18.5.07

Amb les butxaques plenes de cireres

Francesc Masip, del CCEV, m'envia un mail insistint que prop de la ruta que vam fer diumenge passat hi ha una "ermita"; segons ell estaria entre el quadrat que formen les fonts de Santa Anna i Sant Joaquim, Can Sala Xic i Can Prades, just en el turó. Li responc que no em consta i que tampoc no consta al llibre de noms de lloc i de casa editat per l'Ajuntament (2003). En tot cas, s'estaria referint a una petita edificació que vaig trobar una vegada de casualitat... Ell diu que tenia "una campana". Decideixo esbrinar-ho aquest matí. Enfilo la riera fins a Can Sala Gros i, a l'alçada de la Bassa Gran, m'endinso a mà esquerra per un corriol el qual, després d'una zona de bosc, m'emmena fins a La Plana, una peça gran dedicada a la pastura situada a llevant de Can Sala Gros .
Primer cerco la masia de Can Vilar (als mapes antics apareix com Vilá). Ha d'estar per aquí. Sembla que se l'hagi empassat l'espessor dels arbres. El camí debolit. M'esgarrinxo els braços. Segueixo torrent amunt fins que albiro una façana.

Voilà! Fa pena de veure. La porta principal està obturada per la vegetació. Dono el tomb i, des de les finestres de la planta baixa, puc contemplar la ruïna interior. El sostre de fusta encara es conserva en bon estat, però una part de la planta superior ha caigut.

Faig aquesta foto des d'una finestreta de la part posterior:

Una altra masia perduda. Havia tingut llum, safareig, corral... Penso una estona en la gent que hi vivia, la vida que feien. Ara és solament un vestigi que el bosc s'engull sense contemplacions. Em crida l'atenció la xemeneia, tan inútil com altiva...

M'acomiado de Can Vilar i segueixo remuntant la serra de Can Lairet a veure si trobo la famosa "ermita". Bosc i més bosc. Molt brut. Sóc conscient que m'estic endinsant en una de les zones menys transitades del municipi. És la primera vegada que passo per aquí. No hi ha senderes. Em perdo. M'encanta perdre'm pel bosc. Busco el punt més alt de la serra. Sé que l'edificació no pot trobar-se gaire lluny. Escolto sorolls, grunys. Són senglars. Em quedo quiet. Veig raions (que és com es diuen els petits del senglar): dos, tres, quatre... La mare voltarà a prop. Tranquil, Toni. Tinc un porcell a tres metres; no m'ha vist; està gratant el terra. Aleshores em moc i tots comencen a córrer com bojos. La mare esgüella i també toca el dos. Segueixo buscant fins que, entre el boscatge, veig quelcom...

Eureka! Destaca el rosa de la façana. Només pot ser això. Una senzilla caseta de 3 x 4 metres. No té campana. El que té és, sobre la porta, una fornícula enreixada que guarda una petita estàtua del Crist ressuscitat (o a mi m'ho sembla: aurèola, túnica, braços estesos... )

La porta metàl·lica està tancada i barrada. Hi ha bancs de pedra adossats a la paret, un per cada banda; i una finestra gran amb reixa des de la qual només puc veure la foscor interior. Em queda el dubte. Potser té raó en Francesc. Què coi hi ha dins d'aquesta construcció? La imatge religiosa exterior només és una pista. No sembla cap advocació concreta de cap sant. Si, com jo suposava, fos una simple cabana per a guardar eines, quin sentit té la imatge? Caldria saber què s'amaga a l'interior. Qui té la clau? Misteri. Les dues masies més properes són Can Viló i Can Martí de Dalt. Preguntaré als vells del poble. El més vell -el que ho sabia tot-, en Vicenç de Can Maura, va transir sense revelar-me aquest secret...


Torno a escoltar la fressa dels senglars. Me'n vaig. He envaït el seu territori. Jo sóc l'estrany. Després d'unes quantes esgarrinxades més, faig cap al camí que va de Can Viló a Cal Manco. En comptes de baixar pel camí de Vilassar, decideixo acostar-me a uns cirerers propers. N'hi ha un parell que estan a punt de caramel...

Me'n menjo unes quantes. Són petites i dolces. La cirera és la meva fruita predilecta; i agafada de l'arbre encara més. Com que no duc cap bossa de plàstic, començo a omplir de cireres les butxaques del pantaló del xandall. Amb les butxaques plenes de cireres, marxo cap a Can Gurguí. Camino amb les mans a les butxaques perquè els pantalons no són se m'abaixin. Els bonys són considerables. Sort que no trobo ningú pel camí, perquè amb aquesta fila que faig potser s'espantarien. Quan arribo a la font de Can Gurguí un senyor que condueix un Opel Astra em pregunta si sé on està el restaurant de Can Raspall. Després d'indicar-li el camí, li demano si no té una bossa de plàstic. Ell em diu que sí i n'agafa una del maleter. Gràcies. Li regalo un sarpat de cireres que em trec de la butxaca. Acabades de collir. Traspasso els fruits a la bossa i baixo xino-xano cap al poble. No sé, Masip, si la teva "ermita" és una ermita... El que sí que sé és que les cireres estan boníssimes. Si les vols tastar encara hi ets a temps...


Caminant per Vallromanes

Actualització 25.2.08

He rebut un mail del propietari de la finca, el Sr. Antoni Layret, el qual m'explica molt amablement la història d'aquest edificació:
Aquesta construcció, si és la que jo em penso, (perque no hi ha d'altres) és l'antiga Miranda que forma part de la finca de Can Layret juntament amb la Torre Isidre, i sota de Can Gurguí (masia del segle XII, també de la nostra propietat). La Miranda, fou construïda pel pare del meu avi, per a contemplar la bellesa del paisatge, quan encara a Vallromanes no existien els pins, ja que abans d'aquests pins, el paisatge era tot vinya i oliveres. També servia per a donar aixopluc a les persones que treballaven la vinya durant les tempestes d'estiu (quan encara eren tempestes de veritat).

Tornant a la Miranda, li puc ben assegurar que dintre no hi ha absolutamet res, nosaltres tenim la clau. No és cap ermita, ni cap lloc de sacrifici d'animals, ni bruixeria. Podem dir que era el lloc predilecte de retir del meu avi i el seu pare. Des d'allà contemplàven les vistes fins a Montserrat, quan el pi mediterrani no existia a Vallromanes.

6 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

moltes gràcies, per les cireres i pel relat.

Pedra Lletraferida ha dit...

El mateix que t'ha dit el Francesc et dic jo, i hi afegeixo: Quina sort que tens!.

Salutacions cordials.

enric faura ha dit...

Potser a l'obra corresponent a la comarca de l'Inventari d'Esglèsies de Josep Maria Gavin hi podras trobar més informació d'aquesta esglesiola.

Francesc Masip ha dit...

Gràcies per els teus comentaris i la investigació en marxa; només dir-te que la meva sang per part de mare és de la franja, i som tossudets. Per tant; no sé pas si és una ermita o no ? però ho sembla molt.

Francesc Masip

tonibanez ha dit...

Francesc. Ahir vaig poder parlar amb dos vells del poble i em van dir que res d'ermita, que és una "caseta de vinya", que abans les feien per a poder aixoplugar-se i deixar les eines. Em va dir que n'hi ha una altra no gaire lluny, a prop de Cal Ratat.

pafiam ha dit...

Aclariment:

D'això en diuen oratoris.

Sí, en Gavín ho té i ho sap tot sobre això. Contacteu, n'estaria encantat.

pafiam.blogspot.com