Al final de su vida, el filósofo alemán...

Al final de su vida, el filósofo alemán Gunther Anders aseguraba hacer filosofía a partir de los periódicos, considerando sencillamente inmoral dedicarse en tiempos de guerra a leer y comentar a Aristóteles o Heidegger (a los que, en cualquier caso, hay que utilizar y él utilizaba): “un filósofo que solo escribe para filósofos”, decía, “es tan absurdo como un panadero que solo hace pan para otros panaderos”. La filosofía tiene que aliarse modestamente a la poesía, a la historia, a la novela, al panfleto, para contribuir a conseguir ese efecto del que depende ―y vuelvo a la primera pregunta― la salvación de todos y cada uno de nosotros al mismo tiempo: el efecto de hacernos sentir vulnerables. Ya hemos interpretado todas las cosas, ya está todo a la vista, ya ha subido todo a la superficie: ahora de lo que se trata es de que lo que sabemos nos haga daño. Y de que los dañados ―los damnificados― estemos unidos y seamos cada vez más.

Santiago Alba Rico

Marina ho anomena "hacer filosofía del presente", és a dir, ocupar-se de l'actualitat. Però no estic segur que, com afirma Alba, el coneixement de les coses ens faci més vulnerables. La filosofia pot esdevenir consol, escut, armilla... L'efecte del saber no és pas la debilitat, la vulnerabilitat, sinó tot el contrari. Conèixer la veritat ens enforteix. L'escepticisme augmenta a còpia d'experiències. No hi ha "salvació" possible, ni individual ni col·lectiva. Aquesta terminologia religiosa és inacceptable. La filosofia es queda curta sempre, perquè la mera raó no és capaç de capir tota la complexitat humana. Només la poesia (que és metafilosofia) aconsegueix, fins a cert punt, aparaular el misteri.

Qualsevol indocumentat pot obrir un blog...

Qualsevol indocumentat pot obrir un blog i dir la seva. Qualsevol cretí pot insultar-te impunement. La xarxa afavoreix aquesta "llibertat". Per això, l'autocontrol és fonamental. No estic parlant de faltes d'ortografia ni d'incongruències sintàctiques, sinó d'una ètica de mínims, dels límits imprescindibles que haurien de configurar qualsevol capteniment virtual. Els anònims s'autodesqualifiquen per si mateixos. La crítica ha de ser argumentada, raonada. Els insults sobren. Diàleg i respecte han d'anar junts. ¿Fins a quin punt estem disposats a seguir unes regles bàsiques? No tot s'hi val. La Catosfera pateix encara més aquest problema, per la seva condició reduïda, endogàmica, caïniana... L'indocumentat hauria de documentar-se. El que fa faltes hauria d'esmenar-les. L'anònim hauria de signar amb el seu nom i donar la cara. L'insultador hauria de callar o si més no emprar l'humor subtil, la ironia. Etcètera. Sé que aquest post és inútil, tan inútil com la lletra de l'Imagine de John Lennon. El que és no té res a veure amb el que hauria de ser, ja ho sé, però en volia deixar constància.

Ramon Llull, el Doctor Il·luminat...

RAMON LLULL, el Doctor Il·luminat, aprengué l'àrab per tal de poder convertir els infidels mahometans. Missioner empedreït, malalt d'imperialisme utòpic, viatjà fins al nord d'Àfrica amb la intenció de refutar les creences dels sarraïns. Però vet aquí que, malgrat el seu zel cristianíssim, va morir apedregat i no se'n va sortir. Màrtir i beat, reposa a la catedral de Palma.

ANSELM TURMEDA, mallorquí i franciscà com Llull, renegà de la fe cristiana per abraçar l'islamisme, adoptant el nom de Abd Allh ibn Abd Allah al-Tarchuman al-Mayurquí al-Muhtadí (servidor de Déu, fill del servidor de Déu, l'intèrpret mallorquí convertit a la fe). Escrigué La disputa de l'ase. La seva tomba és objecte de veneració a la ciutat de Tunis.

Ambdós són models contradictoris. Ambdós es van equivocar. Ambdós van creure que la veritat estava només d'una banda -la seva- i van voler imposar-la als altres: gentils, infidels o cafres, tant se val. Lul·lians i turmedians conjugen la veritat només en singular. I això és una pífia imperdonable. Aquest és el perill dels monoteismes dogmàtics. A hores d'ara, aquest perill torna a ser present entre nosaltres. I cal anar amb molt de compte. No hi ha cap veritat única ni íntegra ni absoluta. La veritat no és parcial ni sectària. El que hi ha són veritats. Plurals, minúscules, sovint incompatibles... I el que opini el contrari és un talibà.

Cortesies i agraïments

El jueu Bloom diu...

El jueu Bloom diu que els catalans som com els jueus. El jueu Bloom és catalanista, doncs. Diu que som una "civilització" diferent. Diu que ha llegit Llull en llatí. El jueu Bloom politiqueja i repapieja. Com a bon rabí, pontifica i cobra per pontificar. I nosaltres encantats, esclar. ¿Sabeu què pensava Llull dels jueus? Si Bloom ho sabés, potser no parlaria tan bé de Llull ni dels catalans. ¿Algú sap exactament quants diners ens ha costat aquesta foto? ¿I aquesta?*

JPQ: Bloom y la manipulación comercial e institucional de la incultura

* Avís per a xuetes i altres espècimens de pell molt fina: aquest no és un post "antisemita".

Podem seguir endavant com si res...

Podem seguir endavant com si res no hagués passat, com si la màscara no fos transparent i, rere el mirall, no hi hagués el veredicte escrit, la sentència inapel·lable: has fracassat. Podem seguir endavant un altre dia, una altra setmana, un altre mes... És el que tothom fa. La inèrcia del fer-se vell. Les rutines de sempre. Al capdavall, fracassar no significa res si et trobes envoltat de fracassats. La vida tota és fracàs. Un altre dia, una altra setmana, un altre mes... fins que arribi la mort i ens alliberi de tot plegat. ¿O què et pensaves? ¿Entens per què Bauçà es refugia en els somnis? Els somnis són l’única victòria que ens queda. També podries volar fins a Nova York i passejar-te per aquelles avingudes plenes de gratacels i constatar que, en realitat, ets una puça microscòpica. Però no cal que et prenguis la molèstia. El campanar del teu poble. El campanar dels teus somnis. Rere el mirall. La màscara transparent. I aquesta sensació de derrota arrapada al cos com una heura putrefacta.

Ara que ja sabem qui mana...

Ara que ja sabem qui mana en aquest país, que això que anomenem «democràcia» no és res més que una «partitocràcia plutocràtica» en la qual (a banda de la comèdia d’anar a votar cada quatre anys) el deure primordial dels ciutadans és pagar impostos per a mantenir la prebenda de l’anomenada «classe política», a més de pagar la quota hipotecària a les entitats financeres per tal que incrementin, any rere any, la seva escandalosa xifra de beneficis, de manera que els accionistes puguin fregar-se les mans i decidir (en dinars o sopars de duro supersuperdemocràtics) qui serà el millor gestor dels seus interessos futurs, ço és, el polític modèlic, el figurant més creïble, putxinel·li intercanviable que ratificarà les expectatives especuladores d’aquest capitalisme sense escrúpols, tan compromès amb el benestar general de la societat mitjançant una admirable «obra social»; perquè cal fer veure que avancem i aconseguim fites que ens beneficien a tots plegats, i no solament a quatre explotadors malànimes; que sí, que no em preguntis com, però cal trobar l’equilibri entre la ficció del bé públic i el benefici privat d’alguns rapinyaires que mai no en tenen prou, ai, la quadratura del cercle! Tanmateix, de vegades, fins les blavoses estrelles altívoles deixen caure petites engrunes grogues i vermelles sobre la inveterada misèria dels mortals, els quals amb el futbol ja omplen les seves hores de lleure, discutint sobre dubtoses jugades, sobre vocables com ara «nació», senyeres i oprobis, papers que retornen, negres adhesius de rucs, entretinguts amb telesèries, radiopredicacions, diaris gratuïts, cuarenta principales, bestsellers, onanismes, blocs i altres distraccions proletàries més o menys sofisticades, inconscients d’allò que s’hi cou en la tramoia, els fils invisibles que mouen les titelles, tu i jo, i aquest sostre gris, tan dens, aquest cel inclement de febrer que avui se’ns cau a sobre.

Jauss em regala...

Jauss em regala una Phrasr inspirada en UCP. Paraules i imatges. Un joc divertit. Jo també hi jugo. Agafo la primera i l'última frase del llibre, i em surt això...

Espero contracrítiques del documental de Bauçà.

Zapatero els va anomenar...

Zapatero els va anomenar profetas del miedo. Són la mateixa gent que proclama la “decadència” d’Espanya i de Catalunya. Com l’article de Francesc de Carreras ahir a La Vanguardia. Com el nou pamflet de l’Arcadio Espasa. Per als reaccionaris qualsevol progrés significa “decadència”. Com que no ho poden matar, diuen que està malalt. És el discurs catastrofista, apocalíptic, el mateix discurs que utilitzen alguns revisionistes per a justificar l'Alzamiento Nacional franquista. Ells, tan catòlics, tan cristians, sempre disposats a “salvar” les essències, la pàtria, i el que faci falta. Redemptors de mena, peperos, opusians, ciutadans compromesos… Els hauríem de donar les gràcies perquè vetllen sol·lícitament per nosaltres. ¿Què faríem sense ells? ¿On aniríem a parar? La decadència de Catalunya, sí. Perquè aquí ja no es parla el castellà. Perquè aquí ens torquem el cul amb la bandera espanyola. Perquè el totalitarisme nazionalista perpetra un lliberticidi sistemàtic. Perquè… Sí, home, sí. La decadència de Catalunya. Com que la realitat no s’adiu amb la seva volença, la realitat s’equivoca. Tossuts, energumènics, cridaners… Es veu d’una hora lluny que estan acollonits.

Dinem al millor restaurant...

Dinem al millor restaurant de Mas Voranell. Rebuda: una dotzena d’ostres amb Bollinger. Aperitius: torrada amb mantega de safrà i musclo. Gelatina de Sichuang i pernil d’ànec. Pèsol amb menta. Segon plat: cueta de rap amb parmentier, nou moscada i puré d’arbequines. Postres: sorbet de poma amb infusió de llima keffir, farigola llimonera i cardamom. Cruixent de crema, canyella, fava tonka i gerds. El Bollinger de daurades bombolles petillants ens acompanya fins al final. A l’hora del cafè, encens una cigarreta. La perfecció no existeix.

Em passo la tarda escoltant les cançons de Coldplay. No me’n falta ni una. Hauria de corregir. Hauria d’enllestir un parell de coses urgents. La llum del capvespre matisa el pany de cel que esguardo des de la finestra. Com diria Perucho: Amb plata, amb plata mor el capvespre. La plata del capvespre i l’or de les bombolles petillants del Bollinger, l’or i la plata de la teva rialla. Espero que fosquegi i arribis a casa i tornem a estar junts. Hauria de fer quelcom de profit. Hauria de pensar en el futur. Però estic encallat en aquest instant, sense tu. Com diria Perucho: En la meua solitud, sent una immensa sensació de pau, una immensa sensació de plenitud. I encenc una barreta d’encens de canyella… La perfecció és això.

Mahalta: no cal que inventis...

Mahalta: no cal que inventis cap mentida més per a fugir de la membrança. L'oblit s'escapoleix com un llangardaix sobre la sorra bleïdora del desert. Et segueixo el rastre, la línia recta dels records a frec d'horitzó. Ets la de sempre. La nena que fumava d'amagat, que escrivia el seu diari en llibretes d'espiral, que s'embolicava amb aquella bufanda vermella de llana feta per l'àvia, que es bevia a glopades els crepuscles escoltant El último de la fila. No inventis cap més amagatall. Sé qui ets. Sé què vols. Sé què somies.

Mahalta: passen els anys i tot segueix intacte en el mateix punt que ens vam dir adéu. Un adéu fictici, inesborrable. Com els teus llavis. Com la teva set. Com els versos de Verlaine que encara ressonen pels carrers estrets: Il pleure dans mon coeur comme il pleut dans la ville...

Estigmes gravats a l'escorça de les nostres ànimes.

Rebo el següent mail...

Rebo el següent mail (que també han rebut Àlex Susanna, Dolors Miquel, Ramon Guillen, David Castillo, Miquel Descolt i Jordi Virallonga):

Hola, bon dia

Exactament no sé per on començar.

Em dic Albert Roquer, sóc de Vic -tot i que estic treballant a Barcelona-, tinc 26 anys i fa poc m'han publicat la meva primera novel.la en Català "El mateix dilluns" (encara que sóc infermer de professió). Vaig guanyar el Premi Ramon Juncosa de narrativa 2005 a Perpinyà -premi atorgat per la Generalitat de Catalunya i per Òmnium Cultural Catalunya Nord- i la Editorial Trabucaire me l'ha publicat.

Diguem que és un món una mica nou per mí, però tinc molt clar que mi vull dedicar. Com que no sóc un autor conegut, perquè tot just començo, agrairia tota difusió i propaganda que se'm pogués fer. Intueixo amb antel.lació que fer llibres en Català, avui en dia, és un repte molt gran (sobretot si ets desconegut!!!).

El llibre ja es pot trobar (gràcies a la distribuïdora Arc de Berà, S.A) a moltes llibreries dels Països Catalans (Andorra, Catalunya, Balears, Catalunya Nord, País Valencià...) i a moltes altres on-line.

Tinc una web del llibre i us la faig arribar per tal que en pogueu opinar: www.poes.cc

Finalment m'acomiado amb la demanda -si és possible- que em pogueu fer difusió (sols o conjuntament amb mi) de la meva primera novel.la; us ho estaria molt agraït.

Atentament,

Albert Roquer

La il·lusió del primer llibre. Difícil d'explicar. Difícil d'oblidar. No et conec personalment. De fet, fins que no he rebut aquest mail, mai no havia sentit el teu nom. Infinita candidesa. Entranyable. ¿Com se t'acut de demanar a altres escriptors que facin publicitat del teu llibre? Com si no tinguéssim prou feina a publicitar els nostres! Jo també vaig guanyar el premi de Perpinyà (poesia) fa cinc anys. Has tingut la sort de veure publicada la teva primera obra als 26 anys. Una criatura. Jo en tenia 36 quan vaig publicar la meva primera novel·la. I era tan càndid com tu. I encara ho sóc, no pensis. Dius que t'hi vols dedicar... Jo també, afededéu. I prou que m'hi dedico, però no m'hi guanyo gaire les garrofes. Em penso que hauràs de continuar entre malalts una temporadeta... El primer que hauries de fer és no perpetrar faltes d'ortografia. El teu mail en conté mitja dotzena, que no és poca cosa per a un escriptor novell que ja ha guanyat alguns premis. Després, segueix escrivint. Cada dia. ¿Saps quants Alberts com tu hi ha en aquest país? ¿Tens idea de la quantitat de gent que escriu i malda per a guanyar algun premi, per modest que sigui? ¿Saps quants somien amb tenir un llibre publicat? Els inicis són difícils. I els finals també. Mira la pobra Xirinacs. Ja veus. No et pots queixar. Avui m'has agafat de filis i t'he dedicat un post de franc. Almenys em podries enviar un exemplar signat. Cuida't aquests rínxols i no deixis de somriure. Encara no saps on t'has ficat. Molta sort i endavant!

Agraïments

És probable que la reacció...

És probable que la reacció desproporcionadament incendiària dels islamistes davant les caricatures dels seu profeta respongui als interessos de l'extrema dreta occidental per tal de justificar ulteriors atacs a objectius estratègics en els països àrabs. Iraq ha esdevingut un altre Vietnam. En comptes d'admetre la derrota i retirar-se, USA optarà per la fugida cap endavant tot atacant l'Iran. Per la seva part, Israel actuarà amb contundència contra la Palestina governada per Hamàs. Cal preparar l'opinió pública occidental a fi que s'ho empassi sense gaires escarafalls. Per tant, és imprescindible crear un clima islamofòbic, que sembli que estem amenaçats i la nostra "autodefensa" estigui justificada. La por (i més si és terror o pànic) rebaixa l'esperit crític. És l'esquema elemental i efectiu que va funcionar contra Saddam Hussein ("tenia armes de destrucció massiva i era una amenaça per a la humanitat"). Ara, qui té l'arma atòmica (o la vol tenir) és l'Iran, i la nostra llibertat perilla per culpa d'aquesta violència antioccidental que crema banderes i ambaixades. Ja tenim l'enemic satanitzat. Tot quadra. La guerra contínua (el principal negoci de l'Imperi) no es pot aturar. Emmanuel Goldstein dixit.

Em pregunto què pensaria Kierkegaard...

Tant de bo ens pogués ajudar Voltaire!

Floriran els ametllers...

Floriran els ametllers. Els núvols d’hivern -esfilagarsats, desmarxats, agònics- deixaran el cel esquitxat de pètals impúdics. Claror de blau encès. Un horitzó de línia nítida retallarà el tapís dels somnis.

Floriran els ametllers. La vida semblarà més vívida. Les serps obriran els ulls. Serem amants un altre cop. Potser d’una altra manera. Refarem els records. Floriran els cossos. Beurem la saba nova. Qualsevol estrella serà nostra. La lluna sencera.

Floriran els ametllers. Albades fulgents. Mirades insondables. Abril de papallones nues. L’un dins de l’altre. Abella i mel. A la vora de la riera. Lluny de tot arreu. Llavis humits. Música de Sade...

Jo també plegaré qualsevol dia...

Jo també plegaré qualsevol dia d’aquests. No, no em passaré al castellà, sinó que deixaré d’escriure definitivament. És la meva il·lusió: poder ser feliç sense la crossa de les paraules. Ho he intentat vàries vegades sense èxit. Al final, la recaiguda ha estat encara pitjor.

Potser tindria més futur escrivint en castellà, atès que el meu primer cognom conté una “ñ” i acaba amb una “z” (com Sánchez Piñol o Ruiz Zafont), la qual cosa pot suposar un entrebanc insalvable per a certs puristes capsigranys amb la sindèresi esmussada. Almenys dormiran tranquils si els dic que no sóc xarnego. Vaig néixer a Lleida (com els meus pares i els meus avis), malgrat el cognom patern, d'arrels visigoticogermàniques, i que vés a saber quantes generacions fa que va recalar en aquesta terra.

Escriure en la meva llengua materna (i paterna) ho trobo la cosa més natural del món. Malauradament, a penes la vaig poder aprendre a l’escola. Recordo que fins a 3r. de BUP no vaig tenir l’assignatura de català. Després, el poc o molt català que sé l’he hagut d'aprendre pel meu compte. Domino el castellà, però em nego a "trair" la llengua dels meus pares. Tal com estan les coses, el català no es pot permetre el luxe de perdre ni un sol parlant ni un sol escriptor.

Ja he pogut comprovar que (si no ets fill de o amic de) resulta duríssim obrir-se camí dins l’endogàmica plèiade de la literatura catalana. Cenacles que perviuen dels ajuts oficials, és a dir, artificialment. De vegades, esbraonat, he sentit la temptació d’engegar-ho tot a rodar. És massa l’esforç que inverteixes i massa minso el resultat que n’obtens. Tanmateix, no em puc queixar, encara que els meus llibres no hagin rebut ni una miserable crítica enlloc. Som els que som, tenim gana, i el pastís és petit, reduït: una lionesa que no toca ni a la dent. Tot i així, passar-se al castellà seria com lliurar-se a les onades tempestuoses d’un oceà inabastable. La literatura catalana, en canvi, és un estanyol domèstic, un bassal enterbolit pel llot del politiqueig i les baralles gallinàcies entre capelletes i camarilles que es disputen les quatre engrunes institucionals. I l'amo, com d'habitud, tenint cura de què els nans no creixin gaire més perquè podrien fotre-li el circ enlaire...

Ja fa temps que vaig decidir no formar part de cap més grup ni grupuscle. Vaig per lliure i, si em voleu etiquetar, digueu que formo part de la generació ciber, que admiro Pessoa, Nietzsche, Céline, Pla, Viladot i Bauçà (per dir sis noms gens aleatoris), i que el meu estil és ibanyesc. Res a veure amb Mortadelo y Filemón, ni amb cantants de camisa negra que s’han passat la vida maltractant la mateixa cançoneta de quatre acords. Suposo que devem estar emparentats llunyanament, i coincidim en la dèria artísticocreativa, però poca cosa més.

Comprenc la pobra Xirinacs, amb 70 anys i tots els premis importants guanyats, decebuda. Quan jo tingui la seva edat, si hi arribo, potser també renegaré d’aquest país que no ha sabut valorar-me com em mereixo. Ara per ara, segueixo entossudit a escriure en aquesta llengua minoritària (una llengua-bonsai), amenanaçada secularment, amb un passat ben magre i un futur més que dubtós. Potser sóc un romàntic. Potser és que em surt així, i em deixo endur per l’impuls irracional, gens pragmàtic. Potser és que no cal capficar-s’hi tant, i el que cal és seguir treballant cada dia, conreant el teu hortet literari…

Escriure en català i a la xarxa suposa un compromís personal. No sé a què aspira exactament la Xirinacs, però jo tinc clar a què aspiro: vull ser un escriptor català del segle XXI amb tots els ets i els uts, sense complexes. L’obra de Josep Pla ocupa 46 volums de paper. Aquest és el setè bloc que enceto. Volums digitals. Ciberdietaris hipertextuals multimediàtics. En català. Amb orgull.

Quina decepció, Chirinacs, oprobiosa i claudicant. ¿Catufoleges? A la vejez, viruelas, que diu el refrany castellà. Quina llàstima! Amb tots els respectes per la teva mare.

Oi també en parla

Agraïments

Em pregunto què pensaria Kierkegaard...

Em pregunto què pensaria Kierkegaard sobre el que ara està passant... Ell mateix fou caricaturitzat nombroses vegades a la premsa.

Orwell defineix la llibertat com el dret que tenim de dir als altres allò que els altres no estan disposats a escoltar (Freedom is the right to tell people what they don't want to hear)

Hegel escrigué a la Fenomenologia de l'Esperit (IV, A, 2) que només arriscant la vida podem conservar la llibertat (Und es ist allein das Daransetzen des Lebens, wodurch die Freiheit, wodurch es bewährt wird)

Amb la llibertat no s'hi juga. És el valor més important que tenim, el fonament sobre el qual hem edificat la nostra fràgil civilització. Si la llibertat trontolla, hem begut oli, tornem a l'Edat Mitjana, a la selva, a les cavernes. Compte, doncs.

Les tribus d'un sol déu i d'un sol llibre no estan preparades per a entendre el pluralisme, la varietat, la diversitat, les diferents maneres de fer i de ser que tenim els humans. Aquest unitarisme uniformista és la cosa més perillosa del món. L'Alcorà no s'està de dir-ho: "Al·là estima els que lluiten tots a una per la seva Causa, com si fossin un sol edifici" (61, 4).

Si Europa no es planteja seriosament aquesta qüestió, tenim un futur molt fosc en el qual les guerres tornaran a ser religioses, croades medievals, carnatges en nom de Déu, Al·là, Jahvè o la mare que els va parir a tots. Ho he dit i escrit un munt de vegades: la religio ha de ser superada; totes les religions.

Jo em quedo amb Kierkegaard, Hegel, Orwell... i tots els que (filòsofs o no) han pensat que calia afavorir el pensament crític, la possibilitat d'una societat basada en la llibertat de les persones, no pas en la imposició de certs dogmes o veritats absolutes.

Estic amb els danesos, perquè demà els danesos serem nosaltres, si ja no ho som ara. No estic disposat a recular ni un centímetre en aquest sentit.

caricatures

Tot és incert...

Tot és incert. Descartes fa veure que dubta de tot fins que s’agenolla jesuíticament davant la idea de déu. Tot és incert. Incerta la idea d’un ésser perfecte que només sap crear coses imperfectes. Incerta la idea d’un Descartes imperfecte que fonamenta tota la seva dubtosa filosofia en la dubtosa idea innata d’un ésser perfecte. Tot és incert. Idees i somnis. Imatges i paraules. Larvatus prodeo. Avancem cap al no-res.

Avancem cap al no-res. Cridòria adolescent. Elles parlen de sentiments. Ells fan avions de paper que sobrevolen l’aula. Avions i boles, petites pilotes que encistellen a la paperera. Elles pinten l’agenda: grafits i poemes dolents. Ells fan anar el tub buit del bolígraf com a canó de plàstic per a disparar projectils de paper mastegat.

Avancem cap al no-res. Riallades púbers. Elles s’abracen i es petonegen. Ells es piquen les crestes i combaten cos a cos. El cel és una teranyina grisa i opaca. El calendari diu que és divendres, però podria ser dimarts o diumenge, i tot plegat seria el mateix. El mòbil entre les mans i, penjat del coll, dins l’orella, l’mp3.

Avancem cap al no-res, acceleradament, un minut rere l’altre, un curs i un altre curs i un altre curs… Darwin era massa optimista.

Tot és incert, tret de la penombra. ¿El futur de l'espècie?

La literatura ens fa més feliços?

font imatge
inspiració

Una nit a la Terra...

Benvolgut Antoni Ibañez: El meu nom és Anna Homs i sóc coordinadora del programa Una nit a la Terra que presenta en Gaspar Hernández a Catalunya Ràdio. Li faig arribat aquest correu electrònic per convidar-lo a participar al programa, concretament a una secció que tenim dedicada a escriptors i a poetes. Es tracta d'una secció en la qual demanem a escriptors i poetes que ens expliquin què és el que han llençat aquell dia a les escombraries. Ja siguin coses materials com coses metafòriques que no li hagin agradat d'aquell dia. El discurs ha de ser d'1 minut, més o menys, i la intervenció es faria per telèfon. Es tractaria que el poguéssim trucar una tarda-vespre i gravar aquesta petita col·laboració al programa. La intenció és poder donar a conèixer escriptors joves i no tan joves, o també escriptors coneguts i no tan coneguts. El nostre programa s'emet de dilluns a divendres d'1 a 3 de la matinada a Catalunya Ràdio. Ens agradaria molt comptar amb la seva participació.

Avui he llençat a les escombraries…

- 24 hores, 1.440 minuts, 86.400 segons
- un parell de pinyols de dàtil
- l’embolcall d’unes galetes de musli
- un cartutx de tinta negra de la impressora
- la cendra d’una barreta d’encens
- una llauna buida de Pepsi
- les bases d’un altre premi literari al qual no em presentaré
- un CD mal gravat amb el Nero

Avui he llençat a les escombraries…

- milers de neurones que han fet figa
- tres o quatre somnis inútils
- alguna il·lusió ridícula
- el neguit de no poder estar amb tu
- l’anhel de llibertat suprema
- la possibilitat de passejar pel bosc i contemplar la mar des de la carena
- l’oportunitat d’escriure un poema perfecte

Avui he llençat a les escombraries…

- la fe en mi mateix
- l’esperança en el futur
- l’amor que és desig interessat
- la màscara que duia ahir
- la pressa per arribar a ser algú
- els principis i els valors que no em deixaven avançar
- els somriures fingits i les mirades tèrboles

Avui he llençat a les escombraries…

- 24 hores, 1.440 minuts, 86.400 segons
- I aquest cor magolat que batega cercant-te debades, boig.

No sé si dedicar-me al ciclisme o a la poesia...

19 h. Auditori del CCCB. Ple. 200 persones i algunes personalitats. Presentació del documental Miquel Bauçà: poeta invisible. Bloggers presents (que hagi vist o saludat): Tina & Co, Subal & Co, Subirana (a primera fila, clar)... Parlaments previs. Pel·lícula.

L'actor Pep Tosar broda el paper. Molt creïble. Testimonis diversos. Massa èmfasi en les rareses i pintoresquismes de l'escriptor de Felanitx. Sembla que interessa més el "personatge" que la seva obra. Ho declara Biel Mesquida: "Sa lletra és l'única realitat de Bauçà". Hi estic d'acord. Tant me fot si era esquizofrènic, onanista, sociòpata, misantrop, alcohòlic, maniàtic, llord, picapedrer, putero, voyeur, mal pare, sàtir, miop, egoista, autista ... ¿Parlem de literatura o de Salsa Rosa amb quetxup?

Tinc la impressió d'haver assistit al tret de sortida del procés de beatificació literària del poeta maleït oficial de Catalunya. Una Literatura com cal no pot deixar de tenir els seus "escriptors maleïts". Amb Ferrater no n'hi ha prou. La llegenda, el mite... són importants. Bauça és, toto coelo, l'encarnació més punyent de l'antimartipolisme. Per això m'agrada.

El documental conté dues coses que no m'han fet gens el pes. La primera és l'escena de violència explícita amb el vellard. No calia. Tal com estan les coses al carrer, considero molt inoportú donar exemples al jovent en aquest sentit. La segona cosa que no enganxa ni amb cola és la cançoneta final, en castellà, mentre van sortint els crèdits. Podien haver buscat una altra banda sonora o encarregar a algú un tema en català, o simplement musical. Tret d'aquestes dues ombres, el documental se salva prou bé.

Bauçà és un cadàver d'un any. No sé si l'hem de posar de moda o vendre'l a l'estranger, fer traduccions, etc. El que urgeix és llegir-lo. A mi, personalment, hi ha coses de la seva obra que se'm cauen de les mans. Admiro el seu valor, la seva lucidesa, la cruesa amb què parla, la prolixitat diccionarial dels seus textos... Però no vull extreure una conclusió simple de la seva vida i de la seva obra, veritablement hermètiques, turmentadores i complexes. Bauçà no és (només) un pobre home que va fugir de la realitat mitjançant la literatura... i els somnis.

El dubte que em queda és aquest: ¿Per què no es va suïcidar? Jo el considero un suïcida sui generis, un Pasavento* força reeixit.

La resta, fer safareig i merxandaising.

* Vila-Matas, al final de Doctor Pasavento (IV, 36), té el detall de citar Bauçà, al qual anomena "el Salinger catalán". I planteja interrogants: "Para empezar, no está nada claro cuál era el sujeto de su escritura. ¿Sobre qué escribía? Que yo sepa nadie lo ha dicho todavía."

El personatge més inquietant...

El personatge més inquietant (c'est à dire, més interessant) de Les invasions barbares és Nathalie (Marie-Josée Croze), la ionqui que ajuda a "ben morir" Rémy, el protagonista. Tan inquietant com la seva antítesi: Sébastien, fill de Rémy, el triomfador que tot ho arregla amb diners. Ells són els veritables bàrbars, o sigui, nosaltres. No pas la generació dels nostres pares, que és pura nostàlgia. La ionqui i el broker, al capdavall, són extrems que es toquen... El petó que es fan i la imatge de l'avió enlairant-se em recorda massa el final de Casablanca. La millor escena: quan ella llença el mòbil d'ell a la foguera. Si entenem que mòbil = barbàrie, aleshores hem entès el missatge de la pel·lícula. Un missatge truculent, gairebé lacrimogen, que ratifica aquella vella romàntica idea segons la qual l'únic sentit de l'existència (suposant que l'existència tingui sentit) el trobarem en els altres, en el caliu del proïsme, etcètera. Jo no tinc mòbil i les xeringues em fan basarda. La biblioteca de Rémy és com el dipòsit de peces religioses que visita la dona de Sébastien: valor nul. ¿Em voleu explicar, doncs, quina mena de conclusió hem d'extreure quan tots aquells llibres queden en mans d'una ionqui que, si pogués, s'enrotllaria amb el broker? Barbàrie.