Com l'aigua cristal·lina

El destí reparteix les cartes amb les quals ens hem de jugar aquesta vida. No puc queixar-me de les cartes que m'han tocat. Cada carta és un regal, fins i tot les dolentes.

Cal estar a l'aguait, no badar, com el llop que sap que del seu silenci depèn l'èxit o la supervivència. En el silenci el temps es detura, s'esvaeixen les aparences, tot és proper, ara i aquí, real.

Hi haurà un dia en el que ja no et caldrà cercar res més, ni omplir cap buidor, ni apaivagar cap pena, ni assolir cap saviesa. Hi haurà un dia en el que tot esdevindrà simple i transparent, com l'aigua cristal·lina que brolla de la font.

Islàndia com a model

La revolución silenciada

Tras los pasos de la Tierra del Hielo

Into The Wild

"Si vols alguna cosa de la vida, vés-la a buscar"

The core of man's spirit comes with new experiences.
(El nucli de l'esperit humà es nodreix amb experiències noves)
But you're wrong if you think the joy of life comes principally from human relationships. God's placed it all around us. It's in everything. In anything we can experience.
(T'equivoques si penses que la joia de viure prové principalment de les relacions humanes. Déu es troba al nostre voltant. Està en totes les coses. En tot allò que experimentem)
But when you forgive, you love. And when you love... God's light shines on you.
(Quan perdones, estimes. I quan estimes... brilles amb la llum de Déu)
Hapiness only real when shared.
(La felicitat només és real quan es comparteix)

La conspiració del diner

Un home lliure

Potser mai no he aspirat a res més. Potser no podria trobar una autodefinició més adient. Potser la resta de coses empal·lideixen davant la magnitud d'aquest fet. Potser ha valgut la pena renunciar a allò que els altres consideren imprescindible, per tal de poder seguir sense por el camí fins al fons de mi mateix. El cas és que aquest matí algú m'ha dit: "ets un home lliure". És la segona vegada que ho sento en pocs dies. Cal alliberar-se també de les opinions alienes. Per molt gran que sigui, la llibertat mai no serà completa.

Amanece sin niebla. Hemos estado una semana sin ver el sol. La piel de los campos es pura escarcha. Crecerá la mañana y el cielo sin nubes oxigenará mi alma. Hace un frío polar. Todo es nítido como el contorno de las letras con las cuales construyo palabras con las cuales construyo frases con las cuales construyo textos con los cuales me construyo.

Traveling

Twenty years from now you will be more disappointed by the things that you didn’t do than by the ones you did do. So throw off your bowlines. Sail away from the safe harbor. Catch the trade winds in your sails. Explore. Dream. Discover.

Viatjar és una de les coses més profitoses que pots fer a la vida, aquesta curta, rutinària i avorrida vida. Descobrir paisatges nous, cares noves, moure les cames, les neurones, sortir d'allò conegut per a lliurar-te de ple a l'aventura del desconegut.

Viatjar hauria de ser obligatori. Destarotar els hàbits sedentaris, posar entre parèntesi les presumptes seguretats que t'engarjolen, defugir la por davant la incertesa del demà incògnit, improvisar sobre la marxa.

Viatjar ens fa créixer, ens enriqueix, eixampla les parets dels prejudicis. Cada nova passa que fem ens allunya de la rigidesa i ens acosta a la flexibilitat, condició indispensable de la saviesa.

Vull dir viatjar, no fer el turista. Per a fer el turista val més que et quedis a casa.

1,5 tones d'or

La dona del president de Tunísia Ben Alí, Leila Trabelsi, va treure una tona i mitja d'or d'un banc tunisià just abans d'abandonar el país, ha revelat el diari Le Monde, que cita fonts dels serveis secrets francesos.

Ben Alí va abandonar el país, després 23 anys de fèrria dictadura, pressionat per una revolta popular instigada per la crisi i per les evidències de corrupció en el poder.

Pel que sembla, "Leila Trabelsi, la dona del president de Tunísia, va anar al Banc de Tunísia i va demanar al director que li lliurés l'or. El director del banc s'hi va negar, però al final li'l va donar després que truqués per telèfon el president ", diu Le Monde.

Amb els lingots a la maleta (deu ser una Vuitton de les grosses), Trabelsi va volar a refugiar-se a Dubai. Dies després va partir a l'Aràbia Saudita per trobar-se amb Ben Alí. "Pel que sembla, la dona de Ben Ali va abandonar el país amb una tona i mitja d'or valorada en 45 milions d'euros", li va dir una font al diari francès.

Aquest dissabte, un cop es va conèixer que la família Ben Alí havia abandonat el país, nombroses persones van carregar contra les propietats privades de la família, considerada la més corrupta del país.

I la xiqueta va començar fent de perruquera....

A hores d'ara

Que el món s'acaba és un fet a hores d'ara totalment indiscutible. Només cal mirar els Telenotícies. No és la crisi econòmica (que en realitat és una crisi sistèmica, el fracàs estrepitós del capitalisme salvatge), sinó coses encara molt més estranyes: tempestes solars, terratrèmols, diluvis, erupcions volcàniques, revoltes populars, virus mutants, la mort inexplicable d'animals i altres variades catàstrofes còsmiques, climàtiques, biològiques i socials que precedeixen la fi dels temps. La mare Gaia ja n'està més que tipa, de nosaltres. Per acabar d'arrodonir aquest engrescador panorama escatològic només cal que ara ens ataquin els "extraterrestres" i exterminin una part considerable de la població mundial (lo del terrorisme islàmic-Al-Qaida-Bin Laden ja no cola, i han d'inventar nous "enemics"). Conspiranoic? No pas.

Que sobra gent és un fet a hores d'ara totalment indiscutible. Com s'ho faci el Poder per a dominar-nos i fumigar-nos, és un altre tema. De vegades és destraler i de vegades una mica més subtil. Jo de vosaltres estaria ben atent. No val a badar, que això és el preludi del 2012.

I no desespereu. Segons la profecia, sobreviurem almenys 144.000. Una bonica xifra.

Uneix-te a una causa justa

PS1: By the way, què passa amb les abelles???
PS2: Si vols riure: Idiocracy

Inquietants

Kubrick i Medem són els meus directors de cinema preferits. Per què? Perquè resulten inquietants en la mesura que aconsegueixen traspassar la shallowness (que, segons Oscar Wilde, és el vici suprem). Potser direu que són massa filosòfics. Certament. Però el que m'inquieta de les seves obres no és pas la càrrega filosòfica, sinó allò que s'amaga més enllà de les paraules i de les imatges, allò que s'insinua rere el decorat aparent o l'argument més o menys encertat.

Inquietants i pertorbadors haurien de ser tots els artistes, tots els que aspiren a crear quelcom innovador que pugui sacsejar les estructures presents. Es tracta de remoure i de commoure l'estat catatònic generalitzat. Si una pel·lícula o un llibre no aconsegueixen provocar un cert terratrèmol interior en l'espectador o en el lector, ja podem plegar. L'art no ha de servir per a refermar res, ans al contrari. Per això l'autèntic art sempre ha desafiat el Poder.

PS: Un altre director sant de la meva devoció i d'allò més inquietant és Ingmar Bergman. El setè segell és un film insuperable.

Canyars, crepuscles i bolets

A l'hora de dinar em poso a caminar riu avall. A l'altura de Butsènit travesso el riu i torno a casa pel camí vell d'Albatàrrec. Dues hores magnífiques. Fa una temperatura molt agradable. Els pagesos esporguen. Trobo algun ciclista. L'horta, sense fulles ni fruits, és pura melangia. Abans de la via de l'AVE hi ha uns canyars esplèndids flanquejant el camí.


Al vespre l'horitzó em regala un espectacle immens. Cada posta de sol és única, irrepetible. La d'avui em deixa bocabadat. Els taronges esdevenen vermells i porpres entre una munió de núvols espargits. La propietària de l'apartament ha vingut a cobrar el lloguer. Si sabés el veritable valor que té aquesta terrassa (l'espectacle diari dels crepuscles), me l'apujaria ipso facto.

Mentre es difuminen les darreres pinzellades de l'ocàs, em disposo a iniciar la lectura del llibre El bolet i la gènesi de les cultures, de Josep Maria Fericgla. Fa anys que el tenia pendent.

11.1.11

Avui és un dia farcit de números uns: 11.1.11

Rebo un mail d'un mitjà digital demanant-me un article per al seu anuari. Responc el següent:

Hola,

Un dels meus propòsits per l'any 2011 és escriure només si em paguen. Ja no tinc edat per a fer el passerell. Si he d'escriure de franc, doncs ho faig al meu blog, on no tinc limitació ni de caràcters ni de temes ni de res. A més, em consta que al blog em segueixen una bona colla de lectors fidels d'ençà que fa 7 anys vaig començar a bloguejar. La resta no em crida gaire l'atenció, sincerament.

Una cordial salutació

Camí de l'escorxador

Si la primera part de la vida és un procés d'apropiació més o menys indiscriminada de tot el que se'ns presenta (aprenentatges, experiències, relacions personals, possessions materials i immaterials, etc.), la segona part de la vida hauria de ser un procés invers, és a dir, un camí de deseiximent que ens anés alliberant de tots els esclavatges que hem anat adquirint en el passat.

Dit així, pot semblar força utòpic, atès que el sistema de valors vigent (certament manicomial i cada cop més en crisi) fonamenta la identitat personal en les propietats que cadascú té. Però el que tenim ens restringeix i no ens deixa ser el que realment hauríem de ser: rius que flueixen, núvols que passen, ocells que volen, arbres sense arrels...

O som capaços de transcendir el model imperant que ens ha portat fins aquest atzucac o no se salvarà ni l'apuntador, de l'apocalipsi capitalista. Ja fa temps que només m'importa una cosa: trobar la manera d'escapar d'aquesta societat suïcida, d'aquesta Matrix plena d'ovelles lobotomitzades que belen alegres camí de l'escorxador.

La teva veu absent

He tornat a desfer el cabdell de l'enyorança, provant d'arribar al teu cor malgrat el distanciament. Debades la nit ha imposat el seu dol. Debades demà es deixondirà l'albada. Res no em tornarà la teva veu absent, ni tan sols la pregària impotent amb la qual et somio. Records com espases esmolades que travessen el pit. Somriures impossibles. Ho vam ser tot i no som res. La freda tristor d'un diumenge de gener.

Desconeixement

No el miedo de lo que no se sabe y del perderse uno en el sinfín de las posibilidades, sino el miedo al Futuro cierto, a la Muerte prefijada y computada, que es justamente el arma y la Idea suprema con que el Poder nos rige. Porque estamos muriendo bajo el Imperio del mañana.

(Agustín García Calvo, Contra la Pareja, p. 113, 1995)

Hi ha llibertat on no hi ha possessius, ni plans ni projectes. Hi ha llibertat on la por no és present. La pura llibertat de no ser allò que els altres esperen que siguis (ni tan sols ser allò que tu esperaves ser). La pura llibertat del desconeixement.

Ni Twitter ni Facebook

He desactivat els meus comptes del Facebook i del Twitter. Ho sento pels friends i pels followers. El peix s'esmuny de les xarxes. Cal alliberar-se dels paranys. Tanmateix mantindré aquest blog actiu. Aquí, si us ve de gust, podreu continuar llegint-me.

L'amor és un somni que no s'hauria d'acabar mai

Camino molt a poc a poc. Trigo el doble de temps que altres vegades. Amb les mans enrere, m'entretinc a cada passa, ensumo el bosc, trepitjo les fulles humides, observo el vol dels ànecs, intento deixar de pensar. No és tan fàcil.

Encara no tinc clar com he arribat fins aquí. Sembla un miracle. El camí de la vida és un misteri absolut. Voldríem esbrinar d'on venim i cap a on anem, però totes les filosofies s'han estavellat en la mateixa roca dura: no hi ha respostes definitives als interrogants fonamentals. En el meu cas concret, me'n faig creus. El passat és pura confusió. El futur és un full en blanc. No tinc plans. Cada minut, cada segon, em deixo sorprendre per la vida.

Estic profundament agraït perquè no mereixo res del que tinc. Malgrat la meva ineptitud, els déus han sigut molt generosos. He gaudit de tantes coses, de tantes experiències, de tantes atencions que, per molt temps que visqui, mai no podré tornar ni una mínima part de tots els regals que he rebut.

El regal més gran que ens poden fer és l'amor. Les persones que ens han estimat i ens estimen són el nostre veritable patrimoni (i, de vegades, també matrimoni). Només hi ha una manera de correspondre a l'amor: estimant. No és tan fàcil.

L'amor és un somni que no s'hauria d'acabar mai...

Draussen rauchen

No tinc res contra els fumadors. Cadascú és lliure de suïcidar-se com més li plagui. El que no suporto de cap manera és el fum. La boira, en canvi, m'encanta.

Els vicis privats no s'haurien de fer mai públics. L'addicció a la nicotina no és res més que una patètica manca d'autoestima, com tantes altres addiccions, privades o públiques.

La conclusió positiva és que per fi podré arribar a casa sense que la roba em pudi a tabac. Si fumes, és cosa teva. Jo vaig deixar de fumar fa anys perquè, com a bon català, em nego a incinerar bitllets que puc gastar en coses més útils.

La conclusió negativa és que tota prohibició és lliberticida. Però compte, que aquí s'amaga una fal·làcia: ¿Fins a quin punt sóc "lliure" d'emmerdar els altres si els altres no volen ser emmerdats? La resposta més infantiloide seria: Jo faig el que em rota i als altres que els bombin. És aquest infantilisme el que condueix al prohibicionisme.

La conclusió neutra és que, prohibeixin el que prohibeixin, els éssers humans continuarem sent viciosos, addictes i egoistes. Fins i tot els que no fumem.

SAVE RAPA NUI

7 anys de blogs

El dia 1 de gener de 2004 vaig escriure el primer post en el meu primer blog Tros de Quòniam.

El misteri del 7, el número sagrat per excel·lència, el "Carro d'Osiris" del Tarot: After the impulse that pulls us out of the Garden, we get on our chariot and depart. At that point, we are the Hero of our own story; maybe the Hero of everyone’s story...

2011

Darrer capvespre de 2010. Cel ennuvolat. Els atletes corren vora el riu. En comptes de raïm cireres xilenes. No recordo res de l'any que s'acaba. Només sé que, al capdavall, tot ha reeixit. Millor impossible. Agraïment.

Un estol d'ocells avança cap al nord. El món és petit amb les ales esteses. Solcaré oceans i continents. En deixaré constància aparaulada. Vull abraçar l'horitzó completament, sadollar-me de paisatges inèdits. Somriures. Mirades que esberlen l'esperit. Sense rutes ni plans, deixant-me endur pel corrent. Adéu-siau 2010.

Demà seré somni tangible, la cançó del bucaner, llibert per sempre més, intrèpid rierol que avança muntanya avall, gèlid i transparent. Demà seré més jo i deixaré de ser aquell que no hauria d'haver sigut però sense el qual ara no seria res. Demà mateix.

Soledat sense sostre

Ningú no torna mai enlloc. El passat sempre és mentida. L'amor, la llar, la família... pròtesis uterines que amb prou feines ens ajuden a dissimular la intrínseca soledat sense sostre que és la vida. No, ningú no torna mai enlloc. El futur sempre és mentida.