Hem après a viure pendents d'aquest senyal...

Hem après a viure pendents d'aquest senyal invisible que carnalitza els somnis. L'omnipotència dels somnis. Com si hi hagués un secret rere cada paraula, rere cada mirada, rere cada gest, rere cada rialla... Un secret, un indici, la certesa absoluta que ens ajudaria a desxifrar la revolta incògnita dels batecs...

Hem après a ser pacients. La forsístia i la glicina em parlen de la teva joia. Un altre dia. Una altra passa. El Camí de l'Alquímia feta Paraula.

Les hores passen de pressa...

Les hores passen de pressa. La pantalla s'ho engull tot. El món no existeix fora de la nostra ment. Tanco els ulls i et veig. Obro els ulls i et veig. I, malgrat tot, no existeixes.

e...

estimo tot allò que encara està per fer...

Pujo al rodalies...

Pujo al rodalies infestat de passatgers i veig uns cartells penjats: I Concurs de Haikús. A les bases expliquen què és un haikú i hi posen un exemple:

El tren ja s'en va
Aquesta nit és fosca
Anada buida

No suporto les faltes d'ortografia. La Renfe s'ho hauria de fer mirar.

Hi ha un abans i un després de tu...

Hi ha un abans i un després de tu
A partir d'ara
Ja no seré el mateix
M'has travessat amb les teves paraules
Amb l'estilet roent de la teva mirada
M'has obert en canal
M'has esberlat l'esperança
I aquesta esperança és l'horitzó clarivident de la literatura viscuda com un paradís possible
L'oasi diferent
Les algues del llac transparent
La sorra muda
Els dits de la lluna amoixant els teus cabells
El paradís possible que ens segresta més enllà de les parets
De les portes i les finestres
Més enllà dels fets
Fins i tot dels déus vulgars que sostenen la Mentida dels Segles
El paradís possible
Les pigues de la teva pell a l'hora del capvespre
Quan emmudeix la sang dels desmais i el pit-roig s'ajoca sota l'anoguer
Sóc l'espurna que tremola en el límit del silenci
M'has esberlat l'esperança amor i sé com mai no he sabut
Que demà seré somni
Somni de rialles
Somni de lletres
Somni de vents que porten la flaire del futur entre les fulles dels pollancres

Les paraules són el millor que tenim...

Les paraules són el millor que tenim, però arriben on arriben. Quan les paraules es queden curtes, el cap es col·lapsa i emmudeix la llengua. Aleshores irromp EL SILENCI. El cos es desvetlla sencer. Les mirades veuen el fons de l'estany tèrbol. Les paraules esdevenen llàgrimes. Es dissipen els dubtes... LLUM. CALMA. ESPERA.

Ya ves, nosotros que nacimos para hacer grandes cosas...

[43] Ya ves, nosotros que nacimos para hacer grandes cosas y, ya ves, aquí estamos, blogueando, babeando, comentando blogs como sombras chinescas, arrebatados por minucias, tejemanejes, historietas que nos entretienen, ya ves, quién lo hubiera dicho, la vida: esta putada inmensa.

Arribo a l'insti i em trobo una destrossa...

Arribo a l’insti i em trobo una destrossa considerable. Aquest cap de setmana, malgrat les tanques i les càmeres de seguretat, han tornat a entrar els vàndals. Han calat foc a un contenidor de paper amb el qual han cremat una taula de l’entrada principal. La resta de taules han estat completament arranades. El resultat és llastimós: sembla que hagi caigut una bomba. Per efecte de l’escalfor, el formigó s’ha aixecat. A més, han fet malbé cinc o sis vidres a cop de pedra, testos escampats, etc. Un desastre.

La setmana passada vam tenir sang dos dies seguits. Un alumne de 1r. d’ESO va fotre un cop de puny a un altre i li va esbotzar la cella. L’endemà, un profe (amb l’ajut inestimable dels alumnes) es va enganxar el dit amb una porta de tal manera que se’l va trencar. El noi del pinyac es passeja orgullós amb l’ull tot negre. El profe està de baixa. Un altre. Cada vegada hi ha més profes de baixa. Envien substitutes que parlen valencià. Són legió. Em cauen bé, pobrissones. Algunes duren tres dies: no ho suporten i pleguen. Després envien substitutes de substitutes que també parlen valencià… Un desastre.

Sang i foc. Foc i sang. Els símbols que anuncien la imminència de l’Apocalipsi. La Barbàrie avança a passos de gegant. Generació ESO. Generació messenger.

Ho he escrit un munt de vegades...

Ho he escrit un munt de vegades: em sembla perfecte que la gent se suïcidi. Em costa imaginar un acte més libèrrim que el de llevar-se la vida per voluntat pròpia. Els motius se'ls sabrà cadascú. Hi ha suïcidis quotidians: l'avorriment, la resignació, l'ejaculació, l'escepticisme, l'escriptura, la desesperació... El valor de la vida en si mateixa és relatiu, tot depèn del que li demanem. El dia que la vida m'avorreixi, abans de resignar-me o desesperar-me, escriuré un epitafi amb sang calenta i em pelaré. Que consti en acta. La vida tampoc no mereix tants miraments.

Bonjour, femme fatale...

Bonjour, femme fatale, mon amour fou!

Je regarde maintenant le premier papillon jaune qui visite mon jardin...

Vogelfrei i mouchette són el mateix miratge satànic.

L'onanisme literari elevat a l'enèsima potència.

El millor regal d'ahir...

El millor regal d'ahir va ser rebre els mails de felicitació dels entrellumaires (des d'aquí us agraeixo el detall), i trobar-me aquest mail d'en Jordi Riba:

Benvolgut amic:

E-noticies compta amb un nou apartat anomenat “QUI ES QUÍ A LES LLETRES CATALANES”. El principal objectiu d’aquest apartat és donar a conèixer als autors que com vostè han destacat per la seva aportació a la cultura catalana. Per aixó li demanem que el més aviat possible ens faci arribar les respostes a l’entrevista que properament publicarem així com una fotografia per tal de poder incloure-la.

Suposo que ho publicaran la setmana vinent, però m'avanço aquí penjant les respostes que he donat a les sis preguntes plantejades:

Com es definiria com a autor?

Una barreja de filòsof i poeta. Escric per a comprendre i cantar el misteri de viure. La literatura em serveix per a inventar màscares, esbombar dubtes, vomitar obsessions, amagar secrets, divertir-me... Quan més lliure sóc és escrivint. Les paraules són ales, m’enlairen i em fan molta companyia. Escric perquè no sé viure o perquè la vida se’m queda curta massa sovint. La ultravida literària em salva del naufragi de cada dia i de cada nit. Si dic, si escric, existeixo més, sóc encara més. És una recerca constant, arriscada, del sentit de tot plegat…

Quina considera que és la seva obra més destacada?

A banda dels llibres publicats en paper, la meva obra més important és a la xarxa, en els blogs que escric des de fa dos anys. Intento fer literatura del segle XXI: ciberliteratura. En aquests moments destacaria sobretot el meu ciberdietari: ENTRELLUM.

Com veu el panorama literari català?

Antiquat, endogàmic, claustrofòbic, lil·liputenc, capelletes, amiguisme, pontífexs i acòlits, picabaralles de galliner, mediocritat, molt aparador i poca substància, manquen idees, innovació, nous horitzons, sempre les mateixes cares i els mateixos noms. La institucionalització de la cultura mata l’autèntic sentit de la creativitat artística. A les editorials només els interessa Sant Jordi. Un escriptor no pot ser un paràsit subvencionat, ni una vedet, ni un mico de fira que ven xurros... Malgrat tot, hi ha individualitats que fan coses interessants. El problema és que els canals mediàtics estan embussats i la crítica és una escandalosa conxorxa de silencis vergonyants.

Quins autors i obres de la literatura catalana contemporània destacaria?

Els que arrisquen, els que no s’han quedat al segle passat i han entès que cal apostar per les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies. Citaré alguns escriptors amb blog actiu: Biel Mesquida, Jaume Subirana, Xulio Ricardo Trigo, Tina Vallès, Emma Piqué... A la catosfera hi ha joves que prometen força, però encara és aviat per a esmentar noms.

Quina valoració fa de la participació de Catalunya a La Fira de Guadalajara del 2004?

Cap.

Frankfurt suposarà un abans i un després en les lletres Catalanes?

Com que està molt clar que no podem esperar res de Madrid, i menys en l’àmbit del reconeixement cultural, hauríem de saber aprofitar les poques oportunitats que tenim a fora per tal d’afirmar la nostra identitat. Jo sempre tinc present el discurs que Pau Casals va fer a l’ONU l’any 1971. Frankfurt ha de parlar català. Ens hem de treure de sobre els complexos, que en tenim molts, i així ens va. Jo escric a la xarxa en català i, gràcies als traductors on line, em llegeixen a tot el món. Això ja és possible. No m’interessen les discussions polítiques. Si els polítics no són capaços d’estar a l’alçada d’aquesta oportunitat històrica, em sentiré avergonyit com a català, i encara més com a escriptor català. Aleshores, potser em plantejaré la possibilitat d’escriure les meves obres directament en alemany.

Et regalen...

Et regalen:

1. Un Montblanc Meisterstück Classic Ballpen
2. Una Moleskine Plain Notebook Large
3. 100 ml. de Fahrenheit
4. Oral Fixation de Shakira Vol. 2

Obres la Moleskine i, a la primera pàgina, llegeixes: In case of loss, please return to:... (estrenes el retolador Montblanc tot escrivint el teu nom, cognoms, adreça, telèfon i mail). I somrius quan veus que, a continuació, hi posa: As a reward: $... (sense deixar de somriure, escrius: 1.000). Tens 240 fulles immaculades per endavant... tot un horitzó inèdit.

Escoltes la tercera cançó del CD: Illegal. Increïble. La guitarra de Santana... ufff

I´m starting to believe it should be illegal to deceive a woman´s heart

Escriptura, perfum, música... (plaers de qualitat, que diria Stuart Mill)... fa un sol que enamora... al jardí ja han florit les violes i els crocus... aviat floriran la mahònia i les tulipes... i encara no saps on et portaran a sopar aquesta nit...

¿Veus com no és tan difícil ser feliç?

L'ORACLE IMMINENT

Mouchette escriu amb tinta groga

Vogelfrei amb tinta blanca

Un blog eròtic escrit a quatre mans

L'ORACLE IMMINENT

Em pregunto què seria de tu...

Em pregunto què seria de tu si no haguessis fugit de La Secta. ¿En quin racó de món estaries predicant? D’ençà que vas dir NO, el teu camí és més minúscul, dubtós i boirós... ¿I què? Però almenys és teu. Només els fanàtics, els integristes, els il·luminats, els absolutistes, els sectaris, el folls... creuen que el seu és un CAMÍ MAJÚSCUL, L’ÚNIC CAMÍ VERITABLE QUE CAL IMPOSAR A TOTHOM. Per mi se’l poden fotre pel cul

Demà passat faràs 42 anys...

Demà passat faràs 42 anys. És un fet que no et suposa cap trasbals. ¿Quin mèrit té deixar que passi el temps, envellir, acostar-se a la mort? Reflexiona: ¿Què has fet fins ara que valgui la pena? ¿Pots enorgullir-te de les teves obres, de les petjades que has deixat enrere? Mentre passeges per la ciutat, observes les cares dels vianants... ¿Què han fet ells? ¿Quina mena de vida porten? Són éssers normals i corrents, perfectament anònims, que qualsevol dia d'aquests, com tu, desapareixeran. La teva barba ja blanqueja, però encara no ets savi... Només tindràs un any més, seràs més fràgil, seguiràs dubtant, conviuràs amb el misteri i, amb una mica de sort, algun dia, com el Petit Príncep, arribaràs a comprendre allò que és essencial.

La vida és plena de misteris...

La vida és plena de misteris... De fet, la vida mateixa, tota ella, és un Gran Misteri. Misteri és que existeixi el llenguatge, que les paraules ens ajudin a comprendre('ns). El científic i el poeta fan anar el mateix diccionari, però escullen paraules distintes. Dir el misteri no significa necessàriament comprendre'l, però escrivim per a comprendre el misteri de viure... com si les paraules fossin crosses... com si les paraules fossin ales...

Disculpin les molèsties...

Disculpin les molèsties, però fa una setmana que em trobo en ple procés d'efervescència creativa, la qual cosa m'ha obligat a desatendre aquest blog. Això durarà uns quants dies més... Per tant, prego a la concurrència que sigui pacient i no desesperi. A la vida hi ha certes prioritats i les muses no estan per a punyetes. Prometo tornar aviat.

Jo sóc les meves paraules...

JO SÓC LES MEVES PARAULES
JO SÓC ELS MEUS SOMNIS
LA RESTA NO EXISTEIX
LA RESTA ÉS UN DECORAT DE CARTRÓ PEDRA
UN SHOW DE TRUMAN DESCOMUNAL DISSENYAT PER UN DÉU IDIOTA
CARES I GANYOTES ABSURDES DE GENT QUE DESCONEC
FULLES QUE CAUEN
LLUNES QUE MINVEN I CREIXEN
LA MATEIXA MONOTONIA DE SEMPRE
LA PUTA NORMALITAT BURGESA

JO SÓC AQUESTES LLETRES QUE LLEGEIXES
O NO SÓC RES
NO EM VINGUIS AMB SERMONS DE BEATA RESTRENYIDA
NO EM VINGUIS AMB EXCUSES DE MAL PAGADORA
RES NO ÉS EL QUE SEMBLA I NOSALTRES MENYS
SI SÓC O PUC SER ALGUNA COSA
SI LA VERITAT EXISTEIX
SI TOT PLEGAT VAL LA PENA
BUSCA'M A LES MEVES OBRES
AMARA'T DE LES MEVES LLETRES

PERQUÈ JO SÓC LES MEVES PARAULES
I ELS MEUS SOMNIS
I LA MEVA VOLUNTAT DE CREAR-TE
I EL MEU DESIG D'ESTIMAR-TE
ENCARA MÉS

Agraïment

The girl without rules...

Buida malenconia...

Buida malenconia sense les teves lletres. Gasiva, m'esquives, i esdevinc la tètrica ombra d'aquell que seria si pogués atènyer l'últim misteri del teu desig.

Buida malenconia. La boira d'aquest matí d'absències gèlides em diu que sempre hi haurà un vidre transparent entre nosaltres, que mai no podrem acostar les nostres ànimes, que els cossos s'esgoten i defalleixen, però l'amor insisteix a voler-ho tot, és a dir, l'impossible.

Buida malenconia. Llegeixo Stuart Mill.