27.11.07
Va deixar de creure en els blogs
Les meves disculpes, Joan. Ja veig que estàs d’allò més enfeinat canviant el món. Et desitjo molta sort, de veritat. És normal que, amb la feinada que tens canviant el món, no puguis perdre el temps amb collonades com els blogs. Jo, en canvi, que sóc un funcionari desvagat i mediocre, em distrec escrivint parides als meus blogs, més que res per narcisisme, atès que ja no hi crec gaire, en això de canviar el món. És el món el que ens acaba canviant a nosaltres!
[En castellano]
[En castellano]
26.11.07
La màscara nietzscheana
Alles, was tief ist, liebt die Maske [Tot el que és profund estima la màscara]. Així enceta Nietzsche l'apunt número 40 de Més enllà del bé i del mal. I el finalitza així: Aital emmascarat [Verborgener], que per instint necessita parlar per a callar i silenciar, i que és inesgotable en el subterfugi de la comunicació, vol i procura que sigui una màscara la que circuli pel cap i pels cors dels seus amics; i suposant que no ho vulgui, algun dia se li obriran els ulls i veurà que, malgrat tot, allí hi ha una màscara d'ell, i que és bo que així sia. Tot esperit profund necessita una màscara [Jeder tiefe Geist braucht eine Maske], i encara més: al voltant de cada esperit profund constantment creix [lit. s'enguixa: wächst] una màscara gràcies a la contínua interpretació falsa, o sigui superficial [flachen], de cada paraula, cada passa, cada senyal vital que dóna.A l'apunt 175 del llibre Humà, massa humà Nietzsche rebla:
La mediocritat és la màscara més afortunada que pot lluir l'esperit superior, perquè la majoria de la gent, és a dir els mediocres, no s'adonen de la disfressa.
Per tant, la presumpta sinceritat pot ser sovint la millor màscara; i la presumpta mediocritat també. Anònim, pseudònim, heterònim o ortònim, no hi ha manera de desemmascarar-se. Les paraules són màscares rere les quals ens amaguem. Per això, jo mai escric el que realment penso o el que realment sento, perquè el que realment penso i el que realment sento no es troba a l'abast de les miserables paraules, que només són ombres, boira, ersatz...
[En castellano]
25.11.07
Capvespre 23.11.07
Comencem amb els primers versos de la primera Elegia de Duino de Rilke. Fito & Fitipaldis: Acabo de llegar. Actes a Vallromanes. Llibre Tot recordant amics de Josep M. Mestres Quadreny. L'obra d'art no descriu ni explica res, únicament s'expressa a si mateixa. La forma és el fons. Recordem Fernando Fernán Gómez y Paco Candel. Nou disc de Luz Casal: Espérame. Llegim el relat Vida de poeta d'Enric Vila-Matas, inclòs en el seu últim llibre Exploradores del abismo. Las obras de arte, escasas, dan contenido intelectual al vacío. Parlem de Rilke i Ronda. Luz Casal: Regalé. Anunciem CATOSFERA (jornades de reflexió sobre blogs i web 2.0) que se celebraran a Granollers el 25, 26 i 27 de gener de 2008. Comentem un article de Marc Vidal sobre Granollers. Informe de la Fundació Bofill sobre l'educació a Catalunya. Espriu: fragment de Primera història d'Ester.
Passió i autoritat
Llegeixo aquesta frase escrita en una vinyeta d'Hugh MacLeod que Shel Israel projecta en una pantalla que apareix en una fotografia que Enrique Dans ha posat en un post:
Blogging requires passion and authority
which leaves out most people
[En castellano]
24.11.07
Està claríssim
Después de la Conferencia de Mas, ahora vendrá la Manifestación… Sólo hay un camino: El Front Nacional.
L’efervescència és tal que la marxa s’està convertint en la primera gran manifestació conjunta del catalanisme després de molts anys. Ara fonamentat en el denominador del dret a decidirTodas las fuerzas catalanistas deben unirse para salir de este callejón donde nos ha metido la mentira de la cacareada Transición. 30 años de falsas esperanzas, expolio y catalanofobia para acabar llenos de socavones… Se acabó. Los catalanes nos hemos hartado. Sólo queda que el TC nos tumbe l’Estatut. ¿No lo ves claro, Quiño? Nada de incertidumbres. Está clarísimo.
[Comentari deixat al blog de JPQ]
Ho vaig escriure ara fa un any:
Potser ha arribat l'hora d'escollir què volem de veritat: una Catalunya Catalana o una Cataluña descafeïnada, colonitzada, aigualida des de fora i des de dins pels enemics de sempre que, ara més que mai, tenen a l'abast la possibilitat real d'anorrear-nos definitivament. La cosa no és per a fer broma. Em doldria de veure que no som capaços d'unir-nos en un front comú quan més falta ens fa. Em doldria d'assistir a la claudicació dels més catalanistes lliurant en safata la nostra sobirania a les mans dels anticatalans. No sé si m'explico.
23.11.07
Entrevista 22.11.07
Ja podeu escoltar l'audio de l'entrevista que em van fer ahir a la trobada de bloggers amb l'Artur Mas. Són tres minutets.
Només tres apunts
Mentre, a ERC encara perdura una rara confusió. Carod i Puigcercós van intentar fer-nos creure que l’España plural de Zapatero anava de debò i que l’enemic era només el PP. La teoria se n’ha anat en orris perquè ZP ha demostrat ser un espanyolista de pedra picada a qui només interessa Catalunya pels vots. Tot i això, Esquerra persisteix a dir que l’adversari és “la dreta” (CiU i el PP) i no Espanya. Una teoria ben rara per a un partit independentista, oi?
I què vols esperar d'un President de la Generalitat que no té el batxillerat, d'un President del Parlament que no té el batxillerat i d'un parell de filòlegs egòlatres? Misèria moral i misèria intel·lectual. Almenys els fills del Montilla sabran alemany.
I què vols esperar d'un President de la Generalitat que no té el batxillerat, d'un President del Parlament que no té el batxillerat i d'un parell de filòlegs egòlatres? Misèria moral i misèria intel·lectual. Almenys els fills del Montilla sabran alemany.
22.11.07
Trobada de bloggers amb Artur Mas
Si dimarts passat vam ser convidats a la conferència, avui dijous a les sis de la tarda teníem una trobada amb l'Artur Mas a la seu de CiU del carrer Còrsega. Desconec quants bloggers havien estat convidats. Aquests són els que han vingut: Marc Roca, Xavier Mir, Marc Arza, Núria Masdéu, Marc Vidal, Oriol Ibars, Vicent Partal (Vilaweb), Eduard Batlle (El Punt), Jordi Cabré (El Singular Digital)
Setena planta. Una sala petita amb una gran taula. Ampolles d'aigua Ribes per a tothom. Hem estat fent tertúlia una hora i quart. Mas ha hagut de marxar perquè tenia una entrevista a la ràdio. Hem parlat de la conferència, d'internet, dels blogs, de moltes coses... Bé, han parlat. Jo, més que res, m'he dedicat a escoltar. Tot molt interessant. Ens hi podíem haver estat tota la nit. A mi m'han entrevistat després i m'han gravat amb el vídeo. Prèviament, via mail, ens havien enviat unes preguntes, i jo havia fet els deures... A l'entrevista no he estat capaç de reproduir tot el que portava escrit. Us ho deixo aquí perquè ho llegiu, a veure què us sembla:
Quin paper creieu que pot jugar la catosfera?
Internet és la revolució mediàtica més important de la història de la humanitat. Dins d’aquesta revolució, els blogs representen la manifestació més clara del nou paradigma 2.0: una àgora virtual on les veus s’expressen lliurement, sense filtres ni intermediaris; la utopia del logos democratitzat: intercanvi d’idees, coneixement compartit, intel·ligència col·lectiva… El ciutadà connectat ja no és un simple receptor passiu, sinó que actua i interactua, tria, decideix, participa… La catosfera juga el paper d’avantguarda, és la punta de llança d’aquesta nova era. Catalunya serà catosfèrica o no serà.
Quines oportunitats ofereix la xarxa que el catalanisme no ha de desaprofitar?
Hem d’estar presents a la xarxa per dos motius: primer per a reconèixer-nos entre nosaltres com a membres d’una mateixa comunitat lingüística i cultural; i després per a donar-nos a conèixer al món global. El que ens identifica és la nostra catalanitat. La catosfera gaudeix d’un pluralisme fresc, dinàmic, innovador; bullim en idees i projectes engrescadors. Aquest és el nostre millor patrimoni, i aquí rau el potencial catosfèric.
En què pot ajudar Internet per situar Catalunya al món?
La marca “Made in Catalonia” ha de ser sinònim de prestigi i qualitat en tots els àmbits. El domini .cat ja ens ha convertit en una nació digital. Ara cal omplir aquest domini d’excel·lència. Ens hem de comprometre en la recatalanització del país, seduir amb la nostra energia creativa, sentir-nos orgullosos de la nostra identitat. I que el món sencer s’hi emmiralli i ens admiri, que vinguin i diguin: jo també vull ser català, què he de fer, on m’he d’apuntar?
Quin ha de ser el rol dels polítics catalanistes a la catosfera?
Que apliquin la política 2.0
El ciutadà ha de participar en el procés no només un cop cada 4 anys, sinó contínuament, interaccionant.
Els grans mitjans de masses (TV, premsa, ràdio són impersonals, unidireccionals) poc a poc són suplantats per aquesta comunicació immediata entre els individus els quals seleccionen activament el que volen escoltar, llegir, escriure...
Promoure un sistema d’informació obert en el qual tots siguem tractats de forma més personal.
Cada internauta es converteix en una font d’opinió que cal tenir en compte.
Oferir la possibilitat d’una relació més directa amb els polítics.
Aprofitar la catosfera per a la difusió de missatges, promoció de campanyes, mobilitzacions, etc.
Una nova forma d’activisme.
Cal guanyar internet perquè la ciutadania reclama noves maneres de fer. No podem seguir amb esquemes caducats del segle passat. Els polítics han de respondre a les noves exigències del ciutadà 2.0.
Hem acabat a la cerveseria Lugori de la cantonada: Blogs & Beers. No cal dir que aquesta tertúlia ha estat molt més distesa. Aquí teniu la foto:
Roc Fernández, Oriol Ibars, Xavier Mir, Marc Vidal, Marc Arza, C'est Moi, Marc Roca
Tot això el mateix dia que Marc Vidal ha anunciat la celebració de la primera trobada catosfèrica a Granollers els dies 25,26 i 27 de gener de 2008. Encara no us hi heu apuntat?
Me'n vaig a sopar, que encara no he sopat.
Me'n vaig a sopar, que encara no he sopat.
Més versions sobre la trobada: Vicent Partal, Eduard Batlle, Xavier Mir, Roc Fernández, Marc Arza, Web Ciu
[En castellano]
La Cecília
Avui és Santa Cecília, patrona dels músics, el sant i l'aniversari de ma mare. Ahir parlava de mon pare i avui parlaré de ma mare.La Cecília és una autèntica matrona ilergeta. Mare de sis fills (jo sóc el primogènit) i àvia de deu néts. Els seus canelons ja són mítics. Avui fa 67 anys. Diumenge ho celebrarem en família.
De mon pare he heredat l'urc, la capacitat de treball, l'esperit de superació... De ma mare he heredat l'ànima, l'empenta, la fermesa, l'esperança, la fe en el futur... El que sento per ells és veneració.
[En castellano]
21.11.07
Sobre l'ànima de la nació
Avui he impartit quatre classes, he assistit a una reunió de tutors i a un claustre de professors, i ara estic fent temps perquè m'he d'entrevistar amb dues mares d'alumnes de la meva tutoria les quals no poden venir fins que no surtin de la feina. I alguns desaprensius encara diuen que els funcionaris no treballem!
Porto tot el dia donant-li tombs al que va dir ahir Mas a la seva conferència. Hi ha hagut reaccions de tota mena. M'ha cridat l'atenció trobar un article de la Montserrat Tura a LV (p. 16) titulat Catalanismo sí. L'he llegit a l'hora de l'esbarjo. En aquest text, l'exalcaldessa de Mollet (poble en el qual treballo des de fa 10 anys) prova de menystenir la proposta d'Artur Mas qualificant-la de "tacticisme". Quina misèria. Els socialistes no estan en condicions de donar lliçons de catalanisme a ningú.
Mon pare m'ha ensenyat moltes coses. El seu exemple ha estat per a mi una escola. Facis el que facis, ho has de fer bé, i procurar ser el millor. Aquesta és la lliçó bàsica. Ell ha estat el millor en el seu camp: el millor radiadorista de Lleida. L'any que jo vaig néixer va fundar una empresa que ara dóna de menjar a vint famílies.
Ahir, escoltant el discurs de Mas, em va venir al cap mon pare. L'ànima del nostre poble és aquesta aspiració a l'excel·lència, aquest individualisme tan nostre, aquesta lluita insubornable. Ho hem de fer cada dia millor. Els catalans no podem perdre pistonada. Treballar, treballar, treballar. Qualitat, qualitat, qualitat. Més enllà del politiqueig partidista. L'ànima, sí, l'esperit dels avantpassats que, a través nostre, es projecta en les generacions futures. Catalunya és aquesta força, aquesta gent, aquest somni fet realitat. No deixem, sisplau, de somiar.
[En castellano]
20.11.07
El catalanisme, energia i esperança per a un país millor
18:30 Fa una setmana vaig rebre un mail de l'Artur Mas en el qual em convidava a aquesta conferència. Aquest mail va ser enviat a més bloggers (la catosfera és un cau de teclamolls). Després de confirmar la meva assistència, la seva secretària, la Marta Barquero, em va fer arribar la invitació amb les instruccions de com havia d'accedir al meu seient reservat del Palau de Congressos de Catalunya. Ahir, l'Oriol Llop (cap de premsa d'Artur Mas) em va enviar un mail en el que m'informava que disposaríem d'una zona de treball a la sala de premsa per si volíem escriure des del portàtil. El mail acabava així: Creiem que els continguts informatius a Internet són cada vegada més importants i mereixen també la nostra atenció igual que la resta de la premsa i mitjans de comunicació acreditats.Es tracta de la primera vegada a casa nostra que els bloggers som convidats i acreditats per a un acte polític. Als Estats Units ja fa temps que ho fan. Que l'Artur Mas hagi estat el primer líder polític català que obre un videoblog (malgrat les reticències d'alguns a anomenar-lo així) i que compti amb els bloggers tractant-los al mateix nivell que els periodistes, són símptomes que cal valorar molt positivament. D'antuvi, per tant, la conferència té bona pinta.
Per a obrir boca, aquest cap de setmana vaig escriure un post en el que feia una anàlisi de la situació política catalana i plantejava els meus interrogants sobre les perspectives de futur [Casa Gran?]. Sense caure en el pessimisme fàcil, dono un vot de confiança a totes les iniciatives que aspiren treure Catalunya de l'atzucac actual. La conferència d'avui n'és una.
18:45 He arribat d'hora. He aparcat davant l'hotel Juan Carlos I. Duc un maletí amb el portàtil i la càmera digital. M'han donat una papereta amb el meu nom i el meu seient: Fila 19 número 25. Pel camí he vist Madí signant el seu llibre a una senyora. El paio fot dos metres d'alt. Les ulleres vermelles que porta no em fan el pes. La sala de conferències té un aforament de 2.300 persones assegudes. Primera desvirtualització: Roc Fernández. Visito la sala de premsa on intento connectar-me via wifi. M'apareixen tres xarxes: "vinicola" (molt bona), "ciu" (bona) i "lolita" (molt baixa), però no aconsegueixo carregar cap pàgina. Merda. Tenim problemes. Pujo a dalt.19:00 La gent va omplint la sala. Hi ha ambient. El galliner (del fons i de dalt) ja està ple abans de les set. Crec que no em podré connectar tampoc des d'aquí. Estic escrivint això en word perquè no ho puc fer directament a la plantilla de Blogger. Mala sort. Quan arribi a casa ho postejaré. Només tinc bateria per a una hora i mitja. Busco un endoll. Res de res. Em quedo aquí, al meu seient. La sala de premsa queda massa allunyada i no em vull perdre l'espectacle en directe. A la meva esquerra tinc Josep Miró i Ardèvol que s'ha posat a llegir un llibre. Encara queda mitja hora. El fons de l'escenari és d'un blau celestial al més pur estil americà. Hi ha una pantalla a mà dreta amb una gran senyera al costat. El faristol es troba al bell mig de l'escenari. Desvirtualitzo Marc Arza. Xerrem una estona. Valorem molt positivament el fet que CiU hagi tingut en compte els bloggers.
19:15 Veig moltes cares que em sonen, però no em pregunteu noms. La cosa s'escalfa. La majoria de vips van encorbatats. Tossut, intento tornar a connectar-me. Ara apareix la xarxa "cdc". Aquesta és nova, però també fa figa. Quin gran misteri. Desisteixo. Tornem al word. Hi ha molta gent dempeus al darrere. Ara també es comencen a omplir els passadissos laterals. Expectació. La gent se saluda amb cares somrients. Vull creure que l'acte d'avui és el primer pas cap a una nova època. Necessito creure-m'ho. Mira: la Núria Feliu! Quina gentada. Això s'omplirà de gom a gom. Si alguns pensaven que CiU estava acabat haurien de contemplar això. Com el dia de l'enterrament de Xirinacs, noto vibracions molt positives. El privilegi de participar en un esdeveniment històric. No para d'entrar gent. Un capellà a la vista...
19:30 És l'hora de la veritat. Veig Vicent Partal que està prenent notes. Oriol Pujol. La majoria està a peu dret. No hi cap ni una agulla. És Xavier Mir? A mi m'ho sembla...
Oi que és ell? Trobo que s'ha precipitat en la seva crítica apriorística de la conferència abans d'escoltar-la. Apagueu mòbils. Antoni Bassas. Jordi Pujol. Duran i Lleida. Macià Alavedra. El Cunííííííí....19:43 Primers aplaudiments. Un fotimer de càmeres enfocant Mas. Mas saluda la Marta Ferrusola, que està a primera fila. Els fotògrafs li barren l'accés a l'escenari. Ja és a dalt. Apaguen els llums. Comença la projecció d'un video a la pantalla gran. Un mar. Un corrent d'aigua que representa el corrent del catalanisme. La Pedrera. Gaudí Verdaguer. Miró. Espriu. Rodoreda. Fabra. Pla. Pau Casals: Catalonia has been the greatest nation... Aplaudiments. El vídeo segueix lloant el progrés de Catalunya aquests darrers cent anys. Terra d'acollida. Etc.
19:53 Mas comença a parlar. S'hi estarà hora i mitja. El discurs el podeu llegir sencer aquí. Són 48 folis. Diu que tornarà a ser candidat a la presidència de la Generalitat. M'estalvio tots els apunts que he pres. A destacar: El proverbi xinès (p. 25); "hem fet pedagogia per a parar un tren i el tren no arriba com a justa correspondència"; "els que es queden a casa (abstencionistes) no decideixen res"; "són les lleis les que estan al servei de la democràcia, i no a l'inrevés"; fa una autocrítica potent de la classe política; "la meva raó de ser és el meu país, Catalunya i els catalans"... DRET A DECIDIR!!! Alguns aplaudiments entremig. Algun badall.
20:40 Quan surto de la sala veig que estan entrevistant Heribert Barrera. Faig una foto.
A la porta de sortida veig Carles Puigdemont. Al carrer plou. No gaire, però plou. La Diagonal és un gran embús. Em complico la vida per l'Hospitalet fins que faig cap al carrer de Sants. Plaça Espanya. Paral·lel. Ronda Litoral. Direcció Mataró fins Alella. Font de Cera. Vallromanes. He mirat el mar i no m'ha dit res. Les onades sempre tornen a la mateixa platja.....Tanmateix, el pitjor de la nit ha estat arribar a casa i veure que per la tele sortia el Montilla responent preguntes del públic en un programeta penós. Aquest homenet escapçat, sense llums, monotonal, atonal, insípid, gairebé analfabet, no pot ser el nostre president. És una ignomínia històrica. Mai havíem caigut tan baix. Quan explico als alumnes de 2n. de batxillerat que Plató propugnava el govern dels millors, l'aristocràcia, i que el filòsof necessita 50 anys de preparació per a poder desenvolupar la responsabilitat de govern... penso en Montilla i se'm cau l'ànima a terra. Mas li fot quaranta mil patades.
Autoritat 100
Hem trigat gairebé dos anys. Avui (havia de ser avui), hem assolit les tres xifres d'autoritat technoràtica, amb quasi 1.000 enllaços (blog reactions). A més, plou arreu del país. Estic molt, molt feliç. Gràcies a tots! (i gràcies a mi, que m'ho he currat, collons). [No sabeu la il·lusió que em fa anar davant de la Mireia i de l'Iceta]Avís: aquest vespre faré una crònica de la conferència d'Artur Mas in situ i en directe. No us la perdeu per res del món.
Escriptors funcionaris
Un tal Joan Foguet [blog], periodista, ha perpetrat aquest article d'opinió al portal Cultura21.cat:(la negreta és meva)
| | |
Més professionals, però més funcionaris | |
Llegeixo que l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) ha presentat l'estudi "Escriure en català: Estat de la professionalització" on es destaca que "la dedicació a escriure en català és una activitat que ha anat creixent i s’ha anat especialitzant, fet que indica una major professionalització del col·lectiu". Fins aquí només puc fer que regalar abraçades i mostrar-me satisfet com a català i com a lector. A més, el 49% dels enquestats afirmen tenir una dedicació regular a l’escriptura, malgrat que no se senten ben retribuïts i han de compaginar l'escriptura amb d'altres feines; com ha passat tot sovint, no només han escrit els milionaris. De nou, però, una dada per estar content i sadollat. Ara bé, la cosa es comença a tòrcer quan perdent el temps trobo que el 49´5% de la mostra general afirmen ser funcionaris, mentre que el 24´6% són autònoms. En canvi, els més professionalitzats, aquells que només es dediquen a l’escriptura són un 6´8% de la mostra. O sigui que els nostres escriptors, els que fan avançar la nostra literatura, són bàsicament professors d'institut i empleats de correus o de l'administració autonòmica. Doncs Déu n'hi do. No sóc qui per criticar què fa o deixa de fer ningú però em preocupa que la meitat dels escriptors catalans siguin funcionaris. Quines vivències aporten? Les pòlisses que veuen passar, els impostos que fan pagar? O més aviat es recreen en la dificultat intrínseca de l'ensenyament? La frustració d'enfrontar-se a un adolescent és gegant però no sé si només així, o només d'això, pot viure la literatura catalana. No m'estranya que la majoria de la població no sabés qui era la meitat de la representació catalana a la Fira de Frankfurt. Això ens porta a una dificultat de definició: què és ser escriptor? Val haver publicat un llibre o un guió? Vol dir dedicar-s'hi principalment com a quest 6´8%? Si encara costa trobar la categoria laboral de periodista com ha de ser de difícil trobar la d'escriptor. Però el que crec que no ha de ser un escriptor és un funcionari. Que sí, que hi ha hagut escriptors genials que treballaven en una oficina, com el gran Jaime Gil de Biedma, però el que critico és l'esperit funcionarial, el fer per estar i l'estar per anar-hi anant. No vull creure que hi hagi persones que es dediquin a escriure estant pendents de tal subvenció o de tal premi literari. Sí, tots hem de menjar i d'escriptor hi ha poca palla per repartir però m'obsessiona que no arribem al moment en què s'arribi a ser escriptor traient oposicions. |
Sr. Foguet, per al·lusions. ¿Té punyetera idea del que està parlant? ¿Es pot saber qui és vostè per a menysprear d'aquesta manera els funcionaris? ¿L'han suspès, potser, en alguna oposició? ¿Quina mena d'autoritat té, quines credencials (tret de les de periodista), per a jutjar d'aquesta manera tan impresentable tots els escriptors que, per a sobreviure, hem de treballar com a funcionaris? ¿Sap el que suposa avui en dia ser un escriptor en català? ¿Coneix l'heroïcitat, el voluntarisme, el compromís que implica treballar per una llengua minoritària i amenaçada? Vostè no en té ni puta idea. Si la tingués, ens respectaria. Encara gràcies dels premis (si tenim la sort de guanyar-los) i dels ajuts institucionals (qui els rebi, no pas jo). Si no tenim més remei que ser funcionaris és perquè hem de pagar una hipoteca, donar de menjar als fills, etc. JA M'AGRADARIA PODER VIURE DE LA LITERATURA. Per cert, ¿vostè de què collons viu? ¿Li paguen per escriure articles com un perfecte indocumentat?
[En castellano]
19.11.07
Dogmatisme
Ahir al vespre un amable lector anònim va deixar-me el següent comentari:Curiosa evolución intelectual la tuya. Seducido por el Opus Dei durante la "juventud", y convertido al ultranacionalismo catalanista en la "madurez". En cualquier caso, hay un elemento invariable en tu periplo personal: el dogmatismo.
Vaig dubtar una estona si el publicava, però finalment el vaig rebutjar. Acostumo a descartar el 50% dels comentaris que rebo. Des que els modero, la gent ja no m'insulta tant perquè sap que no ho publicaré. En aquest cas, amb un matusser argument ad biographiam, l'amable comentarista emet la seva sentència condemnatòria: ETS UN DOGMÀTIC! Analitzem-ho, però, detingudament...
En primer lloc: es tracta d'un anònim. En segon lloc: està escrit en castellà. No cal ser gaire espavilat per endevinar d'on vénen els trets...
Definició. L'etimologia de dogma és grega (δόγμα). S'aplica sobretot als dogmes de fe, que són formulacions doctrinals d'una veritat religiosa proclamada autoritàriament perquè hom assegura que és fruit d'una revelació divina. Fora de l'àmbit religiós, el dogmatisme és una actitud que converteix en axiomàtiques veritats que són opinables o discutibles: dogmatici sunt qui veritates universales defendunt. Des d'un punt de vista filosòfic, el dogmatisme s'oposa a l'escepticisme, al relativisme i al criticisme. Kant, per exemple, va afirmar que la lectura de Hume l'havia "despertat del seu somni dogmàtic". És a dir, el dogmàtic és aquella persona que no admet la crítica dels principis que defensa. Hi pot haver dogmatisme moral i dogmatisme intel·lectual.
Religió. L'amable anònim incorre en una flagrant contradicció. És cert que vaig pertànyer a l'Opus gairebé quatre anys (1981-1985), però també és cert que me'n vaig desvincular. Aquesta desvinculació no hagués estat possible sense un desenvolupament exagerat de la meva actitud crítica. Per força havia de deixar de ser dogmàtic si volia desempallegar-me del dogmatisme integrista opusià. No hi ha un altre camí. Us ben asseguro que no va ser fàcil. Des d'aleshores, amb la llibertat reconquistada, he estat l'ésser més crític, escèptic i cínic del món.
Política. Una altra contradicció de l'anònim: suposar axiomàticament que nacionalisme i dogmatisme són sinònims. O sigui, que és ell qui perpetra el dogmatisme quan m'acusa a mi de dogmàtic. La seva confusió mental és tan gran que utilitza un terme religiós (conversió) per a qualificar el meu posicionament polític. El fet és que em vaig desconvertir de l'opusianisme i no m'he convertit al nacionalisme. La meva militància política és d'allò més crítica i autocrítica. Hi ha dies que m'assalta un escepticisme superlatiu. No tinc les coses tan clares com vostè es pensa. No hi crec gaire, en la política. No sé pas quin serà el futur de Catalunya... Tot són interrogants. El meu post d'ahir corrobora molt bé el que li dic. Si, com vostè afirma, jo fos un dogmàtic, llavors no empraria tants signes d'interrogació, sinó que, ple de convenciment, escriuria imperatius majúsculs amb majúscules admiracions!!!!
Conclusió. Pixar fora de test és saludable. Els testos ho agraeixen molt. Passiu-ho bé, amable comentador, i faci el favor de llegir-me més sovint; potser aquesta teràpia entrellumínica l'ajudarà a guarir-se del galopant dogmatisme que pateix...
Corol·lari. L'enemic mortal del Dogma és el Dubte. Dubito, ergo sum. No podem estar segurs de res, tret de la mort. El dogmàtic necessita creure en la veritat, necessita fingir que hi ha respostes, principis, substancialitat, un ésser parmenidi enmig del riu heracliti existencial... El dogmàtic és un idealista radical. L'enemic mortal del Dogma és l'Humor. Amable comentador: espero amb candeletes el seu nou comentari...
[En castellano]
18.11.07
Capvespre 16.11.07
Comencem amb un text del blog A RANVESPRE. La fadista Mísia canta el poema Estátua falsa de Mário de Sá-Carneiro [traducció catalana]. Lusitanofília. Parlem de la literatura com a teràpia... Per què escrivim? Per què llegim? L'últim llibre de Vila-Matas. Més fados de Mísia. Els assaigs de Montaigne: Ainsi, lecteur, je suis moy-mesmes la matiere de mon livre. Plató. Descartes. La literatura moderna. Literatura del jo. Literatura 2.0. Defenso Marc Vidal. ¿Quin és el gentilici de Vallromanes? Poema final de Marta Pessarrodona: Coses que m'estimo.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)