Saddam

La més que probable execució de Saddam Hussein només demostra el fracàs absolut de la política de Bush a l'Iraq. És un cop d'efecte que no servirà per a dissimular aquest nou Vietnam, ans al contrari. L'evidència és que, a hores d'ara, Iraq no està millor que quan governava Saddam. Bush té els dies comptats a La Casa Blanca. El futur és incert. El futur sempre és incert, sobretot quan es tracta de política i de passions humanes. Bush marxarà amb un altre cadàver a les espatlles mentre deixa el món més insegur... La pregunta és: ¿On està Bin Laden?

Els meus errors

Em llevo molt d'hora. Aixeco la persiana i veig la llum esmorteïda dels fanals enmig de la boira. Hi ha molta boira. Vull aprofitar el dia d'avui per a corregir exàmens. La darrera setmana de classes se'm va acudir la genial idea de fer controls als quatre cursos de batxillerat (dos primers i dos segons) amb la qual cosa em vaig endur feina per casa... Tinc el munt de paperassa sobre la taula, esperant els estralls del retolador vermell. No ho penso deixar per al any que ve. Vull començar el 2007 net en aquest sentit.

Una altra mena de catarsi. Vull acabar l'any parlant dels meus errors. És molt fàcil parlar dels encerts, dels èxits i les victòries; però no ho és tant admetre els teus defectes. Malgrat el que pugui semblar, jo sóc una persona molt autocrítica, i m'agrada que em critiquin perquè això em serveix per a millorar.

Per exemple, aquell malaguanyat dia que -encara no sé com, és un misteri absolut que no he aconseguit esbrinar-, mentre escrivia el poemari UCP, vaig manllevar unes frases d'un post del blog d'en Litus; i el que encara és pitjor -i aquí el misteri absolut ja esdevé fatalisme inextricable-, vaig recitar aquell fragment en públic...! El que va venir després fou inenarrable. Aquest és un dels errors que he pagat més cars a la meva vida. No, no vull amagar-me'n. Alguns ja s'encarreguen de recordar-m'ho contínuament. Només cal anar a l'article de la Viquipèdia i llegir l'últim paràgraf. Us ho agraeixo de tot cor. Alguna taca hi havia d'haver en un expedient tan brillant, alguna ombra enmig de tanta ENTRELLUM. Els errors ens fan humans; i els errors majúsculs ens fan encara més minúsculs, és a dir, més humans.

O quan em poso a parlar de política. Un desastre. Ahir el Manel em deixava el següent comentari:

Des que no xerres de política, fins hi tot jo m'he afeccionat a llegir-te. Has fet bé d'abandonar el talibanisme polític per a dedicar-te a allò que saps fer.

I té raó. Gràcies, Manel, de veritat, m'estimo més guanyar-te com a lector que espifiar-la amb el coi del politiqueig que només és una font de rancúnies sectàries. Et faré cas.

O el meu tarannà colèric, visceral, narcisista, egolàtric, pedant, prepotent, demolidor, caníbal, i quatre mil adjectius més...

I més errors que us podria explicar, però que em guardo per a la intimitat de la meva consciència. Tampoc no és qüestió de ser tan tan tan autocrític. Potser en un futur, quan escrigui les meves memòries, ho explicaré tot, tot i tot. Ara per ara, val més deixar-ho aquí i aturar aquesta autòpsia pornogràfica. Suposo que, amb el temps, el que comptarà és el balanç final de la trajectòria, i no pas aquesta anècdota concreta o aquella punyeteta singular. Suposo.

ENTRELLUM es renova

Fa uns dies que estic redissenyant el blog. Vull que tingui un nou aspecte per al 2007. A banda de passar-me a la nova versió de Blogger, estic potinejant la plantilla HTML. Ara Blogger em permet de posar etiquetes per a classificar els posts, però això suposa una feinada de por... ¿Us imagineu l'entretigut que pot ser etiquetar (labelitzar) 500 posts antics un per un? Sort que estic de vacances i m'ho prenc amb calma. Fa un mes i mig que vaig canviar el tipus de lletra i, en essència, no penso toquejar gran cosa més. He comprovat que ENTRELLUM es veu millor amb el Firefox que amb l'Explorer. Renovar-se o perir. La idea és continuar aquest ciberdietari un any més. ENTRELLUM 06, per tant, està a punt de caducar. Li queden quatre dies. ENTRELLUM 07 ja és aquí. Aquest és el nou botonet per a enllaçar-lo:

Prenc te verd amb mel. Cremo encens de sàndal. Escolto Corinne Bailey. La vida llisca suau com si no hi hagués mort, com si la mort fos una mera ficció...

Sant Esteve

Hem sortit de casa a mig matí amb un sol esplèndid. A partir de Cervera hem trobat boira gebradora. El termòmetre no s'ha mogut dels 0º en tot el dia. Dinar familiar. Ha vingut ma germana petita, que viu a Portugal i té dos criatures: la Núria i l'Adrià. M'ha dit que llegeix cada dia ENTRELLUM perquè és la seva manera de no perdré contacte amb el català. La matrona, per descomptat, ha preparat unes plates de canelons, especialitat de la casa...

Li he dit que els seus canelons són famosos a internet... I ella ha respost que només cuina canelons per als seus fills! D'aperitiu ha fet uns cargols a la gormanta que estaven per a llepar-se els dits:

Com que fotia un fred que pelava, no hem sortit gaire al carrer. Tanmateix mon pare ha insistit a ensenyar-me l'hort. Està orgullós dels seus calçots...

Hem jugat al dòmino. Hem xerrat a l'entorn del foc a terra. La família és un gran invent. Et fa sentir el caliu de pertànyer. Quan hem marxat, la boira seguia allí fora, embolcallant-ho tot. Vaig viure 18 anys amb ella. Em va deixar tocat per sempre. Sense tenir en compte aquests 18 anys boirosos de la meva infantesa i adolescència, és molt difícil comprendre com sóc. De vegades penso que des que vaig marxar de Lleida no he fet res més que buscar la llum...

I el ventríloc esdevingué trapezista

BON NADAL, ENTRELLUMAIRES!

L'Amaral, en un català impecable, canta:

No és senzill saber cap on has de marxar
Pren la direcció del teu cor
Mai no es massa tard per tornar a començar
Per sortir a buscar el teu tresor

El meu tresor sou vosaltres, entrellumaires que em llegiu... Fa tres anys que vaig començar i, malgrat tots els malgrats, encara sóc aquí. Escriure a la xarxa sembla fàcil, però mantenir-se no ho és tant. L'any s'acaba amb una gran recompensa en forma de premi, però el millor premi és saber que tinc uns lectors fidels. Escric per a vosaltres. Cada dia torno a començar perquè cada dia ho vull fer millor. És el que us mereixeu. Us desitjo molt BON NADAL, pau, amor, felicitat i tota la pesca... Gràcies a tots.

Fons musical: Camins (Amaral)

In memoriam: 1 - 2 - 3 - 4 - 5

Endins

T’acomiades fins demà,
però demà ja és massa tard.
Orfe de tu, la nit m’abraça.
No voldria ser tan teu.

Milers de paraules-ombres
que cerquen la llum diàfana,
la certesa transparent,
el tacte impossible,
el suc que amara
cel i terra,
endins,
ben
endins,
fins al fons
de les entranyes,
la llum cristal·lina,
sol i lluna,
mar i estels,
endins,
ben
endins,
fins que l’ànima
s’encengui…

Ensumo l’aroma que deixes
entre els meus dits,
aquest perfum irresistible
de femella,
la teva essència,
endins,
ben
endins,
camins
.
.
.

No voldria ser tan teu.

Post 500

Aquest és el post número 500 d'ENTRELLUM CIBERDIETARI 06. El primer post d'aquest blog el vaig escriure el dia 21.12.05 arran d'un lamentable episodi que de ben segur tots recordareu. És a dir, que abans d'ahir ENTRELLUM 06 va fer un any i dintre de 8 dies caducarà. Aquest és el balanç: 500 posts i 68.000 visites. No hi haurà bloguicidi. Ja us anuncio que ENTRELLUM continuarà...

El Montseny nevat. L'arbre guarnit. Els regals embolicats. Les fulles que voleien. Dies de relax... L'any que conclou ha estat memorable per molts motius. Ja signaria perquè el 2007 fos igual de bo...

Molt agraït

L'últim rebut

Una de les satisfaccions més grans que conec és deixar de pagar un crèdit que fa anys que pagues religiosament mes rere mes. Quan veus que només et queda un rebut, sents una alegria indescriptible. Aquest últim rebut esdevé un símbol d'alliberament. Els usurers ja no et munyiran més. Et costa de creure: a partir d'ara seré més ric! És com si, de sobte, t'apugessin el sou. ¿Què faré amb aquests diners sobrers? Jo ho tinc molt clar: gastar-me'ls. Els diners no serveixen per a res més.

Ens agradi o no, en aquesta maleïda societat capitalista només pots ser lliure si tens diners, tants diners que no hagis de dependre dels usurers, tants diners que no et calgui treballar, tants diners que ja no hi pensis, en els diners.

No m'ha tocat la loteria. Mai en compro. No compro ni la de l'insti. Des del punt de vista de la probabilitat matemàtica, la possibilitat de què et toqui és pràcticament zero. A més, no crec en l'atzar. La loteria (i qualsevol joc d'atzar) és una engalipada monumental. És tan fàcil manipular les il·lusions humanes...

La Clara-Simó i servidor no som parella

Sexe

Un dia parlaré de sexe seriosament. Fa dies que vull parlar de sexe seriosament. No hi ha res més seriós que el sexe. Per desgràcia, la majoria el redueix a l'acudit verd, la marranada, la pel·li porno o el clau superficial, però això és quedar-se amb l'embolcall sense entendre ni un borrall. M'interessa sobretot la relació entre sexe i perversitat. L_OI és una tímida incursió per aquests verals... El besar-se i el vessar-se requereixen un tractat filosòfic de primera magnitud. Fins ara cap filòsof no ha tingut els nassos d'enfrontar-s'hi seriosament. Si el temps i les energies m'ho permeten, escriuré una obra definitiva sobre el tema. Però, abans de posar-me a escriure-la, estic enllestint el meu treball de camp... Paciència.

20 anys de Bromera

He pogut aparcar a la zona blava de Rambla de Catalunya. Tres quarts de vuit. Cotxeres del Palau Robert. El trio Jazz-Daniels toca un parell de peces. Celebrem el 20è aniversari de Bromera [notícia i video de Vilaweb] La sala és plena de gom a gom. Hi ha força gent dempeus. Obsequis damunt les cadires: dues litografies commemoratives, el catàleg de l'editorial i un exemplar de l'últim número de la revista L'Illa. M'agrada especialment el dibuix que emula la portada de L_OI, però ara els llavis pertanyen a la cara d'una dona bellíssima i, en comptes de mouchette, hi ha un petit llibre sobre la seva espatlla... És genial! Reconec Clara-Simó, Jordi Sierra, JJ Isern... El problema és que sóc a la darrera fila i costa veure les cares dels de davant. Joan Carles Girbés em presenta Josep Gregori, el director de l'editorial d'Alzira. Li dono l'enhorabona per aquesta "criatura" que ha fet 20 anys. Marta Estrelles em presenta Valèria Gaillard d'El Punt la qual em demana el mail perquè vol escriure un article sobre mi. Jordi Julià arriba tard. L'editor lleidatà Lluís Pagès diu que el més important d'un llibre és l'autor. Clara-Simó comença citant Espriu (hem passat de citar Martipol a citar Espriu... quin cansament!) amb allò de salvar els mots... Ara veig Eva Piquer. La revista L'Illa arriba a 40.000 persones. En 20 anys Bromera ha publicat 1.000 títols i té 30 col·leccions. S'han acabat els parlaments. Còctel. Massa gent. Toco el dos. Veig Clara-Simó asseguda en un banc dels jardins. Fa mala cara. No es troba bé. Ha sortit de la sala abans d'hora. Espero que no sigui res greu. Avui Barcelona m'ha semblat especialment bonica. No sé per què. Enfilo la Diagonal en direcció al mar. La Torre Agbar lluu color vermell a la base, lila pel mig i blau al capdamunt, un blau elèctric, captivador. Preciosa. Cada cop m'agrada més aquest tòtem fàl·lic, sobretot de nit. Vull tornar per la costa. N'estic tip de la Meridiana. Diagonal avall, circulo paral·lel al tramvia. Abans dels hotels del Fòrum, veig tres messalines palplantades a la vorera. Es deuen estar fotent de fred. 12º. Porto 100 € a la cartera. Se'm passa pel cap de fer un acte de caritat... però ho deixo córrer. Me'ls gastaré demà, que hi ha sopar de profes i anem a un restaurant de categoria. Voramar fins a la platja d'Ocata. Alella amunt. Quan tramunto Coll de Cera, el termòmetre davalla: ara marca 8º. Arribo a casa i el carrer és ple de fulles. A la ràdio del cotxe sona In my Place de Coldplay. Per molts anys, bromeraires! Em sento orgullós d'haver publicat amb vosaltres.

Un altre que plega (aquesta pandèmia ja m'està començant a preocupar...)

Aquarel·la

No sé què vull de tu.
Saps tu què vols de mi?
Paraules amatents que brollin
de l'aiguaneix de l'ànima,
somnis adolescens pintats
amb la fràgil tècnica
de l'aquarel·la,
l'enyor del demà,
d'allò que farem i
encara no hem fet.

No sé què ens espera.

Un dia ho va deixar tot
per a posar-se a caminar
a l'encalç de l'horitzó...
Una fada l'esperava a
l'altra banda del món...

No hi ha raons convincents
per a romandre més temps
dins d'aquest pou.

No sé què vull de mi.
Saps tu què vols de tu?

NB. Aquest és el primer post d'ENTRELLUM fet amb la nova versió de Blogger

Ressenyes de L_OI

L'ardor dels climes (Postludi de Biel Mesquida)
L'eròtica cibernètica (Entrevista a la revista L'Illa)
L'Or à clé: une mine naine (Comentari de text de Mireia Galindo)
Reflexions a l'entorn de L_OI amb motiu de la seva presentació
Òscar Palazón (L'autor convidat al web de Noemi Bagés)
Línia Vallès (5.1.07)
Avui (8.3.07)
Levante (20.4.07)
InformAcció (15.11.07)
Francesc Puigcarbó (17.11.07)
Filant prim (1.4.08)

Gauguin

No sé si t'has plantejat mai la possibilitat de capgirar la teva vida completament. No, no parlo de la idea de capgirar-la, sinó del fet, d'agafar un dia i dir: n'estic fins als pebrots de la vida que porto, s'ha acabat, a la merda, a partir d'avui trenco amb tot el meu passat i començo de zero a fer el que sempre he volgut fer, a ser el que sempre he volgut ser... I no només dir-ho, sinó practicar-ho realment, perpetrar-ho.

Hi ha gent que, en un moment determinat de la seva vida, ha fet un salt mortal i s'ha llençat al buit sense xarxa... És el que va fer Gauguin quan tenia 43 anys (1891): ho va deixar tot i se'n va anar a pintar a les antípodes. O Ramon Llull. O Rimbaud. Etcètera. Vaig escriure una novel·la sense signes de puntuació l'argument de la qual era precisament aquest: el protagonista ho abandonava tot i es posava a caminar... El Camí de la Tau (1999). Va guanyar un premi, però encara és inèdita (ara ja no)

He dit capgirar, que és un verb perfecte: se't gira el cap i, de patac, canvies 180º. O (si se'm permet la llicència) també podríem dir corgirar: un bon dia se't gira el cor i fots tota la teva vida enlaire. Tant se val si és el cor o el cap o altres òrgans o tots alhora que es regiren contra la realitat insatisfactòria cercant una realitat millor...

¿Per què no hauria de ser possible re-inventar-se, fer un cop de volant i redreçar el rumb del teu destí? ¿O la rutina i la covardia pesen massa? ¿Hom pot viure dues (o més) vides distintes dins una mateixa existència? ¿Us imagineu -talment Au Fènix- poder renàixer cada cert temps de les cendres del nostre propi passat? ¿No és avorrit ser sempre el mateix i viure sempre la mateixa vida? ¿Gauguin va morir feliç? ¿Per què l'últim quadre que va pintar va ser un paisatge nevat de la seva terra natal?

¿Viure és fugir d'un mateix?

UN BON REGAL DE NADAL

Ara per només 45 €
pots tenir tots els meus llibres
(descompte especial per als entrellumaires)

Tinta invisible

Que res no és estable ja ho va dir el vell Heràclit el qual també va sentenciar que el caràcter és el destí. Si ets dels que no hi creuen, en el destí, vés amb compte, no fos cas que un dia d'aquests el destí et presenti les seves credencials inapel·lables i et quedis bocabadat...

Quan era jove, jo tampoc hi creia, en el destí, però últimament tinc els meus dubtes. Tots hem vingut aquí a fer alguna cosa, ni que sigui pena. De vegades, he notat que em passaven coses estranyes, fets curiosos que només s'explicarien a partir d'aquesta creença segons la qual hi ha un guió ocult que hem de seguir, un argument que ens mena per camins determinats prescindint del nostre lliure albir...

Que et sentis lliure no significa que, realment, ho siguis. Heràclit (i els grecs en general) tenien clar que hi ha una Necessitat que ho governa tot: déus i homes. Tot això es comprova millor a posteriori, o sigui, amb la perspectiva del temps: mires enrere i li trobes el sentit, el fil del cabdell amb el qual s'ha trenat el que tu has esdevingut a través dels anys... No, no és pura casualitat que tu siguis qui ets i estiguis on estàs i facis el que fas...

Hi ha causes conegudes i causes que ignorem. A aquestes causes ocultes que no som capaços d'esbrinar em refereixo quan parlo del destí. La vida és un sumatori de misterioses causalitats. O dit altrament: al final sempre acaba passant allò que havia de passar. Som actors inconcients d'una trama escrita amb tinta invisible.

Bonus-post: Esborralls del futur
(un relat filosòfic apte per a totes les edats)

Ai, els correctors!

Em telefona a mitja tarda de diumenge l'Eli Alfaro... Sembla ser que la culpa va ser de la correctora (que també es diu Eli!) la qual va decidir (més papista que el papa) substituir bloguejar per bloquejar... Li dic que no passa res, que el problema és que no ens fiquem d'acord (bloc / blog), etc. Hi ha coses més greus, com ara la casa de barrets de la Viquipèdia... (aquests talibanets de pa sucat amb vinagre no et canvien una lletra, no, a la que poden t'ho esborren tot sencer i es queden tan amples. Per a llogar-hi cadires, taules, plats i coberts!)

Fins ara la filosofia s’ha dedicat a digerir el món. Ara el que cal és: vomitar-lo

Teu

Toca'm aquella música
que fa volar l'ànima
cap a l'infinit.
Sigues el vent
que m'empeny
cap a l'horitzó.
Parla'm a cau d'orella.
Imagina un futur.
Seràs el que hagis de ser.
Faràs el que hagis de fer.
Somia’m i prou.
Deixa’m només un racó
en el fons del teu cor.
Un núvol en el teu cel.
Un estel al firmament
que rutili per a tu.
Vull ser poema.
Vull ser vers.
Vull ser mot.
Vull ser teu.

Tuo

Suonami quella musica
che fa volare l'anima
verso l'infinito.
Sii il vento
che mi spinge
verso l'orizzonte.
Parlami sottovoce.
Immagina un futuro.

Sarai quel che sarai.

Farai ciò che dovrai fare.

Sognami e basta.
Lasciami solo un angolo
nel fondo del tuo cuore.
Una nuvola nel tuo cielo.
Una stella nel firmamento
che brilli per te.
Voglio essere poesia.
Voglio essere verso.
Voglio essere parola.
Voglio essere tuo.

[Versió italiana d’Anna Cinzia Paolucci]

ENTRELLUM POESIA

Bloquejant, bloquejant, bloquejant...

Que et diguis Eli Alfaro, siguis periodista i treballis en un setmanari gratuït comarcal no et dóna dret a fotre les coses amb el cul quan, del que es tracta, és d'un simple copiar-i-engaxar. No és tan difícil, coi. Explica'm per quins set sous has canviat la "g" per la "q" si el text original que has reproduït deia bloguejant, bloguejant, bloguejant... ¿No et van dir a la Facultat que cal rellegir el que escrius, si més no una vegada, abans de publicar-ho? ¿Bloquejant, bloquejant, bloquejant...? Té nassos, la cosa. O sigui, que -segons tu- m'he passat 3 anys bloquejat i, per això, ara m'han donat el Premi. Puta mare, Eli.

¿Veieu per què s'ha de dir blog en comptes de bloc?

III PREMI VALLROMANES DE POESIA

Entrevista a L'Illa

Ja podeu llegir l'entrevista que ens va fer David Madueño per a la revista L'Illa de Bromera: L'eròtica cibernètica

M'ha agradat molt la imatge de la dona nua amb aquesta llarga crinera adorant el portàtil... Seria una d'aquestes imatges capaç de condensar mil paraules.

Les noves relacions a través de la xarxa. Cibersexe. La nova literatura del segle XXI. Ciberliteratura. L'Oracle Imminent. ¿Encara no l'has llegit?

Entrevista a Ona Mallorca

Ja teniu aquí l'mp3 de l'entrevista que acabo de fer a Ona Mallorca.

Mallorca en Xarxa

Gràcies Benjamí (bitòleg)!
Gràcies Ricard!

Escric perquè...

Pamuk exposava les seves raons per a escriure. Jo exposaré les meves...

Escric perquè les paraules em fan companyia. Escric perquè no en tinc prou amb viure. Escric perquè la pluja que cau a fora és més pluja si la dic. Escric perquè sovint el silenci és insuportable. Escric perquè escriure és una manera de somiar. Escric perquè necessito reinventar-me cada dia. Escric per a emmascarar-me, per a fugir de la veritat, per a fingir que sóc el que no sóc, que sé el que no sé, que faig el que no faig, que puc el que no puc, que vull el que no vull... Escric perquè quan no escric em sento buit. Escric perquè quan escric puc ser molts jos alhora. Escric perquè cerco la llum enmig de tantes ombres. Escric per a poder comprendre'm. Escric per a oblidar. Escric amb sang calenta el meu testament inútil. Escric com respiro, amb una naturalitat extraordinària. Escric perquè res no té sentit tret d'escriure que res no té sentit. Escric aspirant al vers perfecte perquè l'única cosa sagrada és la poesia. Escric perquè tu, que em llegeixes, m'enviïs un mail dient-me: "He sucumbit a la teva creació". Escric perquè m'estimis.

Però deixeu-me cloure amb un altre fragment de Pamuk:

Ser escriptor és reconèixer les ferides secretes que portem a dins (ferides tan secretes que a penes en som conscients) i descobrir-les, explorar-les pacientment, conèixer-les, il·luminar-les, i fer que aquestes penes i ferides esdevinguin una part conscient de la nostra identitat i de la nostra escriptura.