Hi ha moltes catalunyes dins de Catalunya. Una d'aquestes catalunyes, potser la més important, es va manifestar dissabte passat al centre de Barcelona. I escric "més important" per dos motius: perquè és la meva Catalunya i perquè, malgrat tot, segueixo sent un romàntic, que és la cosa més ridícula i patètica que es pot ser després dels 40 anys. Em refereixo a la Catalunya catalana, o millor dit: la Catalunya catalanista. Aquí s'inclouen entitats, partits polítics i ciutadans a títol individual. El que ens uneix és un sentiment de pertinença a una mateixa comunitat identitària definida per una llengua i una cultura específiques. Aquesta Catalunya existeix mal que pesi als que han fet tot el possible per anorrear-la al llarg de la història. Existim i persistim. Dissabte ens vam manifestar sense complexes, i feia goig de veure tanta gentada reunida amb un mateix esperit de lluita.Punt i a part mereixen els absents, les altres catalunyes que dissabte van quedar-se a casa. Aquest tema és fonamental perquè és la clau del nostre futur. Té molt a veure amb la immigració. És una evidència que la immigració que hem sofert durant les darreres dècades ha descatalanitzat Catalunya. Dir descatalanitzar és el mateix que dir espanyolitzar. Aquest és el quid de la qüestió. Sé que és un tema tabú. Sé que alguns se'm llençaran a la jugular. Ho sé, i no em penso aturar pas. Cal parlar sense embuts, clar i català. I ara més que mai. Ha arribat l'hora de dir les coses pel seu nom, sense ambigüitats.
He parlat de vàries catalunyes, en plural. Per exemple, al Raval es parlen 300 llengües. Però no són aquestes microcatalunyes les que em preocupen, atès que encara són molt minoritàries. De fet, grosso modo, hi ha dues catalunyes rellevants: la Catalunya catalanista i la Catalunya espanyolista. Em direu que simplifico de forma massa maniquea. No pas. No estic parlant de teories abstractes, sinó de realitats immediates que tots podem comprovar en el nostre dia a dia. Direu que es pot ser català sense ser ni catalanista ni espanyolista... Potser sí, no dic que no, però aquesta postura la trobo poc defensable, com poc defensable és l'abstencionisme: passo d'implicar-me, no vull definir-me, ja us ho fareu, etc. A la manifestació de dissabte vam trobar a faltar els espanyolistes i els abstencionistes. ¿Què feien? ¿En què estaven pensant? Esto no va conmigo... Todo está politizado... Ya están estos catalufos dando otra vez la lata... Esto es España... Menos identidad y más política social... Etc.
Si la meitat de la població no vota (ni fu ni fa) i la meitat que vota cal dividir-la en dues meitats (catalanistes versus espanyolistes), ja podeu comptar que tenim un problema seriós. Aquest doble fifty-fifty demostra que Catalunya pateix una esquizofrènia dramàtica. Els símptomes són més que clars. ¿Quina podria ser la solució? Que una de les meitats sumi més que l'altra, o sigui, que una Catalunya s'imposi finalment sobre l'altra. Aquesta serà la que governarà. La democràcia funciona així. No cal dir que, en el meu romanticisme idealista, espero de tot cor (i de tot cap) que sigui la meva Catalunya la que governi. L'horitzó dels somnis es barreja amb la imatge inoblidable de la Via Laietana plena de catalans cridant INDEPENDÈNCIA... ¿Tan difícil ha de ser?
