Últim concert de Lluís Llach al seu poble natal. En directe per TV3. Abans uns episodis del
Polònia. Arriba a la carpa el president de la Generalitat.
Escridassada, xiulada: "Fora Montilla, fora Montilla"... El presentador de Tv3 intenta dissimular, però no pot negar l'evidència. Per fi fa acte de presència a l'escenari el sermonaire, que parla més que canta. Destrossa el català. Enfoquen Ariadna Gil, Puigcercós i Montilla (que avui és aquí i demà serà a
CAN ZAM). Quins collons! Puta política. Pur electoralisme. Em cago en Tv3. Ara canta
Tinc un clavell per tu, una carrinclonada de cançó.
Ha esmentat que els del PP volen deixar el País Valencià sense Tv3. També han sortit la Mònica Terribas i la Maria del Mar Bonet. Enfoquen el Mas. Ara canta
Maremar... Un piano, una bateria, dues guitarres, un saxo, un violoncel... Massa instruments per a una música tan dolenta. Torna a xerrar. Amb aquest gorret que duu sembla un bisbe. No entenc aquesta mania que tenen alguns de camuflar la seva calvície. Ara parla de sexe.
Potser el desig...
La música de Llach és somnífera, ensopida, destrempadora. Segona vegada que enfoquen Montilla. Ara el Mas (amb ulleres) i el Maragall. Torna a referir-se al neofeixisme del PP. També critica l'esquerra. Aquest paio fot política. La música és una excusa. Enfoquen Benach i Puigcercós. El públic crida "In-de-pen-dència". Castells, Tresserras, Nadal.
A poc a poc...
Montilla. Surt un espontani que l'abraça i li diu. "Lluís, t'estimem". Ara parla del franquisme. En comptes de dir règim diu sistema. Què m'expliques, Llach? Salvador Puig Antich. Montilla & Benach, ben juntets. Puigcercós. La manipulació de Tv3 és escandalosa. Ariadna Gil. Sempre queda un fil...
Guardiola. Exili republicà. Censura. "Teníem que". La por, la mort i el poble. "Ideia". "Tontu". La Bonet. Metàfores contra la censura. Sembla un humorista en comptes d'un cantautor. La gent li riu les gràcies. Un Rubianes catalanesc. "Tenies de donar ànims". El dia...
Aquesta cançoneta li van censurar per dolenta. Horrorosa.
Més homilia. Setze jutges. Cançó francesa. "Com un diamant a punt de trencar-se". "Cretins com el Bush, el Berlusconi o l'Aznar". Fins quan i per qui...
Paraules mediocres. Trueba. Partal mira el concert des d'un hotel de NYC. Mari Pau Huguet. Bleda. Tendresa...
La Bonet. "Bledes de tot el món, uniu-vos". "Sempre m'he definit d'esquerres i nacionalista". Puigcercós. Montilla. És una passada. "Matitza". "Jo estic molt content de què governi l'esquerra". Mas i Sra. "Ser nacionalista emprenya molta gent". "Nacionalista radical per si de cas". No para de fer política descaradament. Sermons entre cançó i cançó. Guardiola. Jo hi sóc si tu vols ser-hi...
Però, per què són tan dolentes les cançons? Voleu dir que no s'ha equivocat de feina, aquest senyor? De politicastre hagués fet més el fet.
Jo no tinc res a veure amb aquest catalanisme de fireta, victimista, xiruquero, montserratí, pollós, encongit, acomplexat, merda d'oca que necessita al·ludir al franquisme 35 anys després... "El primer dia que vaig anar a escola..." "Rouco Varela amargat profund, quina ànima més negra deu tenir aquest home". No es pot ser res EN CONTRA DE. Aquesta merda de catalanisme. Ara enfoquen una negra. Tema religió. Altre cop l'Ariadna Gil, que ha fet moltes pelis en català. Ara parla dels turistes. "Més voltes que un molinet". Els meus ulls aquí...
"Començarem a acabar". Déu t'escolti. "Nosaltres som gent de pas. Només som perquè volem ser. Això honora un poble." Reconec el director del Teatre Auditori de Sant Cugat. Tossudament alçat...
Hòstia, quines cançons més dolentes! Amb prou feines se salven els solos de saxo.
Oficialment, el concert s'ha acabat, però no tindrem aquesta sort. El públic dempeus fotent el paripé. Montilla no pot tranuitar gaire que demà el seu amic Justo l'espera a CAN ZAM. Afanya't, Lluís. Toca la gallineta i l'estaca i a jaure. Enfoquen Montilla. Presenta els músics. Crèdits. Ara parla del Martí Pol, amb el qual va formar un dels duets més patètics de la nostra història. Quina angúnia, la cadira de rodes aquella sobre l'escenari... Sabessis bé...
La Bonet (juntament amb l'Ariadna Gil i el Montilla, els més enfocats de la nit). Segon bis: Si em dius adéu... Ernest Maragall. La Marina Geli. Puigcercós. Benach. Està tot absolutament estudiat. Visca el puto regidor de Tv3. Ernest Maragall. La mare que els va parir. Encenedors. Per això malgrat la boira cal caminar...
Guardiola. Segon conat de comiat. Es torna asseure davant el piano. Alè...
La gent plora. Jo badallo. Vida... Quan Llach no sermoneja, amb la seva música despullada, es manifesta la seva immensa mediocritat. Això és un dels cims catalans? Aquest és el nostre símbol més preuat? Ja podem plegar. Enfoqueu Montilla, coi. Ja fa estona que no surt. Uns espontanis pugen a l'escenari amb la pancarta "Núria lliure". "Està molt bé que passin aquestes coses". Aprendre...
Sóc conscient que amb aquest post ofenc molta gent, catalans de bona fe. La nostra dissortada pàtria necessita icones com Llach per a fer teràpia de grup. El saxo: el millor de la nit. Puc comprendre aquest sentiment. No el comparteixo, però el comprenc. Llach defineix una frustració col·lectiva. L'exorcisme cantat. Com el gospel dels negres.
Els nostres poetes. Humilitat i servei. Màrius Torres. Hòstia! Cançó a Mahalta. Només aquesta cançó et redimeix, Lluís. Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels, fem els mateixos camins sota els mateixos cels. No podem acostar les nostres vides calmes... Guardiola. Ariadna Gil. I escolto la teva ànima tremolosa i amiga... En els meandres grocs de lliris, verds de pau, sento com si em seguís el teu batec suau...
País petit... Geli. Ernest Maragall. Nadal. Malalt d'amor pel meu país...
Venim del nord, venim del sud...
Amor particular... Potser la seva millor cançó. Que junts hem caminat, amb la joia junts, amb la pena junts, que has omplert tan sovint la buidor dels meus mots... N'estic tip de veure l'Ariadna Gil! Ara vull agrair-te tant temps que fa que t'estimo... t'estimo... potser amb timidesa, potser sense saber-ne, t'estiiiiimo... i et sóc gelós, i el poc que valc m'ho nego si em negues la tendresa... que joooooooooooooooooooooooooooooo
Viatge a Ítaca... Retorn a l'origen. Verges. Kavafis. Els que vam néixer terra endins tenim molt de respecte al mar. Guardiola. Aquest estiu, com Odisseu, navegaré per l'Egeu i per l'Adriàtic... Mare Nostrum. Istanbul. Rodes. Santorí. Míkonos. Atenes. Corfú. Dubrovnik. Venècia. Ítaca. Quin saxo més collonut.
Tres hores de concert. Última cançó: Verges 2007...
Una Catalunya avui a Verges. Una altra Cataluña demà a CAN ZAM. Montilla a tot arreu. Nosaltres enlloc, perquè som d'enlloc; d'enlloc o d'aquesta utopia virtual anomenada ENTRELLUM... Que tinguem molta sort... S'està bé aquí junts...
Llach baixa de l'escenari i saluda tothom. S'abraça a la Bonet. Interminables aplaudiments. Saluda Artur Mas, Nadal, consellers, Montilla, Benach, Puigcercós, Huguet, Pasqual Maragall & Diana, Petons i més petons. Sense gorra. El càmera va de cul. La gent canta L'estaca...
Estelades. Una gralla que sona. Si estirem fort ella caurà... In-de-pen-di-èn-cia... Ara canten Laura... (la cançó que em feien cantar sempre quan estava a Pamplona)...
Una Estrella! Lluís: a la teva salut!
Fi.
Encara puc aprendre a ser una mica menys cantellut, una mica menys aspre, una mica menys granític, una mica menys coriaci (que diria el mestre Pla). Encara sóc a temps d'amorosir-me i esdevenir vellutat, setinat, flonjo com un núvol d'estiu que vaga sense rumb. ¿O potser t'agrado així, adamantí i inaccessible com un cim glacial?
Segueix plovent. Que la Tina plegui és una mala notícia. La Catosfera no s'ho pot permetre. No hi ha tanta gent que escrigui bé el català. Potser no ens interessaven gaire les seves cròniques ravaleres, però estaven ben escrites. Ho vaig dir a la darrera taula rodona: 
Una mallerenga carbonera (Parus major) voleteja per l’olivera, va de branca en branca fins que salta al magnolier. És la primera vegada que la veig; la merla i el pit-roig, en canvi, sovintegen pel jardí. Mallerenga després de la pluja, glicina florida, roses primeres. La gespa més alta i més verda que mai.
Tota aquesta pluja. Totes aquestes paraules. Tots aquests somnis. Segurament hi ha un camí. Com hi ha cirerers florits i roses que s'esbadellen. Un camí que cal construir amb la fe dels nostres avis i el somriure dels nostres fills. Sense estridències. Sense violències. Un camí de raó que ens alliberi. Un camí nou que deixi enrere les antigues servituds. Segurament hi ha un futur on podrem ser el que som sense haver de retre comptes a ningú, sense haver de justificar cada passa, cada gest, cada mot. Totes aquestes paraules. Tots aquests somnis. Cirerers florits sota la pluja.
Després de setmanes d'espera, ja tinc sobre la taula la traducció catalana d'Istanbul de Pamuk. El vaig comprar ahir a la llibreria La Gralla de Granollers juntament amb Orgànic, recull pòstum de relats de Guillem Viladot, el genial apotecari de Riella. A l'últim número de la revista BenZina surt publicat Ammara, el primer d'aquests relats. Viladot és un dels meus mestres. A més, 29 originals que he de llegir del III Premi Vallromanes de Poesia que s'han de sumar als originals que m'estan arribant del Premi de Literatura Eròtica La Vall d'Albaida. O sigui, que se'm presenta una setmaneta literàriament santíssima... Avui dinarem a Can Sala. Per culpa d'una fuita, ens han tornat a tallar l'aigua. Hi ha un cel per ploure.
Em vaig acostar a ella i li vaig demanar una foto. Llàstima que va sortir un xic borrosa...
L'altra (vestida de rosa) és la Melany Moore. Després, a l'estand, em van dedicar el llibre...
Al pavelló firal hi havia estands i quatre escenaris. S'oferien espectacles diversos (encara que el veritable espectacle era el públic assistent, molt friki, mascles bavosos gravant cada detall amb la càmera de video)...
Se'm van acabar les piles de la digital! Després del lliurament del Premi de Relats Eròtics (que va guanyar un paio de Manresa), Juli Simón em va presentar el llibre. Vaig poder conèixer Salvador Alsius, membre del jurat, i José María Ponce, pornògraf espanyol. La seva companya, la Laura Carrión (també escriptora), em va fer una entrevista per a DIGITALSEX (Gran descoberta, gran entrevista amb Javier Krahe). La penjaran avui o demà. No us la perdeu.
Je n'ai un corps, moi, homme, que dans l'exacte mesure où je parviens à dire ce ou ces corps féminins qui sont en face de moi. La preuve de mon corps n'est rien de plus, et rien de moins, que ma parole en train d'essayer de traduire un corps qui n'est pas le mien.
Aquest divendres dia 30 comença el II Saló del Sexe en Català. A les 19:30 farem la presentació de L'Oracle Imminent a l'Auditori. Si la presentació a la Catalònia va comptar amb la presència de la mítica Mireia Galindo, a la presentació de demà passat tindrem la no menys mítica Cicciolina, juntament amb altres estrelles de l'erotisme mundial. La diferència entre la Mireia i la porno star italiana és prou evident: la Mireia és un paio disfressat de marranota virtual mentre que Anna Ilona Staller és molt poc virtual, és a dir, absolutament carnal. Espero aconseguir que em dediqui un llibre. Jo de vosaltres no em perdria la crònica d'aquest capvespre a Manresa. Pot ser una cosa molt forta. Encara sou a temps de venir.
Al final de 2003 me cansé. Estaba harto de publicar gratis, cansado de tanto opinar. Me había asqueado también de mi propio personaje: un joven agresivo, hipercrítico, que disparaba contra todo. Hombre, eso está bien para una novela, para columnas en periódicos, pero en el web log hacía que la gente me tomara por un cabrón. Pero yo soy una buena persona :) De modo que seguí publicando relatos aún durante seis o siete meses, hasta que definitivamente lo dejé estar en julio de 2004. 
El País:Declaracions de JM a El Periódico...
Ahir, amb el post sobre la darrera homilia de Llach, vam batre el rècord absolut de visites a ENTRELLUM: 1.125 visites. Brutal. Una animalada que ens fa assolir per primer cop les quatre mítiques xifres. L'anterior rècord -ja pulveritzat- era de 557 visites (5.11.06) arran d'un post-electoral que va rebre 35 comentaris (igual que el d'ahir). Queda clar, doncs, que a la catosfera cal parlar de política si vols tenir visites. La política excita, fins i tot més que l'erotisme. Quin misteri, oi? Som així de babaus. En aquest país esquizofrènic hi ha coses que couen i fan rabiar. A més, per afegir més emoció a l'assumpte, vaig fer els ulls grossos publicant TOTS els comentaris rebuts, alguns dels quals certament contraris a la meva opinió i a la meva persona. Llegir-los pot resultar molt edificant. L'experiment blogogràfic d'ahir, per tant, ha funcionat de meravella. Tanmateix, em quedo preocupat amb una sèrie de qüestions...
Últim concert de Lluís Llach al seu poble natal. En directe per TV3. Abans uns episodis del Polònia. Arriba a la carpa el president de la Generalitat. Escridassada, xiulada: "Fora Montilla, fora Montilla"... El presentador de Tv3 intenta dissimular, però no pot negar l'evidència. Per fi fa acte de presència a l'escenari el sermonaire, que parla més que canta. Destrossa el català. Enfoquen Ariadna Gil, Puigcercós i Montilla (que avui és aquí i demà serà a CAN ZAM). Quins collons! Puta política. Pur electoralisme. Em cago en Tv3. Ara canta Tinc un clavell per tu, una carrinclonada de cançó.
