Assemblearisme

Un partit assembleari és com una família on els fills decideixen a quina hora han de tornar a casa o com una escola on els alumnes voten quines preguntes han de sortir a l'examen. Confondre la democràcia representativa amb l'assemblearisme és la liquidació automàtica de la política. Aleshores, per què ens calen pares, professors i polítics? Un partit assembleari no és un partit, sinó Can Pixa.

Primera comunió

Ahir vaig assistir a la comunió del Víctor, un nebot meu. No entenc per què segueix existint encara aquesta tronada tradició. La Seo de Lleida estava plena de familiars endiumenjats pendents d'unes criatures disfressades ridículament. Mentre el capellà estava fotent el sermó, jo em fotia una canya a la terrassa del bar que han posat (molt ben posat) allà dalt, amb unes vistes magnífiques de la ciutat; ideal per anar a prendre un gintònic les nits d'estiu. El millor de les comunions (bateigs, casaments i altres cerimònies absurdes) és el banquet. Vam anar a Balaguer i vam dinar a redós d'un alzinar molt agradable. Fa dos anys que també va fer la comunió l'Anna, una altra neboda meva. Aleshores vam dinar a la pineda del mític Cal Nenet de Butsènit. Vaig escriure-li la següent dedicatòria en el llibre de records (un d'aquests llibres tan kitsch):

Primer diumenge de juny

Com un viatge improvisat en el qual t'ho jugues tot sense cap mena de possibilitat de tornar a casa (perquè no hi ha casa ni mapa ni retorn), la vida avança inexorablement cap al futur. L'horitzó és la nostra pàtria.

Marc Vidal a Vallromanes

Vam entrevistar Marc Vidal al programa "Capvespre". Vam parlar de política, d'economia, de blogs... Vam seguir conversant mentre sopàvem pèsols de Can Trampis i ous ferrats d'oca de Can Boquet (havia menjat ous de gallina i de guatlla, però mai d'oca: quin rovell!) tot regat amb un Pesquera molt decent. Marc és un nen entremaliat. Marc és un geni de la comunicació. Marc és un seductor. Es nota que el seu fort és l'(auto)publicitat. Marc és un egocèntric de can collons, com tots els que ens dediquem a bloguejar. I quin mal hi ha? És el número 1 del rànquing en català d'Alianzo. Poca broma, doncs. Diu que rep 350 mails diaris. Marc és entranyable. Quan va relatar la seva primera estada a París (amb només 17 anys, sense un duro a la butxaca) em va recordar el millor Orwell de Down and Out in Paris and London. Ell, com George, també va fer de rentaplats... i altres papers de l'auca que donarien per a una Bildungsroman ben divertida. Gràcies, Marc, per regalar-nos aquestes hores.

Altres entrevistes "Capvespre":

Enric Vila-Matas
Jordi Herralde
Josep Mª Mestres Quadreny

Love of Lesbian

Acabo de descobrir un grup...

La niña imantada

Són bons, refotudament bons.

AGENDA JUNY_07

Div. 1: Entrevistem Marc Vidal al programa "Capvespre" de Ràdio Vallromanes

Dill. 4: M'entrevisten al programa "A Bona Hora" de Ràdio Sabadell

Div. 8: Sopar de comiat a la Mercè T.

Diss. 9: Recital poètic amb el Grup Erato de Vallromanes

Dima. 12, dime. 13 i dij. 14: Faig de vigilant i corrector a les PAU (UAB)

Diss. 16: Constitució del nou govern municipal

Diss. 23: Revetlla de Sant Joan

Div. 29: Lliurament del XIV Premi de Literatura Eròtica La Vall d'Albaida

Esquitxos

Esquitxos del ranvespre sobre el llit, la imminent lluna plena, res no té sentit, vagareges pels carrers a l'encalç d'ombres incertes, ningú no sap com et dius, filla de les estrelles, mon cor sense tu crepuscleja, mon cor sense tu cenotafi de desigs, torna aviat, amor, no triguis gaire, mos dits dibuixen absències, els llavis s'esquerden, la dansa dels neguits, torna abans que la foscúria envaeixi l'últim racó del meu pit, esquitxos de valls sense rius, de neus sense cims, de fados eterns que regalimen malenconies, torna aviat, amor, que la nit és massa nit si tu no hi ets...

A Bona Hora

Em telefonen de Ràdio Sabadell. Em pregunten si sóc l'autor de http://www.llenguacatalana.com. Què? Sóc l'artífex d'algunes pàgines web, però d'aquesta no... Insisteixen: sí, la dels insults. Ah! El propietari del domini em va demanar permís per a penjar la llista. Dic que aquesta no és la més completa, que n'hi ha una altra amb 3.000 insults malgrat que fa temps que no l'actualitzo. Em volen entrevistar al programa "A Bona Hora". D'acord. Serà dilluns vinent dia 4 de juny a les 11:20. Xavier Bosch ja em va entrevistar pel tema dels insults a "El món a RAC1". Es veu que és una cosa que fa gràcia, una manera divertida d'omplir uns minuts radiofònics. Dic que, després d'això, he fet més coses, que també podem parlar de literatura o de blogs, però sembla que per a molts jo sóc el dels insults. Què hi farem. Per alguna cosa haurem de passar a la història.

Que me n'oblidava: divendres entrevistem Marc Vidal al programa "Capvespre" de Ràdio Vallromanes de 20 a 21 h.

Les arrels del bambú

Fase de desintoxicació política. Ja ho vaig escriure fa temps: al meu poble la política és cosa de dones. Ja s'ho faran. Mentrestant, provo d'intuir la trajectòria erràtica de les arrels del bambú. Fins que no arriba el mes de maig no sé per on llucarà la bèstia. Enguany ha avançat uns quants metres i amenaça amb envair la gespa... Tot és qüestió de descobrir a temps el brot indesitjable i arrencar-lo de soca-rel. Si deixés la natura en plena llibertat tot el jardí esdevindria en pocs anys un bosc de bambús; i no estaria malament, però ja no seria un jardí. La natura en plena llibertat (una expressió si més no curiosa) és sempre selvàtica. Jo m'estimo els meus bambús, la meva glicina, la meva olivera, la meva magnòlia, el meu llorer, el meu arboç, el meu avet, el meu margalló, el meu rododendre, la meva murtra, la meva mahònia, la meva hortènsia, la meva camèlia, els meus rosers, etc. la qual cosa no significa que no els mantingui a ratlla, perquè, dementre no es demostri el contrari, jo sóc l'amo de la finca i marco els límits de la vegetalitat suportable. Per exemple, si no esporgués la glicina, la bèstia ja hauria ocupat la casa sencera, la dels veïns i part de la teulada. La natura és molt bonica sempre i quan estigui sotmesa a la nostra racionalitat. Tanmateix, les arrels del bambú són com serps subterrànies que em fan molt de respecte. Qui sap on poden arribar...

O bambú participa freqüentemente da idéia taoísta segundo a qual se deve ceder a situações ou condições externas, para melhor triunfarmos na vida. É a imagem do bambu, que resiste e verga sob o rancor da tempestade, para em seguida voltar a erguer-se e aparecer em todo seu esplendor. Para Buda, o bambu ajuda o homem a alcançar a serenidade e a paz interior. Até o som produzido pelo bambu ao receber a mais leve brisa também é considerado importante para a paz de espírito.

La Mercè es jubila

La Mercè és una professora de català del meu institut que enguany es jubila. Els companys del seu departament han organitzat un sopar de comiat i han deixat a la sala de profes un llibre de dedicatòries en el qual tots podem regalar-li unes paraules. Jo he escrit el següent text:

Per a la Mercè T.

Qui iubilat, non verba dicit, sed sonus quidam est laetitia sine verbis. (Sant Agustí)

No hi ha un sol camí. Cada peu, cada mà, cada dit, cada ull, cada llavi fan llur itinerari... Cada cèl·lula del cos, cada replec de l'ànima, esperances, somnis i records... I el cor entreteixint cada batec, enfilant tots els instants. No, no hi ha un sol camí, però la vida sembla una línia, un tatuatge indeleble sobre la pell del temps que fuig, el temps que esfulla les roses i fa florir les llàgrimes. No, no hi ha un sol camí, sinó tants com estrelles té la nit. Som el caliu que resta després de totes les batalles, la tendra mirada silent que tot ho diu sense paraules.

Joia, doncs, i llarga vida!

Resultat eleccions municipals

Sobre l'abstenció, em ratifico: Catalunya és cada cop més idiota
Sobre els resultats al meu poble: Hem perdut

Versos ponentins

Rebo aquest mail:

Benvolgut,

El recital ha anat bé, crec que molt bé. Han vingut els poetes Jordi Pàmias, Rosa Fabregat, Teresa Roses, Pere Rovira i Carles M. Sanuy. Els rapsodes han rebut força aplaudiments. Un professor ha enregistrat en vídeo l'acte d'avui i properament --si no hi ha cap entrebanc-- es penjarà a la pàgina web del Gili i Gaya. Ja t'avisaré.

Cordialment,

Miquel Viladegut

Aquí teniu la portada del llibret (no podia faltar Lo Marraco):

Ha estat el mateix Miquel Viladegut l'encarregat de recitar dos fragments d'UCP. M'ha fet molta il·lusió que, per primer cop, uns versos meus siguin dits a la ciutat on vaig néixer. M'honora poder seguir l'estela de Màrius Torres (que reposa molt a prop d'on visc) i Guillem Viladot, dos veritables mestres ponentins. He d'agrair-te, Miquel, aquesta iniciativa. Avisa'm quan estigui el video.

Aquí més
Agraïments

Diari de campanya (IV)

JUNTS AVANCEM PER UN VALLROMANES MILLOR

Diari de campanya (III)

S'acaba la campanya, s'acaba maig, s'acaba el curs... L'estiu ja és aquí. Al matí plovisquejava i ara fa una calor enganxifosa. Juntes d'avaluació de 2n. de BTX. Últim examen amb els de 1r. Pregunta número 3:

Explica què significa aquesta frase del Manifesto (113) d'Unabomber: "La llibertat i el progrés tecnològic són incompatibles"

Piulen els ocells. Badallo. Intento relativitzar. La política pot ser una activitat apassionant sempre que no te la prenguis gaire seriosament. Més que d'un joc, es tracta d'un art: l'art d'aconseguir caure bé al màxim número de persones sense deixar de ser tu mateix. Seducció. Identificació. Projecció. La veritable política és quelcom més que quatre pancartes i quatre fulletons plens de demagògia barata; la veritable política és (o hauria de ser) un compromís personal de servei públic on el bé comú passa per davant de l'interès particular. Plató parla del sacrifici que s'exigeix al governant el qual renuncia a la seva privacitat i viu solament per la República. L'idealisme platònic sovint resulta entendridor.

Diari de campanya (II)

Diari de campanya (I)

Una de les lleis fonamentals de la vida és la llei d'acció i reacció. La majoria de les nostres accions no són més que pures re-accions amb les quals intentem respondre a alguna acció aliena. Des d'Aristòtil sabem que aquesta concatenació causal (acció, passió i reacció) determina la conducta humana. L'acte creatiu és l'acció per antonomàsia: la força aclaparadora de l'obra ben feta s'imposa sobre la passivitat inoperant la qual, amb prou feines, aconsegueix reaccionar patèticament. Per això és tan fomut estar a l'oposició. Veus que els que governen van fent coses mentre tu, frustrat i ressentit, només pots oferir crítica destructiva, demagògia i mentides. El poder de les idees i la força de les accions són el motor del progrés humà. Qualsevol intent de frenar això està condemnat al fracàs. Quan l'excel·lència de l'obra és l'argument contundent, de poc serveixen les lamentacions i les falses acusacions vomitades pels dèbils els quals, per norma, odien tot allò que els supera. Per això fan tanta pena. La seva miserable existència es redueix a patir i a reaccionar davant l'evidència incontestable de la seva inferioritat. I així van envellint, impotents, amargats, víctimes del seu propi autoengany. Però no és tan fàcil vendre fum i enganyar un poble sencer manipulant-lo amb futures amenaces, utilitzant la por com a mecanisme pervers (igual que sempre ha fet la religió). La gent no és idiota. No hi ha res més perillós i contraproduent que menystenir els votants. Paradoxa final: ¿Com es pot proclamar la "renovació" muntat dalt d'un carro del segle passat?! El mateix fan els amish i els talibans.

VALLROMANES ViU VALLROMANES RiU VALLROMANES CiU

Prunus avium

Esmorzo cireres, dino cireres, bereno cireres, sopo cireres... Quan hi ha cireres no menjo res més. M'agraden amb deliri: el seu aspecte, el seu color, el seu sabor... No me'n cansaria mai. Tenen moltes substàncies minerals (potassi, sodi, calci, magnesi, manganès, fòsfor, coure, ferro, sofre, clor), vitamines (B, C, E), àcids (cítric, màlic), sucre del bo (fructosa), cel·lulosa, tanins, aigua puríssima... Són laxants, digestives, refrescants. Tenen propietats terapèutiques i medicinals: poderós depuratiu i desintoxicant de l'organisme, diürètiques, mineralitzants, calcificadores, febrífugues, energètic muscular i nerviós, augmenten les defenses de l'organisme, antiinfecciós, rejovenidor, sedant nerviós... Indicades contra l'arteriosclerosi, obesitat, reumatisme, astènia, restrenyiment, litiasi... Llàstima que la temporada de cireres duri tan poc. Una mania: quedar-me amb un pinyol de cirera dins la boca i rossegar-lo fins que el trenco... Cal anar amb comte amb la llavor perquè, com la de l'albercoc i la del préssec, conté àcid cianhídric (cianur) el qual, en contacte amb la saliva, esdevé una metzina molt potent.

Utilitza-la

Amb les butxaques plenes de cireres

Francesc Masip, del CCEV, m'envia un mail insistint que prop de la ruta que vam fer diumenge passat hi ha una "ermita"; segons ell estaria entre el quadrat que formen les fonts de Santa Anna i Sant Joaquim, Can Sala Xic i Can Prades, just en el turó. Li responc que no em consta i que tampoc no consta al llibre de noms de lloc i de casa editat per l'Ajuntament (2003). En tot cas, s'estaria referint a una petita edificació que vaig trobar una vegada de casualitat... Ell diu que tenia "una campana". Decideixo esbrinar-ho aquest matí. Enfilo la riera fins a Can Sala Gros i, a l'alçada de la Bassa Gran, m'endinso a mà esquerra per un corriol el qual, després d'una zona de bosc, m'emmena fins a La Plana, una peça gran dedicada a la pastura situada a llevant de Can Sala Gros .

Primer cerco la masia de Can Vilar (als mapes antics apareix com Vilá). Ha d'estar per aquí. Sembla que se l'hagi empassat l'espessor dels arbres. El camí debolit. M'esgarrinxo els braços. Segueixo torrent amunt fins que albiro una façana.

Voilà! Fa pena de veure. La porta principal està obturada per la vegetació. Dono el tomb i, des de les finestres de la planta baixa, puc contemplar la ruïna interior. El sostre de fusta encara es conserva en bon estat, però una part de la planta superior ha caigut.

Faig aquesta foto des d'una finestreta de la part posterior:

Una altra masia perduda. Havia tingut llum, safareig, corral... Penso una estona en la gent que hi vivia, la vida que feien. Ara és solament un vestigi que el bosc s'engull sense contemplacions. Em crida l'atenció la xemeneia, tan inútil com altiva...

M'acomiado de Can Vilar i segueixo remuntant la serra de Can Lairet a veure si trobo la famosa "ermita". Bosc i més bosc. Molt brut. Sóc conscient que m'estic endinsant en una de les zones menys transitades del municipi. És la primera vegada que passo per aquí. No hi ha senderes. Em perdo. M'encanta perdre'm pel bosc. Busco el punt més alt de la serra. Sé que l'edificació no pot trobar-se gaire lluny. Escolto sorolls, grunys. Són senglars. Em quedo quiet. Veig raions (que és com es diuen els petits del senglar): dos, tres, quatre... La mare voltarà a prop. Tranquil, Toni. Tinc un porcell a tres metres; no m'ha vist; està gratant el terra. Aleshores em moc i tots comencen a córrer com bojos. La mare esgüella i també toca el dos. Segueixo buscant fins que, entre el boscatge, veig quelcom...

Eureka! Destaca el rosa de la façana. Només pot ser això. Una senzilla caseta de 3 x 4 metres. No té campana. El que té és, sobre la porta, una fornícula enreixada que guarda una petita estàtua del Crist ressuscitat (o a mi m'ho sembla: aurèola, túnica, braços estesos... )

La porta metàl·lica està tancada i barrada. Hi ha bancs de pedra adossats a la paret, un per cada banda; i una finestra gran amb reixa des de la qual només puc veure la foscor interior. Em queda el dubte. Potser té raó en Francesc. Què coi hi ha dins d'aquesta construcció? La imatge religiosa exterior només és una pista. No sembla cap advocació concreta de cap sant. Si, com jo suposava, fos una simple cabana per a guardar eines, quin sentit té la imatge? Caldria saber què s'amaga a l'interior. Qui té la clau? Misteri. Les dues masies més properes són Can Viló i Can Martí de Dalt. Preguntaré als vells del poble. El més vell -el que ho sabia tot-, en Vicenç de Can Maura, va transir sense revelar-me aquest secret...


Torno a escoltar la fressa dels senglars. Me'n vaig. He envaït el seu territori. Jo sóc l'estrany. Després d'unes quantes esgarrinxades més, faig cap al camí que va de Can Viló a Cal Manco. En comptes de baixar pel camí de Vilassar, decideixo acostar-me a uns cirerers propers. N'hi ha un parell que estan a punt de caramel...

Me'n menjo unes quantes. Són petites i dolces. La cirera és la meva fruita predilecta; i agafada de l'arbre encara més. Com que no duc cap bossa de plàstic, començo a omplir de cireres les butxaques del pantaló del xandall. Amb les butxaques plenes de cireres, marxo cap a Can Gurguí. Camino amb les mans a les butxaques perquè els pantalons no són se m'abaixin. Els bonys són considerables. Sort que no trobo ningú pel camí, perquè amb aquesta fila que faig potser s'espantarien. Quan arribo a la font de Can Gurguí un senyor que condueix un Opel Astra em pregunta si sé on està el restaurant de Can Raspall. Després d'indicar-li el camí, li demano si no té una bossa de plàstic. Ell em diu que sí i n'agafa una del maleter. Gràcies. Li regalo un sarpat de cireres que em trec de la butxaca. Acabades de collir. Traspasso els fruits a la bossa i baixo xino-xano cap al poble. No sé, Masip, si la teva "ermita" és una ermita... El que sí que sé és que les cireres estan boníssimes. Si les vols tastar encara hi ets a temps...

Actualització 25.2.08

He rebut un mail del propietari de la finca, el Sr. Antoni Layret, el qual m'explica molt amablement la història d'aquest edificació:

Aquesta construcció, si és la que jo em penso, (perque no hi ha d'altres) és l'antiga Miranda que forma part de la finca de Can Layret juntament amb la Torre Isidre, i sota de Can Gurguí (masia del segle XII, també de la nostra propietat). La Miranda, fou construïda pel pare del meu avi, per a contemplar la bellesa del paisatge, quan encara a Vallromanes no existien els pins, ja que abans d'aquests pins, el paisatge era tot vinya i oliveres. També servia per a donar aixopluc a les persones que treballaven la vinya durant les tempestes d'estiu (quan encara eren tempestes de veritat).

Tornant a la Miranda, li puc ben assegurar que dintre no hi ha absolutamet res, nosaltres tenim la clau. No és cap ermita, ni cap lloc de sacrifici d'animals, ni bruixeria. Podem dir que era el lloc predilecte de retir del meu avi i el seu pare. Des d'allà contemplàven les vistes fins a Montserrat, quan el pi mediterrani no existia a Vallromanes.