La gent es mor

Veus que la gent es mor, es moren totes les coses, fins i tot les idees platòniques que, teòricament, havien de ser eternes, immutables, immortals, pures i divines com els teus llavis de puteta virginal, lolita del meu cor atrotinat, què se n'ha fet dels teus espasmes? Ja veus: contemplo les fulles que cauen amb una parsimònia sibil·lina, bruixes menopàusiques, recoi, la gent es mor amb una brutal desimboltura, és tan fàcil morir-se avui en dia. I tu, que te'n vas a Sevilla com cada any per aquestes dates, qui pogués cavalcar-te un altre cop, amazona de crinera fosca, pagesota miop, filla del deliri que em domina. No et moris pas, que últimament la gent es mor amb una facilitat increïble, no et moris, no, que no sabria què fer sense tu, potser morir-me abans d'hora com es mor tothom, com es moren totes les coses, cansades de tanta tristor.

Una veritat inconvenient

Reflexions després de veure An Inconvenient Truth d'Al Gore:

1. Si no aconsegueixes ser President, pots guanyar-te molt bé la vida fent conferències. Si ets President, quan deixes el càrrec també pots guanyar-te molt bé la vida fent conferències. És fàcil: multimèdia, un pessic de sentimentalisme, un pessic de catastrofisme, un pessic de moralisme, ah, i alguns acudits... Exemples: Al Gore, Clinton, Aznar, Maragall? Mas?
2. Hi ha dues Grans Amenaces: la humanitat contra la humanitat (immigració & terrorisme) i la humanitat contra la natura (contaminació)
3. El problema principal és que la política necessita diners i els diners els tenen els rics. El finançament dels partits genera una dinàmica perversa que converteix la democràcia en partitocràcia la qual, per lògica supervivència financera, està més al servei dels finançadors que del poble que vota (cada cop menys).
   
4. Jo aspiro a anar a treballar amb bicicleta, quan el carril bici arribi on ha d'arribar.
5. Si augmenta la temperatura -com ara aquesta tardor-, estalviarem calefacció; i tot el que estalviem a l'hivern ho gastarem a l'estiu amb l'aire condicionat.
   
6. Serà una llàstima que, definitivament, Venècia s'enfonsi.
7. La formació acadèmica d'Al Gore no és ni de bon tros la de George Bush, però per ser President tampoc no fa falta ser cap llumenera. El mateix Pepe Montilla no té el batxillerat ni el nivell C de català i dintre de poc, per art de màgia, esdevindrà Molt Honorable.
   

PRESENTACIÓ DE L'ORACLE IMMINENT DILLUNS 4 DE DESEMBRE A LA LLIBRERIA CATALÒNIA

Com la Mireia, la Velis també s'apunta a la Presentació de L_OI. Com més serem, més riurem. Tots els erotòmans i erotòmanes catosfèrics i catosfèriques hi esteu convidats. Fotrem un sarau antològic a la Catalònia. Jo no m'ho perdria per res del món. Avís: la Presentació que estem preparant no té res a veure amb les típiques i avorrides presentacions llibresques. Serà espectacular. Per fi sabreu TOTA LA VERITAT.....

El nen que vaig ser

El nen que vaig ser assegut al balcó que donava al Passeig de Ronda, a tocar de la Plaça dels Pagesos, primogènit de la nissaga, rosset com un fil d'or, inquiet, tremend, sempre l'ase de les garrotades, abans d'escampar la boira i cercar nous horitzons, somiant el mar i les muntanyes, la gran capital llunyana, fugant-me de casa, enfilant-me als arbres per tocar el cel amb el tou dels dits, travessant els camps sembrats, apedregant els militars de Gardeny, banyant-me a les basses d'Alpicat, pujant la Cerdera amb bicicleta, perdent-me entre els vinyars de Raïmat, una infantesa d'horts i de fruiters sota l'atenta mirada del campanar de la Seu, i el Segre abraçant la ciutat d'Indíbil i Mandoni, i ma mare cridant histèrica, i mon pare treballant com un ruc, i jo pujant cada dia la costereta del Matadero per anar al col·legi...

Hi ha tardes de diumenge, com avui, que el trobo a faltar. És un sentiment que s'amaga sota les fulles seques que encatifen la riera, aquestes fulles anònimes que em fan sentir tardorenc, eixut, l'ombra empal·lidida d'aquell nen que vaig ser i enyoro tant...

Utopia

Senyor Ibáñez,

Em dic Natalia Rodríguez i estic realitzant un treball sobre la utopia, centrant-me en les utopies socials i polítiques. He fet un qüestionari per a afegir-lo a la part pràctica del treball, aquestes preguntes estan dirigides a persones que mantenen un blog actiu i que tenen cert domini sobre el tema. Estic segura que vostè compleix els dos requisits, ja que té molta experiència en la catosfera i, a més a més, és professor de filosofia. Li agraïria molt que participés en aquesta "enquesta" i respongués a les preguntes. Bé, copio aquí les preguntes; si té cap dubte pot posar-se en contacte amb mi via mail; espero que decideixi participar-hi perquè les seves respostes serien d'un gran interès. Mercès.

Reprodueixo les respostes de les dues últimes preguntes...

- Com a conclusió del treball vull parlar d’internet i els blocs com a exemples actuals d’utopies fetes realitat. Estaria d’acord amb el fet que crear-se un espai i publicar-ne continguts propis a la xarxa pot ésser una manera de fer realitat una utopia, és a dir, fer un espai que considerem perfecte?

Aquesta, disculpa, és la pregunta MÉS INTERESSANT que has formulat. Necessitaria escriure un assaig sencer de Blogologia per respondre-la. Fa tres anys que bloguejo i he escrit desenes de posts sobre això. Internet és l'invent més important de la història de la humanitat, més que la roda o la impremta. El ciberespai és un espai de comunicació real, obert, que permet la interconnexió entre els internautes fins a crear una intel·ligència col·lectiva (Vid. Pierre Lévy). La llibertat és inèdita, insòlita. Es produeix un mega-diàleg socràtic on cada link és una sinapsi en el Global Brain. La utopia d'una nova espècie: L'HOMO DIGITALIS. Autoedició sense jerarquies ni intermediaris. Veritable democratització de la informació. Ciberliteratura. L'autoria es difumina. La xarxa esdevé una perllongació del nostre sistema nerviós. Internet és una pròtesi bestial que eixampla el meu món i em fa ser digitalment. Bloguejo, ergo sum. La revolució que això suposa és impensable. Estem encara a les beceroles. El segle XXI és el segle de la definitiva digitalització de l'homo sapiens sapiens... Els pessimistes tenen por i proclamen una futura distopia o kakotopia. Personalment, fa tres anys que ho visc des de dins i només puc ser optimista. A mi internet m'ha canviat la vida.

- Si entenem internet com una utopia feta realitat, els seus aspectes negatius són conseqüències d’una utopia negativa o que són el preu a pagar per la llibertat d’informació?

L'únic "preu" que cal pagar és la factura mensual de la connexió a internet. La veritable utopia és que algun dia (com ja succeeix en alguns llocs) aquesta connexió sigui de franc i universal.

Potser l'únic inconvenient que podríem retreure-li a internet és que ens fa oblidar la realitat real, exterior, perquè la pantalla ens xucla i acabem vivint més en la virtualitat que en la realitat extrainternètica. Crea una addicció molt forta. Els blogs sobretot. I el Messenger en la generació dels nostres fills i alumnes. Algú ja parla de la Generació Blog. La informació a la xarxa corre transversalment, i això és bo. Les veus dels individus, la teva i la meva, s'emeten amb plena igualtat, la qual cosa no vol dir que totes siguin igualment escoltades. Els ciberlectors escullen allò que els mereix més credibilitat. El ciberlector ja no és un subjecte passiu (com el que mira la tele), sinó que cerca la informació (googleja) i crea continguts (blogueja). Aquest és el canvi de paradigma. Evolucionem cap a una nova era...

(Lamento haver estat tan taquigràfic. Et recomanaria la lectura dels arxius d'ENTRELLUM a partir de la cerca de paraules clau que t'interessin al cercador de la capçalera...)

Li envio les respostes i rebo el següent mail...

Moltes gràcies per respondre al qüestionari. Certament, m'agradaria enllaçar el treball amb el tema dels blogs i la catosfera, ja que són un tema actual i que cada cop pren més importància. Per cert, sí que sóc alumna de l'Enric Gil, ell és el meu tutor del treball i qui em va donar la idea d'enllaçar-ho amb els blocs, tots dos ja sabem perquè jeje, la veritat és que si no hagués estat per ell suposo que el treball estaria més coix d'informació i no hauria fet tanta recerca, però és que ell ja exigeix bastant! Bé, si li interessa ja sap que pot seguir el procés del treball a través del meu blog Utopia (una altra iniciativa de l'Enric), quan acabi, si està bé i val la pena, m'agradaria penjar-lo a internet, bé, només és una cosa que se'm passa pel cap.

En fi, moltes gràcies per col·laborar, ja sé que està força ocupat, així que no es preocupi per la llargada de les respostes, amb els seus posts ja em faig una idea de quin és el seu pensament.

Gràcies per tot!

Natalia

L'esquerra

La izquierda y el ejercicio del poder son incompatibles. Me refiero a los ideales de la izquierda y el coche oficial y la visa oro a cuenta del contribuyente. Uno deja de soñar cuando se aposenta en la poltrona del despacho reluciente con vistas a una cuenta corriente abultada. No es metafísica, sino pura pragmática de supervivencia. La izquierda fue utópica mientras no tocó poder. En cuanto accedió a él, se difuminó en las vaguedades autojustificativas del sistema establecido y, como el sociata Clos (exalcalde de BNA y ahora ministro de ZP), se pidió un helicóptero para ir a comer a El Bulli. La quintaesencia de la izquierda es ladrar por ideales como quien ladra a la luna para acabar cayendo en la más vil de la vilezas: el aburguesamiento progre, la claudicación ante la realidad más (etimológicamente) siniestra.

Comentari deixat a El Café de Ocata

PRESENTACIÓ DE L'ORACLE IMMINENT DILLUNS 4 DE DESEMBRE A LA LLIBRERIA CATALÒNIA

La izquierda es, para ellos, una coartada que les permite hacer lo que quieren sin que nadie pueda acusarles de traidores, porque ellos, ya se sabe, son “independentistas”. Más nacionalistas que nadie. Y como son más nacionalistas que nadie, nadie puede sospechar que estén vendiendo Catalunya al PSOE. Si lo hace CiU, estaría contribuyendo a conformar, junto con el PSC, un sano “regionalismo centrista”. Pero ERC es independentista y lo puede hacer sin que de ello derive peligro alguno para Catalunya (...) ERC, la suprema garantía de que la tensión nacional de Catalunya no fenecerá, aúpa al gobierno a un presidente del PSC, para hacer políticas que, bajo el título de progresistas, serán de centro o incluso estarán inspiradas en las de Esperanza Aguirre. Y sobre todo, NO PIENSA PLANTEAR UN DEBATE SOBRE LA AUTODETERMINACIÓN.

Iñaki Anasagasti, La Izquierda Abertzale Catalana (de lectura obligada)

PostFrankfurt

Per què no té un empatx la junta de l'AELC de tantes taules rodones, converses a tres, converses a dos, cares a cares, diàlegs entre tu i jo, diàlegs entre ells dos, diàlegs entre els de sempre, paraules sobre paraules, recitals poètics, poesies i copes i sets de bastos amb conclusions que no porten a cap lloc mentre la resta dels associats espera una resposta que els satisfaci com a escriptors catalans?

I unes quantes preguntes més...

Canya al mono que és de goma i se'n va a Vancouver

Frankfurt a ENTRELLUM

Gràcies David!

L'eròtica cibernètica

MIREIA GALINDO FARÀ LA PRESENTACIÓ DE L'ORACLE IMMINENT

INVITACIÓ
On s'hem pot trobar a mi?
Dos espectacles
Ara ja hem puc morir!
Senyor Rivera, soc cotxina cotxina
Esteu convidats
Presentació de L_OI
Elis, elis tamvé conbiden a la Velis
De tobees i tobaas
Saül Gordillo
Assaig
Lluita
Canalons Imminents
Des de la Catalònia
L'Or à clé: une mine naine
Conclusions precipitades
Cansat
Autocrítica
Trajecte Final
L'Oracle que ens guia
Mal rotllo?
L'Avui d'avui

REFLEXIONS A L'ENTORN DE L_OI AMB MOTIU DE LA SEVA PRESENTACIÓ

Covardia

A mesura que passen els anys, la possibilitat de canviar la teva situació vital resulta més remota perquè t'habitues a la realitat que t'envolta i perds l'embranzida (física i idealista) que t'hauria de permetre fer un cop de volant, girar la truita, redreçar la trajectòria que t'ha d'acostar a l'objectiu final de la teva felicitat. La puta inèrcia que ens objectualitza. A mesura que passen els anys, en definitiva, et tornes més covard. És aquesta covardia, aquesta por a perdre la teva infelicitat present, la que no et deixa assolir la teva felicitat futura la qual, al capdavall, no deixa de ser un somni molt bonic en el qual no ets capaç de creure perquè -amb els anys i les experiències- t'has tornat d'allò més escèptic, tan escèptic que ja ni creus en la possibilitat de què la teva vida podria millorar si tu volguessis...

Pragmatisme, realisme, postmodernitat, metasentimentalitat... La lletra de l'Imagine de Lennon és una pallassada. El món no pot ser canviat. Plató és ben mort. El va matar Nietzsche, com va matar déu i la puta mare que els va parir. El futur és incert. El futur és de les màfies i del canvi climàtic i de l'agonia de les lletres i dels somnis que aspiren a eixir de la caverna, boigs de llum definitiva.

Crònica reusenca

En aquest fotolog podeu trobar una bona crònica de la taula rodona de Reus. La foto va aparèixer ahir al diari Més Reus. A la meva dreta Jordi Escoda i a l'esquerra David Domingo i Òscar Hellín (que a penes es veu).

Steam Man

Encontré el relato en Benzina, me dejó bastante pillado el asunto del e-mail en ese relato, por suerte lo he encontrado por aquí.

Y he buceado en toda su historia... apasionante, sólo comentaros que utilizaré partes de ese correo electrónico de buen gusto para intentar seducir a una bonita sevillana, por supuesto que respetaré el original y diré bien claro de donde ha salido. A ella le parecerá incluso exótico todo el asunto del catalán real y de auténtico buen gusto (Quim Monzó I Love You!).

En general os aplaudo por el buen trabajo que hacéis para con el catalán, tendría que haber más Blogs como los vuestros... y de hecho he recomendado su lectura a catalano-escribientes-blogs que conozco. (en realidad es sólo 1, pero algo es algo)

Lo más paradójico de todo es que yo os escriba esto en castellano... bueno, sólo es una más de las grandes paradojas que nos tienen confusos a todos aquí, en la Catalunya de los milagros.

Saludos

Steam Man

L'Steam té un blog amb posts molt interessants. Comentaris com el seu m'animen a seguir cap a l'infinit i més enllà... (Ah, i espero que la sevillana caigui!)

Rain King, Counting Crows

Reus mon amour

Surto de casa a les 17 h. Agafo l'autopista en direcció a Tarragona. Peatge de Martorell i dos peatges més fins a les envistes de la Imperial Tarraco. Fosqueja quan pago el darrer peatge (total: 7,85 € els peatges de l'anada). El Pont del Diable il·luminat contrasta amb les llums novaiorqueses de la petroquímica. Sortida 34. Passo al costat de l'aeroport. Faig cap a l'Avinguda de Marià Fortuny. Tot està damunt davall, en obres. Es nota que s'acosten les eleccions municipals. No puc accedir al centre. Dono tombs sens èxit. Tot està tallat. Davant els cinemes Lauren Reus hi ha un McDonald's. Una amable empleada d'aquest afamat restaurant m'indica com puc penetrar fins al cor de la ciutat. He d'entrar per la carretera de Montblanc. Val. Riera de Miró avall fins que trobo una zona blava d'aparcament. Tiquet d'un euro. Són les 19 h. Per fi deixo el cotxe. Ara a buscar el carrer Major. Veig el campanar de la prioral (que no catedral) de Sant Pere retallant-se sobre el fosc del cel. Preciosa imatge que em recorda la silueta del campanar de la Seu Vella de Lleida... (he fet un link sobtat amb la meva infantesa amarada de boira). Carrer Major. Un bullir de gent. El Centre de Lectura és al número 15. Una munió de mares i criatures al vestíbul. Segueixo badant carrer Major amunt fins que trobo la Plaça Mercadal, també en obres! Quarts de vuit. Al bar del CdL assaboreixo un gintònic de Bombay mentre començo a escriure els primers apunts d'aquest post rere el foli que tinc preparat per a la taula rodona. He esbossat quatre coses que m'agradaria dir... Aixeco el cap i veig en Ramon. Hòstia! L'abraço. Sabia que vindria. Fa tres anys que ens coneixem, som vells amics catosfèrics, però encara no havíem tingut ocasió de desvirtualitzar-nos. Talment me l'havia imaginat. Bonhomia i senzillesa. Té un accent molt peculiar. Només per a conèixer-lo personalment ja pagava la pena baixar a Reus. No podem xerrar gaire perquè s'acosten les vuit. Pugem a la sala de dalt on farem la taula rodona. No sé per què collons es diu "taula rodona" si les taules mai són rodones. Em rep en Jordi Escoda, tatuat amb ideogrames xinesos a l'avantbraç interior esquerre. Ell és el que ha organitzat aquesta moguda i farà de moderador. Saludo David Domingo (blog), fastigosament jove i amb uns rínxols que ja voldria jo... I també conec l'Òscar Hellín, màxim responsable dels serveis informàtics de l'ajuntament de Reus, l'únic que duu corbata. Ja hi som tots. El públic va arribant. Estem hora i mitja petant-la sobre els blogs. En Jordi planteja les qüestions i anem responent tots tres. Tinc la sensació que hi ha massa coses a dir. Al final, també participen algunes persones del públic. Dos quarts de deu. En Jordi ens porta a sopar al restaurant L'Absis, rere mateix de la prioral. Un local peculiar decorat amb pintures rupestres, quadres i una paret sencera plena de grafits que ha escrit la gent. En David no ha pogut quedar-se. Menjo una amanida de pera amb mostassa, rap amb cloïsses i, de postres, el dolç típic de la ciutat: menjar blanc. Bevem un blanc molt decent de Gandesa. Agradable tertúlia. Parlem d'informàtica, de política, però sobretot de Reus. En Jordi i l'Òscar m'alliçonen. Ser de Reus imprimeix caràcter. La reusitat militant. Gaudí i el General Prim. L'espasa de Prim. El mural de Prim a l'Ajuntament. L'estàtua eqüestre de Prim. Intocable. Increïble. Molt divertit. Se'ns fan les dotze. A mi em queden 135 km. d'autopista fins al catre. Em quedo amb les ganes de provar una altra cosa típica reusenca: el vermut. Serà la propera vegada que em convidin. Tota la tornada amb la banda sonora de l'anada: A Rush of Blood to the Head de Coldplay. La mar m'acompanya, invisible, a la dreta. A la una de la matinada sóc al peatge de Martorell. Dormo. Obro els ulls a quarts de set. Encenc l'ordinador i em poso a escriure aquest post. Ara són les 7:33. Avui començo a treballar a les nou.

Apunts per a la taula rodona

Taula rodona, coberta, Trebuchet MS i CiU

1- Avui al vespre seré a Reus participant a la taula rodona Els blogs: noves formes de comunicació? Tota la informació sobre aquest acte la trobareu aquí. Si us cau a prop, seria fantàstic poder comptar amb la vostra presència. Estaré encantat de saludar-vos.

2- L'editor m'envia el PDF amb la coberta definitiva de L'Oracle Imminent, que va ser la més votada pels internautes. M'agrada molt com ha quedat...

Com a primícia, també us postejo la solapa...

Ara sí, que L'Oracle Imminent és ben imminent, imminentíssim. Qüestió de dies. Ja el podeu encomanar a la llibreria.

3- Estic fent alguns retocs al blog. Finalment, he decidit canviar el tipus de lletra. Abans tenia Georgia Serif i ara he posat Trebuchet MS, més llegible, més minimalista... Espero que us sembli bé. O no.

4- Saül Gordillo em fa publicitat al seu metablog polític. (Com d'habitud, els meus inestimables enemics poden passar i deixar la seva inestimable cagadeta)

Menyspreu

El pitjor menyspreu que un lector pot fer a un escriptor és no llegir-lo. El pitjor menyspreu que un escriptor pot fer a un lector és escriure com si el lector fos imbècil. És la paradoxa dels best sellers. ¿Com s'explica, doncs, que tanta gent llegeixi llibres menyspreables? ¿O potser serà veritat que la immensa majoria dels lectors són imbècils?

Isolation

Examen de Sòcrates a 2n. de BTX. Els poso un text de l'Apologia amb 5 preguntes. En Logan (l'alumne ianqui de qui vaig parlar en un post anterior) fa dies que està offside, absent, aïllat... Ha deixat de ser "la novetat" i els companys passen d'ell. A mi em fa una mica de pena. Li lliuro l'examen tot i saber que, amb prou feines, aconseguirà traduir alguna de les preguntes. Després de mitja hora, veient que s'avorreix, m'acosto i li escric al paper el vers d'un poema de Charles Bukowski:

Isolation is the gift

El llegeix i somriu. Quan recullo els exàmens, comprovo que en Logan ha esbossat una mena de resposta:

Isolation is a gift, but a key to that gift is to want it and to need it. Being alone sates the mind, but being lonely hardens the heart.

A l'hora de corregir-lo, li responc:

Perhaps, in the life's long way, we must harden the heart because a soft heart is very dangerous... too much tears, too much pain. Your fellow countryman H. D. Thoureau said: "I never found the companion that was so companionable as solitude". You must be strong and you will win!

Imprimeixo el poema sencer de Bukowski i el grapo al seu examen. No li poso cap nota. Amb en Logan faig classes (molt) particulars.

Resultats X

i

el domini absolut del PSC. Només portem tres anys de generació Montilla. Ramon Tremosa

I ara veig, a l'una banda i l'altra de la Sénia, que el futur polític immediat és més confús que mai (...) no tinc el menor dubte que els polítics nacionalistes avui no són capaços de fer-me sentir còmode amb el meu vot, amb les meues preferències o amb les meues actituds (...) El meu nacionalisme no es desfà perquè els uns pacten rebaixes, perquè els altres formen en quatre dies govern aberrants o perquè els de més enllà no siguen capaços ni tan sols de fer una coalició, qualsevol, per a representar-me a les corts. Vicent Partal

No estic dient que m’entusiasmi la decisió d’ERC (...) La decisió que ha pres ERC és simplement una decisió política que el futur -vull dir, els resultats- ens mostrarà si ha estat més o menys encertada. Josep-Maria Terricabras

Carod va pactar amb Pasqual Maragall comptant que era un vellet al qual podria suplantar amb l'ímpetu de la joventut. Ara pacta amb José Montilla confiant que gràcies al verb vencerà en tots els auditoris i tribunes a qui s'ha presentat amb el lema de Fets, no paraules. Carod i ERC no pretenen usurpar l'electorat de CiU, que no els votarà mai. Pretenen imposar-se sobre el PSC i acabar fundant un bipartidisme nacionalista, amb CiU representant la dreta i ERC l'esquerra. Diuen que el tripartit d'ara, l'Entesa, sabrà evitar les baralles passades. Seran baralles diferents: paraules i fets en duel per les escales i patis del Parlament. Ja veurem de totes maneres qui s'imposa a qui, en aquesta segona oportunitat. Manuel Cuyàs

Volem desplaçar el centre de gravetat del catalanisme, des del passat advers cap als objectius col·lectius de futur, més enllà de l'enyorança d'episodis mítics i el plany per derrotes reals (...) Volem, doncs, un catalanisme renovat en els seus discursos i en les seves polítiques. Més obert, més inclusiu, més engrescador per a aquells que encara no en formen part. Josep-Lluís Carod-Rovira

Resultats I, II, III, IV, V, VI, VII, VIII, IX

Orgull II

També em sento orgullós de viure en un terme municipal el 70% del territori del qual és bosc.

I, sobretot, em sento orgullós de la dona i de la filla que tinc. No me les mereixo.

Ah, i del pit-roig del meu jardí.

Gran article

Orgull

¿De què podria sentir-me orgullós? Hi pensava anit, després de sopar, en una tertúlia amb amics... Al final, vaig dir: Em sento orgullós perquè vaig néixer en una casa on no hi havia cap llibre i moriré en una casa plena de llibres, alguns escrits per mi.

No cal obrir

No cal obrir cap més porta si a l'altra banda del passadís només hi ha esperances bordes, somnis malaguanyats com esbarzers florits, relíquies de la veritat incauta que un dia fou l'estímul de les teves passes.

No cal obrir més el cor si al revers de l'amor només hi habiten les ombres, camins esborrats per la boira, ruïnes d'il·lusions.

Romandre en el punt exacte on s'aiguabarregen la ficció i la decepció.

No lamentar-se.

Viure com si tot fos aparent i fràgil, com si tot el que fem fos un castell de sorra amb la marea baixa, com si no hi hagués l'endemà, com si la vida fos un préstec a curt termini que no podrem tornar.

No, no cal obrir cap més porta. N'hi ha prou amb respirar.

Agraït

Amor letal

Estimada,

No seràs definitivament feliç fins que no em mori. És dur d’acceptar, sobretot per a mi, però aquesta és la tràgica conclusió a la qual he arribat: la teva felicitat és incompatible amb la meva existència, per la qual cosa -i perquè t’estimo amb tot el meu cor i tota la meva ànima- he pres la decisió de suïcidar-me per tal que tu, alliberada de mi per sempre més, puguis gaudir del que et mereixes després de tots aquests anys de patiment. I és per això que t’escric aquesta nota, perquè coneguis les veritables raons del meu últim acte conscient en aquesta terra.

Sempre teu,

Artús

(Text inspirat per la lectura de l’entrevista que l’Àlex Gutiérrez fa a Sergi Pàmies en el número 9 de Benzina, pp.10-14)

Tripartit II