Ara que ja sabem qui mana en aquest país, que això que anomenem «democràcia» no és res més que una «partitocràcia
plutocràtica» en la qual (a banda de la comèdia d’anar a votar cada quatre anys) el deure primordial dels ciutadans és pagar impostos per a mantenir la prebenda de l’anomenada «classe política», a més de pagar la quota hipotecària a les entitats financeres per tal que incrementin, any rere any, la seva
escandalosa xifra de beneficis, de manera que els accionistes puguin fregar-se les mans i decidir (
en dinars o sopars de duro supersuperdemocràtics) qui serà el millor gestor dels seus interessos futurs, ço és, el polític modèlic, el figurant més creïble, putxinel·li intercanviable que ratificarà les expectatives especuladores d’aquest capitalisme sense escrúpols, tan compromès amb el benestar general de la societat mitjançant una admirable «obra social»; perquè cal fer veure que avancem i aconseguim fites que ens beneficien a tots plegats, i no solament a quatre explotadors malànimes; que sí, que no em preguntis com, però cal trobar l’equilibri entre la ficció del bé públic i el benefici privat d’alguns rapinyaires que mai no en tenen prou, ai, la quadratura del cercle! Tanmateix, de vegades, fins les blavoses estrelles altívoles deixen caure petites engrunes grogues i vermelles sobre la inveterada misèria dels mortals, els quals amb el futbol ja omplen les seves hores de lleure, discutint sobre dubtoses jugades, sobre vocables com ara «nació», senyeres i oprobis, papers que retornen, negres adhesius de rucs, entretinguts amb telesèries, radiopredicacions, diaris gratuïts, cuarenta principales, bestsellers, onanismes,
blocs i altres distraccions proletàries més o menys sofisticades, inconscients d’allò que s’hi cou en la tramoia, els fils invisibles que mouen les titelles, tu i jo, i aquest sostre gris, tan dens, aquest cel inclement de febrer que avui se’ns cau a sobre.
