20.2.06

Parlant de la química de l'amor...



Parlant de la química de l'amor, Adolf Tobeña diu que "les històries no s'acaben mai" (Presència, núm. 1773, p. 14)
Melangiosa ressaca, instants suprems que resten en l'atol de la memòria, aigua nítida blauturquesa en la qual ens capbussem quan ens ofega la inclemència de l'ara i de l'aquí, refugi privat, llacuna intacta que serva el secret d'aquell perfum inoblidable que ens acompanyarà sempre... Sempre.
Les grans històries d'amor no poden ser contades.

F. F. G. "Bon català: defensor de les llibertats de la terra" IN MEMORIAM (Gràcies Enric!)

El vertigen...

El vertigen de tantes visites. Quan els arbres no ens deixin veure el bosc, aparcarem la política i tornarem a la poesia. Vivim un moment històric. Acabo d'escriure una frase idiota. Tots els moments són històrics. Sí, però no tots els moments surten als llibres d'història. La història l'escriuen sempre els vencedors. Aquesta frase no és meva. És un tòpic. ¿Qui va guanyar dissabte? El Barça. No, em refereixo a la manifestació. Ah. Hi ha un partit polític que vol rendibilitzar-ho... Els seus acòlits estan pletòrics. Rodolí. ¿Sempre hi ha d'haver vencedors i vençuts? Puta història humana. Volia escriure un ciberdietari filosoficopoètic amb un to intimista, elegant, minimalista, i no sé quants ismes més; i resulta que, per fas o per nefas (tu i les teves llatinades!), torno a recaure en el pitjor estimball possible: la política. Disculpeu, amables lectors. Intentaré que no torni a passar, però no us prometo res. La carn és dèbil... i l'ànima molt fràgil.

Hi ha blogs i blogs

19.2.06

Plou...

Plou. Si ERC no aconsegueix (malgrat haver capitalitzat la manifestació d'ahir) l'Estatut que somia, i acaba dient NO, aleshores ha de deixar el Govern. Qualsevol altra opció és pura incoherència política. No es pot estar al Govern i, alhora, rere la pancarta. La quadratura del cercle. ERC ha de deixar el Tripartit per "dignitat", convocar eleccions i esperar (somiar) que tota la gentada que hi havia ahir a la manifestació voti les seves sigles. Que parli la veritable democràcia: la de les urnes. Així de simple. Ja no plou.

Pero ahí no acaba todo, porque con Esquerra proclamando el eslogan "Vota no, o no votis", el referéndum sobre el Estatut se presenta francamente complicado. Empieza a resultar imaginable una campaña con un presidente de la Generalitat llamando a participar a favor del Estatut y un conseller primer proponiendo lo contrario. Catalunya se situaría por méritos propios en el primer puesto del ranking de repúblicas bananeras, pero eso no ha de asustar a estas alturas al tripartito. JORDI BARBETA

[94] Hasta Toni Ibañez (el fuet de Arcadi durante meses a través de Tros de Quòniam) se ha dado cuenta de que el enfrentamiento propugnado por el nacionalismo catalán radical no lleva a ningún sitio.

Nos lleva al DESASTRE. El talibanismo-ayatolismo de los cachorros d'ERC está fomentando el guerracivilismo catalán. El principal problema de Catalunya no es el PP, sino el cainismo entre CiU y ERC. Un abismo peligrosísimo que no para de crecer. Cuando las tropas franquistas entraron en Barcelona en 1939 ya se encontraron el "trabajo" hecho: nos habíamos matado entre nosotros. La Nueva República Bananera CAT cabalga hacia su fin... BLOG DE ARCADI ESPADA

Entre la rauxa i el seny...

Entre la rauxa i el seny, em quedo amb el seny. Entre la utopia i el pragmatisme, em quedo amb el pragmatisme. Entre somiar truites i menjar-me-les, me les menjo. Entre l'enfrontament estèril i el pacte, pacto. Entre el foment de l'odi i la recerca de l'entesa, cerco l'entesa. Etcètera. Ja fa uns quants anys que vaig deixar l'adolescència enrere. I me n'alegro. Era arrauxat, utopista, somiador, provocador, bel·ligerant... Ara ja no. M'he cansat d'aquesta cançó enfadosa, d'aquesta crispació sistemàtica, d'aquest udolar a la lluna, d'aquest fer-se tothora la víctima, d'aquesta necessitat d'enemic contra el qual vomitar totes les frustracions. Són actituds adolescents, puerils, infantiloides. Però sóc conscient que, tal com estan les coses, la meva actitud té les de perdre. El radicalisme creix. L'ambient s'enrareix. Estic preocupat. ¿Què es pot esperar quan un professor d'universitat crida a la desobediència civil? Un "professor" que fa faltes d'ortografia i que va donant lliçons d'ètica als altres... (quina "casualitat" que coincideixi en aquest punt amb el Messies de la seva secta) Està molt clar el que es pot esperar: EL DESASTRE. La responsabilitat dels polítics és, ara més que mai, fonamental. Els que atien el foc de la revolta són uns irresponsables. ¿Què volen? ¿Què busquen? Jo sé el que vol i el que busca la gent de bona voluntat: pau, seguretat, tranquil·litat... Anem amb compte, doncs, que estem jugant amb foc de veritat, i els incendis de seguida es descontrolen. Per voler tenir-ho tot, potser perdrem el (poc o molt) que tenim. Martí Pol s'equivocava: no tot està per fer i no tot és possible. Ens agradi o no, l'experiència ens ensenya que moltes coses ja estan fetes, que poques coses queden per fer, i que hi ha coses impossibles. Per als clàssics, la virtut principal era la frónesis, la prudència. ¿Que ens hem begut l'enteniment? Em fa l'efecte que no anem bé. La política no pot ser un joc de nens. Les masses les convoca el diable. Reconsiderem les nostres postures, les nostres actituds, les nostres ideologies. ¿Val la pena destruir l'inestable equilibri de la convivència? ¿Val la pena fomentar la discòrdia? Entre la rauxa i el seny, em quedo amb el seny. Només el seny pot salvar-nos.

18.2.06

Si no vaig errat...



Si no vaig errat, 70.000 és l'1% de 7.000.000. És una regla de tres simple. Sóc de lletres, però fins aquí arribo. Segons Contrastant, aquesta és la xifra de manifestants que aquesta tarda han recorregut el centre de Barcelona. O sigui: un 1% dels catalans. O sigui: una xifra irrellevant, irrisòria. Algú (començant pels polítics) hauria de treure conclusions de tot plegat.

Normal és mediocre...

Normal és mediocre. Normal és bassa d'oli. Normal és fer la viu-viu. Normal és mesocràcia. Normal és panxacontentisme. Normal és Bloom pontificant obvietats indocumentades sobre Llull per tal d'acontentar els que signen el taló. Normal és que l'endemà Porcel es corri de gust ("plaer fàustic" -sic-) a la seva columneta de LV. Normal és que quatre aprofitats utilitzin la cultura per a embutxacar-se diners públics. Normal és que hi hagi sempre els mateixos noms en els jurats dels premis literaris. Normal és que les editorials només pensin en Sant Jordi com els polítics només pensen en les eleccions. Normal és que tot això passi i ens ho empassem sense problemes. Normal és sinònim de vomitiu, i més en literatura. JO EL QUE BUSCO QUAN LLEGEIXO NO SÓN COSES "NORMALS".... per això ja tinc els diaris, la tele, els companys de feina, i la majoria de realitats que m'envolten. O la Literatura és anormal, subnormal o paranormal, o no val la pena. Te la regalo tota.

Avui fa sol...



Avui fa sol i els ametllers floreixen. El vent remou les branques. El cor sense núvols. El cel d'un blau blanquinós, mirall entelat dels dies que llisquen sobre la superfície del món. L'eco de paraules buides. Ganyotes. Músiques. Riures. Hi ha fulles que encara no han caigut. Avui fa sol i els ametllers floreixen. Un noi i una noia es fan un petó. La vida recomença un altre cop.

17.2.06

Tanmateix, el dubte creix...



Tanmateix, el dubte creix, mitigant la certesa. No és veritat que l’experiència ens faci més savis. L’experiència ens fa més escèptics. Anem perdent pel camí les seguretats de la infantesa. El dubte creix i tot sembla més complex. Ja no pots refiar-te ni de la teva pròpia ombra. Busques l’aïllament. Només els dèbils són gregaris. Et quedaven les paraules, el logos poètic, fins que vas descobrir que cada vers és un altre simulacre. El dubte creix, amic Descartes, i el teu déu no és cap idea innata l’existència de la qual sigui demostrable. El teu déu, amic Descartes, és producte de la por, dels calçotets que embrutes cada cop que sospites que el dubte podria ser la conclusió definitiva de la teva filosofia. El dubte indubtable. Res dubitans. Dubito, ergo sum.

16.2.06

Al final de su vida, el filósofo alemán...

Al final de su vida, el filósofo alemán Gunther Anders aseguraba hacer filosofía a partir de los periódicos, considerando sencillamente inmoral dedicarse en tiempos de guerra a leer y comentar a Aristóteles o Heidegger (a los que, en cualquier caso, hay que utilizar y él utilizaba): “un filósofo que solo escribe para filósofos”, decía, “es tan absurdo como un panadero que solo hace pan para otros panaderos”. La filosofía tiene que aliarse modestamente a la poesía, a la historia, a la novela, al panfleto, para contribuir a conseguir ese efecto del que depende ―y vuelvo a la primera pregunta― la salvación de todos y cada uno de nosotros al mismo tiempo: el efecto de hacernos sentir vulnerables. Ya hemos interpretado todas las cosas, ya está todo a la vista, ya ha subido todo a la superficie: ahora de lo que se trata es de que lo que sabemos nos haga daño. Y de que los dañados ―los damnificados― estemos unidos y seamos cada vez más.

Santiago Alba Rico
Marina ho anomena "hacer filosofía del presente", és a dir, ocupar-se de l'actualitat. Però no estic segur que, com afirma Alba, el coneixement de les coses ens faci més vulnerables. La filosofia pot esdevenir consol, escut, armilla... L'efecte del saber no és pas la debilitat, la vulnerabilitat, sinó tot el contrari. Conèixer la veritat ens enforteix. L'escepticisme augmenta a còpia d'experiències. No hi ha "salvació" possible, ni individual ni col·lectiva. Aquesta terminologia religiosa és inacceptable. La filosofia es queda curta sempre, perquè la mera raó no és capaç de capir tota la complexitat humana. Només la poesia (que és metafilosofia) aconsegueix, fins a cert punt, aparaular el misteri.

15.2.06

Qualsevol indocumentat pot obrir un blog...

Qualsevol indocumentat pot obrir un blog i dir la seva. Qualsevol cretí pot insultar-te impunement. La xarxa afavoreix aquesta "llibertat". Per això, l'autocontrol és fonamental. No estic parlant de faltes d'ortografia ni d'incongruències sintàctiques, sinó d'una ètica de mínims, dels límits imprescindibles que haurien de configurar qualsevol capteniment virtual. Els anònims s'autodesqualifiquen per si mateixos. La crítica ha de ser argumentada, raonada. Els insults sobren. Diàleg i respecte han d'anar junts. ¿Fins a quin punt estem disposats a seguir unes regles bàsiques? No tot s'hi val. La Catosfera pateix encara més aquest problema, per la seva condició reduïda, endogàmica, caïniana... L'indocumentat hauria de documentar-se. El que fa faltes hauria d'esmenar-les. L'anònim hauria de signar amb el seu nom i donar la cara. L'insultador hauria de callar o si més no emprar l'humor subtil, la ironia. Etcètera. Sé que aquest post és inútil, tan inútil com la lletra de l'Imagine de John Lennon. El que és no té res a veure amb el que hauria de ser, ja ho sé, però en volia deixar constància.

14.2.06

Ramon Llull, el Doctor Il·luminat...

RAMON LLULL, el Doctor Il·luminat, aprengué l'àrab per tal de poder convertir els infidels mahometans. Missioner empedreït, malalt d'imperialisme utòpic, viatjà fins al nord d'Àfrica amb la intenció de refutar les creences dels sarraïns. Però vet aquí que, malgrat el seu zel cristianíssim, va morir apedregat i no se'n va sortir. Màrtir i beat, reposa a la catedral de Palma.

ANSELM TURMEDA, mallorquí i franciscà com Llull, renegà de la fe cristiana per abraçar l'islamisme, adoptant el nom de Abd Allh ibn Abd Allah al-Tarchuman al-Mayurquí al-Muhtadí (servidor de Déu, fill del servidor de Déu, l'intèrpret mallorquí convertit a la fe). Escrigué La disputa de l'ase. La seva tomba és objecte de veneració a la ciutat de Tunis.

Ambdós són models contradictoris. Ambdós es van equivocar. Ambdós van creure que la veritat estava només d'una banda -la seva- i van voler imposar-la als altres: gentils, infidels o cafres, tant se val. Lul·lians i turmedians conjugen la veritat només en singular. I això és una pífia imperdonable. Aquest és el perill dels monoteismes dogmàtics. A hores d'ara, aquest perill torna a ser present entre nosaltres. I cal anar amb molt de compte. No hi ha cap veritat única ni íntegra ni absoluta. La veritat no és parcial ni sectària. El que hi ha són veritats. Plurals, minúscules, sovint incompatibles... I el que opini el contrari és un talibà.

El jueu Bloom diu...


El jueu Bloom diu que els catalans som com els jueus. El jueu Bloom és catalanista, doncs. Diu que som una "civilització" diferent. Diu que ha llegit Llull en llatí. El jueu Bloom politiqueja i repapieja. Com a bon rabí, pontifica i cobra per pontificar. I nosaltres encantats, esclar. ¿Sabeu què pensava Llull dels jueus? Si Bloom ho sabés, potser no parlaria tan bé de Llull ni dels catalans. ¿Algú sap exactament quants diners ens ha costat aquesta foto? ¿I aquesta?*

JPQ: Bloom y la manipulación comercial e institucional de la incultura

* Avís per a xuetes i altres espècimens de pell molt fina: aquest no és un post "antisemita".

13.2.06

Podem seguir endavant com si res...



Podem seguir endavant com si res no hagués passat, com si la màscara no fos transparent i, rere el mirall, no hi hagués el veredicte escrit, la sentència inapel·lable: has fracassat. Podem seguir endavant un altre dia, una altra setmana, un altre mes... És el que tothom fa. La inèrcia del fer-se vell. Les rutines de sempre. Al capdavall, fracassar no significa res si et trobes envoltat de fracassats. La vida tota és fracàs. Un altre dia, una altra setmana, un altre mes... fins que arribi la mort i ens alliberi de tot plegat. ¿O què et pensaves? ¿Entens per què Bauçà es refugia en els somnis? Els somnis són l’única victòria que ens queda. També podries volar fins a Nova York i passejar-te per aquelles avingudes plenes de gratacels i constatar que, en realitat, ets una puça microscòpica. Però no cal que et prenguis la molèstia. El campanar del teu poble. El campanar dels teus somnis. Rere el mirall. La màscara transparent. I aquesta sensació de derrota arrapada al cos com una heura putrefacta.

12.2.06

Ara que ja sabem qui mana...



Ara que ja sabem qui mana en aquest país, que això que anomenem «democràcia» no és res més que una «partitocràcia plutocràtica» en la qual (a banda de la comèdia d’anar a votar cada quatre anys) el deure primordial dels ciutadans és pagar impostos per a mantenir la prebenda de l’anomenada «classe política», a més de pagar la quota hipotecària a les entitats financeres per tal que incrementin, any rere any, la seva escandalosa xifra de beneficis, de manera que els accionistes puguin fregar-se les mans i decidir (en dinars o sopars de duro supersuperdemocràtics) qui serà el millor gestor dels seus interessos futurs, ço és, el polític modèlic, el figurant més creïble, putxinel·li intercanviable que ratificarà les expectatives especuladores d’aquest capitalisme sense escrúpols, tan compromès amb el benestar general de la societat mitjançant una admirable «obra social»; perquè cal fer veure que avancem i aconseguim fites que ens beneficien a tots plegats, i no solament a quatre explotadors malànimes; que sí, que no em preguntis com, però cal trobar l’equilibri entre la ficció del bé públic i el benefici privat d’alguns rapinyaires que mai no en tenen prou, ai, la quadratura del cercle! Tanmateix, de vegades, fins les blavoses estrelles altívoles deixen caure petites engrunes grogues i vermelles sobre la inveterada misèria dels mortals, els quals amb el futbol ja omplen les seves hores de lleure, discutint sobre dubtoses jugades, sobre vocables com ara «nació», senyeres i oprobis, papers que retornen, negres adhesius de rucs, entretinguts amb telesèries, radiopredicacions, diaris gratuïts, cuarenta principales, bestsellers, onanismes, blocs i altres distraccions proletàries més o menys sofisticades, inconscients d’allò que s’hi cou en la tramoia, els fils invisibles que mouen les titelles, tu i jo, i aquest sostre gris, tan dens, aquest cel inclement de febrer que avui se’ns cau a sobre.

11.2.06

Jauss em regala...

Jauss em regala una Phrasr inspirada en UCP. Paraules i imatges. Un joc divertit. Jo també hi jugo. Agafo la primera i l'última frase del llibre, i em surt això...



Espero contracrítiques del documental de Bauçà.

Zapatero els va anomenar...

Zapatero els va anomenar profetas del miedo. Són la mateixa gent que proclama la “decadència” d’Espanya i de Catalunya. Com l’article de Francesc de Carreras ahir a La Vanguardia. Com el nou pamflet de l’Arcadio Espasa. Per als reaccionaris qualsevol progrés significa “decadència”. Com que no ho poden matar, diuen que està malalt. És el discurs catastrofista, apocalíptic, el mateix discurs que utilitzen alguns revisionistes per a justificar l'Alzamiento Nacional franquista. Ells, tan catòlics, tan cristians, sempre disposats a “salvar” les essències, la pàtria, i el que faci falta. Redemptors de mena, peperos, opusians, ciutadans compromesos… Els hauríem de donar les gràcies perquè vetllen sol·lícitament per nosaltres. ¿Què faríem sense ells? ¿On aniríem a parar? La decadència de Catalunya, sí. Perquè aquí ja no es parla el castellà. Perquè aquí ens torquem el cul amb la bandera espanyola. Perquè el totalitarisme nazionalista perpetra un lliberticidi sistemàtic. Perquè… Sí, home, sí. La decadència de Catalunya. Com que la realitat no s’adiu amb la seva volença, la realitat s’equivoca. Tossuts, energumènics, cridaners… Es veu d’una hora lluny que estan acollonits.

10.2.06

Dinem al millor restaurant...

Dinem al millor restaurant de Mas Voranell. Rebuda: una dotzena d’ostres amb Bollinger. Aperitius: torrada amb mantega de safrà i musclo. Gelatina de Sichuang i pernil d’ànec. Pèsol amb menta. Segon plat: cueta de rap amb parmentier, nou moscada i puré d’arbequines. Postres: sorbet de poma amb infusió de llima keffir, farigola llimonera i cardamom. Cruixent de crema, canyella, fava tonka i gerds. El Bollinger de daurades bombolles petillants ens acompanya fins al final. A l’hora del cafè, encens una cigarreta. La perfecció no existeix.

Em passo la tarda escoltant les cançons de Coldplay. No me’n falta ni una. Hauria de corregir. Hauria d’enllestir un parell de coses urgents. La llum del capvespre matisa el pany de cel que esguardo des de la finestra. Com diria Perucho: Amb plata, amb plata mor el capvespre. La plata del capvespre i l’or de les bombolles petillants del Bollinger, l’or i la plata de la teva rialla. Espero que fosquegi i arribis a casa i tornem a estar junts. Hauria de fer quelcom de profit. Hauria de pensar en el futur. Però estic encallat en aquest instant, sense tu. Com diria Perucho: En la meua solitud, sent una immensa sensació de pau, una immensa sensació de plenitud. I encenc una barreta d’encens de canyella… La perfecció és això.

9.2.06

Mahalta: no cal que inventis...



Mahalta: no cal que inventis cap mentida més per a fugir de la membrança. L'oblit s'escapoleix com un llangardaix sobre la sorra bleïdora del desert. Et segueixo el rastre, la línia recta dels records a frec d'horitzó. Ets la de sempre. La nena que fumava d'amagat, que escrivia el seu diari en llibretes d'espiral, que s'embolicava amb aquella bufanda vermella de llana feta per l'àvia, que es bevia a glopades els crepuscles escoltant El último de la fila. No inventis cap més amagatall. Sé qui ets. Sé què vols. Sé què somies.

Mahalta: passen els anys i tot segueix intacte en el mateix punt que ens vam dir adéu. Un adéu fictici, inesborrable. Com els teus llavis. Com la teva set. Com els versos de Verlaine que encara ressonen pels carrers estrets: Il pleure dans mon coeur comme il pleut dans la ville...

Estigmes gravats a l'escorça de les nostres ànimes.

8.2.06

Rebo el següent mail...

Rebo el següent mail (que també han rebut Àlex Susanna, Dolors Miquel, Ramon Guillen, David Castillo, Miquel Descolt i Jordi Virallonga):

Hola, bon dia

Exactament no sé per on començar.

Em dic Albert Roquer, sóc de Vic -tot i que estic treballant a Barcelona-, tinc 26 anys i fa poc m'han publicat la meva primera novel.la en Català "El mateix dilluns" (encara que sóc infermer de professió). Vaig guanyar el Premi Ramon Juncosa de narrativa 2005 a Perpinyà -premi atorgat per la Generalitat de Catalunya i per Òmnium Cultural Catalunya Nord- i la Editorial Trabucaire me l'ha publicat.

Diguem que és un món una mica nou per mí, però tinc molt clar que mi vull dedicar. Com que no sóc un autor conegut, perquè tot just començo, agrairia tota difusió i propaganda que se'm pogués fer. Intueixo amb antel.lació que fer llibres en Català, avui en dia, és un repte molt gran (sobretot si ets desconegut!!!).

El llibre ja es pot trobar (gràcies a la distribuïdora Arc de Berà, S.A) a moltes llibreries dels Països Catalans (Andorra, Catalunya, Balears, Catalunya Nord, País Valencià...) i a moltes altres on-line.

Tinc una web del llibre i us la faig arribar per tal que en pogueu opinar: www.poes.cc

Finalment m'acomiado amb la demanda -si és possible- que em pogueu fer difusió (sols o conjuntament amb mi) de la meva primera novel.la; us ho estaria molt agraït.

Atentament,

Albert Roquer

La il·lusió del primer llibre. Difícil d'explicar. Difícil d'oblidar. No et conec personalment. De fet, fins que no he rebut aquest mail, mai no havia sentit el teu nom. Infinita candidesa. Entranyable. ¿Com se t'acut de demanar a altres escriptors que facin publicitat del teu llibre? Com si no tinguéssim prou feina a publicitar els nostres! Jo també vaig guanyar el premi de Perpinyà (poesia) fa cinc anys. Has tingut la sort de veure publicada la teva primera obra als 26 anys. Una criatura. Jo en tenia 36 quan vaig publicar la meva primera novel·la. I era tan càndid com tu. I encara ho sóc, no pensis. Dius que t'hi vols dedicar... Jo també, afededéu. I prou que m'hi dedico, però no m'hi guanyo gaire les garrofes. Em penso que hauràs de continuar entre malalts una temporadeta... El primer que hauries de fer és no perpetrar faltes d'ortografia. El teu mail en conté mitja dotzena, que no és poca cosa per a un escriptor novell que ja ha guanyat alguns premis. Després, segueix escrivint. Cada dia. ¿Saps quants Alberts com tu hi ha en aquest país? ¿Tens idea de la quantitat de gent que escriu i malda per a guanyar algun premi, per modest que sigui? ¿Saps quants somien amb tenir un llibre publicat? Els inicis són difícils. I els finals també. Mira la pobra Xirinacs. Ja veus. No et pots queixar. Avui m'has agafat de filis i t'he dedicat un post de franc. Almenys em podries enviar un exemplar signat. Cuida't aquests rínxols i no deixis de somriure. Encara no saps on t'has ficat. Molta sort i endavant!

Agraïments

7.2.06

És probable que la reacció...



És probable que la reacció desproporcionadament incendiària dels islamistes davant les caricatures dels seu profeta respongui als interessos de l'extrema dreta occidental per tal de justificar ulteriors atacs a objectius estratègics en els països àrabs. Iraq ha esdevingut un altre Vietnam. En comptes d'admetre la derrota i retirar-se, USA optarà per la fugida cap endavant tot atacant l'Iran. Per la seva part, Israel actuarà amb contundència contra la Palestina governada per Hamàs. Cal preparar l'opinió pública occidental a fi que s'ho empassi sense gaires escarafalls. Per tant, és imprescindible crear un clima islamofòbic, que sembli que estem amenaçats i la nostra "autodefensa" estigui justificada. La por (i més si és terror o pànic) rebaixa l'esperit crític. És l'esquema elemental i efectiu que va funcionar contra Saddam Hussein ("tenia armes de destrucció massiva i era una amenaça per a la humanitat"). Ara, qui té l'arma atòmica (o la vol tenir) és l'Iran, i la nostra llibertat perilla per culpa d'aquesta violència antioccidental que crema banderes i ambaixades. Ja tenim l'enemic satanitzat. Tot quadra. La guerra contínua (el principal negoci de l'Imperi) no es pot aturar. Emmanuel Goldstein dixit.

Em pregunto què pensaria Kierkegaard...

Tant de bo ens pogués ajudar Voltaire!