7.6.06
6.6.06
No és per a donar la raó...
No és per a donar la raó a Freud, però si en realitat el sexe fos molt més important del que sembla (la qual cosa alguns i algunes no estan disposats a reconèixer ni borratxos de vi ni xutats de viagra), aleshores tampoc no caldria avergonyir-se de perpetrar-lo amb la naturalitat que exigeix l'instint més primari. Atès que la nostra mauleria social ens empeny cap l'autoengany més apocat i la sinceritat sovint és vista com una barroera expressió de la manca de civilitat, i tenint en compte que la cardamenta estimula l'eucràsia i el gregarisme, potser hauríem de començar a plantejar-nos seriosament la possibilitat de prescriure la llibertina cohabitació folgadoracobladora dels catalans i les catalanes per tal que el país prosperi sense escarafalls ni entrebancs devers la plenitud somiada, una apoteosi pleromàtica que els polítics, pobrissons, ni tan sols intueixen... Per cert, ¿en parla d'això l'Estatut?Com diu l'impresentable "poeta" Josep Domènech (guanyador del Màrius Torres 2005 amb una merda de poemari que es redueix a ridículs jocs de paraules i quatre citacions en brasiler):
anar ben cardats és indispensable
NB: Han passat les 6 de la tarda del 6.6.6 i res de res. Què hi farem! A veure si el proper Apocalipsi va de debò.
Avui és 6.6.6...
Avui és 6.6.6 i diuen que s'acaba el món. Em sembla perfecte. Doncs que s'acabi. Ja durava massa, aquesta absurda comèdia. La veritat és que jo ja començava a avorrir-me com una ostra. De totes maneres, algun dia o altre s'havia d'acabar, no? Llàstima que aquest dimecres havia quedat amb una persona per a menjar xocolata... Tant se val: el menjarem desfet a l'infern i santes pasqües.Entrellumaires: Feliç Apocalipsi Nou!
Cada cop que mor un poeta ploren totes les paraules.No a la melsa del silenci més mesell
4.6.06
Cada any...
Cada any, quan s'acosta el final de curs, et preguntes què quedarà de tantes hores, de tants dies, de tantes setmanes alliçonant aquests adolescents que t'escolten embadalits i et confessen que la filosofia és una assignatura interessant, rara, diferent, gens avorrida, que els atrapa perquè parla de la vida i els fa pensar sobre temes actuals...
Escèptic, et preguntes si encara val la pena d'esmerçar tant d'esforç, si compensa de veritat quan ja saps que no recolliràs els fruits avui ni demà, sinó que se n'aniran i vés a saber què se'n farà de les seves vides...
Cada any, a mesura que s'apropa Sant Joan, et refermes en la convicció de què ets un paio amb sort perquè tens el privilegi de poder exercir la professió més meravellosa del món: desvetllar cervells dorments, pasturar llibertats incipients, acompanyar persones fins a l'espadat en el qual -ajudats per la teva socràtica empenta- hauran d'emprendre el vol amb ales pròpies devers un futur més humà, més incert...
I dubtes si ho fas bé. I el dubte esdevé responsabilitat quan, l'últim dia de classe, comproves que les seves mirades són d'agraïment...
Escèptic, et preguntes si encara val la pena d'esmerçar tant d'esforç, si compensa de veritat quan ja saps que no recolliràs els fruits avui ni demà, sinó que se n'aniran i vés a saber què se'n farà de les seves vides...
Cada any, a mesura que s'apropa Sant Joan, et refermes en la convicció de què ets un paio amb sort perquè tens el privilegi de poder exercir la professió més meravellosa del món: desvetllar cervells dorments, pasturar llibertats incipients, acompanyar persones fins a l'espadat en el qual -ajudats per la teva socràtica empenta- hauran d'emprendre el vol amb ales pròpies devers un futur més humà, més incert...
I dubtes si ho fas bé. I el dubte esdevé responsabilitat quan, l'últim dia de classe, comproves que les seves mirades són d'agraïment...
Al llit del torrent...
Al llit del torrent de Can Lairet, en el punt on passa el camí de les Oliveres entre entre Can Viló i Can Borrec, hi ha els tres pins més grans de Vallromanes, pins centenaris amb 3 m de canó i una capçada de 15 m. La seva situació al fons del torrent ha fet que pugin afuats buscant la llum fins a tenir més de 20 m d'alçada.Diumenge passat, camí de la font de Santa Anna, vaig fer una marrada per a poder reveure'ls, però vet aquí que, en arribar, vaig contemplar astorat que un dels pins havia caigut. El pi havia fet llenya i tot el fustam s'havia ensorrat emportant-se per davant un parell de plataners. Les arrels arrabassades, les branques esqueixades, el cadàver de l'arbre tot llarg sobre el torrent, ajagut, vençut, derrotat... És difícil imaginar una imatge més trista. Els altres pins, encara dempeus, resten a la vora. ¿Quant de temps trigaran a caure?
Rèquiem, rèquiem, rèquiem. El buit que deixa un arbre quan cau.
3.6.06
Entrevistem al mossèn...
Entrevistem el mossèn del poble al programa de ràdio. Mossèn Miquel Torrent és un home gran, baixet i eixerit. Ens explica moltes anècdotes...
Diu que un dia, quan era rector en un poble del Penedès, va preguntar a una senyora per què volia batejar el seu fill. Ella li va respondre: Para que no sea moro.
Una vegada, al mateix poble, dues senyores andaluses li van demanar: ¿Se pué hasé la comunión por lo siví? Ell va dir que no i, aleshores, l'una li va dir a l'altra: ¡Ves, ya te lo desía yo!
Però la cosa més interessant que ens diu és que Catalunya és l'indret de tot l'Estat on menys gent assenyala la casella per a l'Església en la Declaració de la Renda perquè l'associen a la Cope i pensen que si donen diners a la Conferencia Episcopal llavors estan finançant en FedericoJLS...
L'elaboració d'aquest blog...
L'ELABORACIÓ D'AQUEST BLOG NO COMPTA AMB CAP SUBVENCIÓ DE LA INSTITUCIÓ DE LES LLETRES CATALANES
2.6.06
Heus aquí...
Heus aquí l'absoluta inanitat de tota filosofia... Ja ho va dir Epicur: "Viu ocult i passa de la política"
1.6.06
No suporto la sordidesa...
No suporto la sordidesa ni com a recurs literari. Quan la sordidesa pren forma humana, l'ésser que en resulta esdevé brut, miserable, mesquí, abjecte... L'únic antídot contra el sòrdid és l'ataràxia, la impertorbabilitat contemplativa, aquella distància prudent del que mira de dalt estant sense enllordar-se. Contra el sòrdid, la santa paciència impertèrrita, l'aire pur dels cims hiperboris. El sòrdid no ens afecta. La seva sordidesa és impotència. Per molt que escopeixi, mai no arribarà a esquitxar la sola de les nostres sabates. Ell ho sap i, per això, cada cop es rebaixa més i més fins a l'infern abominable. El seu infern. Mai els cucs no havien caigut tan baix. Vilesa, ignomínia reduplicada.
No et facis il·lusions: no et menyspreo. Menysprear-te seria donar-te massa importància.
No et facis il·lusions: no et menyspreo. Menysprear-te seria donar-te massa importància.
La fuerza del reconocimiento es de tal calibre que no es extraño que el hombre prefiera vivir humillado que ignorado por aquel de quien quisiera ser reconocido. (Gregorio Luri, 25-11-04)
31.5.06
2 perfectes desconeguts...
Mahalta,
2 perfectes desconeguts perduts enmig del Raval sota el plugim suau d'aquest maig agònic.
2 perfectes desconeguts perduts enmig del Raval sota el plugim suau d'aquest maig agònic.
2 perfectes desconeguts que s'han begut mútuament fins a les escorrialles i que, tanmateix, segueixen assedegats l'un de l'altre.
2 perfectes desconeguts accelerant vora mar sobre l'asfalt cavalcant el cavall metàl·lic a l'encalç d'un somni inversemblant: paisatge del paradís a l'embosta de les mans.
2 perfectes desconeguts sense passat ni futur sense saber què volen sense brúixola ni timó units per l'única força que fa moure tots els astres .
2 perfectes desconeguts, borratxos d'instants intraduïbles, sensacions imparaulables, llavis ressecs, pells blanques i pigades, memòria de segles buits, horitzó volàtil.
2 perfectes desconeguts respirant-se, sorra de platges llunyanes on mai no es pon el sol.
30.5.06
La filosofía habla...
La filosofía habla del hombre general, a diferencia de la literatura, que habla del hombre particular, un hombre que al final es más universal que el de la filosofía, con contradicciones y cambios de humor. He aprendido más de la vida a través de la literatura que de la filosofía. Porque más que teorías, lo que más define a los hombres son sus gestos más banales.Yasmina Reza
> via Tras la cortina
Llegint aquestes paraules, he recordat allò que Goethe diu al Faust:
Grau ist alle Theorie und grün des Lebens goldner Baum
Gris és tota teoria i verd l'arbre daurat de la vida
29.5.06
Em van dir que si marxava...
Em van dir que si marxava em condemnaria, me n'aniria a l'infern, seria un desgraciat la resta de la meva vida... Em van dir que una "infidelitat" així Déu no la podia perdonar... Això em van dir els fillsdeputa. Malparits. També em van dir que callés, que -digués el que digués- ningú no em creuria...Ara que han passat 20 anys, veig que me n'he pogut sortir prou bé, que les coses tampoc no em van tan malament, i si m'he decidit a parlar és perquè ni ells ni ningú m'han de dir què he de fer o sobre què he d'escriure. Tinc tot el dret del món a parlar sobre el que he viscut de primera mà on, quan i com em roti. Si algú se sent molest, que es grati o s'hi posi fulles.
Y no hables de la Obra ni de Roma con nadie. No nos indispongas con tus padres, porque ¡¡¡si yo me entero que hablas algo peyorativo de la Obra con alguien, yo, José María Escrivá de Balaguer, que tengo la prensa mundial en mis manos -y decía esto mientras con un gesto confirmaba con sus manos esta idea- te deshonraré públicamente, y tu nombre saldría en la primera página de todos los periódicos, porque de eso me encargaría yo personalmente y sería tu deshonra ante los hombres y ante tu propia familia!!! ¡¡¡Ay de ti si intentas separar a tu familia del buen nombre de la Obra o decirle algo de esto!!!El Chache també se'n va anar (no va perserverar, com diuen ells). Malauradament, alguns exopusians no han aconseguit refer la seva vida i han acabat en psiquiàtrics o s'han suïcidat. També em consta que alguns dels que jo vaig fer pitar segueixen a dins...
Podria continuar sense problemes aquesta sèrie de posts sobre l'Opus fins que aquest blog esdevingués una novel·la autobiogràfica per entregues... No descarto pas aquesta possibilitat. 4 anys donen per a molt. Els dos anys de Centre d'Estudis a PNA omplirien per si sols un volum del grossos. Potser un dia d'aquests m'hi posaré de debò* ¿Per què vull la ficció si he viscut coses increïbles?
Se daba el caso de que en los días de la menstruación eran ellas quienes echaban mis compresas sucias, no sin antes haberlas inspeccionado por si hubiera algo dentro...
NB: Agraeixo els mails de suport que he rebut aquests dies alguns dels quals són de persones que han viscut situacions similars. La solució no és callar i oblidar, sinó denunciar-ho. Per molt íntimes que puguin ser algunes vivències, el fet de publicitar-les pot ajudar a molta gent a obrir els ulls. Tot el que he escrit aquests dies és inevitablement sintètic. Us puc assegurar que el que encara resta al pap no se'm podrirà a dins. Acabo reproduint un fragment d'un dels mails que m'han enviat...
La lectura del teu relat-vivència dins la teranyina opusística m'ha fet reviure històries, moments i desgràcies humanes que creia que tenia oblidades per sempre. Jo també vaig "ser" -que és el mateix que "no ser" tu mateix- un d'ells. No em preguntis, però, cap data en concret, perquè he lluitat tant per oblidar-ho que gairebé no guardo cap record (...) Vinc a explicar-te de nou tot aquest malson a resultes de la teva fantàstica, detallada i fidel narració dels fets. Corroboro totes i cadascuna de les teves lletres, perquè (tu també ho has patit) jo també em sentia ofegat, reprimit, oprimit, humiliat, vilipendiat i deshumanitzat... Volia tornar a ser un home lliure, caram! Aquesta colla de bandarres em van arruïnar la vida ja que, a diferència de tu, jo no vaig tenir mitjans econòmics per a poder tirar endavant els meus estudis (...) Comparteixo l'opinió de què El Codi da Vinci és -sens dubte!- un muntatge comercial dels de l'Opus per tal que es parli d'ells (per a bé o per a mal, tant se val!) i, de retruc, que qui no en sàpiga res se n'informi, i que qui ja formi part de "La Secta" es tregui la son -i el fonamentalisme!- de les orelles a cop de foc, excomunions i garrotades, tot sigui per tal de preservar "la fe"...
* Si algun editor valent està disposat a publicar el llibre, que m'enviï un mail i en parlarem.
El nacionalcatolicisme hispànic [El9Nou 20.10.02]
El Codi da Vinci (Opus) [TdQ 7.6.04]
El rosari del Papa (pecats de joventut) [TdQ 2.4.05]
Polo versus Nietzsche [TdQ 17.9.05]
OPUS DA VINCI [ENTRELLUM 25.5.06]
Vaig pitar a Roma [ENTRELLUM 26.5.06]
La culpa va ser del Chache [ENTRELLUM 27.5.06]
Gairebé tot el que sé [ENTRELLUM 28.5.06]
opuslinks
28.5.06
Gairebé tot el que sé...
Gairebé tot el que sé ho vaig aprendre a Pamplona: castellà, llatí (Matías López!), arameu, i sobretot filosofia i teologia, matèries imprescindibles si no vols anar pel món fent el ridícul. La Navarrensis era (i suposo que seguirà sent) un prodigi des del punt de vista acadèmic. Exigent i impecable (en el doble sentit de la paraula). Els millors professors que he tingut a la meva vida han estat de l'Opus. Res a veure amb els de Barcelona, que eren una colla de dropos, llevat d'honroses excepcions (Canals, Marzoa). Els tres últims anys de carrera (1984-87) vaig viure de renda d'allò que havia après durant els dos primers cursos. Només cal mirar l'expedient acadèmic...
El problema de l'Opus no és la preparació o la competència professional dels seus membres. El problema de l'Opus és molt més greu. ¿Per què decideixo fotre el camp de Pamplona (la universitat privada més prestigiosa d'Espanya) quan estudiava dues carreres amb totes les despeses pagades? Aquest és el quid de la qüestió.Havia aconseguit marxar del poble, em trobava a 300 km. de casa, m'havien ofert la possibilitat d'una formació molt sòlida, havia cregut que tenia vocació... Tot rutllava: em llevava a les sis del matí, em dutxava amb aigua freda TOTS els dies, complia estrictament totes les normes del pla de vida (meditació, missa, lectura, rosari, cilici, disciplines...), classes, classes, classes, estudiant com un boig, fent proselitisme, esport, etc. Però em mancava l'aire, no era jo, sinó un autòmat programat cap a un "èxit" que no tenia res a veure amb mi mateix. NO ERA LLIURE.
Va ser durant el segon curs que vaig començar a entrar en crisi (bache, en opusiolecte). No em deixaven llegir certs llibres, no podia veure la tele ni anar al cinema, m'atabalaven tantes obligacions, tant de control autoritari... M'estava OFEGANT. El vot de "pobresa" no em suposava cap trasbals, però no entenia per què havia d'obeir sempre a cegues. Ho havia d'explicar tot, tot i tot. Un cop a la setmana havia de fer la charla amb el meu director, a banda de la confessió amb el capellà cada cop que fes falta... Havia fet el vot de castedat, però les meves mans van trair-me.
La crisi va petar la Setmana Santa de 1984, quan vaig agafar el meu R-5 i vaig "escapar-me" a Lleida... D'ençà que havia marxat l'estiu de 1982, només hi havia tornat una vegada: per a l'enterrament de la padrina. Encara quedava l'últim trimestre del curs, però necessitava FUGIR i vaig FUGIR. A ma mare, quan em va veure, quasi li agafa un síncope: "¿Què hi fas, aquí? ¿On vas? ¿T'has tornat boig?!!" Al final, després d'uns dies rumiant, vaig decidir tornar a Pamplona per a no perdre el curs. Llavors, d'amagatotis, vaig gestionar el trasllat d'expedient. Van fer mans i mànigues per a retenir-me. Jo ho tenia claríssim: me'n tornava a Catalunya. No sabia si em convalidarien les assignatures, si perdria alguns curs... No coneixia ningú a BNA. M'ho vaig haver de fer TOT SOL: buscar-me un pis, etc. La pressió del director va ser molt forta. Ni a BNA no em van deixar tranquil. Em van assignar el centre del carrer Viladomat. Em vigilaven. Com que encara era membre de ple dret fins al dia de Sant Josep de l'any 1985*, no podien oblidar-se de mi, tot i que jo ja no en volia saber res i feia la meva vida...
Va arribar el dia 19 de març de 1985 i, quan van tocar les dotze de la nit, jo em trobava al llit amb la Sofia** celebrant la meva ESPERADA LLIBERTAT INCONDICIONAL. Des d'aleshores, sóc més lliure... Des d'aleshores, la llibertat és la cosa més sagrada per a mi. Des d'aleshores, professo un individualisme recalcitrant i us prometo que mai, mai més, no tornaré a formar part de cap col·lectiu, associació, grup o grupuscle...
L'Opus em va contraensenyar una lliçó fonamental per la qual li estaré agraït tota la vida:
L'ÚNIC PODER DE VERITAT ÉS EL PODER QUE HI HA DINS TEU. L'ÚNIC CAMÍ DE VERITAT ÉS EL QUE FAS PER TU MATEIX, SOL, CAP AL FINAL DE LA NIT A TRAVÉS DE LA PENOMBRA. LA RESTA SÓN MENTIDES, FICCIONS, ENGALIPADES, MATRÀFOLES PER AL RAMAT, BADOMERIES ENCERADES...
* Cada 19 de març els membres han de renovar el seu compromís amb l'Obra comunicant la seva decisió al director del centre al qual estiguin adscrits. Si a les 12 de la nit no ho han fet, queden automàticament exempts dels seus compromisos amb La Secta.
** La Sofia i jo vam ser amants (Filo-Sofia). Ella em va desvirgar. Era de Benavente, Zamora, infermera, 29 anys (jo en tenia 20), baixeta, dolceta, vivia al carrer Diputació cantonada Parc de l'Escorxador. Jo vivia al carrer Nicaragua, a tocar de la seu del PSC. Veia sovint l'Obiols. Aquest va ser el meu primer pis a BNA. Després en vaig llogar 5 més. Vaig conèixer la Sofia un dissabte en una discoteca de la zona alta i aquella mateixa nit vam dormir junts a casa d'una amiga seva que vivia a la Meridiana i que també havia lligat amb l'amic que m'acompanyava (César), un asturià molt ben plantat, company de pis, que treballava de funcionari de presons a la quarta galeria de la Model...
El nacionalcatolicisme hispànic [El9Nou 20.10.02]
El Codi da Vinci (Opus) [TdQ 7.6.04]
El rosari del Papa (pecats de joventut) [TdQ 2.4.05]
Polo versus Nietzsche [TdQ 17.9.05]
OPUS DA VINCI [ENTRELLUM 25.5.06]
Vaig pitar a Roma [ENTRELLUM 26.5.06]
La culpa va ser del Chache [ENTRELLUM 27.5.06]
27.5.06
La culpa va ser del Chache...
La culpa va ser del Chache (Fernando Albero) que em va convidar a Vallcalent. Anàvem junts a la mateixa classe de 3r. de BUP del Col·legi Episcopal. Un dia de 1980 em va dir si volia acompanyar-lo a fer els deures a un centre amb biblioteca que ell freqüentava... Així va ser com vaig contactar amb l'Obra, de la manera més típica: mitjançant el proselitisme d'un membre que incita un amic o company a conèixer... Els divendres al vespre feien la meditació*. ¿Què em va atreure de l'Opus? Bona pregunta! Jo havia rebut una formació cristiana, tant al col·legi en el qual vaig estudiar (1968-1982) com a casa. Ma mare sempre ha estat (i continua sent) molt cristiana. En aquella època i en aquell poble, és el que hi havia. I, a més a més, la parròquia: Sant Pau, barri de la Mariola. Crec que encara volten per allí mossèn Joaquim i mossèn Amable... Vaig anar de colònies, vaig aprendre a tocar la guitarra, vaig donar classes de catequesi, vaig tenir la primera novieta (Maribel), etc. La descoberta de l'Opus amb 16 anys em va obrir les portes d'un món nou, diferent. Vaig llegir Camino. Vaig fer-me assidu de Vallcalent... Fins que va sorgir la possiblitat d'anar a Roma al congrès de l'UNIV que se celebrava a Setmana Santa. La padrina (mare de mon pare) em va pagar el viatge. Em va dir: "Toni, jo ja no hi podré anar. Vés-hi tu. Només et demano que em portis un rosari beneït pel Papa."
¿Què em va atreure de l'Opus? El luxe, l'elitisme, la possibilitat d'ascendir socialment, tot allò que era nou per a mi, un pobre noi de classe mitjaneta, primogènit de sis germans, que vivia a la Plaça del Pagès... I una espiritualitat certament ambiciosa, exigent, que et feia sentir superior, escollit per Déu... Perquè de seguida vaig descobrir que jo tenia vocació, sí, vocació divina...
[Miro per la finestra i veig passejar per la riera una parella de testimonis de Jehovà: són dos analfabets encorbatats que s'han après de memòria quatre fragments de la seva bíblia escapçada... I els planyo com em planyo a mi mateix... La vida dóna molts tombs i qui estigui lliure de passat que llenci la primera pedra...]
* És una pràctica molt típica a l'OD. El capellà del centre sermoneja durant mitja hora sobre un tema espiritual. Se sol fer a l'oratori, amb els llums apagats. El capellà, assegut davant una tauleta amb llum, va llegint textos i comentant-los mentre el públic l'escolta i medita.
** La foto del carnet és de COU. 18 anys. Quines ulleres! Tendre i innocent com un xaiet camí de l'escorxador...
26.5.06
Vaig pitar a Roma...
Vaig pitar* a Roma la Setmana Santa de 1981. Tenia 17 anys i estudiava 3r. de BUP. Vaig ser membre numerari de l'Opus Dei fins el 19 de març de 1985, o sigui, gairebé 4 anys.El centre de l'Opus a Lleida és al carrer Vallcalent cantonada Bisbe Martí Ruano. És tota la primera planta d'un edifici. Com tots els centres opusians, té oratori, biblioteca, etc. Allí vaig passar-me moltes hores... Allí vaig fer la cerimònia d'ingrés: recordo que em van fer besar la creu negra de fusta**. Allí em va enxampar el 23F del Tejero...
Quan vaig acabar COU (juny 1982) -amb el carnet de conduir i la selectivitat a la butxaca- em vaig traslladar a Pamplona per tal de començar els meus estudis universitaris. Això va ser possible gràcies a les beques "internes" que em van costejar la matrícula, l'allotjament i la manutenció. Vaig residir durant dos cursos al Colegio Mayor Belagua Torre II del campus de la Navarrensis. Un indret preciós. Pel matí estudiava la carrera de Filosofia i per la tarda la de Teologia. Per la nit estudiava. Els caps de setmana estudiava i, amb una mica de sort, feia esport. La Torre II, sota l'aparença d'un "col·legi major", era el Centre d'Estudis***
Em preguntareu per què collons explico tot això després de 20 anys. Doncs perquè em dóna la gana i perquè ja era hora de passar comptes amb el passat. ¿No diuen que has d'escriure sobre el que coneixes? Ja ho va dir Montaigne a l'endreça al lector dels seus Essais:
Je suis moy-mesme la matiere de mon blog
** A tots els oratoris de l'Obra hi ha penjada una creu negra de fusta sense crucificat. Diuen que t'hi has de penjar tu per a ser alter Christus, ipse Christus.
*** Centre d'Estudis: una espècie de "mili opusiana" on els numeraris reben dos anys d'intensa formació que els habilita per a desenvolupar després tasques de responsabilitat dins l'Obra.
25.5.06
OPUS DA VINCI
Arran del reportatge emès dimecres per la nit al C33 sobre "El Opus Dei i el Codi da Vinci", em veig obligat (malgrat les meves reticències) a postejar sobre aquest tema. Sé que, per aquest motiu, a partir d'avui mateix, ENTRELLUM rebrà certes visites molt concretes l'origen de les quals conec prou bé. Ja em va passar a TdQ.Els precedents. Juny de 2004. Havent llegit el CdV, vaig escriure una sèrie de 4 posts sobre aquest best-seller. Els podeu llegir aquí. En el primer d'aquests posts (7.6.04) elucidava alguns punts confusos que apareixen a la novel·la tocant a l'OD. L'any següent, en morir el Sant Pare, vaig escriure un post autobiogràfic en el qual relatava alguns aspectes de la meva relació personal amb l'OD...
(punxa la imatge per ampliar-la)
El cas és que, després de veure l'esmentat reportatge, he arribat a una agosarada conclusió que vull compartir amb vosaltres:
El veritable autor del CdV és l'Opus.
Dan Brown és, en realitat, un home de palla rere el qual hi ha "un negre" molt negre, negríssim. Sota l'aparença d'un atac matusser a l'OD, la novel·la esdevé un esquer molt brillant (genial diria jo) per tal d'atreure el gran públic cap a l'OD. L'estratègia és enrevessada, però efectiva:
1- Fabrico un best-seller mundial polèmic.
2- Faig que la gent el compri, el llegeixi, en parli, discuteixi...
3- Després surto a "aclarir" els errors palesant que es tracta d'una "ficció literària".
4- Aprofito l'avinentesa per a captar adeptes, que és l'objectiu primordial de l'Opus: fer proselitisme (= apostolat)
Això trenca amb el tradicional ocultisme que ha caracteritzat aquesta secta destructiva (feixista, integrista, fonamentalista i lliberticida) des dels seus orígens. D'ençà de la santificació del seu fundador, l'Opus s'ha envalentit tot apostant per un màrqueting agressiu mitjançant els instruments més moderns de manipulació mediàtica. Al cap i a la fi, es tracta de "vendre" el seu producte. Estan convençuts que la "decadència espiritual" de la nostra societat, el nihilisme i la desorientació generalitzada, poden ser un bon pathos per tal de "pescar" nous membres i (en terminologia seva) reevangelitzar Europa i el món sencer. L'ofensiva opusiana només ha fet que començar.
Camino 833: ¡Caudillo!... viriliza tu voluntad para que Dios te haga caudillo. ¿No ves cómo proceden las malditas sociedades secretas? Nunca han ganado a las masas. -En sus antros forman unos cuantos hombres-demonios que se agitan y revuelven a la muchedumbre, alocándolas, para hacerlas ir tras ellos, al precipicio de todos los desórdenes... y al infierno. -Ellos llevan una simiente maldecida. Si tú quieres..., llevarás la palabra de Dios, bendita mil y mil veces que no puede faltar. Si eres generoso..., si correspondes con tu santificación personal, obtendrás la de los demás: el reinado de Cristo: que "omnes cum Petro al Jesum per Mariam".
Una cosa és la política...
¿Com es pot reivindicar un MegaSuperEstatut, "més competències" -o fins i tot "La Independència"- quan acabem de demostrar que som incapaços de fer front als nostres problemes de seguretat perquè els Mossos d'Esquadra són una policia ineficaç i la Tura una consellera incompetent?
Quina vergonya! Han de venir els picoletos (tricornios) a "salvar-nos"! Mare de Déu i de Nostrosenyorjesucrist! ¿Què diu Carod (fill de guàrdia civil) al respecte?
¿Som una "nació" o necessitem que ens salvi "La Legión"?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)