21.3.07
Llàgrimes
Cadascú a la seva. No ens prenem la molèstia d'interessar-nos pels altres. Vivim com illes incomunicades d'un arxipèlag. El nostre lema és: "Jo abans que res i que ningú". Aquest "jo" criminal, suïcida. És el jo cartesià que no està segur de què existeixi res fora del seu cogitare; el jo solipsista, utilitarista, que veu tot el que no és ell com un instrument, com un mitjà per al seu engrandiment; aquest jo afamat d'experiències que crida carpe diem, carpe diem, i que se li'n refot qualsevol consideració fora del seu interès particular i immediat; aquest jo que aspira compulsivament al poder, a l'orgàsmica sensació de creure's per damunt de tot i de tothom. Cadascú a la seva, sí, fins que un dia algú et mira als ulls amb els seus ulls negats de llàgrimes... T'has preguntat mai què és una llàgrima? Una llàgrima és un mar reblert de misteris, destil·lada tendresa que confirma el fracàs absolut de totes les paraules. Res no has entès si no has entès les llàgrimes. 20.3.07
Silenci
Demà, a primera hora, quan arribi a l’institut (sempre sóc dels més matiners), no escoltaré la música del teu piano, les notes de Chopin, de Beethoven, de Mozart… Demà, abans que els alumnes irrompin amb la seva gatzara, en aquell moment anterior en el qual tot era pau gràcies al teu virtuosisme, et trobaré a faltar infinitament. No vam parlar gaire. Ens saludàvem i prou. Jo t’escoltava sempre, cada matí, la teva música… Demà hi haurà silenci, una buidor absoluta. Demà passat també. No desesperis. Sigues forta. Estem amb tu. Adrián
Fot un fred que pela.
Anna Politkòvskaia, in memoriam
«Només tinc un llibre publicat», va ser el primer que em vas dir, «però sóc una escriptora especial, perquè la majoria dels personatges del meu llibre ja són morts. Això fa la meva vida atípica, perquè he considerat que havia de ser-los fidel i intentar que la comunitat internacional aturés aquesta guerra». Òbviament, el fet que siguis russa i que en els teus reportatges denunciïs l’exèrcit rus, però també l’ús de la tortura i del segrest pels guerrillers txetxens hauria de fer que la teva veu fos especialment escoltada. «Jo no haig de prendre partit, perquè el meu principi és recollir fets i informar del que fan les dues bandes als civils. No he estat mai corresponsal de guerra. La primera vegada que vaig anar a Txetxènia, l’octubre del 1999, era per a un reportatge sobre els efectes de la guerra en els civils. El que més em va sobtar llavors va ser que jo no veia per cap banda una lluita contra el terrorisme, sinó massacres, i en canvi cap periodista no cobria aquesta guerra. No tan sols la situació a Txetxènia és complicada, sinó que tot Rússia ignora què hi passa de veritat.»(...)
No et pensis, Anna, que sigui fàcil mirar les coses quan vius en aquest univers capgirat. Envoltat de pantalles, amb els ulls saturats, hi ha ben poques imatges que tinguin la força de fer-me recobrar el sentit de la realitat. Per això sempre recordaré la teva dignitat vermella, la soledat encesa, el teu gest en escriure, la teva veu greu i pausada dient, molt lentament, la veritat. Quan els cossos dels infants txetxens cauen amunt i la paraula d’una dona justa es mou entre el silenci imposat i la insignificança, és arribada l’hora de rentar-se els ulls. Que una icona ens alliberi la mirada. Una icona russa que ens pugui mirar als ulls per retornar-nos la dignitat i les paraules. Una imatge justa, encara que sigui una de sola, per reconstruir al seu entorn la realitat. Que sigui doncs la teva, banyada per la llum sense ombres del sofriment, com alliberada de les lleis de la matèria, del temps i de l’espai. Més enllà del consol i el desconsol, em vas aparèixer, tanmateix, infatigable: parlant, escrivint, parlant, escrivint, girant-te i apuntant vers el buit, vers la imatge negada, impossible de veure, dels innocents dallats pel sol crim d’haver nascut.
Carles Torner
L’arca de Babel
19.3.07
Provo
És aquesta llum tímida dels fanals, quan el capvespre s'acomiada sense escarafalls, la que em recorda els teus ulls. Provo d'entomar la nit. Provo de somiar-me lluny d'aquest escenari massa conegut. Provo de parlar llengües estranyes. És aquesta llum tímida dels fanals la que em porta tota la tristesa del món. Provo de caminar a les palpentes. Provo d'adormir-me. Provo d'oblidar els meus errors. Res no em salva d'aquesta llum solitària, moribunda, insípida. Provo d'abraçar-te. El teu cos és un fantasma de fum.Nostàlgia
S'ha girat el temps. El vent del nord empeny les bromes que omplen el cel de grisos. Capcinegen les branques dels plataners. Les poncelles tremolen. Som la tèbia ressaca de l'hivern. Som el perill a trenc de llavis. Som la distància impossible entre les pells. Som la nostàlgia dels camins bosquívols. S'ha girat el temps. El cor -que havia de florir- se'm glaça. Som el xiuxiueig de l'aire per totes les cantonades, la promesa indeleble d'un horitzó sense ales, el silenci de déu, nostàlgia infinita de totes les mirades.powered by ODEO
18.3.07
Entrevista Ona Mallorca
Faves a la planiana
Esgrano faves a la terrassa. Fa un solet que enamora. El veí em demana permís per retallar les branques del meu llorer que envaeixen el seu jardí. S'ha fet una bèstia. Està florit. Li dic que talli el que li plagui i que aprofiti les fulles per al guisat. Faves tendrals. Me'n menjo alguna de crua. Les cuinaré segons la recepta que dóna Pla al volum XV, p. 114. A Can Guàrdia (la botiga de queviures del poble) trobo els ingredients necessaris...
Pla, tan sorneguer i genial com sempre, escriu aquesta frase: Les faves són com les dones: de seguida fatiguen, però es troben en l'arrel permanent de la il·lusió humana.I jo afegiria: hi ha dones tan faves que ni amb tota la il·lusió del món te les empasses.
17.3.07
Blogòlegs
L'altre dia, mentre sopàvem, li ho comentava a Vicent Partal: "Vols dir que no hi haurà algun dia una càtedra de blogologia a la universitat?" Al pas que anem, no m'estranyaria. Per una part, hi ha els que fem blogs (bloggers, bloguers, blogaires) i, per una altra, els estudiosos del fenomen dels blogs (blogòlegs). A casa nostra, l'obra pionera sobre el tema data de l'any 2004 (publicada el 2005): Blogosfera: les bitàcoles i l'audiència, un treball de doctorat que l'Enric Gil (no confondre amb aquest altre) va presentar a la UOC. L'última cosa que he llegit és l'opuscle d'Enric Bruguera. En castellà, per exemple, una de les autoritats en la matèria és José Luis Orihuela. La blogobibliografia no para de créixer. A la columna de la dreta podeu consultar la llista de treballs i articles posats sota el rètol Blogologia catosfèrica. Hem d'agrair a aquests blogòlegs el seu esforç per comprendre aquesta nova realitat en la qual estem immergits. El cas de l'Enric Gil és modèlic. Ell ha estat un dels primers professors que ha utilitzat el blog com a eina de treball d'una assignatura: Blog de filosofia. Alguns hem seguit les seves passes blogacadèmiques: [Ciber]sociologia Gallecs 07. L'emblogamenta s'embolica encara més quan són els mateixos alumnes els que creen el seu propi blog: Punt de trobada. L'Enric manté alhora el seu blog personal: Meditacions des de l'esfera. En el post d'avui ens fa un regal en forma de Powerpoint: Blogs: el nou mitjà de comunicació en línia. Us el recomano. És una bona introducció, clara i didàctica, al món dels blogs. Necessitem gent com l'Enric. La seva feina és fonamental. Des d'aquí l'encoratgem a seguir amb les seves meditacions (si les de Descartes foren metafísiques, les seves són blogològiques)...16.3.07
Barceló consagrat
El que ha fet Miquel Barceló a la Seu de Mallorca (= catedral de Palma) no és fàcil d'explicar amb paraules. Biel Mesquida se n'ha sortit prou bé en un text imprescindible i memorable: Central atòmica de metàfores. Si voleu conèixer la gènesi de l'obra aneu aquí.Vaig tenir el privilegi de poder visitar la capella de Barceló el matí del dilluns 12 de març. Vam arribar quan encara celebraven missa. Ens vam asseure en un banc a escoltar l'òrgan i els càntics en llatí. Després vam endinsar-nos en la cova-capella del geni de Felanitx. Perquè la primera impressió és cavernícola, catacúmbica, prehistòrica. De lluny estant, sembla un úter argilós, un espai aflamat, reclòs en la seva simbologia de formes i colors inesgotables. Cada detall és un món. Cada món és un detall enmig del tapís matèric que s'enlaira paret amunt. Cràters, escletxes quasi vaginals, ganivets i hams fàl·lics penetrant peixos i pans, bonys intestinals, arbres i fruits, de la terra i del mar, calaveres atònites... Una nova pell de fang sobre la vella pell gòtica. Una hora, o potser dues, contemplant. Absorts. Extasiats. Ditades, esgarrapades, cops, petjades, empremtes, protuberàncies, onades, fulles de palma i margalló. Un univers, un TOT metareligiós, paganíssim, com el millor Gaudí, lloança de natura primigènia. Barceló ha fet la seva Obra Mestra. No, no és fàcil d'explicar. Jo ho he vist i ho he mirat. El batec més tel·lúric, l'esquerda multiplicada quan la vida sublimada esdevé art.
La rosassa més gran de totes ens enlluerna amb els seus grocs solars. Arriba un riu de gent cercant la capella de Barceló. Sortim de la Seu. Carrerons, patis recol·lectes de cases senyorials. Banys àrabs. El mar, sempre el mar, el rerefons dels somnis...
15.3.07
Gallecs
Abans d'entrar a treballar, deixo la moto a Ca l'Isern. En Josep, el meu motorista de capçalera, em recorda que fa un any i mig que no em veu el pèl. Jo faig broma amb això del pèl i li dic que la culpa és seva perquè em va vendre una moto que no dóna problemes. Farem revisió general, canvi d'oli i canvi de cobertes. Les gomes estan molt gastades i ja he tingut un parell d'ensurts. No val a badar. Calça-me-la bé, Josep. Durant l'hivern no l'he agafat gaire. Arriba el bon temps i tinc ganes de moto. L'aniré a recollir a les cinc, quan surti de l'institut. Dona i poder
No aspiro a comprendre les dones. Puc arribar a comprendre el que jo cerco en elles perquè sé el que elles em poden oferir. El problema no és aquest. El problema és esbrinar què cerquen elles en tu, què suposen elles que tu els pots oferir. La resposta és molt clara: les dones busquen seguretat i poder. Em direu que això també seria aplicable als homes, que nosaltres també cerquem poder i seguretat. Més enllà del gènere, es tractaria d'un instint fonamental relacionat amb la supervivència. Potser sí. El que passa és que, en el cas de les dones, la cosa s'agreuja encara més en la mesura que elles són conscients que el seu poder passa per apoderar-se del poder dels homes, és a dir, desarmar-los, aprofitar-se d'ells, utilitzar-los en benefici propi per a, després, sortir victorioses, més poderoses i segures de si mateixes davant el món. S'estableix una mena de vampirisme social segons el qual la dona xucla l'home (i l'home encantat de ser xuclat) fins que ella descobreix una nova víctima que li pot oferir més poder i més seguretat. Per sort, no totes les dones són així. La majoria en tenen prou amb rendir-se als dubtosos encants d'un home qualsevol que les estimi. Però el post d'avui no té res a veure amb l'amor. L'amor és una debilitat que algunes dones no es poden permetre. 14.3.07
Agenda de març
Divendres 16 (18:30 h.)Benjamí Villoslada m'entrevistarà al programa de ràdio Mallorca en Xarxa. (Anterior entrevista)
Dijous 22 (19 h.)Participaré a la taula rodona El fenomen dels blogs en català, organitzada per Òmnium Cultural. Parlarem de la catosfera i debatrem sobre el seu present i el seu futur. (Anterior taula rodona)
Divendres 30 (19:30 h.)Presentaré L_OI al II Saló de Sexe en Català. (Anterior presentació)
13.3.07
L'acte d'ahir
Diari de Balears
Última hora
Vicent Partal
Juli Peretó
BM
TI
Sobre Nadal Batle
Video Nadal Batle
He penjat algunes fotos en els posts anteriors...
12.3.07
CIBERLITERATURA
Dilluns 12.3.07 Fundació La Caixa, Gran Hotel, Palma de Mallorca
Autoritats, Rector, President i membres del Consell Social, Jurat del Premi, senyores i senyors,
Jo només sóc un home sol que escriu; sol no en el sentit d’isolat o aïllat, perquè tinc família i amics, persones que m’estimen, alumnes que m’escolten, lectors que em llegeixen i –oh meravella!- un ordinador connectat a Internet; vull dir sol en el sentit d’independent: sóc un individu lliure davant el paper, davant el teclat i la pantalla; no pertanyo a cap grup ni grupuscle; només depenc de mi mateix.
Llibertat. Escriure és un acte de llibertat; no pas de llibertat externa, perquè -com tothom- tinc uns lligams indefugibles; sinó d’alliberament mental, espiritual. M’escolo en aquesta munió de paraules que ragen a l’encalç de nous àmbits d’ultravivència. Escrivint m’escric. Escrivint em sobrevisc. Escrivint sóc més jo. Perquè la pluja que cau és més pluja si la dic. La literatura no busca la veritat. El que la literatura busca és quelcom molt més ambiciós: la bellesa, la llibertat, la immortalitat del Logos...
Ciberliteratura. Escriure lliurement a Internet. Escriure al segle XXI.
La meva primera obra de paper (la novel·la Darrer poema) va sortir publicada el Sant Jordi de l’any 2000. El dia 1 de gener de 2004 vaig perpetrar el meu primer post al meu primer blog el qual es titulava igual que un llibre que acabava de publicar: Tros de Quòniam. Així vaig iniciar la meva singladura ciberliterària. Em vaig convertir en ciberescriptor. Escriure a la xarxa, sense intermediaris. Vaig veure que aquest era el camí a seguir. Hi vaig creure des del principi. Dos anys (04_05) amb el blog TdQ i després (06) va venir ENTRELLUM. Ja fa 3 anys i escaig que bloguejo gairebé a diari (nulla dies sine post). Aquest premi és la recompensa que confirma que la meva aposta era encertada.
Blogografia. Bloguejo tot deixant petjades virtuals, anotacions d’un dietari digital que s’està transformant en el meu Opus Magnum: a partir de la materia prima de les paraules, cerco l’alquímia del Verb, la Pedra Literatural, fins que jo i la literatura esdevinguem la mateixa substància.
Blogologia. Un blog és un mitjà de comunicació, un aparador. Un blog és un laboratori, un gresol. Un blog és un espai utòpic. Un blog és un mirall, una finestra que ens mostra l’univers sencer. Creativitat. Experimentació. Interactivitat amb els lectors, horitzontalment, de tu a tu. Totes les perspectives immediates, subjectives. L’infinit a l’abast d’un ratolí. La nova revolució: ciutadans del món, embloguem-nos! Bloguejo, ergo sum. El poder de l’individu que diu la seva. Comunitats virtuals que generen tota una nova cibersociologia.
Catosfera. Escriure a Internet i en català. Tenir cura de la llengua, innovar-la, servir de model a les noves generacions de ciberlectors que tenen Internet com un lloc de trobada on poder emmirallar-se. Jo no represento ningú. Ja he dit que només sóc un home sol que escriu, però no en sóc l’únic. A hores d’ara milers, milions de persones fan el mateix.
Mallorca i Llull. Vaig rebre el meu primer premi (l’any 1998, a la Fonda Europa de Granollers) un 27 de novembre, dia del beat Ramon Llull. El primer cop que vaig venir a aquesta illa vaig pujar a Randa. En parlo en un post del dia 13.9.06
TAU
Amor és mar tribulada de ondes e de vents, qui no ha port ni ribatge
diu Ramon Lo Foll a 235 del Llibre d'Amic e Amat
De dalt estant contemplares la plana mallorquina
La lluna era immensa, la mar infinita
Tots els ametlers florits com una catifa. Te'n recordes?
Des d'aquell dia la Tau t'acompanya pel camí de la vida
Al remat, quan arribi l'Instant Suprem, Ella et salvarà, no ho dubtis
Mentrestant, la Tau t'il·lumina enmig de la penombra
Fou un crespuscle de setembre del segle passat. El cel era teu. Ton cor s'aflamava. Te'n recordes?
Al capdamunt del puig de Randa.
Com diu Josep Pla a les seves Notes de Mallorca (escrites fa just 86 anys quan va visitar l’illa el març de 1921) (notes que trobareu al volum XV de la seva OC):
Ramon Llull és l’home més gran i més vital que ha produït Mallorca, un personatge fascinador, i de la presència del qual no em puc desprendre…
Aquest matí he anat a la Basílica de Sant Francesc a fer-li una visita. Un claustre preciós. En Ramon m’ha dit a cau d’orella: “Toni, no t’aturis, que encara som a les beceroles”. L’estela del català literari que Ell va inaugurar segueix viva, més viva i més universal que mai gràcies a la seva presència a Internet. Verdaguer ho diu així a L’Atlàntida: Seguien lo fil d'argent de ma lliscanta estela… Jo aspiro a ser una baula més d’aquesta cadena de segles.
L’any 1307 (ara fa just 700 anys) Ramon va viatjar a Bugia on el van apredregar i empresonar. Els que ara ens apedreguen i voldrien emmordassar-nos han de saber que la nostra cultura i la nostra llengua perviuran malgrat tots els malgrats.
Vull dedicar aquest premi a totes les blogueres i els bloguers que escriuen en català a Internet. Però, sobretot, el dedico a les dues dones més importants de la meva vida: la Mariluz i la Marina, que avui són aquí acompanyant-me. Sense elles jo no seria el que sóc i tot això no hagués estat possible.
Gràcies de tot cor.
11.3.07
Posta
Hora de la posta. Balconet de l'habitació 406.Elogi de l'ensaïmada
El vent segueix bufant. Vam veure el partit del Barça mentre sopàvem. Aquest matí hem pujat al nord (via Inca, Llubí i Santa Margarita) fins a Can Picafort, a la badia d'Alcúdia. Hem estat a la nova casa d'uns cosins que treballen a la UIB fent classes i investigant en el camp de la biologia. El cor de Mallorca. Camps de patates i carxofes entre Sa Pobla i Muró. Sembrats verds, ametllers florits, clapes de bosc (alzina, pi), garriga, vinya, garrofers (aquí a la garrofa li'n diuen garroba), llimoners i tarongers carregats de fruits. Ovelles, porcs i cabres pasturant. Molts cicloturistes.
Can Picafort. La mar encrespada. Escumalls a trenc de sorra.