
... de l'entrevista que vaig tenir ahir amb VM. Paciència.
Compro al Telentrada dues entrades per a l’obra Plataforma que fan al Romea. Dissabte vinent dia 17 a les 18:30. Fila 10 de platea. Basada en un llibre de Michel Houellebecq, dirigida per Calixto Bieito i interpretada per Juan Echanove, Mingo Ràfols, Carles Canut… No me la puc perdre. A més, el tema que tracta m’interessa moltíssim. Vull resoldre un dubte metafísic: És possible transgredir encara?
Cansat de tanta pantalla, miro per la finestra i veig un cel clafit de núvols, nimbus que acoloreixen de grisos blavosos l’horitzó matinal. Hi ha res més bonic que un cel així? Mai no és igual. L’espectacle canvia cada segon. Com els nostres dubtes i les nostres contradiccions, els núvols del cel mai no són definitius.
Sóc a la sala de profes fent guàrdia. L'alumna arriba fins a la porta i es queda al llindar amb els ulls plorosos. Li demano què passa. Ella em diu que li fa mal el cap. Se la veu molt abaltida, cansada, derrotada. Com si el seu coll fos de goma, no pot sostenir el cap alt. Tens febre? Li toco el front. No en té. Vols que truquem a casa perquè et vinguin a buscar? No, respon. Per què plores? Ella calla. La faig asseure en una cadira. Intento que enraoni. Al cap d'una estona d'insistir-hi, m'explica que fa tres dies que el seu pare va morir de leucèmia... M'explica els detalls d'una operació in extremis. Té catorze anys. No havia vist mai una noia tan desemparada. No sé què dir-li: ho sento, em sap greu, ànims, força... No m'escolta. La seva mirada perduda. Hi ha un silenci aclaparador. A fora plou. Mai no m'havia sentit tan impotent, tan inútil.
De vegades, alguns somnis es fan realitat. Si no passa res, el proper dilluns 12 a les 12 h. seré a casa de l'Enrique Vila-Matas fent-li una entrevista per al programa de ràdio que dirigeixo. Si algun(a) entrellumaire vol suggerir-me preguntes, que les deixi als comentaris.
És així que corregeixo tots els exàmens pendents i trobo temps per a endreçar poemes vells; crepuscles del cor; encisaments nous;
És així que tremolo només de pensar on podem arribar; tremolo i m'estremeixo; tremolo i somio; és tan divertit somiar!
És així que la lluna m'esperava aquest matí, tota plena, majestuosa, blanquíssima, en un revolt de la carretera, amagada rere els pins;
És així que enyoro el vers enllà la solitud; palpentes, petjades d'instants que foren èxtasi; voldria ser tu, la mar, el temps que se'ns endu...
És així que la lluna m'envia un mail: "Prepara't, Toni, que vinc tota plena i no et salvarà ni déu"; què malaputa la lluna quan s'acosta amb la seva llum sibil·lina; què malaputa; ¿Com podria preparar-me per a tanta disbauxa? ¿Com podria preparar-se ningú quan la mare de totes les femelles ataca sense contemplacions?