10.5.06

Hi ha alguna cosa invisible...


Dedicat a JPQ i EPB

Hi ha alguna cosa invisible rere l’aura dels cossos, agonia de llum que els núvols s’emporten, rosa que es bada dins el teu úter, martiri d’amor, dubte entranyable.

¿Quin esperit sense déu basteix l’arquitectura dels somnis?

¿Quina clarícia ignota?

Hi ha alguna cosa invisible rere els mugrons de titani d’aquests androides que pul·lulen pels carrers anònims, bombes innocents, criatures bastardes, tota l’abstracció de l’art modern.

¿Quina veu cantarà l’última nota del rèquiem?

¿Qui gosarà negar l’adveniment del silenci?

Hi ha alguna cosa invisible rere l’urinari de Duchamp, en l’espai interior de Chillida, l’anhel tràgic, saturnal i fàustic, els balcons de La Pedrera, les grutes del Parc Güell, el vell Maragall a la font de Camprodon: He assaborit els secrets de la terra misteriosa, la pàtria més antiga, la paraula.

¿Qui ens salvarà de l’infern nihilista, de la tirania de la indústria, la màquina i el comerç?

L’alquímia del verb, la música dels místics, l’àngel missatger: escolta, escolta, la matèria parla, parlen els ocells, parla la fulla verda, la flama que som, el fang, la fesomia del vent: escolta, escolta, la petjada dels morts sota la pluja, el temple solar dels ibers, l’eco de la lluna, litúrgia de mar i d’estrelles, cosmogonia creadora: escolta, escolta, Llull al capdamunt de Randa, entre el cel i l’infern, Al Aaraaf, l’exorcisme de la llengua, la casa de l’ésser, paisatges de l’ànima, atlàntides enfonsades, Machado enterrat a Cotlliure, la sang i la cendra: escolta, escolta, la nova geometria, els noms dels arbres, el miracle de la vida que torna a renéixer, el desig fet carn, un hombre sucesivo que se escribe con sombras, diu Rosales, la casa més íntima de l’home, la pàtria més antiga, la paraula.

versión en castellano

8.5.06

Confesso que temps era temps...

Confesso que temps era temps em va interessar la política, la local i la supralocal, la concreta i la més abstracta. Va ser una temporada entretinguda durant la qual vaig aprendre algunes coses que no sabia, coses que els llibres de text no ensenyen; fins que va arribar un moment fatídic en què la política em va perjudicar i, aleshores, vaig decidir allunyar-me'n. Com algunes vegades que he deixat un llibre a mig llegir o he sortit del cinema a mitja pel·lícula, així vaig fer amb la política. No hi vull tenir res a veure, ni tan sols per a opinar. Tot el que podria dir es giraria en contra meva, per la qual cosa m'estimo més el silenci. Ja hi ha massa blogs polítics, últimament són una plaga. Cada cop ho tinc més clar: el futbol i la política (partits + partits) són entreteniments plebeus, un joc de nens que els adults es prenen massa seriosament. Us regalo totes les lligues, les copes, els referèndums i els comicis... Si em busqueu, a mi no m'hi trobareu, en aquests saraus. He decidit perdre el temps i les energies amb jocs d'una altra mena. Cadascú és lliure d'escollir els seus entreteniments.

Comfortably Numb...


Dedicada a LPF

7.5.06

Lamento profundament haver nascut espanyol...

Lamento profundament haver nascut espanyol (...) Espanya és un país de gent sense educació, on l'enveja, que és el pitjor pecat, és el pecat nacional, on la mala llet és brutal i, amb Itàlia, és on hi ha més quantitat de pocavergonyes de tot el món... A Espanya t'enganya tothom, l'editor, el lampista i el taxista (...) A Espanya ningú no es planteja res des d'una perspectiva moral: És un país de salvatges i de cafres. A més, Espanya, vista des de fora, és un país ridícul, on sempre ens barallem amb la nostra ombra (...) El caïnisme i l'agressivitat que van desencadenar la Guerra Civil són els mateixos d'ara i va advertir que "el salvatgisme no va ser perpetrat per les idees sinó per la gent, que ho van aprofitar per matar el qui els devia diners o el marit de la dona amb qui s'entenia (...) Ara l'esperit de la Guerra Civil està tan viu com el 1936. La diferència és que no tenim un exèrcit levantisco, hi ha prosperitat i la gent no sortirà al carrer, però les línies de força són les mateixes: els separatismes, els problemes amb l'Església, el soroll de sabres i la qüestió pedagògica i de l'ensenyament. Dragó diu que en aquests moments se sent egipci, indi i japonès i explica que el fet de deixar de sentir-se espanyol forma part de la seva recerca d'ell mateix perquè si et cerques a tu mateix et vas alliberant d'etiquetes i la d'espanyol és una etiqueta més.

Paraula de Dragó. Amén.

No et perdis el seu espectacular web (l'acompanya Naoko Kuzuno, la japoneseta amb qui ara s'ho fa aquest guru entranyable, pocavergonya i desetiquetat)

... entre la más alta poesía, las traducciones más pulcras y la agitación blogográfica más diversa, t'agraeixo Quiño, el detall

5.5.06

Sí, no, blanc, nul...

Sí, no, blanc, nul, potser, qui sap, ja veurem, m'ho he de rumiar, això és un desgavell d'allò més mascarell, campi qui pugui, ara dic això, adés allò, després m'adapto a les circumstàncies, rectificar és de savis, mira, tu, feu el que vulgueu, feu el que feu la cagareu, la democràcia consisteix a exercir la teva llibertat com a ciutadà responsable, esclar, jo no sóc com els altres, només faltaria, tant se val si, al capdavall, tot és política barata, idolatria neopagana, literatura futbolera (si la plebs no va a les llibreries, regalem llibres a la plebs perquè d'alguna manera hem de gastar-nos els quartos), Barça, Barça, Baaaaaarça!!! ¿Teniu un pa a cada ull, passerells? ¿No compreneu que és inútil lluitar contra els elements? Imparable, decidida, sorollosa, incontestable, La Barbàrie avança cap a la victòria definitiva...

un blog que promet

4.5.06

La tarda se’n va sense tu...

La tarda se’n va sense tu.

L’únic argument és fondre’s amb aquesta xafogor.

Explica’m què hauria de fer.

Explica’m com vols que m’ho prengui.

Explica’m l’enigma que ets, l’enigma que sóc, l’enigma que som…

La tarda se’n va sense tu.

¿Per què no vol ploure?

ei Toni, avui mentre parlaves de la veritat...

ei Toni, avui mentre parlaves de la veritat de Nietzsche a classe, m'he enrecordat d'aquesta cançó d'un dels cantants que normalment escolto. El tipus de cançó suposo que no t'agradarà, però crec que aquestes persones (els cantants d'aquest estil), són unes de les que millor reflecteixen la veritat que avui dia invadeixen els carrers. No crec que t'interessi massa, però bueno, he cregut que no estaria malament que l'escoltesis, com vas dir al teu blog: La vida només és vivible poèticament, i considero que aquests són els poetes del nostre present, i també em fan veure la vida d'altre manera.

ARV 2BTXA


Frank-T feat Zenit - La Verdad


3.5.06

Ronaldinho Gaúcho...

Ronaldinho Gaúcho, que esteu al Camp Nou, sigui santificat el vostre Gol, vingui a nosaltres el vostre Riure, faci's la vostra Voluntat aquí en el Barça com a tot arreu; el nostre Clam de cada dia doneu-nos Senyor el dia d'avui, i perdoneu les nostres misèries així com nosaltres perdonem els nostres rivals. No permeteu que nosaltres caiguem en el triomfalisme, ans deslliureu-nos de qualsevol mal. Amén.

En el pont del riu Llierca...




En el pont del riu Llierca, riu amunt, la pedra que ens va fer d’altar resta incòlume per als cossos que vindran a fondre’s com els nostres cossos nus després de travessar gèlides aigües tentinejant sobre roques relliscoses vestides d’algues verdes, metàfora de nous graons vitals com en el poema de Hesse: Und jedem Anfang wohnt ein Zauber inne, der uns beschützt und der uns hilft, zu leben.

En el pont del riu Llierca, cap al tard, amb el sol colrant les pells, membrança de felicitats inexplicables que s’escolaren riu avall devers l’aiguabarreig real que ens allunya de la puresa primigènia, paradís inconsistent que perdura en el fons de cada cèl·lula.

En el pont del riu Llierca sempre serem amants.

    2.5.06

    Parmènides s'equivoca...

    Parmènides s'equivoca. No és que el pensar i l'ésser no siguin la mateixa cosa (que només ho són per a l'idealisme), sinó que l'ésser no existeix perquè és una pura entelèquia. Tota la filosofia occidental està fonamentada sobre aquest error, sobre aquesta nefasta pressuposició. De l'ésser parmenidi passem a la idea platònica, i de la idea platònica anem a petar al déu cristià... Entelèquies sobre entelèquies.

    El vell Heràclit encerta. No hi ha ésser, sinó esdevenir, procés, canvi, riu... Tot pensament ha d'incloure la contradicció si vol identificar-se veritativament amb la realitat de la fisis. Nietzsche, fidel deixeble heracliti, sofista convençut, escriu l'acta de defunció de l'ésser de Parmènides. Només hi ha un sol camí viable: el camí de les aparences, la sendera de les ombres... Com escriu Paul Celan: Wahr spricht, wer Schatten spricht. Wir sind ein Fleisch mit der Nacht (Qui diu ombra diu veritat. Som una carn amb la nit)

    L'ésser no és. Res no és. Ni tu ni jo. Les coses estan i van... amb prou feines. La lògica és una farsa. Viure és naufragar. Batibull d'àtoms. Dinamitada la metafísica, ens queda l'art: aquest afany absurd d'immortalitzar l'efímer.


    1.5.06

    V. A.

    Bases:
    1- Aquest premi s’atorgarà al millor recull de poemes presentant, inèdit i en llegua catalana.
    2- L’import del premi convocat serà de 900 euros.
    3- Hauran d’ésser presentades nou còpies de l’original amb una extensió suficient per a un llibre, que portaran el nom i l’adreça de l’autor/a. Si l’autor/a desitja que l’obra sigui feta pública amb pseudònim, caldrà que ho indiqui.
    4- No es retornaran les còpies presentades.
    5- No seran tingudes en compte les obres que hagin estat premiades en altres concursos.
    6- Les obres aspirants al premi hauran d’ésser presentades abans del dia 17 de març de 2006 a les oficines de l’Ajuntament de Cadaqués, carrer Silvi Rahola 2, 17488-Cadaqués.
    7- El jurat serà format per Sam Abrams, Vicenç Altaió, Joaquim Ferrer, Rosa Gamel, Anna Maria Moix, Vinyet Panyella, Albert Ràfols Casamada, Jordi Virallonga i Rosa Ardid, qui actuarà com a secretària.
    8- L’adjudicació del premi tindrà lloc el dia 29 d’abril, a Cadaqués, i el veredicte, inapel·lable, serà anunciat per la secretària del jurat.
    9- L’Ajuntament de Cadaqués publicarà l’obra guanyadora a l’Editorial Proa.
    10- La presentació dels originals pressuposa l’acceptació íntegra de les Bases.

    30.4.06

    Tothom pot obrir un blog...

    Tothom pot obrir un blog. Tothom pot guanyar un premi. Tothom pot publicar un llibre. El que no pot fer tothom és enganyar tothom durant gaire temps, perquè el temps és el jutge més implacable. El temps acaba posant a cadascú al seu lloc, quan no ho esborra tot sense deixar rastre.

    29.4.06

    És perquè floreixen les acàcies...



    És perque floreixen les acàcies
    Que perdo la fe en l’hivern
    Com perdo la fe en tu, en mi,
    En nosaltres, la fe en la
    Humanitat sencera, en el futur
    Que ens espera, en els déus
    Que vam enderrocar sense tenir
    Alternatives tret d’aquesta
    Intempèrie de cossos i objectes
    Que es consumeixen sense aturall.

    És perquè floreixen les acàcies
    Que perdo la fe en el verb
    Que ens salvaria del desastre
    Si no fos un verb corcat,
    Massa aombrat pels segles.

    I resto així: despullat, indefens,
    Desprovist de qualsevol recer,
    Com un nadó acabat de néixer
    Que balbuceja les beceroles
    D’una altra aurora inclement.

    28.4.06

    Ella t'espera al llit...



    Ella t’espera al llit. No hi ha res més important que això. No hi pot haver res més important que això. No hi hauria d’haver res més important que això.

    Ella t’espera al llit amb les dents netes, el pijama posat, el llum de la tauleta de nit encès...

    ¿Es pot saber què fas aquí engiponant versos?

    Ella t’espera al llit com l’eternitat espera el retorn de les mateixes coses sempre idèntiques, perquè sempre hi ha algú que espera algú en algun moment, al llit o en qualsevol altre indret decent o indecent, que res no és més etern que l’esperança eterna.

    Ella t’espera al llit.

    ¿Què esperes tu?

    27.4.06

    Llegint el llibre...

    Llegint el llibre que em van regalar per Sant Jordi (Paisatges d'infantesa de Ramon Bufí, Edit. Granollers, 2006), descobreixo que Dolores Ibárruri (La Pasionaria) durant la Guerra Civil va tenir com a quarter general la masia de can Morera, al poble de Vallromanes (Vallès Oriental). Bufí, fill dels últims masovers d'aquella masia, explica a la p. 80 que, mentre el seu pare era al front, a Flix, lluitant a la banda republicana...

    La meva mare i jo, que tenia mesos, estàvem sols. Considerant la situació del moment, va ser una gran sort que la senyora Ibárruri romangués allà. Deia la mare que la van tractar generosament, i mai li va faltar res: li donaven pots de llet condensada, pa blanc, xocolata, galetes, etc. A canvi, ella matava algun conill o pollastre del galliner i el preparava a punt de rostir. D'aquesta manera la mare va poder passar tot el temps esperant el pare de manera una mica més suportable i acompanyada, tenint a la vora tota aquella gent.

    Bufí, a continuació, relata una anècdota molt graciosa:
    La senyora Dolores Ibárruri, no la recordo físicament, però sí que puc explicar, segons el meu cosí Joan Bufí, deu anys més gran, que un dia, anant ell i jo a portar el berenar al pare a l'hort, amb un cistell rodó, agafant-lo tots dos per una nansa, quan passàvem per la vora de la torre castell de can Morera, la senyora Ibárruri va sortir a la balconada, rematada amb unes copes, i de cop i volta es va posar a cridar-me, dient-me: "Niño, niño, enséñame la lengua y te daré un caramelo!" Jo devia tenir tres o quatre anys, i -ai, senyor!- amb la innocència de l'edat li vaig fer un llangot. Ella va complir el tracte i em va tirar un grapat de caramels. I vàrem tocar el dos a corre-cuita.
    Fixeu-vos que, al paràgraf anterior, havia dit que son pare era al front i ara diu que era a l'hort. La fràgil memòria d'un septuagenari, i més quan els records són de segona mà. He cercat "La Pasionaria + Vallromanes" i no he trobat cap rastre (encara) que verifiqui l'estada de la il·lustre senyora al meu poble. M'agradaria que fos veritat. Si algú em pot ajudar, li estaria molt agraït.

    D'aquella grandiosa masia ("a les quatre cantonades s'aixecaven unes torres quadrades rematades amb unes copes, que li donaven un aspecte de castell") no en queda gaire res perquè fou enderrocada. Només un parell de pilars amb alguna rajola trencada; el nom (Mas Morera) que ara ho és d'una urbanització; i l'alzina centenària, majestuosa, vora la Rambla, que sobreviu a la desfeta implacable del temps. On hi havia el llac amb barques han fet la nova escola.

    L'obra d'en Bufí és un valuós testimoni d'un món a pagès que ha passat avall. A Vallromanes ja no queden pagesos. El lèxic és molt ric. He anotat algunes paraules:
    fanga, rompí, magalló, selló, sofra, retranga, ventrera, esclopet, garba, garbera, vencill, modolons, escabrar, xopet, xarbotar, estanyar, lluquet, naspre, enasprar, crestall, mocadera, rostillons, xaragall, bossell, galleret, gafarró, espinyar, escó...
    Totes elles dormen la polsosa son del diccionari. Llengotes de la memòria.

    26.4.06

    Technorati claim

    Technorati Profile

    Visc envoltat de glicines...

    Visc envoltat de glicines. Davant del bosc. Parrupegen les tórtores. Rauca la reineta quan el sol es pon. Els rossinyols no em deixen dormir. També tinc algun veí malparit, com tothom.

    Fa bonança. Contemplo els núvols i sóc feliç. Com avui, que a penes es mouen i semblen penjats d’un fil invisible. El brogit d’un avió. El món estantís.

    Escric tot això amb el portàtil sobre les cames. Encara li queda mitja bateria.
    Amigos: La muerte por intoxicacion de Cianuro, es como ponerte una bolsa de plástico en la cabeza, se produce por asfixia química, el Cianuro acompleja químicamente el hierro de los glóbulos rojos de la sangre y no permiten el intercambio de oxígeno a nivel celular, por lo tanto es como no tener oxígeno, la persona de poner azul , de ahi viene el termono de Cianótico, de en los bebes que se ponen azules, es una muerte terrible y irreversible, dado que no hay antídotos ni forma de revertir el proceso, y no se pierde la conciencia, eso que se dice que es rápida y sin dolor no es cierto, el organismo en su desesperacion por "respirar" rompe los capilares pulmonares y del estómago, produciendo hemorragias internas y infartos masivos, si bien son sólo 5 a 8 minutos, deben ser terrribles y sumamente desesperantes.
    No les recomiendo el Método.
    Saludos a todos.
    Un weblog entretingut. No et perdis els comentaris.

    25.4.06

    Els companys del Departament de Llengües...

    Els companys del Departament de Llengües (vives, mortes i moribundes), em van demanar si podia fer un petit recital d'UCP en l'acte de celebració de Sant Jordi de demà dimecres dia 26. Sembla ser que estan encantats i se senten orgullosos de tenir al claustre un escriptor de veritat (sic). Amb la modèstia que em caracteritza, vaig acceptar sense escarafalls. Us reprodueixo a continuació el discurs-recital que he preparat:

    Quan tenia la vostra edat, volia ser metge. Col·leccionava prospectes de medicaments. Tenia una capsa de sabates plena de prospectes. Me’ls estudiava de memòria: composicions, indicacions, contraindicacions, posologia… Per això, a BTX vaig fer ciències pures: mates, física, química, biologia… Però a COU, l’últim any de BTX, un profe que es diu Antoni Olona (i que ara és director d’un IES a Lleida) em va fer agafar el gust per la filosofia fins al punt que vaig decidir oblidar-me de la medicina i matricular-me en la carrera de filosofia. Em vaig llicenciar, vaig treure les oposicions, i vaig començar a donar classes. Ja fa 17 cursos que em guanyo les garrofes així. Per Sant Jordi de 1989 (l’any que vaig començar a treballar) vaig presentar-me a un premi literari amb un sonet titulat Montornejar. I vaig guanyar. Ho explico a la p. 45 d’UCP:

    ¿Voleu un sonet? ¿Un sonet de debò? En vaig fer un quan era adolescent. Començava així:


    Sentir-me afalagat per ta grandesa,

    trucar a la porta fort del teu repòs,

    obrir tota la pell, la carn i l’os,

    i descobrir-te plena de bellesa.


    Etcètera. Em van donar el primer premi Sant Jordi de poesia en un poble de mala mort. Un taló de vint mil pessetes. Cent vint euros per catorze versos, o sigui, uns vuit euros i mig per vers. Aquell diumenge de l’any 1989 vaig decidir que em dedicaria en cos i ànima a la literatura.

    I així ha estat. Casat amb la filosofia, la literatura ha estat la meva amant tots aquests anys. Vull dir que una cosa no treu l’altra. Fet i fet, com deia i practicava Nietzsche, la filosofia i la poesia són germanes, si més no cosines germanes. Tant el filòsof com el poeta fan anar la Paraula, el Logos, que és allò que ens fa humans. Les paraules que ens serveixen per a comunicar-nos tenen també un misteri al seu interior, alguna cosa que ens atreu, que ens roba el cor. De seguida vaig sentir-me lletra-ferit, és a dir, ferit per les lletres, víctima d’aquest encís que contenen les paraules, atret sense remei per la literatura. Són els anys de lectura intensa. La descoberta d’autors que m’ensenyen mons nous. Els llibres ens fan més lliures. No hi ha res més lliure que l'escriptura: el full en blanc com a horitzó absolut. Escriure i viure no són coses diferents. Cal escriviure: convertir cada minut, cada segon de la teva vida en matèria literària. La ficció i la realitat són dues cares de la mateixa moneda. Els poetes no són éssers estranys, frikis… Nietzsche (que ja és la segona vegada que cito i que és l'autor que ara mateix estic explicant a 2n. de BTX), al Zarathustra, diu que s’avergonyeix de ser encara poeta… (p. 22 d’UCP):

    Ich schäme mich, dass ich noch Dichter sein muss! Jo també m’avergonyeixo, però ¿quina altra cosa podem ser en aquests temps de misèria? ¿Futbolistes? ¿Toreros? ¿Models de pasarel·la? ¿Púrria televisiva i televident? La nova barbàrie amenaça la fràgil estabilitat del sistema. Educació secundària obligatòria perquè ningú no llegeixi ni escrigui res. SMS, mails, messenger, apòcopes, criptolectes, nicks, guai, tio, xungo, mola, patètic... ¿En quin moment la televisió –altar domèstic postmodern– va deixar d'acollir gent intel·ligent, formada i amb talent, per a omplir-se de someres asiliconades i aquesta legió insofrible de gàrruls analfabets? ¿En quin moment les masses van assaltar els platós per a occir Plató i entronitzar la Barbie-Barbàrie? ¿En quin moment, mon dieu, els pastors van esdevenir alcaldes, les perruqueres oracles, les presentadores de telenotícies princeses i els taxistes presidents del govern? Jo no me’n sé avenir. No tinc mòbil. No el necessito. L’altre dia, en una conversa, algú va insinuar que el meu cas era clínic. Poeta i sense mòbil, mon dieu, quin escàndol. ¿Ho curen això, els psiquiatres? D’ençà que els mamelucs van crucificar l’últim sòcrates que quedava, a l’àgora sovintegen els camells. ¿Tu de què vas, imbècil? Si em tornes a mirar així et fotré un jec d’hòsties que no et reconeixerà ni la mare que et va parir. Tros de quòniam és l’insult que més m’agrada. Massa intel·lectual per al meu gust pitecantròpic. ¿Què dius, que no t’has llegit el Codi da Vinci? És una passada. Jesús s’ho feia amb la Magdalena, com Proust.

    Pensament. Paraula. Ironia. Joc. Llibertat. La literatura ens permet d'establir un cert distanciament amb la realitat perquè la realitat no ens aclapari. Escriure no és una fugida, sinó una manera d’ultraviure, de sobreposar-se a la prosaica realitat quotidiana, sovint massa avorrida i banal.

    Fixeu-vos: Són les vuit del matí i estem a l’aula B-8 fent un examen… ¿Voleu res més destrempador? Els alumnes estan en silenci, escrivint, i el profe (que sóc jo) mira per la finestra… Aleshores, de sobte, apareix la Inspiració, i la Musa em dicta aquest poema… (p. 52 d’UCP):

    El sol del matí acarona les fulles grogues. Els vidres entelats de l'aula oculten la tardor. No escriguis més gargots en el paper, deixa-ho córrer. Que la vida és com el rou que s'evapora. Somia que ets lliure. Somia que algú t'escriu un poema. El sol del matí acarona els núvols flonjos del cel. Els teus cabells esbullats, la teva mirada obscura. No parlis, no riguis, no pensis. Que la vida és com la mel al bany maria. Somia que voles. Somia que algú et diu que t'estima. El sol del matí acarona la sendera del silenci.

    L’endemà vaig llegir el poema als alumnes. Em van aplaudir! El vaig voler incloure en aquest llibre a tall d’homenatge, i a ells va dedicat. Moltes coses que escric les escric aquí, entre classe i classe, a les hores de guàrdia, als exàmens... Aquesta feina, encara que sembli mentida, és una font contínua i inesgotable d’inspiració, perquè tractes amb persones, perquè són moltes hores interactuant amb els altres, ensenyant i aprenent.

    El fet d’escriure… L’esclavatge de les paraules. (p. 42 d’UCP):

    Sé que, tard o d’hora, aconseguiré sobreviure sense l’addicció de les paraules. La grafomania és una malaltia d’allò més vergonyosa. Intento imaginar com seria la meva vida sense aquesta fastigosa infecció grafològica. Contemplo les persones que no tenen cap necessitat d’embrutar papers ni pantalles, i els envejo de tot cor. Jo no vull ser escriptor. No puc comprendre que hi hagi algú que desitgi aquesta malura, aquest patiment diari, aquest esclavatge crònic. Desparauladament viuria molt millor. Segur. El cas és que em veig impel·lit a traduir-ho tot verbalment, literàriament, talment un Sísif que s’enfila muntanya amunt tot sabent que el seu esforç serà endebades. La condemna literària. La gàbia del mots. Com si la realitat fos un abecedari que cal engrunar, esgranar, copiar, esborrar, llegir i rellegir fins a la sacietat. N’estic tip, fart d’aquesta comèdia.

    La comèdia de lletrejar, altrament dita Literatura. Si no em fes feliç llegir i escriure, ja faria temps que ho hagués deixat.

    Encara guardo la capsa de sabates plena de prospectes. De vegades, li trec la pols i l’obro… I la torno a desar. Havia de ser metge, havia de ser filòsof… I ja veieu en què m’he convertit. Ara tinc una altra capsa de sabates en la qual guardo els poemes que escric. Al capdavall, viure és col·leccionar derrotes com la serp que es despulla cada any i abandona les pells resseques a la vora del camí… Viure és passar pàgina cada dia. Escriure la vida, escriviure-la, és potser la forma més humana d’estar aquí.


    veus discrepants