Ja he votat

Baixem riera avall caminant a la vora del carril bici fins a l'alzina centenària de Mas Morera. Molta gent. Criatures pedalant amb el casc posat. Vallromanes té un dels índexs de natalitat més alts de Catalunya. Davant l'escola bressol girem cap la dreta -sempre seguint el carril bici- fins a l'escola nova, que és la seu del col·legi electoral. Les fulles dels plataners, marrons i encartonades, ja es desprenen de les branques. Ara en cau una, adés una altra. El cel és ras i fa una temperatura perfecta. L'escola ha estat inaugurada aquest curs després d'anys amb barracons. És un edifici integrat amb l'entorn verd. Vivim en un poble idíl·lic. Per descomptat, governa CiU. Coincideixo amb un veí il·lustre: Felip Puig. Ha votat abans que jo. Du una camisa molt llampant. Xerrem una mica. No se separa del seu mòbil. Consulta correus electrònics. Ahir li vaig enviar aquest. Està molt optimista. Té pressa. S'acomiada de tothom i, abans d'entrar al cotxe, fa amb els dits el signe de la victòria. Els interventors m'han dit que la participació va força bé. Tornem xano-xano riera amunt tot saludant mig poble. M'agradaria que tota Catalunya fos com Vallromanes, no pas com Cornellà. El sol d'avui em dóna una certa esperança. Malgrat tot, continuo confiant en la saviesa del poble català.

Eleccions Parlament 2006

Misteri

L'amor és un misteri que converteix la vida grisa en un arc de sant martí, huracà d'inexplicables sensacions (per què collons s'ha d'explicar tot!?), guitarra enmig del desert, ombres amatents, la bellesa del dolor, el fil que es tiba cada dia una mica, crits de veus properes, gambades allunyant-se del cos, mujer rota en esencia, entrellum que ens embolcalla, tardor de papallones embogides, trompetes de la mort, defugim paraules fàcils, no preguntis coses abstractes, agafa el tren que surt ara mateix, estiba't el cor, somia que tot és mentida i desperta't de patac a l'altra banda del món... ¿Quantes Lolites vas ser? ¿Saps què va dir Humbert Humbert quan la va veure prenyada? No va dir res, plorava borratxo de passat impossible... ¿La felicitat? ¿Qui és aquesta bagassa? Jo també plorava quan era nen. Ara em limito a suportar l'espectacle lamentable dels sentiments aliens. Tú en tu cuerpo, yo en el mío, gira cua, no t'acomiadis, posa't les ulleres de lluna i toca el dos, la nit està de part teva, has vençut.

Una colla de penjats

La vida segueix endavant

La no-èpica montillera

Digues, Montilla: ¿Què és la vida sense èpica? ¿La teva prosaica grisor burrocràtica? ¿El teu destrempament constitutiu? La política ens ha d'engrescar, ens ha de fer somiar, ha de ser èpica i lírica i utòpica... Per contra, ¿Què ens ofereixes tu, Montilla? ¿Quina és la teva epopeia, la teva heroïcitat, la teva llegenda? ¿Néixer a Iznájar i haver arribat al cim més alt de la misèria sociata? ¿Fer-nos badallar de fàstic i de pena? ¿Quines són les teves conviccions més profundes, pixatinters? ¿Quins són els teus somnis de puça restreta? La no-èpica que prediques és pura mediocritat, acontentament, incompetència, enanisme de mires, política lil·liputenca... El que Catalunya necessita -ara més que mai- és líders que siguin capaços de grans projectes, herois ambiciosos que catapultin el país cap a horitzons de grandesa. ¿Què t'empatolles, Montilla-Nocilla? ¿Què ens vols vendre? ¿El vol gallinaci de la teva incapacitat manifesta? ¿Qui ets? ¿A qui representes? Tu, que en 35 anys que fa que vius a Catalunya has estat incapaç d'aprendre a parlar bé la nostra llengua... Tu, que amb prou feines saps llegir el que t'escriuen perquè no tens ni el batxillerat... ¿Tu vols ser President? ¿Un President que maltracta la llengua? ¿Un President que no s'ha pres ni la molèstia de catalanitzar el seu nom: José? ¿Un españolista disfressat de xarnec? ¿Un homenet ridícul sense atributs de cap mena? La teva no-èpica és la nostra vergonya aliena. Un català com cal no pot votar aquesta caricatura de candidat. I compte els d'ERC, perquè si Montilla acaba sent President gràcies a la vostra inestimable col·laboració, la ignomínia caurà sobre vosaltres per sempre més. He dit.

Mark Knopfler molt jove amb una preciosa Fender Stratocaster vermella cantant una cançó que m'agrada molt malgrat que aquest directe és bastant penós

YouTube - Dire Straits Lady Writer Rockpalast 79

(¿Algú em pot explicar per quins 7 sous no puc veure el video amb el Firefox2 nou de trinca i, en canvi, el podia veure amb el Firefox anterior i el veig perfectament amb l'Explorer? SOLUCIONAT: Gràcies a Softcatalà!)

Una altra genialitat

CATOSFERA

Pessoa deia que ell aspirava a crear mites nous, cosa difícil per dos motius: gairebé tots els mites ja estan inventats i vivim una època molt desmitificadora. Si no podem crear cap mite, almenys ens queda el consol d'inventar paraules noves. El món dels blogs (amb g, sisplau, amb g) és un món emergent que requereix nova terminologia. Durant aquests darrers anys hem hagut d'improvisar termes a mesura que apareixien noves realitats a la xarxa. La llengua sempre s'ha renovat així. Passa el temps i, a poc a poc, l'ús d'una paraula s'estén fins que és acceptada per tothom. Aquest és el cas de Catosfera.

Mercè Molist ja va titular el capítol 7è (p. 40) del seu treball així. Veure'l escrit avui en el títol d'un article d'El País m'omple de satisfacció. Fa uns mesos, Google a penes registrava quatre entrades de catosfera; ara n'apareixen 22.500.

La blogosfera CAT té denominació pròpia: CATOSFERA. Ni blogosfera catalana (massa llarg) ni blocosfera o bloquesfera (horrorosament bloquejador). Dient CATOSFERA ja ens entenem tots, oi? Enganxa el CAT al teu blog!

Història de la paraula Catosfera

La primera vegada que vaig escriure aquesta paraula fou en un post de Tros de Quòniam titulat Qualitat (6.1.05) en el qual deia

Estic content. La blogosfera CAT (hauríem d’inventar una paraula nova: Catosfera? Diposfera? Bitacosfera? Blocosfera? Catapingolàndia?) creix i creix… El cens diu que hi ha gairebé 8.000 blocs en català, quasi tants com en japonès. Que creixi la quantitat és un bon senyal perquè, com és lògic, també creixerà la qualitat.

També apareix al Manifest Blogpoètic de Sant Cugat (6.6.05)

Una altra

La sensació de deixar un altra obra enllestida. L'última relectura abans del vistiplau per a la publicació. Contemples el PDF com si allò ja no fos teu, com si ho haguessis "superat". Just fa vuit mesos que l'estaves parint, però et semblen vuit anys o vuit segles. Ara tens el cap i els dits en una altra cosa, noves idees, noves obres... Quan la vegis a les llibreries et passarà igual que les vegades anteriors, igual que la primera vegada: et demanaràs si aquell objecte que duu el teu nom té res a veure amb tu o ja no et pertany perquè té vida pròpia... Un altre volum fent pila a la secció "els meus llibres" de la prestatgeria. ¿Quants seran, al final? ¿Per a què? ¿Quin sentit té escriure'ls?

La llibreria d'ENTRELLUM

Vic e-week

Molt amablement, en Jordi em passa aquest enllaç gràcies al qual m'assabento que Pierre Lévy (+), creador del concepte d'intel·ligència col·lectiva (text), participarà a la setmana digital vigatana fent una conferència (Open Search Model, 6N 19 h Aula Magna) i formant part d'una taula rodona sobre Cibercultures (7N 12 h). Molt interessant també la taula rodona del 8N 12 h. amb José Luis Orihuela...

Sense oblidar la Beer & Blogs de les 17 h...







Programa e-week PDF
Weblog e-week

Mosques

Aquesta estranya tardor (que encara sembla estiu al tombant de novembre) perpetua la presència empudegadora de les mosques... A Girona, per exemple, una gran mosca apareix sobre fons fúcsia al cartell anunciador de les Fires de Sant Narcís i, ben aviat, la nostra mouchette infestarà les llibreries després d'haver-se imposat per aclamació popular en la votació per la coberta de L'Oracle Imminent.

Mosques i més mosques... dalinianes, sartreanes o satàniques. Que ningú no es mosquegi, però alguna cosa tindran les mosques quan les beneeixen.

Això és una llibreria eficient i lo demés són punyetes!
Detall del producte (Rafa, ets un crack!)

Apunts sartreans

El veritable escriptor neix de la solitud i la llibertat. La literatura té una doble funció alliberadora: allibera l'escriptor i apel·la la llibertat del lector. És una crida a la revolta, una invitació a la lucidesa, a l'examen autocrític, a la desmi(s)tificació, a l'abandonament dels privilegis... No escrivim per als poderosos. Els mots són pistoles carregades. La nostra activitat inútil només demostra que som la conscience malheureuse de la societat. L'autèntica obra d'art s'oposa a l'utilitarisme burgès. El Poder voldrà assimilar-nos, ens convidarà a la seva taula, ens oferirà un seient a l'Acadèmia, però no podem trair l'essència de la nostra tasca revolucionària i maleïda. ¿Per a qui escric, per al crític elitista o per al meu veí d'escala? ¿Què he de fer, desvetllar la consciència obrera, denunciar la iniquitat burgesa, o esdevenir un altre paràsit panxacontent del sistema establert? Som la consciència reflexiva d'aquesta societat. La literatura de consum (= divertissement) és la mort de la literatura. Quan la literatura flirta amb la política acaba convertint-se en propaganda. Un escriptor que no es compromet amb l'època que viu (il faut s'engager!) és un simple escrivent a sou, un esclau dòcil i obedient. Si no entenem per què Sartre va refusar l'any 1964 el Premi Nobel, no entenem res. Malgrat que fou escrit ara fa 60 anys, aquest discurs no és gens anacrònic. Parce que la littérature est par essence prise de position...

Si l’écrivain fait de la littérature, c’est-à-dire s’il écrit, c’est parce qu’il assume la fonction de perpétuer, dans un monde où la liberté est toujours menacée, l’affirmation de la liberté et l’appel de la liberté.

(apunts d'una relectura de Sartre: Qu'est-ce que la littérature, Gallimard, 1948)

L'escriptor

L'écrivain, par opposition à l'idéologie bourgeoise, choisit pour nous parler des choses la minute privilégiée où tous les rapports concrets sont rompus qui l'unissaient à elles, sauf le fil ténu du regard, et où elles se défont doucement sous sa vue, gerbes dénouées de sensations exquises.

Jean-Paul Sartre, Qu'est-ce que la littérature? IV

Cròniques quebequeses

Salvador Macip ens relata les seves peripècies editorials a l'altra banda de l'Atlàntic...

Tururut al Quebec (I)
Tururut al Quebec (II)
Tururut al Quebec (III)

Em quedo amb aquestes dues idees per a la reflexió:

Una editorial del Quebec, Les Intouchables, va comprar els originals abans que aconseguíssim que se n’interessés cap de catalana, que era el meu primer objectiu.

El viatge al Quebec m’ha deixat una mica pessimista respecte al futur de la nostra llengua. Una Catalunya catalana dins una Espanya espanyola és una contradicció, tot i que els canadencs ens hagin demostrat que el sistema pot funcionar si s’hi posa bona voluntat. Només una independència política total podria garantir la supervivència de la nostra llengua i està prou clar que això no passarà mai, primer de tot perquè ni nosaltres mateixos no ens posem d’acord si és això el que volem.

AVUI ÉS L'ÚLTIM DIA PER VOTAR

Ciberdietaris 04-05-06

Fa 3 anys que blogueges. Has ultrapassat la mítica barrera dels 1.000 posts. A TdQ (04-05) van ser 700 i a ENTRELLUM (06) ja en portes 395. Sense comptar altres blogs heterònims... Ara et planteges la possibilitat de què tota aquesta Obra (prèvia selecció, depurant i descartant moltes coses) pugui convertir-se en un llibre de paper. Fins i tot tens el títol: CATOSFERA. Ciberdietaris 04-05-06. El problema és que estem parlant d'un patracol de 500 pàgines que recolliria uns 700 posts... ¿És presentable a algun premi? ¿Hi ha alguna editorial que estigui disposada a publicar-ho? Abans que s'acabi l'any sortirem de dubtes...

I vam sortir de dubtes: PREMI NADAL BATLE

Qüestionari

Dins un sobre gran, m'arriba a la bústia el qüestionari de l'AELC titulat La professió d'escriure en català. Estat de la qüestió, 27 pàgines i 77 preguntes... Responc amb avorriment. La febre encara dura. El cap encara no és meu del tot. El metge no ha estat capaç de d'identificar l'origen de l'augment de temperatura corporal. M'ha receptat paracetamol i m'ha dit que begui molts sucs i em dutxi amb aigua tèbia. El qüestionari no m'interessa gaire fins que arribo a la pregunta 42:

Pensant que els avenços en la tecnologia de la comunicació i transmisió d'informació poden modificar l'activitat, indiqueu si considereu que les afirmacions o canvis següents són probables o desitjables, al vostre parer, en les pròximes tres dècades.

La creació literària estarà a l'abast de tothom

Els sistemes d'edició i l'ús d'internet permetran arribar al gran públic sense la intervenció de distribuïdors

Internet permetrà una relació més estreta entre creador i destinatari

Les tecnologies de les comunicacions articularan xarxes entre els professionals que els permetran treballar en organitzacions virtuals

Sí, tot molt desitjable. A la darrera pàgina deixen un foli en blanc per a "Observacions i comentaris". Per a esbravar-me, escric això:

La desgràcia d'aquest país és que, per les circumstàncies, ser escriptor suposa ser un heroi ple de voluntarisme. Treballem per la nostra llengua i ens trobem solament entrebancs. L'heroisme es multiplica quan descobreixes que el pastís és tan petit que ja està repartit entre les 4 patums de sempre, amb el suport de les editorials de sempre, i els ajuts de l'administració van sempre als mateixos, així com els actes, recitals, activitats, etc. Els mateixos noms sempre! Per sort, això està canviant gràcies a internet. S'acabarà el llibre de paper i les editorials hauran de tancar. Només sobreviurem els ciberescriptors que fem ciberliteratura amb els nostres ciberlectors fidels, amb plena llibertat i sense intermediaris. L'escriptor del segle XXI no tindrà res a veure amb tot això que demana aquest qüestionari. El futur de l'escriptor català passa pels blogs: GENERACIÓ BLOG. Ja fa anys que alguns treballem en aquest "futur". Tenim blogs amb 300 lectors diaris els quals poden deixar comentaris creant una interactivitat inèdita fins ara. La tasca del ciberescriptor encara no ha estat reconeguda per ningú (ni premis ni ajuts ni res), però fem una feina molt important per a les noves generacions que vénen. Podríem publicar els nostres textos digitals en paper, però no és tampoc el més important. Veig que les institucions encara no s'han assabentat del que s'està coent a la xarxa. Treballem sols i per amor a l'art. Hem guanyat cada lector dia a dia, post a post, sense promocions ni editorials al darrere, sinó amb el valor de la nostra obra... DEMANO que algú comenci a tenir-nos en compte. No sóc jo sol. La CATOSFERA és una comunitat cada cop més important d'on sorgiran els escriptors futurs, la pedrera on agafen ofici i es donen a conèixer. Hi ha un nou escriptor que s'obre pas a la xarxa: el ciberescriptor. Canvia el concepte i la manera de fer. Canvia el mitjà. Entre l'escriptor i el lector no hi ha ningú. Augmenta un 100% la llibertat. Autoedició. Autopromoció. El problema és econòmic (no hi ha retribució). Aquí és on cal que s'hi posin les institucions i promoguin i recolzin aquesta realitat emergent. El català creix a la xarxa, amb nivell i qualitat literària. L'heroisme aquí (som pioners) també es reduplica. Malgrat tot, seguim endavant convençuts que aquest és el camí.

Escriure al segle XXI

Febre

Amb 38.5º de febre tradueixo els textos escrits en llengües estrangeres (llatí, alemany, anglès, francès, portuguès) de L'Oracle Imminent. Volen posar les traduccions amb notes al final. Amb prou feines me'n surto. Envio el mail amb la feina feta a l'editor. El cap sembla una olla que bull. Em fan mal totes les articulacions. Espidifen 600 mg. Suo. Me'n torno al llit. Us en deixo un tast:

Para mim, escrever é desprezar-me; mas não posso deixar d’escrever. Escrever é como a droga que repugno e tomo, o vício que desprezo e em que vivo. Há venenos necessários, e há-os subtilíssimos, compostos de ingredientes da alma, ervas colhidas nos recantos das ruínas dos sonhos, papoilas negras achadas ao pé das sepulturas dos propósitos, folhas longas de árvores obscenas que agitam os ramos nas margens ouvidas dos rios infernais da alma

Per a mi escriure és menysprear-me; però no puc deixar d’escriure. Escriure és com la droga que rebutjo i prenc, el vici que menyspreo i amb el qual visc. Hi ha verins necessaris, i n’hi ha de subtilíssims, compostos d’ingredients de l’ànima, herbes collides en els amagatalls de les ruïnes dels somnis, roselles negres trobades al peu de les sepultures dels propòsits, fulles llargues d’arbres obscens que sacsegen les branques en els marges escoltats dels rius infernals de l’ànima.

Fernando Pessoa, Livro do desassossego, trecho 152, p. 169, Assírio & Alvim, Lisboa, 1998

L_OI a Vilaweb

L'editorial Bromera proposa als internautes que triïn la coberta d'un llibre

VOTA

Amistat

No creus gaire en l'amistat. L'amistat, com l'amor, són sentiments mitificats. Els sentiments, en general, enterboleixen la vida, és a dir, ens la compliquen. Aspires a la metasentimentalitat. Per això, quan perds un amic notes una curiosa sensació d'alleugeriment. N'estàs tip, de què els altres esperin coses de tu. No hi ha res més insuportable que aquesta exigència aliena. Si no t'accepten com ets, si no són capaços d'admetre el que dius i el que fas, com ho dius i com ho fas, que se'n vagin a pastar fang. Ells han perdut la teva amistat mentre tu has guanyat la teva llibertat, t'has deslliurat d'uns lligams i unes obligacions que t'engavanyaven. Són ells, els que et troben a faltar. Si som seriosos i ho analitzem a fons, tota relació humana (amor, amistat, etc.) està basada en l'interès. Els que volen ser "amics" teus sovint ho volen ser per a poder dir als altres que ho són... Cal despullar-se d'aquesta vergonyosa necessitat.

Jo no sé si tinc "amics". El que sí que sé és que m'estimo molt la meva llibertat, cada cop més. Hi ha gent amb la qual no t'asseuries mai en una taula, gent amb la qual no prendries ni un miserable cafè; i gent amb la que pots estar hores, dies, mesos, anys xerrant i xalant... Aquest és el misteri. A mesura que em faig gran, valoro més el meu temps, perquè sóc conscient que cada vegada me'n queda menys. No puc perdre el temps ni els estreps amb persones que no m'aporten res i amb les quals no comparteixo res. M'estimo més quedar-me sol a casa que haver de participar en aquesta depriment comèdia social, sobretot quan aquesta comèdia és hipòcrita i interessada. M'estimo més perdre presumptes "amics" que haver de suportar-los a contracor i acabar fastiguejat.

Excotxe

Avui he vist el cotxe que tenia abans: un Honda Civic 1.5 VTEC color negre grafit amb la matrícula B-4288-SF. Circulava pel davant de la comissaria dels Mossos de Mollet. Devien ser dos quarts de nou del matí. El conduïa un home d’uns cinquanta anys que anava acompanyat d’un altre home gran. Encara tenia l’adhesiu d’Astúries (paraiso natural) enganxat al darrere. Fa 30 mesos que el vaig donar d’entrada al concessionari per a poder adquirir el cotxe nou. Me’n van pagar una misèria. Era un cotxe magnífic que no gastava gens. L’únic problema és que no tenia aire condicionat. Em va saber molt greu de deixar-lo. Un acaba encarinyant-se dels vehicles que té. M’hagués agradat poder aturar-me i parlar amb el seu actual propietari, demanar-li com li va… Ha estat una visió fugaç, com si el passat retornés de sobte. M’he posat content perquè suposava que ja estaria en algun desguàs i veig que encara corre per aquests mons de déu. El passat és així de cabró: de tant en tant irromp sense avisar…

Entredir

Allò que no goses escriure al teu dietari és allò que et defineix, no pas el que escrius.

Silencis que entrediuen, paraules que amaguen sentits esotèrics, la ironia -sempre la ironia- gens socràtica, sinó nietzscheana; i el batec de la prosa que balla dins la melodia del destí.

Perquè no pots creure en res més, creus en la paraula.

Quatre coses

Hora del pati. Obro el correu. Una veïna m'envia un mail informant-me que avui a Catalunya Ràdio, dins l'espai que dirigeix Màrius Serra (Lecturàlia: Atles de Lectura), han recomanat aquest blog i han parlat de L'Oracle Imminent. Anem bé. La veïna diu que no vota perquè cap de les dues portades li fan el pes. Per ara va guanyant la que m'agrada a mi: el llavis molsuts de Vogelfrei i l'agosarada mouchette... ¿Sabeu les pessigolles que poden fer les potetes d'una mosqueta sobre la pell?

Em trobo una agenda perduda a l'aula B4. L'obro i comprovo que pertany a un alumne de 4t d'ESO. Llegeixo les dades: adreça, telèfon, curs, tutor, DNI, grup sanguini... Quan arribo a l'epígraf "Al·lèrgic/a a:", somric en veure que l'alumne ha escrit: l'istitut i els catalanistas (sic).

Logan Brown és un alumne ianqui d'Ohio que ha aterrat a 2n de BTX. Està fent un intercanvi amb un alumne d'aquí. Crec que són rotarys.... Segons ell, ha vingut a "aprendre espanyol". No entén res i és incapaç de distingir el català del castellà. La tutora m'ha demanat que intenti "integrar-lo" a les classes. ¿Com? Des que ha arribat faig les classes trilingües... Ahir teníem examen dels presocràtics. Li vaig lliurar el foli amb les preguntes en català i li vaig dir: Try to translate it. Al cap d'una hora, en Logan em retornava el full de l'examen amb les preguntes mig traduïdes a l'anglès mitjançant l'inestimable ajut d'un diccionari english / spanish.

Si m'estimessis de veritat deixaries de fumar. Si t'estimessis de veritat deixaries de fumar.

Els fets

Els fets no existeixen per si sols sense un espectador que els consideri. Tot espectador és narrador, és a dir, hermeneuta, d'acord amb l'axioma protagòric segons el qual "l'home és la mesura de totes les coses". El logos humà és sempre narratiu la qual cosa vol dir que pensem i parlem seguint un relat, un argument que ens construïm per tal de poder comprendre la realitat. Un fet pelat i escarit, isolat en si mateix, sense ser vist ni llegit ni dit per ningú, resta inexistent, de fet és un no-fet.

El problema, per tant, no són els fets del Tripartit, sinó el fil conductor que els explica, la veu en off que els exposa amb un punt de vista subjectiu i tendenciós. CONFIDENCIALCAT és una obra mestra protagòrica, un producte sofístic de primera magnitud, la consagració de la demagògia (2a. accepció) per damunt de la política. Els temps que corren exigeixen mètodes sofístics, màrqueting a curt termini per a cridar l'atenció del votant i "ajudar-lo" a decidir.

Els fets són els fets -diran alguns-, nosaltres no hem inventat res... Sí, però no hi pot haver fets sense interpretació d'aquests fets i, en aquest cas, el DVD convergent aconsegueix amb escreix el seu objectiu manipulador: que l'espectador "cregui" el narrador per damunt d'allò narrat (que sempre pot tenir moltes versions).

Contra aquest perill només existeix una vacuna: l'escepticisme, o sigui, mirar-s'ho tot (els fets i les múltiples lectures dels fets) des d'una distància prudent: la distància que t'atorga el benefici del dubte. Davant la pregunta cabdal (Què és la realitat?) l'escèptic fa mutis perquè, en el fons, és conscient que qualsevol resposta que doni sempre serà parcial i susceptible d'una rèplica dialèctica... Fa mutis i pensa: No hi ha realitat.