Propugno

Propugno la lucidesa, el vermell de les roselles, el groc de la ginesta, el blau de l'oceà. Propugno l'abolició de tots els exèrcits, la derogació de totes les lleis, la culminació dels ideals que van fer digna la vida dels profetes. Propugno les mans obertes, les postes de sol, les nits de lluna plena, el teu somriure, les teves pigues, la melodia que xiuxiueges quan l'alegria s'apodera del teu cor. Propugno el cant del rossinyol, les òperes de Wagner, els poemes de Nietzsche, la vida que llisca sincera pels corriols del meu cos. Propugno l'endemà de les tempestes, l'oblit immediat de les foscors, l'extermini en massa de totes les mosques, l'eternitat de les flors. Propugno el nostre amor, inconsistent, paradoxal, aquest amor sense seny que es perpetua en el temps malgrat tots els malgrats. Propugno la prohibició del turisme, les grans superfícies, el trànsit a les ciutats, les telesèries oligofrèniques, el vi dolent i el sexe vulgar. Propugno el respecte al testimoni dels ancestres, la cura dels ancians, la bíblia com a droga eficaç. Propugno l'autenticitat. Amb mi no arribaràs molt lluny si no et treus la màscara. No et diré que t'estimo fins que no et vegi despullada. Després parlarem del que vulguis, de com arreglar el món o del sexe dels àngels (el meus sempre tenen cony). Propugno la poesia d'anar per casa, sense formalismes, amb sobredosi de continguts. Si no et faig pensar, si no et faig sentir, ¿per què collons escric? Vine, entra, sóc teu. Propugno el meu silenci.

(Fragment del meu últim poemari: Hanua Nua Mea)

Soare o Assis? Mestre o professor?

Deu ser la crisi o que la gent està desesperada o que les religions tradicionals ja no molen gens o que alguns immigrants se les empesquen totes per a guanyar-se la vida a costa de la nostra ingenuïtat... El cas que m'he trobat aquests dos paperets publicitaris mentre passejava a prop de casa. Posaria la mà al foc que són del mateix bruixot, malgrat que els noms i els telèfons no coincideixin, ho dic sobretot per la similitud del redactat. Sembla que aquests nigromàntics tinguin la panacea contra tots els mals, des de l'atur fins a la impotència sexual... I no els deu faltar clientela. Ara, que jo em pregunto: ¿Quan i quant deuen cobrar? ¿Cobren abans o després dels resultats (100% garantitzats, diu el paper)? Igual truco i ho esbrino...

L'escriptor

L'escriptor ha de sorprendre, ha de resultar inquietant, suggerir dimensions insòlites, no tenir por de la boira ni de les ombres, dinamitar les seguretats del ramat, inventar corriols nous, arriscar-se, ser impúdicament autobiogràfic, defugir les putes ficcions. L'escriptor ha de confondre la vida amb l'obra fins que ambdues siguin indestriables. Res de fugides, res de relats estupefaents, novel·les històriques i mandangues. L'escriptor ha de confessar-se, estripar-se, esbudellar-se, dessagnar-se, vomitar, ejacular paraules. No es tracta de distraure les tietes desvagades; no es tracta de reincidir en els tòpics literaris; no es tracta de repetir esquemes, arguments, personatges. Cal obrir horitzons nous a cop de destral, esquinçar cels i paradisos, desvirgar neurones adormides, calar foc al bosc de la prudència, arranar els castells de cartó-seny, volarrrrr, collons, volar, no pas com les gallines, sinó com els albatros, ben lluny de l'hamaca de la platja, ben lluny de qualsevol etiqueta que et puguin penjar els crítics a sou del sistema putrefacte, ben lluny, a l'altra banda de tu mateix, fins que t'espantis en rellegir-te. L'escriptor ha de viure per a immortalitzar la seva paraula, per a deixar constància de la seva follia. La resta és blanesa, impostura, colomassa.

Malaltia

És una malaltia. Viure a fons. Estimar sense límits. Lliurar-se confiadament a l'altre. Esbatanar-se per a deixar que el sol penetri fins l'últim porus. Sense esquemes ni tabús. Bogeria. Oblidar el món hores i hores i hores fins que la nit esdevé migdia i la matinada crepuscle. Renéixer, jugar, explorar, divertir-se. Realitat i fantasia. Pessiga'm. És quan te'n vas que et quedes. És quan no hi ets que has tornat. Malaltia. Els àngels ens envegen. El teu somriure de nena. Silenci de passes invisibles. Tot el que et deixes. L'eco dels gemecs. La flaire dels llençols. Melangia.

Saber

Saber que hi ets, encara que no pugui tocar-te. Sentir-te dins, molt endins, on el cos esdevé esperit i la sang un cabal que ateny les estrelles. Saber que estem units, que la distància no és absència, que el present és infinit si mantenim la flama encesa. Saber que som així: transparents, imprevisibles, lliures del passat i del futur com nens que juguen l'un amb l'altre. Saber-ho i reincidir, perquè la felicitat és possible, perquè existeixes i existeixo i existim, perquè això no és cap somni. Saber que hi ets. Saber que dormo amb tu quan dormo sol. Saber que sóc millor si m'abraces. Saber-ho i reincidir.



CIBERPOESIA

Blogs versus editorials?

Internet ha regalat als creadors visibilitat i canals propis per a adreçar-se als lectors: són el que jo vinc anomenant menestrals de la literatura, entre els quals hi ha els blocaires o bloguistes. No han vingut a combratre els amos del paper imprès, a trencar amb els vells canals de l’edició, però sí a mostrar que existeixen alternatives que, tinc la sensació (i no la voldria tindre), no acaben d’agradar als comerciants del llibre, siguen editors, llibreries o professionals de l’escriptura. (Salms)

El post de Josep Porcar Editorials sempre i només? ha generat un debat molt interessant. Fa deu dies vaig abordar el mateix tema a la taula rodona en la qual vaig participar a València. La meva posició es resumeix en el fragment final de la meva intervenció:

Amb la revolució digital apareix el ciberescriptor connectat a la xarxa que perpetra una nova escriptura dissident amb la qual subverteix el fet literari. M'interessa subratllar aquest factor de la dissidència amb el qual jo, personalment, m'hi sento molt a gust. Els bloggers (no tots, per desgràcia) estem fora dels canals “oficials”, anem per lliure, ens escapolim del control polític o mediàtic (tot i que de vegades ens intentin utilitzar). En aquest sentit, som “sospitosos”, poc de fiar, i el que fem té poc valor, no és seriós. M'he trobat sovint aquesta opinió: Ah, escrius un blog? puaf, quina manera de perdre el temps, dedica't a escriure novel·les, llibres que valguin la pena... És aquest menyspreu, aquesta reticència, aquesta incomprensió, la que demostra que potser ho estem fent bé, que la tasca dels blogs és important i rellevant enmig del soroll mediàtic de teles, ràdios i premsa al servei del pensament únic i la consigna partidista. El blog com a plataforma individual, creadora de sinèrgies, de comunitats virtuals, com a font de crítica social, en la construcció col·lectiva del coneixement compartit, descentralitzat, desjerarquitzat...

“En la Catosfera es fa una part essencial de la literatura del present” (Biel Mesquida)

Portem 6 anys de blogs catosfèrics i sembla que alguns encara no se n'han assabentat. Viuen en la inèrcia, enquistats, fossilitzats en les estructures periclitades del passat. Les editorials malden per mantenir el seu “poder”, aquest robatori dels “drets d'autor” (90%), les mafietes dels premis i les capelletes dels “autors de la casa”, sense oblidar tota la indecència de les subvencions, el maneig del diner públic en benefici dels quatre noms de sempre, patums consagrades per una crítica submisa amb la connivència d'uns mitjans servils i polititzats... Tot plegat molt vomitiu. Davant d'aquest espectacle tan poc edificant, ¿què ens queda? Apartar-nos-en. Primer perquè no ens volen, i segon perquè no en volem ser còmplices, perquè no hem nascut per a llepar culs, perquè escriure és, per damunt de tot, un exercici radical de llibertat. Ser escriptor (no pas escrivent) suposa assumir una sèrie de riscos que són incompatibles amb certes pràctiques gremials, més o menys institucionalitzades. Es tracta de no tenir por. Es tracta de lluitar per millorar les coses. Es tracta de comprometre's amb el temps que t'ha tocat viure i ser capaç de fer sentir la teva pròpia veu, inalienable, genuïna, autèntica. Amb els blogs ho tenim més fàcil que mai. Es tracta de crear, d'emprar les paraules amb tota la consciència i amb tota la força, per tal d'assolir la bellesa i la bondat d'una obra que pugui servir per als altres, que els faci més lúcids, més lliures, més humans.

El meu discurs (que algú del públic va titllar de decimonònic i romàntic) va més enllà de l'estricte fet editorial i engloba tota la trama social en la qual els blogs irrompen com un element revolucionari. On rau la revolució? Al meu entendre, la clau és que el blog queda fora del "mercantilisme" capitalista i, en aquest sentit, suposa una amenaça per a l'statu quo. El llibre digital perpetua l'estructura dels drets i dels guanys del llibre de paper. L'e-book canvia el suport, però no l'essència perversa on el creador és desposseït de la seva obra perquè aquesta esdevingui mercaderia i benefici per als intermediaris. En el blog se suprimeixen els intermediaris (editors, crítics, mitjans, llibreters) i el negoci desapareix. Resta només l'autor amb el seu text i el lector amb el seu parer. Això per alguns resulta intolerable. Un dels companys de la taula (que, a banda de tenir blog, és crític literari i publica llibres de paper) va dir que el criteri de l'autor no és suficient i que calia que els blogs estiguessin en plataformes de qualitat, és a dir, que hi hagués un sedàs, algú que dictaminés què és bo i què no ho és... Jo no hi estic d'acord. En tot cas, ha de ser el lector el que faci la selecció, no pas altres instàncies, més interessades a guanyar diners que en la qualitat literària de l'obra. La discussió es pot allargar tot el que vulguem. Encara és massa aviat i ens manca perspectiva. Fixeu-vos en el titular de la notícia que va sortir l'endemà a la premsa: "Los blogs serán pronto clásicos de la literatura" ¿En què quedem?

"Al pas que anem, els que acabaran fent d’estàtues a La Rambla són els editors d’aquest país"

El debat segueix a...
Josep Porcar
JC Girbés
Emili Morant

Tot ho vull ser

Groguegen les fulles, els peus es glacen
La boira ho embolcalla tot de misteri
Batega mon cor alegre, ardent, generós
Probablement sóc molt menys del que em pensava
Probablement vaig exagerar sobre mi mateix
He d'aprendre a caminar descalç sobre l'herba que creix vora el riu
No hi ha camins impossibles, sinó caminants inexperts
La nit s'ajup sense remei
Les cigonyes tornen al niu
Demà seré més a prop dels teus llavis
Demà els teus braços em seran recer
Groguegen les fulles, es glacen els peus
Dóna'm sencera l'ànima i el cos obert
Amb tu tot ho vull ser
Empetitint-me entre els teus dits
Batega mon cor alegre, ardent, generós
Dóna'm oberta l'ànima i el cos sencer



Todo contigo

Las hojas amarillean, se enfrían los pies
La niebla lo envuelve todo de misterio
Mi corazón late alegre, ardiente, generoso
Probablemente soy mucho menos de lo que pensaba
Probablemente exageré sobre mí mismo
Debo aprender a caminar descalzo sobre la hierba que crece junto al río
No hay caminos imposibles, sino caminantes inexpertos
La noche cae sin remedio
Las cigüeñas vuelven al nido
Mañana estaré más cerca de tus labios
Mañana tus brazos me darán cobijo
Las hojas amarillean, los pies se enfrían
Dame tu alma entera y tu cuerpo abierto
Quiero ser todo contigo
Quiero volverme pequeño entre tus dedos
Mi corazón late alegre, ardiente, generoso
Dame tu alma abierta y tu cuerpo entero



CIBERPOESIA

FREEDOM FOR CATALONIA

Benvolguts,

Segur que recordareu la iniciativa ‘Deu Mil en xarxa per l’Autodeterminació’ que va fer possible que el dia 7 de març de 2009 se celebrés a Brussel·les sota el lema ‘Volem l’Estat propi’, la manifestació més important de catalans fora de les seves fronteres reivindicant el dret de Catalunya a la seva independència.

El proper 11 de novembre de 2009, a les onze i onze del matí, farà 91 anys que aquesta data i hora ja era vigent l’armistici que va donar per acabada la primera Guerra Mundial i que reestructurava Europa amb el naixement de desenes de nous estats.

Per aquest motiu els catalans en un dia i en una hora tan assenyalada serem presents altre cop a Brussel·les, al Parlament Europeu, per fer sentir la nostra veu i explicar a la comunitat internacional el cas irresolt català. Entregarem a tots els eurodiputats presents un llibre amb imatges de la manifestació del març de 2009 que va esdevenir un punt d’inflexió en la reivindicació catalana del seu dret a l’Estat propi.

En aquest acte tant especial ens acompanyaran diverses personalitats catalanes i europees.

La celebració serà l'inici d'una campanya que tindrà continuïtat fins al final de la presidència espanyola de la Unió Europea. Volem que la veu de Catalunya s'escolti al món.

Treballarem perquè Catalunya sigui el proper estat d’Europa. Com bé sabeu, més d’un centenar de poblacions catalanes consultaran el proper 13 de desembre als seus ciutadans si volen la independència. Molts d’altres ho faran en els propers mesos.

Catalunya està començant a decidir el seu futur.

Voldríem demanar-vos el vostre suport en aquesta iniciativa:

-Adherint-vos a la campanya.

-Penjant en el vostre web, blog... algun dels bànners que us adjuntem.

-Col·laborant en l’edició d’escrits que aniríem fent arribar a ambaixades, consolats, organitzacions internacionals... explicant què és Catalunya i què volem.

Estem oberts a totes les col·laboracions.

Gràcies per avançat pel vostre suport. Estem al vostre servei, podeu contactar-nos a través de:

Oriol Falguera, en nom de la campanya

I’m Catalan I love freedom

00 34 637 73 38 49

contacte@freedom.cat

"No us defraudaré. Feu-me confiança."
(Retòrica de cabaretera prejubilada)

L'ermita de Sant Jaume de la Granja d'Escarp

Ahir, fent el post sobre el Montmeneu, vaig recordar que aquesta muntanya apareix en un dels meus llibres, concretament en El Camí de la Tau (1999). El protagonista, Lluís Cotonat, hi passa ben a prop i, abans de travessar l'Ebre, pernocta a l'ermita de Sant Jaume de La Granja d'Escarp. Quan vaig escriure la novel·la, per a mi aquesta ermita només era un nom en un mapa. Ara que l'he pogut visitar, m'he quedat molt sorprès, perquè és exactament com me l'havia imaginada... (No és la primera vegada que em passa quelcom similar: somio o imagino una cosa, i després me la trobo a la realitat...) L'ermita està situada justament sobre l'indret on es produeix l'aiguabarreig entre el Segre i el Cinca, ran de la carretera que va de La Granja a Mequinensa, en una posició elevada, com si fos un balcó sobre el riu. El seu estat és ruïnós. Té el sostre ensorrat, però conserva encara algunes pintures entre les quals he pogut identificar la figura d'un Sant Antoni amb el porquet als peus. El sant de la Tau. Us deixo el fragment corresponent (aviso que aquesta obra ve ser escrita sense signes de puntuació) i unes quantes fotos...

EL CAMÍ DE LA TAU (Trobada amb Priscil·lià)

Lo Montmeneu

El vent ha esbandit la boira. Des de la terrassa torno a veure el Montmeneu, la muntanya més alta del Segrià. Fa gairebé 500 m. Es troba uns 40 km. al sud de la ciutat.

Les fulles seques s'arremoren giravoltant sobre si mateixes. El cel és un tapís de núvols inquiets. Fa més fred que ahir. La llum és molt nítida.

Més a prop o més lluny, sempre trobaràs un cim on enfilar-te per a poder veure-ho tot de dalt estant, per a poder sentir-te per damunt de tu mateix i del món. És una necessitat. És un consell.

Lo Montmeneu...

Des de Maials

Des de l'ermita de Sant Joan de Carratalà (Aitona)

Des del Monestir d'Avinganya (Seròs)

NB: Totes les fotos són meves

Contra l'orgasme

En realidad, la sumisión de la mujer a los orgasmos —únicos, plurales, sucesivos— es una sumisión a las formas de placer masculinas. Es ahí donde ha nacido toda esa noción de la frigidez que domina entre nosotros. El orgasmo se convierte, como muchas veces para los hombres, en algo que hay que perseguir, como un fin, como un premio, como una paga. Entonces, el placer está perdido; el placer desconocido, imprevisto, está perdido; aquello se convierte en un trabajo ("hacer" el amor): la imposición de lo teleológico anula cualquiera de las posibilidades que el sexo por excelencia, el femenino, podía tener en sí.

Se plantea ahora la curiosa cuestión de por qué, diciendo esto que digo del coño, o más bien diciendo el coño esto que está diciendo por mi boca, si es que acierto, se da, sin embargo, que la mayoría de las mujeres, no sólo es que sean más o menos frígidas y que, como decía honestamente en su canción Georges Brassens, «el 95% de las veces la mujer se aburre follando», con un cómputo probablemente bastante razonable, no sólo que sean frígidas (y lo son por lo que antes he dicho, por la razón teleológica, por el establecimiento del placer como un fin, como algo que hay que perseguir; la sumisión, por tanto, a la ley del trabajo), no sólo que sean más o menos frígidas, en contra de todo lo que vengo diciendo del infinito sexo femenino, sino que además sean, en general, también bastante gilipollas, tanto más o menos como los hombres, y con frecuencia superando la cuota; no tal vez, en general, tan pedantes ni brutales como puedan ser los tipos de este sexo, pero gilipollas sí.

Aquí teniu el text sencer: El sexo y lo sagrado (Agustín García Calvo)

Contra la parella

NEBELZONE

Fa dies que la boira s'ha instal·lat a Lleida. No és una boira gaire espessa, ni tampoc fa fred, però ho embolcalla tot amb una aura fantasmagòrica que us confesso que m'està començant a agradar. M'hi estic habituant. Hi ha moments del dia en què el sol apareix fugaçment i, al cap d'una estona, torna a marxar. Aquest escenari boirós m'inspira... Per això avui he decidit obrir un blog nou: NEBELZONE, que en realitat és un sub-blog d'ENTRELLUM el qual necessitava retornar una mica a les ombres... Fixeu-vos en el contrast: fons blanc versus fons fosc. Els continguts també seran diferents. NEBELZONE (que vol dir "zona de boira" en alemany) serà un blog més intimista i minimalista. Hi podeu accedir mitjançant l'enllaç que hi ha sota la capçalera.

Petites corrupcions

Estic a l'oficina de correus. Davant meu un home gran demana un sobre a la noia perquè vol enviar una cartera que s'ha trobat al carrer. Diu que conté documents, que per això es pren la molèstia de retornar-la al seu propietari. La noia elogia el gest. L'home, avergonyit, li confessa que la cartera també contenia diners i que se'ls ha quedat. La noia i servidor (que no em perdo cap detall de la conversa) no podem evitar de somriure. Ella fa: tranquil, home, no calia que ho digués, això. Ell, encara més sincer, revela que a la cartera hi havia 50 euros. Déu n'hi do, fa la noia, sense deixar de somriure. Aleshores jo li pregunto quina edat té. Ell em diu que 89 anys. El cost de l'enviament de la cartera és de 2,5 euros. La noia li diu que ha sortit guanyant 47,5 euros. No està gens malament. La dona que espera torn al meu darrere creu que havia d'haver portat la cartera als Mossos. Jo li dic que l'home ruc no és. Contemplo com marxa cap cot... Me l'imagino perfectament entrant en una església per a confessar el seu pecat: Ave Maria Puríssima, he robat 50 euros que no eren meus... Comento la jugada amb la noia de correus. Ella sosté que els diners no tenen amo, que si te'ls trobes són per a tu. Jo li dic que si aquesta cartera se l'hagués trobada un noi de 15 anys probablement no hagués fet el mateix. ¿No s'hagués quedat els diners? Pregunta ella. No, no, dic jo, el jove no s'hagués pres la molèstia de venir a correus ... La dona del darrere té pressa. Abans d'acomiadar-me amollo aquesta última frase: la corrupció (a petita o gran escala) forma part de la naturalesa humana. I em quedo tan ample. La noia ja no somriu. Passi-ho bé, noi, passiu-be... (Gràcies per lo de noi, li dic amb un darrer somriure)

Sala de premsa

Los blogs serán pronto clásicos de la literatura

Nota de premsa

webliter.blogspot.com

Visites i rànquings

Aquest blog va estar molt temps sense comptador fins que el vaig tornar a instal·lar farà cosa d'un mes. Miro les xifres i descobreixo que durant aquest mes he rebut 5.000 visites. Avui anem camí de batre el rècord amb més de 300 en un sol dia. Repasso també els principals rànquings i comprovo que ENTRELLUM segueix ben posicionat... Gràcies, doncs, a vosaltres, que sou els que doneu vida a aquest espai virtual.

Hem de ser humils

Crònica valenciana

10:00 Ja sóc a la sala on se celebrarà la segona jornada del XXI Encontre d'Escriptors dins els Premis Octubre d'enguany. El tema de l'Encontre és la Literatura Digital. M'han convidat a participar a la taula rodona que tindrà lloc a les 12:00. Anit vaig avançar el text de la meva intervenció, però ja aviso que he variat algunes coses... A les 10:30 Raffaele Pinto farà una conferència titulada Els blogs i la literatura. Aniré postejant el que digui.

Vaig arribar a València ahir al vespre, després de quatre hores de tren. El pitjor de tot va ser el desplaçament des de l'estació de Tarragona Camp a l'estació de Tarragona Centre. El bus em va deixar a l'estació d'autobusos i vaig haver d'agafar un taxi per a no perdre el Talgo. ¿Tan difícil seria establir una bona connexió de busos entre aquestes dues estacions de tren? L'hotel molt bé, elegant i cèntric. Vaig sopar a la placeta Rodrigo Botet, que es troba davant mateix. Un racó molt agradable, amb un parell de terrasses i una font. Aquest matí, esmorzant a la novena planta de l'hotel, amb unes vistes magnífiques de la ciutat, he coincidit amb Joan Elies Adell. Hem comentat la situació del país... Aquesta corruptocràcia que ja passa de mida...

10:30 Comença a arribar públic, sobretot noies joves... fan fila d'universitàries. Puntuals no començarem. L'edifici Octubre es troba en un carrer petit i té una singularitat que el fa molt atractiu. M'agrada el celobert al mig, les baranes de ferro, l'ascensor antic... Una barreja de classicisme i modernitat. Em fa l'efecte que aquest públic netament juvenil sintonitzarà bastant amb el meu discurs heterodox (vid. els dos paràgrafs finals del text). Ara el número de nois i noies s'ha igualat. Crec que la sala s'omplirà.

10:38 Parla la Laura Borràs, la coordinadora de l'Encontre. Diu que Biel Mesquida no podrà participar a la nostra taula rodona. Diu que Damià Gallardo és de la Llibreria Laie. Carles Lindín presenta a Raffaele Pinto. Relació entre la tradició filològica i la novetat digital. Pinto parla en castellà. Interactivitat. L'obra perd els seus propis límits. Ell publica els seus poemes a través del Facebook. El lector determina l'escriptor mitjançant la interactivitat. La literatura, abans que "obra", és escriptura. Cita un article d'Umberto Eco el qual critica l'ús de l'ordinador a l'escola primària. Segons Eco, l'escriptura és el mitjà a través del qual el cos humà s'estructura entre el cervell, l'ull i la mà... Exemple d'aprendre a conduir un cotxe. Coordinació dels diferents òrgans. L'escriptura implica un procés d'ensinistrament similar que es produeix durant els primers anys de vida. Si en comptes de la ploma o la pàgina hi posem un teclat, aleshores trastoquem aquesta coordinació... Hi ha una nena (Uma) entre el públic i Pinto la posa com a exemple perquè està escrivint en un paper amb un bolígraf.


10:58 La imatge del mirall segons Lacan. El nen forma el seu jo davant del mirall. La pàgina escrita (i un blog dic jo) ens reflecteix la nostra identitat (digital dic jo). M'emmirallo i m'hi identifico. Don Quixot està boig perquè ha assumit com a exemple i model de la seva vida un ésser literari. Torna a citar Lacan. El jo es contrueix en una línia de ficció, en una falsedat, és a dir, el jo és quelcom literari. Per a Lacan tot és fictici. La literatura és construcció de ficcions. Tots estem bojos. Llegeix un fragment del Quixot on es veu que ell ha assolit ser el que volia ser. Pinto diu que Eco s'equivoca. La pantalla reforça el sentit fictici de la identificació personal. La xarxa potencia l'element fictici de l'escriptura. No és un problema anatòmic. La pantalla apropa la ficció a la nostra percepció. La imatge vista (més que imaginada) inclou més persuasió. És més potent la imatge que ens arriba de la pantalla que la de la novel·la. A les xarxes socials (blogs i FB) la ficció pren protagonisme, he de fer-me visible i real. L'ús minimal de FB (dir "bon dia") és una manera de legitimar l'existència virtual, és literatura. ¿"Bon dia" és literatura o no? Sóc algú per als altres i per a mi mateix. Implosió de la literatura. Ha envaït tot, la literatura ha penetrat les nostres vides...

Pregunta del públic. Un professor universitari de literatura diu que si "bon dia" al FB és literatura, aleshores ja podem plegar. Literatura = Bellesa. Jo considero que Pinto cau en una confusió conceptual entre ficció i virtualitat. Ara li ho assenyalaré. No para d'esmentar referències psicoanalítiques. Intervinc. També la Laura. Acabem parlant de la diferenciació aristotèlica entre energeia i entelejeia. ¿Què és la realitat? ¿Què és la literatura? ¿Què és la bellesa?

11:30 Una noieta parla de la "capacitat succionadora" (sic) del FB i dels blogs. Que això ens pot fer perdre la realitat real que som. Pinto diu que no som res tret de les nostres ficcions. Tu vius sempre en una tensió de desig entre el que ets i el que vols ser. Rebeca, informàtica, tampoc està d'acord amb Eco. Diu que un avatar de Second Life és literatura.

(intervenció meva)

13:08 Em fa l'efecte que l'auditori s'ha quedat mut amb la traca final que he llençat. M'interrompien cada dues frases. Això és bon senyal. A veure com va el debat...


Ningú no em pregunta res. Els dec fer por...

17:52 Al final el debat s'ha animat. He rebut alguna crítica. No estic segur d'haver parlat el mateix llenguatge que els altres ponents els quals es portaven un bon rotllet que pudia. Pinto a penes ha parlat dels blogs. Xúlio i Margarida entenen el blog com un calaix ("maleta" ha dit ella) on guardar els escrits que han fet en altres llocs... Per a mi el blog és un espai de creació en si mateix i requereix un estil específic. He trobat a faltar en Biel. Ell hagués elevat el nivell de la taula.

Me'n torno cap al nord un xic decebut. El sol es pon per la dreta del tren mentre albiro el mar per l'esquerra. València em deixa un regust agredolç. Sóc un romàntic, sí. Em costa molt dir T'ESTIMO, però quan ho dic és de debò.

PREMSA

Taula rodona Blogs & Literatura

Com vaig prometre, us anticipo el text de la meva intervenció a la taula rodona dels Premis Octubre de València:

TAULA RODONA BLOGS & LITERATURA

NB: Em podeu seguir al Twitter i al Facebook. Espero els vostres comentaris per tal d'animar el debat...

Per cert, l'organització excel·lent i l'hotel chapeau!

Xuclets al clatell

No és el reguitzell d'hores que sobrevolem, absents de qualsevol deure, la terra des del nostre cel, el miracle dels cossos que s'acoblen, paraules i silencis amatents al caire de la tendresa més intangible. No és la rialla del vent que, per atzar, ens enlaira i ens empeny devers noves dimensions. No, no és res d'això, ni tan sols la complicitat dels déus que ens besen el front i ens regalen aquest camí ple de flors enmig de la tardor. És el teu bes, el teu lliurament, la teva infinita generositat. És el que em deixes quan te'n vas, aquesta ressaca de mel als llavis, xuclets al clatell, l'enyor del que som. És tot això que no sé aparaular: la certesa dels batecs, el perfum a la pell, la mirada... I saber que no puc fugir dels teus braços.

CIBERPOESIA

Whatever works

Feia temps que no reia tant. Rere l'humor s'amaga molta filosofia. Els diàlegs de Woody Allen freguen la perfecció. Els personatges estan d'allò més reeixits. Boris Yellnikoff acaba sent entranyable. La lucidesa no porta necessàriament a la desesperació. La felicitat encara és possible malgrat tots els malgrats. El múltiple happy end és, per descomptat, irònic...

Blogs & Literatura

El proper dimecres 28 d'octubre participaré a València en una taula rodona sobre els blogs i la literatura. L'acte s'inclou dins els XXXVIII Premis Octubre en el XXI Encontre d'Escriptors que enguany tracta de la literatura digital:

12.00-13.30h. Taula rodona: Els blocs i la literatura. Amb Xulio Ricardo Trigo (escriptor), Toni Ibañez (filòsof i escriptor), Margarida Aritzeta (URV). Modera: Raffaele Pinto (UB).

Estic preparant la meva intervenció i prometo postejar-la pròximament.

Aquí teniu el prolegomen: LITERATURA 2.0