www.btvnoticies.cat
18.5.10
30.4.10
Un camí ple de verd i arbres daurats
El temps que passa ens salva del naufragi. Refer una vida desfeta té molt de mèrit. Sempre havies cregut que l'amor i la felicitat -com deia el puto Nietzsche- eren pròpies de botiguers, vaques, cristians, dones, anglesos i altres demòcrates...
Ara que estimes i ets feliç, voldries oblidar tot el que vas aprendre en els llibres, tota la brossa que, any rere any, va embrutar-te les neurones i et va embossar el cor. Massa intel·lectualisme. Massa escepticisme. Massa cinisme. Massa nihilisme. Masa filosofia. Massa literatura.
Grau, treurer Freund, ist alle Theorie, und grün des Lebens goldener Baum. (Goethe)
S'acaba el millor abril de la teva vida amb lluna blava i la promesa d'un nou camí ple de verd i arbres daurats. El negre i el gris queden enrere. Queden enrere la hipocresia, la impostura, les màscares, la covardia d'una vida acomodada plena de seguretats fictícies.
Com el vell roure que treu fulles noves, la teva saba reneix de les cendres hivernals. El riu de la sang es desborda....
No calen més paraules. La vida no és una qüestió de paraules, sinó de fets, d'actes, de vivències, d'experiències, de sentiments, d'emocions, de sensacions... Davant tot aquest allau vital, fins i tot les paraules més poètiques semblen clofolles buides i inútils.
Aviat farà un any que vas fer el salt. El tornaries a fer mil vegades per tal d'arribar on ets ara. Un camí ple de verd i arbres daurats.
27.4.10
23.4.10
Sant Jordi 2010
Ahir vaig poder votar anticipadament en la consulta popular sobre la independència.
La meva aportació a la Diada de Sant Jordi és aquest text que surt publicat a Siqmunda:ERISTOFF BLACK
No és fàcil trobar la veritat enmig de tantes bajanades, com si la palla i el gra fossin la cara i la creu del mateix decorat on som ensarronats a còpia d'anuncis i titulars, missatges com teranyines que ens empastifen el cervell. Les formigues també treballen, s'afileren, van totes a una. La primavera és un prodigi de pètals efímers i cuques que reviscolen. Jo em sento molt més pletòric que a l'hivern... (segueix llegint)
Bona Diada de Sant Jordi!
NB: No em busqueu per cap paradeta perquè enguany no signo llibres. Quin descans!
21.4.10
Premis
2000 XI Premi Comarcal Poesia Òmnium Vallès Oriental
2001 XII Premi Francesc Català Poesia Òmnium Perpinyà
VII Justas Literarias del Camino de Santiago
XII Premi Jalpí i Julià de Narrativa de Sant Celoni
X Premi de Narrativa Curta Manuel de Pedrolo
2002 XI Concurs de Conte Curt Sant Bartomeu de Montuïri
III Certamen Literari Les Millors Pàgines
XIV Premi Santa Perpètua de Contes Breus
X Premi de Contes Emili Teixidor
IX Premi Vent de Port de Contes
2003 VII Premi Literari de Narrativa Montserrat Roig
XV Premi Santa Perpètua de Contes Breus
2004 IV Premi Lletra de pàgines web de lit cat: blog guanyador de la votació popular
V Premi Lletra de pàgines web de lit cat: blog guanyador de la votació popular
VI Premi Lletra de pàgines web de lit cat: blog guanyador de la votació popular
2015 XI Premi Vila de Lloret al millor blog literari
2017 III Premi Guillem de Belibasta de narrativa breu d'aventures a la natura
2017 III Premi Guillem de Belibasta de narrativa breu d'aventures a la natura
19.4.10
El petit príncep i els volcans
"El matí que havia de marxar va endreçar tot el planeta. Va escurar ben escurats els volcans en activitat. Tenia dos volcans en activitat. Li anaven molt bé, al matí, per escalfar l'esmorzar. També tenia un volcà apagat. Però, tal com deia ell: «No se sap mai!». Per tant també va escurar el volcà apagat. Si estan ben escurats, els volcans cremen a poc a poc regularment, sense erupcions. Les erupcions volcàniques són com quan es cala foc en una xemeneia. Evidentment, a la nostra terra som massa petits per escurar els volcans. És per això que ens provoquen tants maldecaps."El petit príncep, cap. IX, Antoine de Saint-Exupéry
18.4.10
Sempre endavant
La tarda s'allarga com el regust que m'has deixat als llavis abans de marxar. Sota les cendres volàtils del volcà fem la viu-viu fins que toquin les campanes de l'hora foscant. El teu somriure em bressola. No temo res ni ningú. Sóc un ocell que es deixa endur pel vent que pentina els arbres.
La tarda s'allarga com l'eco de la teva veu quan deixo el mòbil. Hi ha una certesa profunda al fons del cor, una pau que no coneix escletxes. La nit ens amaga sota els llençols. Som una sola carn. Ho vencerem tot.
La tarda s'allarga com el record més feliç, com la infantesa desada a l'ànima. No cal córrer ni esperar miracles. N'hi ha prou amb el batec amansit, amb donar-se la mà i caminar l'un al costat de l'altre, fonent les mirades, sempre endavant.
La tarda s'allarga com l'eco de la teva veu quan deixo el mòbil. Hi ha una certesa profunda al fons del cor, una pau que no coneix escletxes. La nit ens amaga sota els llençols. Som una sola carn. Ho vencerem tot.
La tarda s'allarga com el record més feliç, com la infantesa desada a l'ànima. No cal córrer ni esperar miracles. N'hi ha prou amb el batec amansit, amb donar-se la mà i caminar l'un al costat de l'altre, fonent les mirades, sempre endavant.
16.4.10
Natürlich
"N'estic fins a la soca dels ous" (p. 60) de gastar-me una pasta gansa comprant llibres de paper. 18 euros són molts euros per aquesta novel·leta que no arriba a les 200 pàgines.MC és la història d'una fugida. "Jo he fugit tota la vida, sempre" (p. 62). ¿Fugir per a què? "Per provar de ser un altre" (p. 11). "Una serp que mudava la pell..." (p. 34). De Mallorca a Barcelona. La novel·la fa curt, sembla interrompuda en el moment que la cosa comença a posar-se interessant. ¿Hi ha prevista una segona part potser?
La llengua emprada (segons l'autor "inventada"), clafida de mallorquinismes, provoca l'exasperació per l'abús dels diccionarismes: enfony, calibòssia, tudat, traülla, nítols, cofurna, bòbilis-bòbilis, flastomis, aconhortà, pròdrom... És el que sol passar a les òperes primes: un vol demostrar tot el que sap, ho vol fer tant rebé que es passa tres pobles i ho enfarfega tot de barroquisme. "T'entaferraré una singlada que aniràs pàndol la resta de la teva vida." (p. 105)
La qüestió jueva (p. 34)... Ufffff. No comment. Volent fer un acudit li surt el tret per la culata. La frivolitat en aquest tema és de vergonya aliena.
MC és una Bildungsroman casolana. Té empenta i una certa gràcia, encara que em costa copsar l'humor peculiar que traspua.
S'agraeixen els capítols curts.
Les dues femelles (Antònia i Mònica) que es passen per la pedra el protagonista (Joan) actuen d'una manera molt pornogràfica, vull dir que són elles les que porten tota la iniciativa i ell resta com un simple tros de carn passiu que es deixa fer mentre comenta la jugada...
No mata. Se n'ha fet un gra massa, d'aquest llibret. Reïx com a exercici de malabarisme literari -massa literari per al meu gust-, és a dir, poc versemblant, poc realista. La forma i l'estil aclaparen, estaborneixen el lector el qual, si grata una mica, no trobarà gran cosa en el fons, tret d'una sèrie d'obvietats mal disfressades. Confesso que m'agrada la literatura d'idees, la càrrega de profunditat. Aquí brilla per la seva absència. Pàgines i més pàgines (molt ben escrites, sens dubte) surfejant sobre onades d'inanitat.
Felicito el corrector i l'editorial perquè no he estat capaç de trobar cap errata. Això és un fet absolutament extraordinari avui en dia.
15.4.10
La glicina del River
A les envistes de la magnífica glicina del River, assegut en un banc davant la font de la Sirena, a redós dels magnoliers, mentre una colla de pàrvuls rep les explicacions de la seva mestra... Un indret perfecte per a encetar la lectura de Males companyies de Marc Cerdó...
14.4.10
Despullat de literatura
Matí plujós. M'he empadronat a Lleida. A veure si puc votar el 25-A. He enllestit un text per a Siqmunda. Fa setmanes que he perdut la fal·lera per escriure. És el que passa quan vius la vida amb plenitud, que les paraules destorben. Després de molts anys, aquest Sant Jordi no signaré llibres. De totes maneres, no fa gaire he publicat dos poemaris a Bubok: Mandala i Hanua Nua Mea. A més, tinc dues novel·les al calaix que publicaré qualsevol dia. Em trobo en una etapa d'assossec creatiu. La vida és molt més que literatura. Sortosament. És com si hagués perdut la fe en les paraules. Noto que se'm queden curtes, que no serveixen per a expressar el que visc. Suposo que es tracta d'una crisi temporal. Entrellum també se n'ha ressentit. La primavera s'ha vestit de pluja. Jo m'he despullat de literatura...
11.4.10
Braços com ales
Braços com ales, oberts de bat a bat, per abraçar el món sencer, per abraçar-te, amb el caliu dels cors que bateguen ensems, amb la rialla que estripa les ombres.
Braços com ales esteses enmig d'aquest cel nostre, primaveres de pells i de sangs, més enllà de les pobres paraules.
Braços com ales, comiats impossibles, som el riu que es desborda, la força dels astres, la flor del cirerer, el cant de l'ocell a trenc d'alba.
Braços com ales per envolar-nos, per a sentir que la vida no pesa si em mires als ulls i veig en la teva mirada la meva, aquest silenci que em diu: no temis, deixa't endur, tot és perfecte.
Braços com ales esteses enmig d'aquest cel nostre, primaveres de pells i de sangs, més enllà de les pobres paraules.
Braços com ales, comiats impossibles, som el riu que es desborda, la força dels astres, la flor del cirerer, el cant de l'ocell a trenc d'alba.
Braços com ales per envolar-nos, per a sentir que la vida no pesa si em mires als ulls i veig en la teva mirada la meva, aquest silenci que em diu: no temis, deixa't endur, tot és perfecte.
8.4.10
Sort
Dia intens. Em sento pletòric. La primavera i tu m'injecteu energia a dojo. Matí a Barcelona per a gravar l'entrevista de BTV. Temps ennuvolat i rúfol. L'hotel W és realment impressionant, per fora i per dins. A Lleida un sol esplèndid. He caminat dues hores riu avall. He pres el sol a terrassa. La posta d'avui ha estat discreta. Sóc un home amb sort.
Entrevista amb mar de fons
Els de BTVNOTÍCIES, el portal informatiu de Barcelona Televisió, em fan avui una entrevista. Serà un reportatge en vídeo on repassaré la meva trajectòria com a blogger, parlaré d'Entrellum, les xarxes socials, el futur dels blogs, la situació actual de la Catosfera, etc. L'escenari serà de luxe: Hotel W Barcelona.
7.4.10
Còmplices de la primavera
Plou a Lleida. La pluja esbandeix els dies passats enllustrant-nos l'ànima. Llàgrimes, pluja, riu, mar... liqüefacció... liquiditat... aquesta blanesa... la tendresa més íntima de la teva abraçada... els sucs que regalimen... la suor que ens amara... Li pots dir "felicitat" si aquesta paraula fos capaç de condensar tanta bellesa, tanta intensitat, tanta veritat... Es queden massa curtes, les paraules. Plou a Lleida. Els nostres somriures il·luminen l'univers. Som còmplices de la primavera.
5.4.10
Serenitat
Prenc el sol a la terrassa. La tarda s'esvaeix lentament. Els sembrats verds, els arbres florits, el riu ple... Tot plegat és un decorat prou adient. La tensió ha desaparegut. M'he deixat anar, he admès que no puc lluitar sempre contra corrent, que és millor acceptar les coses com vénen encara que, de vegades, no ens semblin bé. ¿Qui som nosaltres per a interferir amb la nostra ridícula voluntat la fabulosa maquinària còsmica? Déu sap allò que ens convé.
Prenc el sol i deixo de buscar la resposta als enigmes que no comprenc. Vull ser dòcil al destí. L'amor és un misteri. També ho és la llibertat. Amor i llibertat no són incompatibles. Trobar la síntesi és la saviesa més gran.
Prenc el sol i deixo d'esperar. El demà ja no em preocupa. Passi el que passi, no m'afectarà. Hi ha una pau que brolla de dins, una serenitat absoluta.
4.4.10
Déu és Amor
M'he tornat a confessar, he tornat a combregar, a resar el parenostre, l'avemaria i el Regina Caeli. He tornat a llegir el relat de la Passió de Jesucrist. Com Ell, he mort i he ressuscitat. He tornat a besar el crucifix que tantes vegades vaig besar a Pamplona. La fe m'ha sostingut a les hores més fosques. Avui fa sol i el vent s'endu tots els neguits. El cel és ras com el meu cor. L'Amor, només l'Amor, val la pena. Déu és Amor.
3.4.10
Dins el sepulcre
I'm walking by the river. I just want to be alone. La meva malaguanyada vida. La puta primavera amb les seves putes flors. Els putos ocellets amb les seves putes cançonetes. Ja corren les serps. Ho he perdut tot. Guanyo aquesta buidor plena de llibertat inútil. Guanyo sencer l'horitzó, cims nevats, cel i núvols, l'apoteosi de la contradicció.
Dins el sepulcre, talment Crist, somio la resurrecció. Trobaran el meu cadàver per la ferum pestilent que desprendrà dies després de mort. Cremeu-lo i llenceu les cendres a l'abocador. No cal embrutar més platges i més rius. Puto Pessoa. Puto Nietzsche. Em cago en la puta mare que els va parir. El riu va ple d'aigua. Vomitives calçotades familiars. El meu cor fet xixines. Ja ploraràs. Sempre s'acaba plorant. Les llàgrimes són la signatura de la veritat. La resta és pura farsa, il·lusionisme.
Dins el sepulcre, a les fosques, deixo d'esperar que truquis, que tornis. Se me'n fot. Només vull estar sol per assaborir aquest dolor. És meu i em pertany. Tu sigues feliç lluny de mi. És l'ego que es rebel·la i lluita. És l'ego que s'aferra a l'àncora que ets. Fa dies que no menjo. El riu em diu que sigui home, que em tregui aquesta carota de ninot. Putes papallones. Formigues atrafegades carregant provisions No hi ha camins per a l'esperit valent. Tot és inèdit. Quan tornis sabré perdonar-te com Déu ens perdona a tots. Per sort, hi ha un àngel que em sosté i no em deixa caure.
Dins el sepulcre, talment Crist, descanso del suplici. Faig veure que m'he rendit. Demà us enlluernaré. Demà seré gloriós.
1.4.10
Finalista del Benet Ribas
A la convocatòria de l'any 2007 vaig arribar fins a la segona votació. Enguany hi participaven 50 obres i he arribat a la tercera votació, és a dir, Mandala ha estat la finalista del Premi de Poesia Benet Ribas. Per un sol vot no he guanyat (3 a 4). Fixeu-vos que a la primera votació vaig empatar amb la guanyadora (7 vots).
Sembla que aquest premi se'm resisteix. D'acord amb la progressió, si em presento dintre de tres anys, el guanyaré...
NB: La guanyadora, Eva Baltasar, treballa a Blanes... Quina casualitat, oi?
Podeu descarregar-vos l'obra aquí
28.3.10
El riu se'n riu de mi
Després de parlar amb tu, m'acosto al riu, m'assec sobre l'herba de la riba i buido tot el dolor del meu cor. Obro les mans i els braços, deixo que l'aigua s'emporti tota la pena que brolla del fons. La lliçó del riu un altre cop. M'ensenya que no he d'aferrar-me a res ni a ningú, que he de fluir com ell, sempre igual i sempre diferent, acollint el que vingui, sense por a les tempestes, lliure, amb aquesta sensació de lleugeresa que dóna saber que tot és relatiu: el que s'acaba i el que comença, el que entra i el que surt, el que cau i el que s'aixeca, el que s'adorm i el que es desperta, aquesta primavera trista i alegre al mateix temps. El riu s'engull la teva veu i dilueix la teva silueta. Em quedo sol escoltant els meus batecs. A penes respiro. Papallones que volen. Canten els ocells. Tu ja no hi ets. Hi seràs sempre. El riu se'n riu de mi.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)