Recull 07

Hi ha moltes maneres de guanyar i moltes maneres de perdre. Jo no he guanyat tots els premis als quals m'he presentat. Només faltaria! Calculo que per cada premi que he guanyat n'he perdut tres. La proporció 1/3 és prou acceptable.

Doncs bé, us he d'informar que he perdut el Premi Recull de Poesia Benet Ribas d'enguany. L'he perdut, sí, però molt dignament.

M'arriba l'últim número de la revista Recull (Any LXXXVII, número 1.960) on apareix publicada (pp. 14-17) l'acta de concessió del premi. Surt la llista dels títols i dels autors dels 51 originals presentats, les obres classificades i les tres votacions que van fer falta fins arribar al veredicte final. Tot un prodigi de transparència que podrien imitar alguns dels premis més nostrats. Com que sóc xafarder de mena, em fixo en els participants. Puc identificar alguns coneguts que, vet aquí, són bloggers: LD, OP, JC, RV, EA...

Em sap greu, però aquest cop no hi ha hagut sort. Tanmateix, en el meu cas no em puc queixar. Vaig presentar l'obra titulada Un gripau al jardí, un recull d'alguns dels poemes postejats a ENTRELLUM. Mireu com van anar les votacions...

UGAJ apareix entre les 13 classificades. A la primera votació va aconseguir 3 vots, a la segona 4 (el mateixos que l'obra finalista i la guanyadora), i va perdre la tercera votació. No està malament. Podríem dir, doncs, que el meu poemari va quedar el tercer.

El finalista és un vell conegut de tots els premis literaris: Joan Carles González Pujalte, un veritable professional en aquest sentit. Mataroní i col·lega de professió. Deu ser l'home que més premis literaris ha guanyat en aquest país (l'únic país del món on hi ha més premis literaris que escriptors). A Vallromanes, per exemple, ja l'hem premiat dos cops. I el paio va i es torna a presentar enguany! El seu estil és inconfusible. Jaume Bosch -el guanyador- no em sona de res.

El jurat del Recull em mereix tot el respecte, però val a dir que passarà a la història per no haver premiat UGAJ. Temps al temps...

Un tal elephteria deixa la seva cagadeta a ENTRELLUM

Artur Mas a Vallromanes

Aquest dijous Artur Mas va presentar Maria Cabot, alcaldessa i cap de llista de CiU a Vallromanes. Eren les 19:30 quan baixava de l'Audi A6. A l'acte també s'hi va afegir Felip Puig, il·lustre veí del nostre municipi. Com que havia deixat de ploure vam passejar riera amunt fins al flamant Casal (encara no fa tres mesos que el vam inaugurar). Durant el trajecte que va des del Casal fins a la Plaça de l'Ajuntament vaig tenir ocasió de parlar amb ell. En saber que era professor em va demanar el parer sobre la veritable situació de l'ensenyament. Vaig ser molt clar i contundent. Ell m'escoltava amb atenció tot intercalant algun comentari amb el qual demostrava la seva inquietud.

A quarts de nou tornàvem a ser al local de CiU, que ja era ple de gom a gom. Dempeus (no hi havia prou cadires) l'Artur va improvisar unes paraules i va respondre algunes preguntes que li van plantejar. Ens quedava el temps just per a brindar amb una copa de cava i marxar cap a Lliçà de Vall per tal d'assistir al sopar multitudinari de la presentació dels caps de llista del Vallès Oriental.

Multitudinari, impressionant. Al pavelló poliesportiu no hi cabia ni una agulla: 1.000 comensals entaulats. 43 candidats, un per cada poble de la comarca, van pujar a l'escenari. La nostra alcaldessa presidia la taula de Vallromanes. La Marisa és una dona preparada i amb experiència que ha fet molt pel nostre poble. La classe i l'educació de la Marisa és estratosfèrica. Els candidats dels altres partits no li arriben ni a la sola de la sabata. Alguns imbècils li retreuen que és massa gran, que s'hauria de jubilar. Es nota que no han llegit La República de Plató. A més, per damunt de sigles polítiques, és amiga meva.

Acabats de sopar l'Artur Mas va fer el seu parlament. Optimisme. Ambició. Lluita. El nostre rival no és el Tripartit, sinó l'abstenció. El 27 de maig el mapa de Catalunya ha de tornar a ser blau. Més encara. Només queden sis setmanes.

(Les fotos les va fer Joan Bautista Hernández. Mil gràcies, Joan!)

Els castradors

L'odi uneix més que l'amor.

Perversitat

La núvia surt del restaurant quan comença a ploure. La perversitat de les gotes relliscant sobre el parabrisa del cotxe. El cel regalima. Passi el que passi, no tinc por del futur.

Top d'Alianzo

Al blog de Saül Gordillo llegeixo el següent comentari de Pere Valls:

TOP10 DE L'ALIANZO

Pere Valls| Adreça electrònica | dijous, 12 d'abril de 2007 | 01:37h

Pel que he pogut saber l'Alianzo és el rànquing més exacte que hi ha per mesurar el nivell d'IMPORTÀNCIA dels blogs al nostre país en concret. No està basat en la inscripció prèvia, sinó que rastregen tota la xarxa. Jo he treballat amb ells i us puc assegurar que es un sistema molt seriós que combina diferents nivells de seguiment: ranking alexa, technorati, enllaços, comentaris sobre el blog en altres blogs, gestió i puntualitat, etc. És millor que el catalexa o qualsevol altre com technorati perquè segueix una combinació de tots ells. El motor de búsqueda d'idioma es basa en els primers tres posts del blog i rastreja dominis .cat, .com i .net, ara incorporaran .org i també segueix els subdominis cosa que no fa technorati. Per exemple hi ha blogs en technorati que no estan molt alts perquè tenen doble arrel tipus canvi de secció, categoria o idioma. Estar entre els 10 primers en Alianzo llengua catalana és una gran cosa perquè compteu que quan jo vaig deixar de col·laborar amb ells (fa dos mesos) el volum de blogs en català que utilitzen per crear la llista dels top 100 rondava els 2200. No està mal, oi? Us vull felicitar als que figureu en els primers llocs perquè és molt difícil i s'ha d'estar a sobre del blog molt més del que sembla. Si no tens una mitjana de 400 visites diàries o 10 comentaris al dia es impossible sortir entre el top10, però per estar entre els 3 primers pel que sé has de rondar els 1500 o 2000 impactes al dia. Quelcom molt difícil amb una catosfera tant competitiva...

Gràcies per la felicitació, Pere. (M'he pres al llibertat de corregir-te algunes faltes). No fa gaire vaig constatar que aquest humil blog es trobava situat en el cinquè lloc del rànquing que esmentes. Des de fa uns dies veig que he pujat un lloc i ara em trobo en la quarta posició. Si el que dius és veritat, m'omple d'orgull i satisfacció. ENTRELLUM, aleshores, deu ser un blog IMPORTANT, dels més importants en català. Mira qui va al davant i mira qui va al darrere...

Amb Artur Mas

Avui al vespre tenia dues opcions: o estar amb Joan Saura o amb Artur Mas. Per raons òbvies he escollit la segona. L'Artur visita el meu poble i, després, anirem junts a sopar. Demà us ho explico amb més detall (Vid.).

CiU Vallromanes

Invocacions

INVOCACIÓ

Invoco el buit que s'amotina
en el pessebre dels teus ulls,
els pits de fembra divina,
la càlida selva dels rulls.

Invoco el tacte impossible,
ressaca del panteix que fou
sendera, rastre i doctrina,
reravera de clarors.

Invoco el cor de la nit,
la pell que s'esquerda,
la carn que transpira,
els llavis roents, ben humits,
l'embosta que enclou tot el desig.

T'invoco sense fe i sense amor,
lluny de la febre efímera,
a redós de l'obaga que sóc
canto el no-res que has esdevingut.


VERSIÓ TELEMADRILENYA (aquí no discriminem ningú):

INVOCACIÓN

Invoco el vacío que se amotina
en el pesebre de tus ojos,
los pechos de hembra divina,
la cálida selva de los rizos.

Invoco el tacto imposible,
resaca del jadeo que fue
rastro, senda y doctrina,
otoño de lucidez.

Invoco el corazón nocturno,
la piel que se agrieta,
la carne que suda,
los labios ardientes, muy húmedos,
la ambuesta que incluye todo el deseo.

Te invoco sin fe y sin amor,
lejos de la fiebre efímera,
al abrigo de la umbría que soy
canto la nada en que te has convertido.

Invocació

powered by ODEO

Colonialisme catalanicida

Porten 300 anys maldant per anorrear-nos i se'n fan creus quan veuen que encara sobrevivim. Aquí un video de mostra.

Per què volem la poesia?

Fa molts dies que no escric poesia. Massa dies. És un bon símptoma. En un blog meliquista i falsament profund com aquest la poesia no hi hauria de tenir cabuda, i menys recitada amb aquesta prosòdia almivarada de poeta entrellumat. ¿Per quins set sous hauria de distorsionar líricament la fluïda prosa primaveral que brolla amb natural desimboltura? Un poema és una debilitat. Un poeta és una víctima. Vaig sortir tan escaldat del darrer empatx poemàtic que no m'han quedat ganes de tornar a versificar. Les muses són totes unes malesputes.

El miratge de la felicitat

Els bàrbars han tornat a cremar l'institut. L'altra vegada van rebre les taules del pati, ara li ha tocat a la consergeria. Els piròmans van aprofitar les vacances i, a plena llum de dia, sota la mirada de les inútils càmeres de seguretat, van arrambar contra la porta els contenidors blaus plens de paperassa i van calar foc. Una bestreta de Sant Joan. Jo havia deixat uns exàmens per a fotocopiar i me'ls he trobat ben ennegrits pel fum. La Barbàrie avança. És tan fàcil destruir! I tan divertit!

De petits havíem llençat pedres al tren, havíem follat nius d'ocell... Mon germà Robert va estar a punt de cremar el paller del Sisco del Nouet. La joventut és això: pura inconsciència.

Aquest matí m'he embrutat els dits de cendra, he fet quatre classes i dues guàrdies, m'he tornat a enllordar amb la rutina: aquesta maleïda rutina que ens salva del miratge de la felicitat.

Sense solució

Els problemes que tenen solució cal solucionar-los, però què fem amb els problemes sense solució? Assumir-los, ignorar-los, integrar-los, suportar-los, conviure-hi, desesperar-nos? Aquests problemes insolubles conformen la radical imperfecció de la vida. Davant d'aquesta evidència, la mort podria aparèixer com una bona "solució" (la "solució final" a una problemàtica existència insoluble). Els suïcides se la saben llarga...

Sorrobloc, cirerers florits i mona

Vaig conèixer en Salvador a la taula rodona que vam fer a la seu d'Òmnium (22.3.07). Estava assegut entre el públic, escoltant amb atenció; al final, va fer una pregunta i, l'endemà, una crònica de l'acte. Si jo ja estic per damunt de la mitjana d'edat de la majoria de bloggers, imagineu-vos ell. En Salvador és un exemple extraordinari: feliçment jubilat, té un esperit inquiet que el porta a aprendre cada dia més coses. Al seu blog hi ha penjat imatges, cançons i fins i tot ha enregistrat la seva veu. El seu cas demostra que l'edat no ha de ser cap impediment per a res, que es pot tenir un esperit jove malgrat que el cos no acompanyi. Vaig escriure que la seva fesomia em recordava la del poeta Juan Ramón Jiménez. Ara li dic que és un model a seguir. La catosfera pot sentir-se orgullosa de tenir persones com ell.

Solució al post d'ahir:

Efectivament, com alguns heu comentat encertadament, la pífia monumental del fragment és dir que un camp de cirerers florits té el color vermell pujat, quan sabem que la flor del cirerer acostuma a ser blanca o, de vegades, rosa. Però hi havia més errades: si poses talment no cal posar darrere el com perquè resulta reiteratiu. La puntuació també grinyolava (sobraven dues comes). El text, ben redactat, quedaria més o menys així:

El tatami, la delicada roba de la cortesana i la seva pell suau es tenyiren de vermell pujat talment un cirerer carregat de fruits.

No puc dir el títol ni l'autor de l'obra en la qual m'he trobat aquest fragment perquè pertany a un original del XIV Premi de Literatura Eròtica La Vall d'Albaida del qual sóc jurat.

Una mona de fa molts anys: (Temps de 600 i de Mirinda...)

Lilà

60 hores desconnectat. Ensumant el lilà. Escoltant els ocells. Caminant. Prenent el sol. Llegint...

El tatami, la delicada roba de la cortesana i la seva suau pell, es tenyiren de vermell pujat, talment com un camp de cirerers florits.

A veure si endevineu què és el que grinyola en aquest fragment.

La mirada...

Per què has de preguntar sempre per què? Per què no pots viure sense fer preguntes? Quina malaltia t'empeny a qüestionar-ho tot? Per què problematitzes tant les coses? Així no seràs feliç mai. El problema ets tu. Obre la ment, obre el cor, obre els braços... Deixa que tot flueixi amb naturalitat. No siguis obstacle, no posis pals a les rodes de l'esdevenir. Confia. Deixa't anar. Balla la música de l'instant, de cada instant, sense demanar massa. Oblida els retrets, oblida el passat que pesa i fa mal. Sigues lleugera, còmplice de la pluja, amant de la lluna... Avui és sempre. Per què has de buscar el que no hi ha?

Som feliços en la mesura en què ens adonem que ho som, i només aquest acte conscient de voluntat ens apropa a la felicitat. Com vaig escriure fa molt temps: de tant en tant, ens hem d'asseure al sofà de casa i contemplar la vida. La felicitat té molt a veure amb la mirada...

La felicidad me la dio tu amor

(La felicitat és que, després d'una setmana plovent, avui torni a sortir el sol)

Entrevista DiGiTALSEX

Ja podeu veure i escoltar l'entrevista que em van fer al Saló del Sexe:

Toni Ibáñez: hot literatura en Manresa

Totes les entrevistes

Ens queda el blog

Ens queda el blog com a utopia: l'individu libèrrim que s'adreça al món sencer. Ens queda l'escriptura en línia com a eina revolucionària: ciberliteratura pamfletària. Ens queda el batec efímer, el crit digital, la veu del futur: blogografies insistents, persistents. Som l'escamot que brega contra el sistema obsolet. Poètiques perifèriques. Insolències postejades. Sinceritats iròniques. Llaurem el ciberespai amb dits de foc que cremen dogmes inveterats. Ens queda la fe: tenim la força i la clau. Que tremolin institucions i patums. Una sola línia nostra pot capgirar el món. Ens queda allò que es va pedre, allò que alguns mai no han tingut: la certesa absoluta que avança passa a passa inundant pantalles de mots, imatges i sons. Som l'exèrcit que s'aplega al voltant del nucli veritable. Goliards. Pioners. Viatgers que inventen continents nous. Ens queda la ficció: deliri d'horitzons inabastables.

Fragment II del Tractat sobre la Revolució Intel·ligida

powered by ODEO

Irrisòria misèria

Fa riure tot plegat. Dietarisme: exhibicionisme impúdic. Ho vaig començar com un joc i, a poc a poc, m'hi vaig enganxar. No podia evitar entrar a la bitàcola per comprovar l'evolució del comptador de visites. Això era el que realment m'agradava, veure com la xifra augmentava i el meu weblog es col·locava en el rànquing dels més llegits de la pàgina on l'havia penjat. Quin sentit tenia tot? Era una misèria, i jo ho considerava un èxit.

Esperança Camps, Eclipsi

Via Enric Gil

Tractat sobre la revolució intel·ligida (wiki)

Núvol i cim

Encara puc aprendre a ser una mica menys cantellut, una mica menys aspre, una mica menys granític, una mica menys coriaci (que diria el mestre Pla). Encara sóc a temps d'amorosir-me i esdevenir vellutat, setinat, flonjo com un núvol d'estiu que vaga sense rumb. ¿O potser t'agrado així, adamantí i inaccessible com un cim glacial?

YouTube or not YouTube

To blog or not to blog

Segueix plovent. Que la Tina plegui és una mala notícia. La Catosfera no s'ho pot permetre. No hi ha tanta gent que escrigui bé el català. Potser no ens interessaven gaire les seves cròniques ravaleres, però estaven ben escrites. Ho vaig dir a la darrera taula rodona:

Per això és tan important dignificar la Catosfera. Necessitem bloguers i blogueres que escriguin bé, que tinguin consciència i cura de la llengua, que postegin continguts de qualitat.

I va la Tina i plega. Abans havia plegat l'amic quadernícola... Qui serà el següent? (Cucarella ho va fer veure; ara sembla que torna a bloguejar)

Les raons poden ser múltiples. Ens hem de sentir motivats. Ningú no fa les coses perquè sí. Al capdavall, és una qüestió de xifres: ens han de sortir els números. Cal que el temps i l'esforç que hi dediques es vegin recompensats per les visites (lectors) i el reconeixement públic (premis). És absurd treballar pel dimoni. Els blogs neixen, creixen o minven. Hi ha el perill d'estancar-se o declinar. Els dies passen, els mesos passen, passen els anys... Cada post és una fita clavada al bell mig de l'eternitat digital. Et planteges si paga la pena continuar. Pots cansar-te, sí, però quan les coses rutllen resulta més fàcil tirar endavant.

Sempre tinc present el consell de mon pare: "Facis el que facis, Toni, has de procurar ser el millor". I jo afegeixo: el pitjor que et pot passar és quedar-te sense competència.

Blogging is a long-term endeavor, one that builds and sustains a loyal fan base over a career.

Personalment, em veig bloguejant tota la vida, anys i panys, fins a l'últim dia... O (la vida pot fer tombarelles increïbles) potser ho deixo demà. Sempre som a temps de plegar. Ja vaig cibersuïcidar-me una vegada.

Fa temps que la meva dona m'amenaça amb el divorci: "El blog o jo!" (ultimàtum). Des que vaig guanyar el premi ja no es queixa tant. Qualsevol dia d'aquests ella obrirà el seu propi blog... I ens (re)enllaçarem! Cadascú sap la seva pel·lícula. Puc comprendre la Tina. A mesura que em faig gran em torno més comprensiu. La meva màxima aspiració és arribar a comprendre la mort.

No para de ploure.

Grup de discussió Catosfera