Estic preparant la crònica...

... de l'entrevista que vaig tenir ahir amb VM. Paciència.

No cal escriure

Som...
Les paraules són...
On no arriben les paraules...

Perduts

Podem arribar molt lluny, sempre que el cap i el cor coincideixin; si no, estem perduts.

Plataforma

Compro al Telentrada dues entrades per a l’obra Plataforma que fan al Romea. Dissabte vinent dia 17 a les 18:30. Fila 10 de platea. Basada en un llibre de Michel Houellebecq, dirigida per Calixto Bieito i interpretada per Juan Echanove, Mingo Ràfols, Carles Canut… No me la puc perdre. A més, el tema que tracta m’interessa moltíssim. Vull resoldre un dubte metafísic: És possible transgredir encara?

Núvols

Cansat de tanta pantalla, miro per la finestra i veig un cel clafit de núvols, nimbus que acoloreixen de grisos blavosos l’horitzó matinal. Hi ha res més bonic que un cel així? Mai no és igual. L’espectacle canvia cada segon. Com els nostres dubtes i les nostres contradiccions, els núvols del cel mai no són definitius.

Cars & Girls

Guess this world needs its dreamers may they never wake up

Nesta era metálica dos bárbaros só um culto metodicamente excessivo das nossas facultades de sonhar, de analisar e de atrair pode servir de salvaguarda à nossa personalidade, para que se não desfaça ou para nula ou para idêntica às outras. (Fernando Pessoa, LdD, 369)

Llàgrimes d'una alumna

Sóc a la sala de profes fent guàrdia. L'alumna arriba fins a la porta i es queda al llindar amb els ulls plorosos. Li demano què passa. Ella em diu que li fa mal el cap. Se la veu molt abaltida, cansada, derrotada. Com si el seu coll fos de goma, no pot sostenir el cap alt. Tens febre? Li toco el front. No en té. Vols que truquem a casa perquè et vinguin a buscar? No, respon. Per què plores? Ella calla. La faig asseure en una cadira. Intento que enraoni. Al cap d'una estona d'insistir-hi, m'explica que fa tres dies que el seu pare va morir de leucèmia... M'explica els detalls d'una operació in extremis. Té catorze anys. No havia vist mai una noia tan desemparada. No sé què dir-li: ho sento, em sap greu, ànims, força... No m'escolta. La seva mirada perduda. Hi ha un silenci aclaparador. A fora plou. Mai no m'havia sentit tan impotent, tan inútil.

Corvespre

Plou. Ploc. Capvespreja. Capvesprejo. Corvesprejo. El somni desfet. Només som paraules. Paraules inútils esperant la mort.

Amb Vila-Matas

De vegades, alguns somnis es fan realitat. Si no passa res, el proper dilluns 12 a les 12 h. seré a casa de l'Enrique Vila-Matas fent-li una entrevista per al programa de ràdio que dirigeixo. Si algun(a) entrellumaire vol suggerir-me preguntes, que les deixi als comentaris.

Posts on he parlat de VM

El meu agraïment a l'amic Joan Andreu i a Jordi Herralde, sense els quals no hagués estat possible.

Entrevista: post + audio

Val la pena viure

No cal escarrassar-s'hi: hi ha forces que ens governen malgrat els nostres propòsits, forces que capolen qualsevol vestigi de presumpta llibertat. Com quan escoltes una cançó que t'agrada i no saps exactament què passa dins teu, així som empesos per la vida: ella és sàvia i ens porta cap a on vol.

Boira

Hi ha una boira espessa que ho embolcalla tot: el Vallès, la meva vida, tot. Hi ha hagut sempre un impuls cap a l'abisme, una tendència gairebé suïcida... No m'ha importat mai escollir l'instant que se m'oferia temptador. Boira, penombra, entrellum. Encara estic aprenent a ser qui sóc.

Nen

No fa fred. Els núvols amaguen el sol. Bla, el temps s'esmuny. Fumerols incerts que s'esdueixen. No tornaré a escriure mai més el signe d'interrogació al principi d'una pregunta. ¿Queda clar? Aprenc a ser feliç deixant que les coses s'esdevinguin. Aviat faré 43 anys, però cada matí, quan em llevo i em miro al mirall, descobreixo aquest nen disfressat de gran que vol seguir jugant amb la vida fins que la vida el deixi fora de joc. Tu no en saps res, del nen que agonitza dins meu, no en tens ni puta idea. No em jutgis, doncs. No, no fa gaire fred. Estaria bé que plogués.

És així (VII)

És així que corregeixo tots els exàmens pendents i trobo temps per a endreçar poemes vells; crepuscles del cor; encisaments nous;

És així que aguaito pel forat del pany i et veig tota nua davant el mirall; jugues a ser dona; les nimfes no s'avergonyeixen de ser nimfes; els sàtirs tampoc;

És així que la tarda de diumenge s'esvaneix com s'esvaneixen els dubtes; bressolo la teva absència amb cançons; no triguis: necessito tos mots;

És així que bastim el cel que som;

És així (I)

És així (II)
És així (III)
És així (IV)
És així (V)
És així (VI)

És així (VI)

És així que tremolo només de pensar on podem arribar; tremolo i m'estremeixo; tremolo i somio; és tan divertit somiar!

És així que passen les hores d'aquest hivern fictici: indolores, mòrbides; aprenent a ser el que som; inventant el camí que ens convé;

És així que arriba la nit carregada d'auguris; la lluna avui fa bondat; no com ahir, que no ens va deixar dormir;

És així que vivim i escrivim: l'escriviure ens empeny cap a dimensions insòlites, fora de tots els convencionalismes, lluny del ramat que no ens podria entendre, lúcids, més enllà del límits que encotillen la societat anestesiada...

És així que som suprems; com l'àliga que plana sobre la vall sobrevolant la insignificança dels ratolins; res no pot aturar-nos: els déus s'han conxorxat a fer-nos l'ullet;

És així (I)

És així (II)
És així (III)
És així (IV)
És així (V)

La vida veritable

La vida que vius per dins és la vida veritable. La resta (el decorat exterior, tota aquesta gent que omple els carrers) és un embolcall més o menys reeixit anomenat circumstàncies. Si no bulls per dins no vius. Si no bulls per dins ets un cadàver. Viure és bullir.

És així (V)

És així que la lluna m'esperava aquest matí, tota plena, majestuosa, blanquíssima, en un revolt de la carretera, amagada rere els pins;

És així que l'he vist: desafiant, altívola, freda, com una caputxeta nua, valenta, que mira el llop de fit a fit;

És així que he sabut que avui era el dia, el dia perfecte; no demà ni demà passat; AVUI;

És així que t'escric aquest SMS; perquè sàpigues que, a l'hora del capvespre, ella i jo serem tu;

És així que l'hivern esdevindrà primavera; sense mítiques ítaques; sense metes ni retorns; sense mots; en el silenci intangible on moren els petons...

És així (I)

És així (II)
És així (III)
És així (IV)

És així (IV)

És així que m'escapo del temps on la ciutat remuga brogits inconsistents; massa gent pertot arreu; no suporto la gent; només accepto la companyia de certes persones determinades; bàlsam de dies que són inclements; conhort de l'esperit que clama;

És així que evoco l'etern: abraçant la lluna com una heura esbojarrada; llavis de mel; marítima mirada; evoco l'itinerari: vorera avall fins que la música calla; em mires, somrius, no hi ha res més;

És així que el vent escampa les últimes fulles; el cel tan blau; la vida; nens que juguen a l'acuit;

És així que t'enyoro; tot és incert menys tu.

És així (I)

És així (II)
És així (III)

És així (III)

És així que enyoro el vers enllà la solitud; palpentes, petjades d'instants que foren èxtasi; voldria ser tu, la mar, el temps que se'ns endu...

És així que remoc totes les cendres: cremo per dins cercant perfums; no hi ha cap cel lluny dels teus ulls; no hi ha dreceres que menin al centre del teu cor; la lluna avui, la meva còmplice.

És així que perdura sobre la neu el pit-roig;

És així (I)

És així (II)

És així (II)

És així que la lluna m'envia un mail: "Prepara't, Toni, que vinc tota plena i no et salvarà ni déu"; què malaputa la lluna quan s'acosta amb la seva llum sibil·lina; què malaputa; ¿Com podria preparar-me per a tanta disbauxa? ¿Com podria preparar-se ningú quan la mare de totes les femelles ataca sense contemplacions?

És així que miro el mar a les fosques; escolto Corinne; m'allunyo dels somnis; sóc fugitiu;

És així que malmeto el secret més ben guardat: la veritat és un revolt on s'amaguen les mentides; si hem de ser feliços, si aquesta absurda expressió (felicitat) és alguna cosa més que un mite, si significa quelcom, quelcom real i versemblant, només pot ser hic et nunc;

És així que m'endinso en la confusió; més punts i comes; la boira sobre el mar; pluja infinita; la comèdia un altre cop; la música de les onades; el balbuceig de l'escuma; illes perdudes;

És així que la lluna em sedueix sense remei, definitivament, amb dolcíssima penombra;

És així que esdevinc diví; una casa davant del mar; el silenci perfecte; melangia;

És així

És així que et trobes al caire de l'abisme, conscient que, en qualsevol instant, els esdeveniments poden precipitar-se esqueixant l'aparença de seguretat que t'envolta, fent que la tramoia caigui sobre l'escenari ferint de mort actors i públic.

És així que no ets capaç de mantenir l'equilibri necessari que et demana el guió, conservar la calma; cel nítid, blavíssim; i trontolles amb genolls tremolosos; ensulsiada existencial; de cop i volta tot perd el seu sentit, tot se'n va en orris; i et demanes què sents, què penses, què esperes, què caldria fer per a trobar la sortida d'aquest laberint...

És així que no vols que la teva vida sigui una muntanya russa, una guerra contínua contra tu mateix i contra els altres; el dilema; sempre el dilema; la histèrica condició femenina; la neurosi dels mascles; ells ejaculen; elles ploren; massa punts i comes;;;;

És així que allargues més el braç que la màniga per veure si a l'altra banda del teló encara queden figurants; un altre punt i coma; hi ha una noia tímida que no sé ben bé què espera; diu que vol sortir més tard, quan l'orquesta toqui Clar de lluna.

És així que prospera la desesperació més íntima, la que no pot ser aparaulada; el sol llueix per damunt de totes les misèries; no és una qüestió de confiança, sinó de dignitat; n'estic més que fart, dels teus numerets.

És així que et somio: lliure i solitària com una nimfa encimbellada; te'n vas riera avall... No estic segur que tornis.