Ha de ser molt dur que un toro mati el teu marit en una plaça, haver d'anar a visitar-lo al cementiri, convertir-te en la vídua d'Espanya, trobar un altre novio, que el condemnin per mafiós i haver d'anar a visitar-lo a la garjola... Sense cap mena de dubte, La Pantoja és una figura tràgica.
Benvolgut Sr. Ibàñez, Em dic Oriol B. He llegit el seu blog personal i també he trobat informació a diversos webs entorn la seva figura. El que faré es pot considerar en certa manera un abús, però si vostè no té inconvenient en donar-me un cop de mà en assumpte que tinc entre mans, li estaré eternament agraït. L'hi faig cinc cèntims. Tinc una amiga que es diu Mònica, que és natural d'Aidí, Pallars Sobirà. Un bon dia vam visitar amb d'altres amics el seu poble. Just abans, havíem dinat a un altre poble proper que es diu Llessuí, al costat mateix de Sort. Al restaurant, fent broma em va dir que era un fato. Em va deixar parat perquè no coneixia el significat del mot en qüestió. Ni de pixapins, ni camacu, ni cullereta. Em va prometre que si endevinava el significat, em convidava a un sopar. El significat que he trobat de fato als diccionaris no és el que ella va emprar. M'ha matisat que es tracta de vocables d'ús corrent a la demarcació de Lleida. A partir de totes aquestes dades he anat indagant i he donat amb vostè. He comprovat que ha confeccionat un llistat on apareixen les paraules que em porten de bòlit, però no el significat. Seria tan amable vostè de respondre'm un correu electrònic amb la definició d'aquests quatre mots?
Camacu
Pixapins
Cullereta
Fato
És una qüestió capital, un sopar amb la meva amiga està en joc, he he he he...
Una salutació ben cordial
Oriol
------------------------------
Hola Oriol,
No sé si et podré ajudar gaire...
Una cosa és que hagi recopilat la llista més completa d'insults en català (3.000 insults) i una altra és poder donar-ne el significat de cadascun, per la qual cosa necessitaria escriure un llibre sencer (que potser faré algun dia si tinc temps i ganes)
La teva història és commovedora i m'agradaria ajudar-te de veritat, sobretot si del que es tracta és de seduir una dona mitjançant un sopar...
A veure...
Sóc nascut a Lleida ciutat i conec bastant bé la zona de què em parles
Camacu
Pixapins
Són insults que la gent de fora de Barcelona diu a la gent de Barcelona, sobretot del cap-i-casal, o sigui, els que vénen de la capital els caps de setmana o per vacances. Si ets de comarques i veus que arriba un "turista" de Barcelona, li pots dir quemaco (o camacu), pixapins, diesel, canfanga, etc.
Camacu o quemaco prové l'expressió molt barcelonina (amb accent de Barcelona: ka maku) perquè quan veuen alguna cosa que els agrada, bonica, sempre diuen "Què maco!". Tot els sembla maku. D'aquí que et diguin que ets un quemaco o camacu.
Pixapins (suposo que) els hi diuen als de Barcelona perquè embruten la natura o perquè -literalment- es pixen als arbres. Està en la mateixa línia del quemaco, és a dir, són denominacions despectives. L'urbanita barceloní no coneix la natura, la pagesia, la muntanya, i això el fa ser un ésser fora del seu ambient de ciutat. Són risibles per als autòctons.
Fato vol dir orc, beneit, innocent, tonto...
Cullereta ni idea. Acabo de telefonar a la meva cunyada que també és pallaresa (nascuda a d'Alós d'Isil i té un apartament a Rialp) i m'ha dit que no li sona gens, que és "massa fi", aquest insult, per ser d'allà dalt.
En fi, Oriol, més no puc ajudar-te. Espero que puguis sopar amb la teva amiga... si més no, podeu pagar el sopar a mitges.
Una cordial salutació, i gràcies per llegir-me
Toni Ibàñez
------------------------------
Benvolgut Toni,
En primer lloc, li transmeto les meves mes sentides i sinceres paraules de disculpa per haver trigat tant en respondre el seu correu. En segon lloc, li faig arribar els meus eterns agraïments ja que la seva inestimable ajuda ha estat clau per assolir el meu preuat objectiu: un sopar íntim amb la meva amiga Mònica, de qui ja li vaig parlar. Encara no hem trobat una data en el calendari, però sé que no em fallarà.
No m'esperava pas una resposta tan ràpida. Va ser una sorpresa del tot grata, especialment en comprovar les molèsties que es va arribar a prendre fins al punt de trucar a la seva cunyada. Espero que a ella també li faci arribar el meu agraïment. Sempre estaré amb ella, com amb vostè, en deute.
Precisament avui hem tornat un grup d'amics, en el qual hi era la Mònica, d'Andorra. Hem passat el cap de setmana a les Escaldes. Avui mateix hem passat el matí a Caldea. No sé si vostè hi anat, si no és així li recomano.
Quan li vaig fer saber que ja havia encertat, més aviat esbrinat el significat de tots els mots vaig confessar-li que havia acudit a vostè. Em va comentar que el seu nom li resultava conegut, però no recorda haver llegit cap llibre seu, fins al moment. I tot plegat li va semblar molt curiós i divertit. Fins i tot em va dir que seria genial algun dia tenir una trobada en persona amb vostè, per exemple a Llessuí tastant l'allioli de codony :P Jo em limito a deixar anar la idea, que, tot sigui dit, no em sembla gens absurda. Si vostè estigués disposat, per part nostra encantats de compartir una estona distesa amb un lletraferit com vostè.
Per cert, el mot cullereta no és cap insult segons em va matisar la Mònica. Senzillament l’empren moltes persones del Pallars per a referir-se a capgròs de les basses i els rius. Si no coneixia aquesta dada, puc dir que avui s’anirà a dormir havent après quelcom nou gràcies a mi :D Bé, en realitat gràcies a la M. hehehehehehehe
En fi company, li torno a demanar disculpes aquest cop per haver-me estès en aquest correu i inflar-li el cap amb els meus afers léxico-sentimentals xD
A l’espera d’alguna resposta per part seva, rebi una salutació molt efusiva.
Oriol
----------------------------
Benvolgut Oriol,
M'alegra que la meva ajuda li hagi servit per aconseguir els seu preuat objectiu.
No descarto en absolut una trobada per a celebrar-ho. L'allioli de codony s'ho val. Caldea, en canvi, no m'acaba de fer el pes. Massa gentada. M'estimo més el jacuzzi de casa.
Sobre el mot cullereta, només dir-li que ja coneixia aquesta accepció. Mon pare és pescador de riu i "pescar a la cullereta" (llençar i recollir sense parar) és una de les tècniques que fa anar, suposo que se l'anomena així perquè imita el moviment de la larva aquàtica o algun esquer similar.
En fi, que per acabar aquest fructífer intercanvi de mails, li voldria demanar si no li importa de deixar-me fer un post a ENTRELLUM reproduint-los, posant només les inicials per a mantenir l'anonimat. Crec que, a banda de divertit, pot resultar molt instructiu per al lectors. Si em dóna el seu permís, li ho agrairia.
El saluda molt cordialment
Toni Ibàñez
------------------------------
benvolgut Sr. Ibañez:
En primer lloc em presentare: em dic Mònica P., soc l'amiga d'Oriol, el noi que el va escriure per preguntar-li sobre uns significats d'uns mots en català...jejejeje.
Disculpi l'atreviment d'escriure'l, però Oriol m'ha parlat molt de vostè i li vaig demanar si podia passar-me el seu e-mail perquè li volia, mes aviat, li volem ( Oriol i jo ) fer una proposta: convidar-lo a dinar, i sobretot convidar-lo a tastar un allioli de codonys que mai oblidara jajajaja...i sino es un allioli de codonys potser una altra cosa e!!! ( pot elegir puesto, i el que vulgui menjar, paga Oriol :p ), no, en serio, que per nosaltres seria un plaer compartir taula amb vostè, per ell, ja que li va servir de gran ajuda a l'hora de còneixer el significat d'aquests mots, i per mi, perquè tinc curiositat de còneixer la persona que li ha fet "guanyar" l'aposta al meu amic...jejejejeje...
I res, nomès dir-li això, que seria un plaer dinar a Llessui o on vostè vulgui...la qüestió es que podrem estar amb vostè i coneixe'l en persona, i li prometo, que si anem a Llessui, li porto a còneixer Aidí, poble s'on es natural tota la meva fàmilia...un gran poble al que jo, li tinc gran estimació...es troba al costat de Llavorsí, a molts pocs kilometres, ai`xí que si vostés accepta la nostra invitació nosaltres encantats.
Oriol m'ha comentat algo sobre donar-li les nostres dades per a possar-les al seu bloc personal, i m'ha comentat, que per part d'ell té el vist i plau, i per part meva, si vosté vol, tambè, seria tota una anecdota...jejejeje
Li adjunto les meves dades i les de Oriol: Mònica P. P. i Oriol B. G.
Li agareixo que llegeixi el meu e-mail, espero continuar en contacte amb vostè per així obtindre resposta a la invitació que li fem tan el meu amic Oriol com jo ( repeteixo convida ell, que ha trigat molt en trobar el significat dels mots, li vaig donar una setmana i finalment li vaig tindre que concebre tres setmanes, i com a bona persona que soc no em vaig poder negar...).
Una cordial salutació, o gracies per perdre cinc minuts del seu temps en llegir les cuatre linees que li escric:
Mònica
--------------------------
Benvolguda Mònica,
És tot un honor per a mi poder conèixer per fi la responsable de tot aquest “embolic”. Mira que m’han passat coses rares d’ençà que volto per aquests cibermons, però mai no m’hagués pensat que acabaria convertint-me en un “Celestino” o alcavot. Ja veus, l’Oriol se la sap llarga.
Tocant a la teva proposta, la veritat és que seria divertit compartir taula amb vosaltres, però Llessuí em cau un pèl lluny i estic convençut que, fora de l’anècdota de la meva intervenció, el que heu de fer tots dos és sopar plegats i parlar de les vostres coses sense destorbs. Per tant, agraeixo de cor la vostra invitació alhora que em veig obligat a declinar-la. Us encoratjo a seguir amb aquest bon rotllo que teniu entre mans en el qual jo, modestament, ja no hi pinto gaire res.
Si fos Salvador Sostres
En fi, parella, ha estat un plaer.
Almenys tot plegat ha servit per a perpetrar aquest post (una mica llarg, sorry, però què coi: estem de vacances), amb la qual cosa, sin comerlo ni beberlo, acabeu de passar a la història per la porta gran. La posteritat parlarà dels cofis-i-mofis de l’Oriol i la Mònica, dels fatos i les culleretes, i sabran que a Llavorsí hi ha alguna cosa més ràfting!
Que sigueu molt feliços i mengeu molt allioli de codony i anissos.
Toni Ibàñez
José Montilla Aguilera nació en Iznájar, Córdoba, en 1955. A los 16 años, se trasladó a Cataluña y fijó su residencia en Sant Joan Despí. Está casado y tiene cinco hijos. Tiene estudios de Económicas y Derecho. Es funcionario de la Administración Pública.
Després de quatre mesos d'espera, per fi sortim a l'e-lletres catalanes de l'e-noticies. Han retallat una mica l'entrevista original, han eliminat les dues últimes preguntes que m'havien plantejat i, incomprensiblement, no han posat l'enllaç a l'Emma. Estarem tota una setmana sencera exposats als comentaris, cosa a la qual ja ens havíem desacostumat a ENTRELLUM.
Llegeixo l'Encíclica Deus caritas est de Benet XVI. Lectura dominical. Pura curiositat intel·lectual. Un amic del ram ha tingut el detall d'enviar-me-la i, ara que tinc temps, m'hi he posat.Els antics grecs van anomenar eros l'amor entre home i donaEt deixes de dir que de l'amor entre home i home (amor genuïnament grec) també en deien eros. I no tens excusa, perquè al Convit de Plató la cosa queda prou clara i tu cites aquest diàleg a I,11 (nota 8) quan parles del mite de l'androgin.
La fe cristiana ha considerat sempre l'home com un en cos i ànimaMés fals que Judes. El dualisme pitagoricoplatonicocristià sempre ha menyspreat el cos. A més, poques línies abans, tu mateix has escrit:
Avui es retreu de vegades que el cristianisme del passat ha estat adversari de la corporeïtat i, de fet, sempre s'han donat tendències d'aquesta menaO sigui, que reconeixes aquestes "tendències somatofòbiques" i, quatre línies més amunt, dius que nanai, que els cristians "sempre" heu considerat el cos i l'anima com una unitat. Au, Benet, fes-t'ho mirar.
La merla fa saltirons sobre la gespa. S'atura i burxa a terra amb el bec fins que extreu el cuc sencer. Se l'empassa. Una altre saltiró. Un altre cuc. S'envola. Papallones de color groc. L'hortènsia rosa. El ruixat d'ahir ha estat un bàlsam per a la vegetació. Tornarà a fer calor. Les cigales ho profetitzen.
Plou sobre els pins assedegats, sobre la pols dels camins, sobre les teules, sobre els rostolls dels camps, sobre la cendra renegrida de l'últim incendi... Quatre gotes mal comptades. Plou sense arribar a amarar la terra. Les fulles dels arbres a penes se n'adonen. Un cel espès, gris, atapeït com una llosa que ensostra les nostres clepses. Plou. Tant de bo plogués més, tota la nit. La xafogor no escampa. Quatre gotes només. No cal agafar el paraigua. Ens agrada sentir sobre la pell el tacte punxant de l'aigua que davalla com un regal del cel. Aquesta remor i aquesta flaire inconfusibles. Plou al bell mig de la canícula. Miracle. La tórtora immòbil a la branca més alta. La murtra florida. La platja buida. Un altre turista holandès s'ha perdut riera amunt buscant el càmping. Capvespre plujós a Mas Voranell.
Avui divendres, l'Emma i jo participem al programa La vida en singular d'Onda Rambla (89.8 FM). Ens podeu escoltar en directe de 15 h. a 16 h. Parlem del premi, del llibre i de CIBERSEXE...
Anar-se'n a dormir és rendir-se. El llit és per als vençuts. Si t'allites massa d'hora és que el dia t'ha derrotat, estàs cansat o depressiu o no vols mirar de fit a fit la nit. La nit és el pathos de la veritat. La nit és el topos de la inspiració. La nit no menteix mai. La nit és femella insadollable, musa inestroncable. Si te'n vas a dormir deixaràs de ser tu. Si t'adorms no hi veuràs clar, per molt que digui en Foix. Coi de poetes! Bauçà també s'equivocava: els somnis no són més reals que la realitat. Queda't aquí fins que esclati l'aurora. Deixa el coixí per als febles. La nit és silenci i brisa i joia i finestra esbatanada davant el bosc misteriós on copulen els senglars. La nit és l'amant de la solitud. Anar-se'n a dormir és rendir-se. El llit és un taüt disfressat de llençols.
Em llevo aviat i me'n vaig a caminar tres hores per la muntanya. Pujo fins a Coll de Clau, saludo el mar i segueixo pel camí de la carena fins al mirador. Vull atansar-me al lloc on l'altre dia es va produir l'incendi. Arribo al Turó d'en Baldiri i veig el desastre de prop: restes encendrades, cadàvers de pins, sutja embrutidora, senderes despullades, roques pelades... La imatge de les branques renegrides encara palplantades assenyalant el cel s'adiu amb la visió del petit cementiri de Tiana al fons. No duc la càmera, llàstima. Hi estic una estona en silenci, provant de remembrar com era tot aquest paisatge abans del foc. La Gran Ciutat jeu allà baix, distant, aliena, capficada en les seves cabòries... Pujo a l'ermita de Sant Mateu. Bec aigua de la font, que és l'única font que encara raja pels encontorns. Baixo fins a la Creu d'en Boquet i m'acosto fins al dolmen de la Roca d'en Toni. M''assec una estona sota els xiprers que custodien les set tombes medievals que hi ha una mica més amunt del dolmen. El camí de retorn el faig seguint el torrent d'en Cuquet per l'antic camí de Vilassar. Les cigales canten amb ganes. Farà calor. El sol ja és alt.
-Ja deus saber que un cervell necessitat d'orgasmes només funciona al 40% de les seves possibilitats.Jo no m'ho prendria gaire a broma.
Plasma, que segueix l'operació amb interès, li pica l'ullet.
-Conscients d'aquesta necessitat vital a D'Ors hem instaurat dues escorregudes obligatòries: a les nou del matí i a les cinc de la tarda. Gràcies a elles, les nostres neurones rutllen amb l'eficàcia d'una rentadora. Tenim una activitat cerebral tan passada de voltes que ens hem convertit en la gent més llesta del plurivers.
Demà divendres, l'Emma i jo participarem al programa La vida en singular d'Onda Rambla (89.8 FM). Ens podreu escoltar en directe de 15 h. a 16 h. Parlarem del premi, del llibre i de CIBERSEXE... Els oients poden trucar per telèfon. Serà divertit.
Baixo a Barcelona, Aribau 185, per a entrevistar Montserrat Carulla, presidenta de la Fundació Lluís Carulla. L'entrevista és per al programa CAPVESPRE de Ràdio Vallromanes. Ens explica les activitats de la Fundació i ens ensenya els darrers títols publicats per Barcino. Quedo gratament impressionat per les traduccions que s'han fet: Libro de Amigo y Amado de Ramon Llull, Verse translations of thirty poems d'Ausiàs March i The Catalan Expedition to the East de Ramon Muntaner.
M'interessa internet com a instrument de comunicació humana. No paro de rebre mails cada dia de lectors i lectores... i flipo. La gent vol ser "amic" teu, et diuen "amic" abans que jo els respongui. Hi ha una necessitat bestial de comunicació. En aquesta puta societat la gent està cada cop més sola (caldria analitzar-ne les causes: l'enfonsament de la família tradicional, mal que li pesi al Papa, etc.) i internet, en certa mesura, ve a suplir el canal o la via a través de la qual cadascú llença la seva ampolla amb el missatge: naveguem per l'oceà virtual a l'encalç de resposta, de sintonies... ¿Què és, sinó, un blog?
Además había comprendido que en verdad no son los dictados del intelecto los que condicionan el devenir de la existencia humana, sino ciertos impulsos ingobernables, viscerales, intuitivos, productos del subconsciente; que la moral del creador mantiene un difícil equilibrio sobre la cuerda floja de su propia autoestima, pues el ego está por encima de cualquier consideración exógena, y que en las estancias por donde pulula el genio, hay siempre una puerta hacia la locura que basta abrir para precipitarse en ella. A partir de estas consideraciones comenzó a crecer mi interés por la psicología.
1.- En la majoria de convocatòries dels darrers anys els premis literaris de temàtica eròtica se’ls emporten les dones... Què sent un home en rebre un premi com aquest?Aquesta obra l’hem escrit a quatre mans l’Emma Piqué i jo, o sigui, que en el nostre cas els premiats som un home i una dona, un tàndem literari. Es tracta del premi més important en la nostra llengua dins el gènere de la literatura eròtica. Feia temps que volia escriure alguna cosa així, però vaig haver d’esperar l’ocasió oportuna per a fer-ho. L’Emma em va enviar un mail proposant-m’ho i vaig acceptar el repte.
2.- ‘L’Oracle Imminent’ era una narració concebuda directament per presentar-se a la convocatòria literària o bé va sorgir amb una altra intenció?
Vam començar a intercanviar mails i, sobre la marxa, vam veure que allò funcionava prou bé. En només deu dies vam escriure cent mails i una bona pila de messengers. Els personatges que havíem creat (Vogelfrei i mouchette) tenien molta força i ens arrossegaven... L’obra s’adeia molt bé a les característiques del Premi de la Vall d’Albaida i vam decidir que la presentaríem allí. Després de passar-nos dos mesos retallant i polint el text, la vam enviar a Ontinyent. El jurat la va escollir entre 26 originals. És l’any que se n’han presentat més.
3.- Quin és el fil argumental de l’obra premiada? Barreja tòpics de sempre, el sexe, amb temàtiques actuals, internet?
Vogelfrei és més gran que mouchette. Es coneixen a L’Oracle, un local nocturn. S’envien mails explicant les seves fantasies sexuals i també es troben algunes vegades... Al final, la situació esdevé insostenible i apareix la tragèdia. No penso explicar el final.
La gràcia de L’Oracle està en l’ús que hem fet de les noves tecnologies per a escriure el llibre. És molt actual perquè empra el correu electrònic, el messenger i els SMS. És ciberliteratura ultramoderna, del segle XXI. El contingut també surt del típic relat on s’expliquen quatre claus superficials. L’Oracle conté tota una filosofia vital.
4.- Alguns diuen que la gran prova de la literatura eròtica és aconseguir que el lector se senti sexualment excitat...
També diuen que són llibres que s’han de llegir amb una sola mà... Tinc clar que no podem competir amb les pel·lis porno. El que nosaltres oferim és el poder de la paraula, l’evocació de situacions eròtiques on la fantasia del lector juga un paper molt important. L’Oracle és sobretot literatura, és a dir, tot un seguit de mots que volen inspirar emocions, que suggereixen experiències... Va ser molt excitant crear-la i sens dubte serà molt excitant llegir-la.
5.- Quins plans tens ara...?
Fer vacances. Descansar. Llegir. Viatjar. Seguir escrivint cada dia en el meu blog Entrellum Ciberdietari06. Tinc algunes coses al calaix, altres a ca l’editor i altres presentades a premis. Ja veurem què passa. L’Oracle sortirà publicat a la tardor per Bromera Edicions. Em conformaria amb publicar un llibre a l’any. Ara per ara, no puc deixar d’escriure. La culpa és dels jurats que no paren de premiar-me. Mentre la cosa rutlli, no penso plegar. Hi ha un Bartleby dins meu, però el tinc molt controlat.
MOLLET A MÀ
Refaig camins que no menen enlloc. M'obsedeixo amb detalls que ofeguen clarors. Trobo que som massa fràgils penjats de les emocions. No penso oblidar les errates que m'han portat fins a la victòria dels teus llavis. Seria capaç de desprendre'm de tot tret de la teva mirada. Cerco encara el redós d'un altre capvespre lluny de tot i de tothom. ¿Per què no m'escrius? ¿Tanta por tens de tu mateixa? Escolto músiques noves com aquest ruixat que ha caigut sobre els pins assedegats del poble. Bec Pepsi esbravada. Dóna'm un altre orgasme fet de paraules. ¿Per què calles? Encara som a les beceroles. La nit em bressola. La solitud m'acarona. Només tinc dits i mots i somnis i alguna engruna del pa que vam menjar junts a la vora del riu aquell dissabte radiant de març... Refaig dreceres i marrades per a tornar fins a tu. M'entretinc i bado sense trobar-te. ¿On vols que vagi? Cada passa que dono m'allunya de l'horitzó. ¿Per què calles? ¿Què vols què en faci, d'aquest silenci, d'aquesta buidor? No. No penso oblidar-te.
Vetllada de divendres a Caldetes. Pèrgola de Can Muntanyà. Quatre columnes de maons sense coberta i un estanyol amb nenúfars. Magnífica balconada sobre la Mediterrània. El luar de Selene gairebé plena brilla sobre l'aigua. L'hotel Colón. La camisa verda d'en Biel. La cadira de rodes de Palau i Fabre. La sonsònia de la Maria del Mar. El cap de Toni Sala assegut al davant (em confessa que llegeix ENTRELLUM). La ridícula cueta del Cornudella. Poesia i música. Del m'enculares mesquidià a un Cant Espiritual rogallós i agònic. Bona nit i tapa't.
Enric Vila a l’últim número de Benzina (p.67):Moliner em sembla un gran exemple de l’escriptor sangonera: sense generositat moral, que lluny d’escriure compromès amb una idea de justícia, de posar-se al servei de la tribu, se n’aprofita, i viu d’afalagar la vulgaritat i la mediocritat general, d’invertir els valors, de fomentar la confusió. Aquests autors poden tenir èxit. Però acostumen a no deixar rastre, perquè escriuen pensant només en la seva butxaca i la seva vanitat. Utilitzen els defectes socials exclusivament pel seu benefici, no creen res. Es limiten a baixar el llistó per fer veure que salten alt (…) Quim Monzó, que a mi m’agrada força, i del qual Moliner és un subproducte (…) El seu discurs i el seu personatge exploten tant el facilisme que no s’aguanten lluny d’unes regles de joc que no siguin estrictament seves. En contacte amb la vida, esdevenen una carcassa inútil i pedantesca. Passa com amb la seva imatge de teenager enrotllada: resulta patètica quan veus Moliner de prop. Jo volia saber fins a quin punt era cursi i presumida i em va quedar claríssim: incapaç de riure’s de si mateixa com riu dels altres. Tan inflexible, covarda i encartronada com la seva prosa.
Xapó! Ja era hora que algú ho escrivís sense embuts. No puc estar més d’acord amb aquesta radiografia (autòpsia?) de la Moliner -perquè jo poso l’article davant del cognom de l’Amparito. L’adjectiu patètica li escau d’allò més. L’única vegada que he tingut el disgust de veure-la actuar en directe va ser a la Sala Capitular del Monestir de Sant Cugat en la Trobada sobre el Dietarisme. No sé què hi fotia, allí. El cas és que, com que no tenia res a dir, per a muntar el numeret, la paia (talment una macaco) va posar-se dempeus sobre la taula… I el pitjor és que encara hi va haver alguns que li van riure la gràcia. Genteta així fa molt de mal a la literatura catalana. La Moliner és una cabaretera de pa sucat amb margarina. A Herr Vallcorba li hauria de caure la cara de vergonya per mantenir una sangonera com aquesta.
Mentre a l'església de Sant Vicenç de Mollet celebraven la multitudinària cerimònia de l'enterrament de la Pepeta de Cal Pinyonaire (mare de la Montse Tura), m'he acostat a l'institut per a veure com havien anat les notes de selectivitat dels meus alumnes. Pel que fa a la meva assignatura molt bé. La Hinad El Atiki El Fadili (la primera alumna d'origen marroquí que aprova el batxillerat a l'IES Gallecs) ha tret un 10 de Filosofia! Sí: un 10!!! Li he fet dos petons. Un 10 a Filo no és tan fàcil de treure. La Hinad vol estudiar Dret. Serà una bona advocada. Sempre m'explica la mateixa anècdota: "Entro a les botigues i, quan em veuen la pinta de mora que faig, em parlen sempre en castellà. Aleshores els responc en català i es queden estupefactes." La Hinad parla el català millor que jo. Per alumnes com ella val la pena seguir treballant.
