides secretes que portem a dins (ferides tan secretes que a penes en som conscients) i descobrir-les, explorar-les pacientment, conèixer-les, il·luminar-les, i fer que aquestes penes i ferides esdevinguin una part conscient de la nostra identitat i de la nostra escriptura.

Vogelfrei c'est moi

Hi ha gent tan imbècil que creu que tot el que escric aquí és veritat. Són incapaços de distingir la realitat de la ficció, la veritable creativitat de la mera reproducció. Aquests deficients mentals citen allò de Flaubert -Madame Bovary c'est moi- pensant que el paio ho va dir seriosament quan, de fet, és una meravellosa boutade. Jo no sóc Vogelfrei ni existeixen les muses. Ja m'agradaria! Per sort, els imbècils que em llegiu sou una ínfima minoria. Dos o tres a tot estirar. La immensa majoria dels entrellumaires sabeu de sobra que la Literatura (amb majúscules) no s'ha de confondre mai amb la realitat (sempre minúscula). I aquí està la gràcia: en aquesta LLIBERTAT que em dóna la pantalla en blanc dins la qual puc inventar-ho tot i re-inventar-me cada dia. Hi ha gent tan imbècil que encara creu en l'existència de Mireia Galindo...

Als Ob

Tot el dia amb una sensació fàustica, com si hagués venut l'ànima al diable i tot el bo que em passa fos immerescut, com si això que alguns anomenen destí fos una farsa, com si pogués capbussar-me en el fons dels teus ulls oceànics i oblidar per sempre més aquesta tristesa metafísica...

Setmaneta mallorquina

La setmana va començar molt bé i no acabarà pas malament. L'il·lustre bloguer mallorquí Benjamí Villoslada em convida a participar al programa de ràdio que fa juntament amb Llorenç Valverde a Ona Mallorca (99.2 FM): Mallorca en Xarxa. Vol que parlem de L_OI, de la relació entre Internet i la literatura, dels blogs... La tertúlia telefònica serà demà divendres 15-D de 18:10 a 19 hores. Si no sou a Mallorca, ho podeu escoltar per internet o quan pengin l'arxiu mp3.

Un altre que plega: Quaderns

Aprofita el 5% de descompte nadalenc
a la nostra llibreria digital

Per què escric?

Escric perquè en tinc ganes. Escric perquè no puc fer un treball normal com els altres. Escric perquè vull llegir llibres com els que escric. Escric perquè estic molt empipat amb tots vosaltres, amb tothom. Escric perquè em plau de continuar tancat en una cambra tot el sant dia. Escric perquè només puc participar de la vida real modificant-la. Escric perquè vull que els altres, tots vosaltres, el món sencer, sàpiga quin gènere de vida hem viscut i continuem vivint, a Istanbul, a Turquia. Escric perquè m'agrada la flaire del paper, de la ploma i de la tinta. Escric perquè crec per damunt de tot en la literatura, en l'art de la novel·la. Escric perquè és un hàbit i una passió. Escric perquè tinc por de ser oblidat. Escric perquè gaudeixo amb la glòria i amb l'interès que això m'aporta. Escric per a estar sol. Potser escric perquè espero comprendre per què estic tan empipat amb tots vosaltres, veritablement emprenyat amb tothom. Escric perquè m'agrada ser llegit. Escric perquè quan he començat una novel·la, un assaig, una pàgina, la vull acabar. Escric perquè és el que tothom s'espera de mi. Escric perquè crec com un nen en la immortalitat de les biblioteques i en el lloc que hi tindran els meus llibres. Escric perquè és excitant aparaular totes les belleses i riqueses de la vida. No escric per a contar històries, sinó per a compondre-les. Escric perquè vull eludir el pressentiment de què hi ha un lloc on he d'anar, però que -com en un somni- no puc atènyer. Escric perquè mai no he aconseguit ser feliç. Escric per a ser feliç.

Orhan Pamuk, Premi Nobel de Literatura 2006
Discurs de recepció: “La maleta de mon pare”

(Traducció ENTRELLUM a partir de les versions francesa, anglesa i alemanya)

Trobador teu

Hi haurà més somnis
que nits i estels
ulls nítids
llavis humits
misteri d'arrels imprecises
musa que inspires
ànima blanca
verge indomada
trèmula flama
encén-me
segresta'm
declara'm
trobador teu

El secret de la vida

El secret de la vida és treballar, treballar i treballar; i creure en el que fas malgrat els obstacles i els capsigranys.

Bonus-post: una reflexió interessant