Temps era temps a Catalunya hi havia
catalans: pagesos sorruts i pubilles amb cul de pera i generosa pitrera
comme il faut (com déu mana). Sí, sí, encara que sembli mentida, en aquesta terra hi vivien
catalans i catalanes de mena, de pedra picada, de cap a peus, de soca-rel. Només els vells ho recorden amb prou feines. La invasió de forans va començar fa unes quantes dècades. Primer van venir d'arreu de la península i ara vénen de la resta de l'univers. Som un
poble d'acollida, diuen els progres forumescos, aquests que parlen castellà per a semblar més
oberts. Som un poble multiguai,
barrexa de cultures, d'allò més mesells i caganers. Hem perdut totes les guerres i,
a la mínima de cambio, esdevenim botiflers. Caïnites fratricides. La pela és la pela. Mig fenicis mig jueus. No busqueu cap
català que no el trobareu. Els quatre arreplegats que queden s'amaguen sota les pedres i ho dissimulen la mar de bé.
¿Catalán yo? ¡Ni de coña! Temps era temps Catalunya fou catalana; ara és un poti-poti d'africans i de xarnecs.
¡Se nota, se siente, Montilla presidente! El que resta és una llengua que es deixata enrogallada i tota una munió de
somnis fets malbé.
Suposant que existeixi la Brotherhood Al-Qaida (que ja és molt suposar) i que tota aquesta crònica d'atemptats contra Occident no sigui una conspiració promoguda pels USA per tal de justificar les seves malifetes bèl·licament globalitzadores; i suposant també que Bin Laden (que va néixer el mateix dia que jo, set anys abans però!) sigui una mena d'Emmanuel Goldstein -el redolent de la pel·lícula, el fugitiu facinerós més wanted del Far West-, cosa que no descartaria en cap moment; aleshores haurem de concloure que les coses no són tan senzilles i que els guionistes d'aquesta FICCIÓ MANIQUEA es mereixen l'Òscar i el Premi Nobel, si més no la meva incondicional admiració, perquè últimament ja m'estava tornant una mica neocon tot traint el meu antiamericanisme visceral i, el que és encara pitjor, decebent els meus lectors. Jo (com els dels PP amb l'11-M) TAMBÉ VULL SABER LA VERITAT: qui va matar Kennedy, per què eren tan dolents Martin Luther King, Gandhi i John Lennon, etc. Mentre tot això no s'aclareixi, em permetreu que segueixi dubtant -que és cosa saludable-, dubtant i sospitant que tot plegat és una bona engalipada en la qual he caigut de quatre grapes... Sort que, al final, in extremis, m'ha salvat la deformació professional: Die Liebe des Philosophen zum Leben sei die Liebe zu einem Weibe, das uns Zweifel mache. 
