Floriran els ametllers...

Floriran els ametllers. Els núvols d’hivern -esfilagarsats, desmarxats, agònics- deixaran el cel esquitxat de pètals impúdics. Claror de blau encès. Un horitzó de línia nítida retallarà el tapís dels somnis.

Floriran els ametllers. La vida semblarà més vívida. Les serps obriran els ulls. Serem amants un altre cop. Potser d’una altra manera. Refarem els records. Floriran els cossos. Beurem la saba nova. Qualsevol estrella serà nostra. La lluna sencera.

Floriran els ametllers. Albades fulgents. Mirades insondables. Abril de papallones nues. L’un dins de l’altre. Abella i mel. A la vora de la riera. Lluny de tot arreu. Llavis humits. Música de Sade...

Jo també plegaré qualsevol dia...

Jo també plegaré qualsevol dia d’aquests. No, no em passaré al castellà, sinó que deixaré d’escriure definitivament. És la meva il·lusió: poder ser feliç sense la crossa de les paraules. Ho he intentat vàries vegades sense èxit. Al final, la recaiguda ha estat encara pitjor.

Potser tindria més futur escrivint en castellà, atès que el meu primer cognom conté una “ñ” i acaba amb una “z” (com Sánchez Piñol o Ruiz Zafont), la qual cosa pot suposar un entrebanc insalvable per a certs puristes capsigranys amb la sindèresi esmussada. Almenys dormiran tranquils si els dic que no sóc xarnego. Vaig néixer a Lleida (com els meus pares i els meus avis), malgrat el cognom patern, d'arrels visigoticogermàniques, i que vés a saber quantes generacions fa que va recalar en aquesta terra.

Escriure en la meva llengua materna (i paterna) ho trobo la cosa més natural del món. Malauradament, a penes la vaig poder aprendre a l’escola. Recordo que fins a 3r. de BUP no vaig tenir l’assignatura de català. Després, el poc o molt català que sé l’he hagut d'aprendre pel meu compte. Domino el castellà, però em nego a "trair" la llengua dels meus pares. Tal com estan les coses, el català no es pot permetre el luxe de perdre ni un sol parlant ni un sol escriptor.

Ja he pogut comprovar que (si no ets fill de o amic de) resulta duríssim obrir-se camí dins l’endogàmica plèiade de la literatura catalana. Cenacles que perviuen dels ajuts oficials, és a dir, artificialment. De vegades, esbraonat, he sentit la temptació d’engegar-ho tot a rodar. És massa l’esforç que inverteixes i massa minso el resultat que n’obtens. Tanmateix, no em puc queixar, encara que els meus llibres no hagin rebut ni una miserable crítica enlloc. Som els que som, tenim gana, i el pastís és petit, reduït: una lionesa que no toca ni a la dent. Tot i així, passar-se al castellà seria com lliurar-se a les onades tempestuoses d’un oceà inabastable. La literatura catalana, en canvi, és un estanyol domèstic, un bassal enterbolit pel llot del politiqueig i les baralles gallinàcies entre capelletes i camarilles que es disputen les quatre engrunes institucionals. I l'amo, com d'habitud, tenint cura de què els nans no creixin gaire més perquè podrien fotre-li el circ enlaire...

Ja fa temps que vaig decidir no formar part de cap més grup ni grupuscle. Vaig per lliure i, si em voleu etiquetar, digueu que formo part de la generació ciber, que admiro Pessoa, Nietzsche, Céline, Pla, Viladot i Bauçà (per dir sis noms gens aleatoris), i que el meu estil és ibanyesc. Res a veure amb Mortadelo y Filemón, ni amb cantants de camisa negra que s’han passat la vida maltractant la mateixa cançoneta de quatre acords. Suposo que devem estar emparentats llunyanament, i coincidim en la dèria artísticocreativa, però poca cosa més.

Comprenc la pobra Xirinacs, amb 70 anys i tots els premis importants guanyats, decebuda. Quan jo tingui la seva edat, si hi arribo, potser també renegaré d’aquest país que no ha sabut valorar-me com em mereixo. Ara per ara, segueixo entossudit a escriure en aquesta llengua minoritària (una llengua-bonsai), amenanaçada secularment, amb un passat ben magre i un futur més que dubtós. Potser sóc un romàntic. Potser és que em surt així, i em deixo endur per l’impuls irracional, gens pragmàtic. Potser és que no cal capficar-s’hi tant, i el que cal és seguir treballant cada dia, conreant el teu hortet literari…

Escriure en català i a la xarxa suposa un compromís personal. No sé a què aspira exactament la Xirinacs, però jo tinc clar a què aspiro: vull ser un escriptor català del segle XXI amb tots els ets i els uts, sense complexes. L’obra de Josep Pla ocupa 46 volums de paper. Aquest és el setè bloc que enceto. Volums digitals. Ciberdietaris hipertextuals multimediàtics. En català. Amb orgull.

Quina decepció, Chirinacs, oprobiosa i claudicant. ¿Catufoleges? A la vejez, viruelas, que diu el refrany castellà. Quina llàstima! Amb tots els respectes per la teva mare.

Oi també en parla

Agraïments

Em pregunto què pensaria Kierkegaard...

Em pregunto què pensaria Kierkegaard sobre el que ara està passant... Ell mateix fou caricaturitzat nombroses vegades a la premsa.

Orwell defineix la llibertat com el dret que tenim de dir als altres allò que els altres no estan disposats a escoltar (Freedom is the right to tell people what they don't want to hear)

Hegel escrigué a la Fenomenologia de l'Esperit (IV, A, 2) que només arriscant la vida podem conservar la llibertat (Und es ist allein das Daransetzen des Lebens, wodurch die Freiheit, wodurch es bewährt wird)

Amb la llibertat no s'hi juga. És el valor més important que tenim, el fonament sobre el qual hem edificat la nostra fràgil civilització. Si la llibertat trontolla, hem begut oli, tornem a l'Edat Mitjana, a la selva, a les cavernes. Compte, doncs.

Les tribus d'un sol déu i d'un sol llibre no estan preparades per a entendre el pluralisme, la varietat, la diversitat, les diferents maneres de fer i de ser que tenim els humans. Aquest unitarisme uniformista és la cosa més perillosa del món. L'Alcorà no s'està de dir-ho: "Al·là estima els que lluiten tots a una per la seva Causa, com si fossin un sol edifici" (61, 4).

Si Europa no es planteja seriosament aquesta qüestió, tenim un futur molt fosc en el qual les guerres tornaran a ser religioses, croades medievals, carnatges en nom de Déu, Al·là, Jahvè o la mare que els va parir a tots. Ho he dit i escrit un munt de vegades: la religio ha de ser superada; totes les religions.

Jo em quedo amb Kierkegaard, Hegel, Orwell... i tots els que (filòsofs o no) han pensat que calia afavorir el pensament crític, la possibilitat d'una societat basada en la llibertat de les persones, no pas en la imposició de certs dogmes o veritats absolutes.

Estic amb els danesos, perquè demà els danesos serem nosaltres, si ja no ho som ara. No estic disposat a recular ni un centímetre en aquest sentit.

caricatures

Tot és incert...

Tot és incert. Descartes fa veure que dubta de tot fins que s’agenolla jesuíticament davant la idea de déu. Tot és incert. Incerta la idea d’un ésser perfecte que només sap crear coses imperfectes. Incerta la idea d’un Descartes imperfecte que fonamenta tota la seva dubtosa filosofia en la dubtosa idea innata d’un ésser perfecte. Tot és incert. Idees i somnis. Imatges i paraules. Larvatus prodeo. Avancem cap al no-res.

Avancem cap al no-res. Cridòria adolescent. Elles parlen de sentiments. Ells fan avions de paper que sobrevolen l’aula. Avions i boles, petites pilotes que encistellen a la paperera. Elles pinten l’agenda: grafits i poemes dolents. Ells fan anar el tub buit del bolígraf com a canó de plàstic per a disparar projectils de paper mastegat.

Avancem cap al no-res. Riallades púbers. Elles s’abracen i es petonegen. Ells es piquen les crestes i combaten cos a cos. El cel és una teranyina grisa i opaca. El calendari diu que és divendres, però podria ser dimarts o diumenge, i tot plegat seria el mateix. El mòbil entre les mans i, penjat del coll, dins l’orella, l’mp3.

Avancem cap al no-res, acceleradament, un minut rere l’altre, un curs i un altre curs i un altre curs… Darwin era massa optimista.

Tot és incert, tret de la penombra. ¿El futur de l'espècie?

La literatura ens fa més feliços?

font imatge
inspiració

Una nit a la Terra...

Benvolgut Antoni Ibañez: El meu nom és Anna Homs i sóc coordinadora del programa Una nit a la Terra que presenta en Gaspar Hernández a Catalunya Ràdio. Li faig arribat aquest correu electrònic per convidar-lo a participar al programa, concretament a una secció que tenim dedicada a escriptors i a poetes. Es tracta d'una secció en la qual demanem a escriptors i poetes que ens expliquin què és el que han llençat aquell dia a les escombraries. Ja siguin coses materials com coses metafòriques que no li hagin agradat d'aquell dia. El discurs ha de ser d'1 minut, més o menys, i la intervenció es faria per telèfon. Es tractaria que el poguéssim trucar una tarda-vespre i gravar aquesta petita col·laboració al programa. La intenció és poder donar a conèixer escriptors joves i no tan joves, o també escriptors coneguts i no tan coneguts. El nostre programa s'emet de dilluns a divendres d'1 a 3 de la matinada a Catalunya Ràdio. Ens agradaria molt comptar amb la seva participació.

Avui he llençat a les escombraries…

- 24 hores, 1.440 minuts, 86.400 segons
- un parell de pinyols de dàtil
- l’embolcall d’unes galetes de musli
- un cartutx de tinta negra de la impressora
- la cendra d’una barreta d’encens
- una llauna buida de Pepsi
- les bases d’un altre premi literari al qual no em presentaré
- un CD mal gravat amb el Nero

Avui he llençat a les escombraries…

- milers de neurones que han fet figa
- tres o quatre somnis inútils
- alguna il·lusió ridícula
- el neguit de no poder estar amb tu
- l’anhel de llibertat suprema
- la possibilitat de passejar pel bosc i contemplar la mar des de la carena
- l’oportunitat d’escriure un poema perfecte

Avui he llençat a les escombraries…

- la fe en mi mateix
- l’esperança en el futur
- l’amor que és desig interessat
- la màscara que duia ahir
- la pressa per arribar a ser algú
- els principis i els valors que no em deixaven avançar
- els somriures fingits i les mirades tèrboles

Avui he llençat a les escombraries…

- 24 hores, 1.440 minuts, 86.400 segons
- I aquest cor magolat que batega cercant-te debades, boig.

No sé si dedicar-me al ciclisme o a la poesia...

19 h. Auditori del CCCB. Ple. 200 persones i algunes personalitats. Presentació del documental Miquel Bauçà: poeta invisible. Bloggers presents (que hagi vist o saludat): Tina & Co, Subal & Co, Subirana (a primera fila, clar)... Parlaments previs. Pel·lícula.

L'actor Pep Tosar broda el paper. Molt creïble. Testimonis diversos. Massa èmfasi en les rareses i pintoresquismes de l'escriptor de Felanitx. Sembla que interessa més el "personatge" que la seva obra. Ho declara Biel Mesquida: "Sa lletra és l'única realitat de Bauçà". Hi estic d'acord. Tant me fot si era esquizofrènic, onanista, sociòpata, misantrop, alcohòlic, maniàtic, llord, picapedrer, putero, voyeur, mal pare, sàtir, miop, egoista, autista ... ¿Parlem de literatura o de Salsa Rosa amb quetxup?

Tinc la impressió d'haver assistit al tret de sortida del procés de beatificació literària del poeta maleït oficial de Catalunya. Una Literatura com cal no pot deixar de tenir els seus "escriptors maleïts". Amb Ferrater no n'hi ha prou. La llegenda, el mite... són importants. Bauça és, toto coelo, l'encarnació més punyent de l'antimartipolisme. Per això m'agrada.

El documental conté dues coses que no m'han fet gens el pes. La primera és l'escena de violència explícita amb el vellard. No calia. Tal com estan les coses al carrer, considero molt inoportú donar exemples al jovent en aquest sentit. La segona cosa que no enganxa ni amb cola és la cançoneta final, en castellà, mentre van sortint els crèdits. Podien haver buscat una altra banda sonora o encarregar a algú un tema en català, o simplement musical. Tret d'aquestes dues ombres, el documental se salva prou bé.

Bauçà és un cadàver d'un any. No sé si l'hem de posar de moda o vendre'l a l'estranger, fer traduccions, etc. El que urgeix és llegir-lo. A mi, personalment, hi ha coses de la seva obra que se'm cauen de les mans. Admiro el seu valor, la seva lucidesa, la cruesa amb què parla, la prolixitat diccionarial dels seus textos... Però no vull extreure una conclusió simple de la seva vida i de la seva obra, veritablement hermètiques, turmentadores i complexes. Bauçà no és (només) un pobre home que va fugir de la realitat mitjançant la literatura... i els somnis.

El dubte que em queda és aquest: ¿Per què no es va suïcidar? Jo el considero un suïcida sui generis, un Pasavento* força reeixit.

La resta, fer safareig i merxandaising.

* Vila-Matas, al final de Doctor Pasavento (IV, 36), té el detall de citar Bauçà, al qual anomena "el Salinger catalán". I planteja interrogants: "Para empezar, no está nada claro cuál era el sujeto de su escritura. ¿Sobre qué escribía? Que yo sepa nadie lo ha dicho todavía."

El personatge més inquietant...

El personatge més inquietant (c'est à dire, més interessant) de Les invasions barbares és Nathalie (Marie-Josée Croze), la ionqui que ajuda a "ben morir" Rémy, el protagonista. Tan inquietant com la seva antítesi: Sébastien, fill de Rémy, el triomfador que tot ho arregla amb diners. Ells són els veritables bàrbars, o sigui, nosaltres. No pas la generació dels nostres pares, que és pura nostàlgia. La ionqui i el broker, al capdavall, són extrems que es toquen... El petó que es fan i la imatge de l'avió enlairant-se em recorda massa el final de Casablanca. La millor escena: quan ella llença el mòbil d'ell a la foguera. Si entenem que mòbil = barbàrie, aleshores hem entès el missatge de la pel·lícula. Un missatge truculent, gairebé lacrimogen, que ratifica aquella vella romàntica idea segons la qual l'únic sentit de l'existència (suposant que l'existència tingui sentit) el trobarem en els altres, en el caliu del proïsme, etcètera. Jo no tinc mòbil i les xeringues em fan basarda. La biblioteca de Rémy és com el dipòsit de peces religioses que visita la dona de Sébastien: valor nul. ¿Em voleu explicar, doncs, quina mena de conclusió hem d'extreure quan tots aquells llibres queden en mans d'una ionqui que, si pogués, s'enrotllaria amb el broker? Barbàrie.

No crec en gaire res...

No crec en gaire res, si més no en tu. En el dubte que és boira m’entretinc. Encara que no vinguis mai, crec en tu. Hi creuré sempre. Dormen els déus lluny d’aquí la seva son divina. Crec en el teu somrís de nena tímida que s’amaga rere les ulleres vermelles. En la teva absència plena de llum. No, no crec en gaire res, si més no en el vent que pentina els teus rulls a l’hora del capvespre. Dóna’m les excuses que vulguis. La meva és una fe infrangible. Dits i ulls per a percaçar horitzons impossibles. Ulls i dits per a inventar paraules que volin fins a tu. No crec en gaire res, si més no en aquest silenci que deixes quan te'n vas sense dir adéu i em quedo sol amb el teu perfum...

El nostres papers...

Els nostres papers ja són a Sant Cugat. Ja era hora!

Shakira...

No se puede vivir con tanto veneno...

Click here to launch music video

1. NO

video code provided by singingfool.com

Quan estic emprenyat escric millor...

Quan estic emprenyat escric millor. Com avui, que m’he trobat a la bústia un foli ple d’insults, dicteris d’ínfima qualitat literària, motades escrites amb la malagradosa llengua dels invasors: SACO DE MIERDA, HIJO DE PUTA, CHUPAPOLLAS, CHAQUETERO, CABRONAZO, QUE TE ENCULEN, MARICÓN... Com podeu veure, un anònim preciós ple de perles i floretes. Després de denunciar-ho al Mossos, he estat rumiant una bona estona...

La conclusió és que ja sé qui ho ha fet. N’estic segur. Ha deixat massa pistes. No cal ser un Sherlock Holmes. Només un deficient mental pot fer una cosa així, tan barroera, tan mal fotuda. Però que no pateixi, perquè no sóc un home venjatiu.

Segueixo amb les meves 50 pulsacions per minut. He dinat un salmó fresc excel·lent, acompanyat d’un Alella blanc collonut. La migdiada perfecta.

Heu de saber que el món és ple de fracassats i desgraciats l’únic objectiu dels quals és fer tot el possible per a esguerrar l’èxit i la felicitat dels altres. Cadascú dóna sentit a la seva miserable existència com pot. És així de trist. Grass is always greener on neighbour’s lawn...

Sí, quan estic emprenyat escric millor. Avui, en canvi, no sé per què, no he aconseguit emprenyar-me del tot. Últimament, em costa cada cop més emprenyar-me. Faig com si les coses no tinguessin a veure amb mi. Passo de puntetes sobre la vida que visc. En sóc espectador. ¿M’estaré fent vell?

A mi també m'encanten...

A mi també m’encanten els dies de pluja. Càlida fosca. Desglaç. La neu no ha vingut fins a la meva porta. Tu a Singapur, tan lluny... deal with my quiddities and keep up my spirits... Potser sí, que el món s’ha fet petit. Plou i penso en tu. Sue és un nom molt bonic. Busco Singapur al mapa. ¿Com has arribat fins aquí? Hauré de posar un traductor a l’anglès. Desglaç. Càlida fosca.

L’encís de l'hivern davant la llar de foc com si fora el món no existís com si la vida fos suau i llisqués sobre la neu verge blanquíssima de les hores que encara ens resten per a posar punt final a tants batecs batecs paraules notes capvespres dits llavis ulls orientals somriures silencis...

Sue: escolto la cançó que sona com a banda sonora del teu bloc. Avui t’hi entraran uns quants catalans. És el meu regal. Sue. Demà, probablement, t'oblidaré. Internet és així. Bona sort. See you!

Comprendre l'Abisme...

Comprendre l’Abisme,
Sostenir-se dempeus
Vertiginosament
Sense abocar-s’hi.

Acarar el Misteri
Amb ulls oberts,
Amb les úniques ales
De les paraules.

Ser enmig del No-res
Convençut de què,
Abans o després,
Tot se n’anirà en orris.

Tenir-te i no tenir-te,
Recordar la teva veu.
Misteri i Abisme,
Abisme i Misteri,
Cara i creu.

Tremolor de llavis.
Ja no sóc teu.




Coldplay, White Shadows

La genuina esencia del catalanismo...

Davant d'aquestes sentències, els crèduls indígenes de la tribu catalina, astorats i tremolosos, càndidament entabanats pels nostres pèrfids manaires, portem llana al clatell, ens mamem el dit, seguim bevent a galet i combreguem amb rodes de molí.

El post d'ahir ha generat pintoresques reaccions:

Es fascismo puro. Y dice el tío que no hacemos esfuerzos por entenderles, pero si está clarisímo: La frase de "La flama inextingible" es digna del Duce. Lo estropea un poco cuando habla de "una historia lacrimógena" rebajando la epopeya a telenovela. Pero le ha quedado un cuento mu bonico, y espero que sus niños se duerman con la ilusión de que algún día serán independientes y perderán de vista a esa gente tan mala.

El tal Forn amb qui m'hauria d'identificar, Sr. Ibáñez, és el que ha insultat els militars i les seves mares? Quin exemple de patetisme! Faci's un favor, Sr. Ibáñez: no empastifi la llengua i la cultura catalanes i deixi en pau a Machado. Ni vostè ni el Sr. Forn són representatius de res ni poden donar lliçons de catalanitat a ningú.

Entrellum. Vaig dir que el trobaríem a faltar i posts com els d'avui ho confirmen.

respecto al tema mmm... me parecen un poco alarmista-incendiario-buscopublicidad estos gritones, - nos invaden los barbaros!- como este Iu. Si, son trogloditas, pero tampoco hay que hacer leña del arbol caido. de todos modos, estamos en españa.. antoni no se si pretendes ser escritor o mono de circo, pero gastas un tono que...

¿Enteneu per què és millor dedicar-se a la poesia?

Tu també ets Iu Forn...

Tu també ets Iu Forn. I jo, que m'estic de dir tot el que penso perquè amb l'edat he après que no val la pena exposar-se a les pedrades dels troglodites. No és que no tingui arguments, sinó que m'han amenaçat. ¿Saps què significa això? No diré noms ni insultaré ningú. Seré subtil. Hi ha màscares que no et defensen de res. No n'hi ha prou amb ser diplomàtic. Els conec perfectament. He viscut amb ells massa temps. He menjat amb ells, he dormit amb ells, he resat amb ells... No tenim res a veure. No ens entenen. No ens volen entendre. No s'han pres ni tan sols la molèstia d'imaginar que podrien fer un petit esforç per a poder entendre'ns.

Tu també ets Iu Forn. I jo. I el veí que tampoc no gosa dir res en veu alta, però que cada diada penja la senyera al balcó. Fa segles que és així. La nostra dignitat rau en aquest silenci persistent i en la ferma voluntat de seguir conreant l'esperit que vam rebre dels nostres progenitors. El batec de la llengua viva. La flama inextingible. Ells, els fills dels botxins, quan puguin, ens tornaran a esclafar talment cucs menyspreables. Sense contemplacions. La seva mística és l'odi. Viuen entre nosaltres. Se'ns han infiltrat al cervell. Però el cor encara és nostre. La sang... Massa sang. Una història lacrimògena.

Tu també ets Iu Forn. I jo. I tots. Potser estàs pensant que dramatitzo. ¿Saps on està enterrat Antonio Machado? Hi ha persones que encara no saben en quina fossa comuna foren malenterrats els seus. I ens barallem per uns papers. I discutim per un concepte. ¿Què vol dir nació? ¿Ho saps tu? Jo sé on he nascut, qui m'ha criat, quins són els meus paisatges, la meva llengua, els meus amors... Jo sé on vull morir. La resta se me'n refot.

Tu també ets Iu Forn. No tinc res contra els mites. Hi ha somnis que ens arrosseguen. No tinguis por. Som el que som. I no podríem deixar de ser-ho encara que volguéssim. El més important és que algun dia els nostres fills se sentin orgullosos de nosaltres. Aquest és el camí. Aquest és l'horitzó.

Tens una hora lliure...

Tens una hora lliure. Surts per la porta del darrere. Travesses l'autopista per la passarel·la nova que han fet entre el camp de futbol i els dipòsits d'aigua. Enfiles el camí de Sant Valerià que mena a la Torre d'en Malla. Ets a Gallecs. Fan pràctiques al camp de tir que hi ha al costat de l'Escola dels Mossos. Camines de pressa com si volguessis allunyar-te de tot. Encara sents el brogit dels camions. Brullen els camps. Brots tendres, verds, prims, emergeixen de la terra. Camins ancestrals. El bosc de Can Torres. La ciutat al fons, esvanida entre la boira. A l'entrellum, muntanyes fantasmagòriques: Sant Miquel, Céllecs, Montseny... Pinsans i verderols. Canyars esmorteïts. Gallecs sobreviu, miraculosament, a la predació del progrés. T'asseus sobre l'espona i deixes que el sol t'acaroni la pell. Delit d'hivern. El camp tan a prop. El camp dels nostres avis. Masies antigues. Passa un ciclista. Saludes jubilats esmaperduts. Escrius tot això en un paper. Tornes lent, tranquil, conscient que la teva fugida és un parèntesi inversemblant. Entres a l'aula i els alumnes et miren com si arribessis de la lluna. Obriu el llibre per la pàgina 97. Llegirem un text d'Ortega y Gasset que parla de "l'horitzó vital"...

Troglodytes in Spain

Ahir em vaig deixar de dir...

Ahir em vaig deixar de dir una cosa important. L’arrel del problema està en què confonem la felicitat amb l’espasme hedònic.

Aprendre per a saber. Saber per tal d’actuar rectament. Actuar rectament per a encertar. Encertar per a viure feliços. El plaer no ha de ser un objectiu en si mateix, sinó una conseqüència de l’activitat correcta, de l’acció encertada.

De tots els «sentits» esmentats, m’interessa principalment el sentit artístic de la vida: la vida creativa. Coincideixo amb Nietzsche (El naixement de la tragèdia) quan afirma que només com a fenomen estètic està justificada l’existència. Segons ell, l’art és la tasca suprema, l’activitat pròpiament meta-física de l’home. Per això, la poesia està per damunt de la filosofia. El coneixement mata l’obrar, ens condueix a la inacció. L’art, en canvi, ens salva gràcies al joc de la ficció, re-il·lusionant-nos, redimint-nos mitjançant l’aparença, sublimant l’absurd. L’art transfigura l’existència. La voluntat dionisíaca ens enlaira més enllà de les ombres. Embriaguesa creativa. Llum.

Escriure, per exemple. Expressar amb paraules pensaments i sentiments. Refer l’experiència, la vivència. Ultra-ser en l’obra creada. La paraula redemptora, feta carn, consagrada a la bellesa, transsubstanciada per obra i gràcia del poeta-déu: Das stiftende Nennen des Seins (Heidegger). La veritat poètica fonamenta l’ésser mitjançant la paraula.

El «sentit» de la vida és la recerca d’aquest fonament que ens fa ser mitjançant el verb poètic. Creant ens creem. Escrivint ens escrivim. Som en la mesura que ens diem. El món existeix perquè és dit.

lucidesa en estat pur

Ahir em preguntaves si la vida...

Ahir em preguntaves si la vida té sentit... Per alguns es tracta de passar l’estona de la millor manera possible fins que arribi la mort. La vida com a divertimento. És una opció, superficial, però opció. Que consti que jo no tinc res contra el divertiment ni contra la gent que es diverteix. El problema és quan aquesta gent només sap divertir-se o és incapaç de veure cap altre sentit vital més enllà la mera diversió.

Estem aquí per a cercar. No estic d’acord amb Pessoa quan, citant Tarde, afirma que a vida é a busca do impossível através do inútil (LdD, 238) Vivim per a buscar, sí, i la nostra recerca no és inútil encara que sovint aspirem a l’impossible. Cerquem sobretot comprendre. La vida sense comprensió ens resulta intolerable. La raó, que ens fa humans, exigeix raons, respostes a les preguntes fonamentals. Aquest seria el "sentit" més filosòfic.

Estem aquí per aprendre. Molts, malauradament, han associat l’aprendre a l’avorriment. Són els mateixos que creuen que estudiar és un pal, una llauna; i qui diu estudiar, llegir. En el meu cas, les hores més divertides de la meva vida les he passat aprenent, estudiant, llegint... Si dic que el futbol em resulta avorrit, llavors em miren com una rara avis (ara en diuen friki).

Cercar, comprendre, aprendre, conèixer, estimar, crear...

La diversió per la diversió, tard o d’hora, esdevé una praxi banal. Entretenir-se per entretenir-se és perdre el temps; i el que és encara pitjor: perdre’s. Em perdo a mi mateix quan no aconsegueixo aprofundir en la meva experiència vital.

La vida no és un Dragon Khan.

Em preguntes si la vida té sentit...

Em preguntes si la vida té sentit. Ja saps que no acostumo a respondre preguntes filosòfiques fora de l’horari lectiu.

Si considerem el «sentit» des del punt de vista del trànsit (homo in statu viatoris), o sigui, com a direcció; aleshores el sentit de la vida és la mort, que és la destinació final cap on s’adreça tot el que és viu.

Si, en canvi, considerem el «sentit» com a raó d’ésser, o sigui, com a contingut vital; aleshores la cosa és molt més discutible...

Suposo que ets conscient que avui dia la immensa majoria dels nostres coetanis, si més no a la societat occidental, viuen amb una única finalitat: divertir-se. I contra més joves pitjor. Són els cadells de la generació tanga, malcriats en els parcs temàtics. Hem sacralitzat la diversió, l’entreteniment. Aquest és l’únic objectiu de la vida. La resta no interessa gaire, és avorrit.

Fixa’t que aquest «sentit» de la vida com a diversió ha contaminat totes les activitats humanes. Per exemple, l’educació o la literatura. S’han de fer classes divertides i escriure llibres divertits. Ahir ho discutia amb la Sílvia Soler, l’autora de 39+1. Tothom li diu el mateix : M’he "divertit" molt llegint el teu llibre...

¿De debò que la principal finalitat de la literatura és entretenir el lector, divertir-lo?

Si el darrer sentit de la vida és divertir-se, o l’aplicació més barroera del clàssic carpe diem, ja podem plegar.

¿Per què em mires així? No pateixis, que provaré d’explicar-te que la vida, per sort, té altres «sentits», que estem aquí per alguna cosa més que per a divertir-nos... Però hauràs d’esperar el post de demà, si no et fa res, que ara me’n vaig a dormir.