T-86

Des que fa un mes va estrenar l'estufa catalítica ha exhaurit tres bombones (45,30 euros). El termòmetre exterior assenyala 5 graus sota zero, però el menjador està calent com un torró.

La boira ha escampat pels volts del migdia. Després ha estat bufant un vent del nord bastant empipador.

Té clar que el proper hivern no el passarà aquí. Encara no sap on anirà, segurament prop del mar, per a  gaudir d'un clima més agradable.

Arrelar-se i volar són coses incompatibles? No som ni arbres ni ocells, sinó persones humanes que, de vegades, ens enlairem i, de vegades, necessitem un cert caliu, una Ítaca on poder retornar. La veritable llar no és un territori ni un paisatge ni una casa, sinó l'espai interior on ens sentim arrecerats de les inclemències del món. Cap niu no ha d'impedir el vol de l'Home Ocell. La veritable llar viatja sempre amb tu.

Llegeix tota la sèrie T

T-85

Fa uns dies que està molt poètic. Sembla que Terradets li està tornant l'ànima que va perdre. Ja són set mesos de vida eremítica en aquesta cabanya de fusta davant el llac. Igual que el cuc dins el capoll va deixant de ser cuc per a esdevenir papallona, ell avança lentament pel camí de l'heroi. Quina és la seva heroïcitat? Haver estat capaç de trencar el cercle viciós de la vida convencional, sortir-se per la tangent, aventurar-se, explorar, reinventar-se cada dia... Com la serp que deixa enrere l'antiga pell perquè necessita créixer. I és que no podem romandre fent sempre les mateixes coses, reincidint en els mateixos hàbits, donant tombs com hàmsters dins la roda repetitiva, engabiats per una societat que ens esclavitza amb els seus paràmetres gallinacis. Ho anomenen "seguretat" quan, de fet, no és res més que inèrcia, comoditat, covardia, mandra i decadència. Cal superar la por, jugar-se-la, fer el salt, llençar-se al buit... Cal creure que una altra vida és possible i que és possible la felicitat. Cal creure per a crear. Cal forçar la metamorfosi si no volem continuar sent larves que s'arrosseguen per terra lamentant la seva miserable sort. Si pots volar, què coi fots caminant? Tanmateix les ales de la llibertat tenen un preu molt alt: has d'estar disposat a perdre tot allò que els altres valoren, a risc de convertir-te en un outsider, un llop estepari, un Vogelfrei. Aquest és l'esperit suprem. La resta, avorriment i vomitiva mediocritat. 

Llegeix tota la sèrie T

T-84

La boira s'esvaeix a mig matí deixant enrere el malson del gebre.
L'aigua del llac, quiescent, emmiralla el blau embromallat del cel.
Els ulls se me'n van al lluny, cercant la nívia silueta de les muntanyes.
Que n'és d'asprós aquest gener, que despulla les branques dels roures.
Que n'és de rude l'hivern, que glaça les arrels dels somnis.
La boira s'esvaeix. Torno a veure Cellers, l'Hostal del Llac i Guàrdia.
Quan s'esvairà la boira del meu cor, granític i inclement?
Quan em deixaré estimar sense por a les cadenes?
Que n'és de frugal la vida de l'eremita. 
Un raig de sol,
un tros de pa,
aigua de la font,
una mica de llenya,
l'indispensable oblit
i el cant de la mallerenga. 

Llegeix tota la sèrie T

videopoemes

T-83

El sol és l'element més preuat de l'hivern. Com que la terrassa continua glaçada, ha agafat la gandula i l'ha situat al carrer de davant de casa per a poder absorbir una mica de llum i calor mentre llegeix. És l'únic habitant de la urbanització (quatre cases mal comptades) i per aquí no hi passa ni déu. Sota les branques pelades dels roures, com fan el rèptils, ha estat una estona escalfant-se. La lluna plena d'ahir ha sigut prou fecunda. Aquesta tarda torna a fer classes d'anglès. Li preguntarà al teacher si el poema que va perpetrar és correcte o no. A poc a poc, perd la por a expressar-se en la llengua de Shakespeare. Potser algun dia escriurà tots els posts bilingües. Els vespres s'allarguen. A quarts de set encara s'hi veu. El llac és un amic que, com ell, estima el silenci.  

Llegeix tota la sèrie T

T-82

 

I've made my way from nowhere to here 

The river always flows fresh 

The mind's just a waste 

of my most ridiculous dreams 

You're not the same you think 

I'm not the same you imagine 

I've made my way from you to me 

The river always flows clear 

He fet el meu camí des d'enlloc fins aquí

El riu sempre flueix fresc

La ment és només una deixalla

dels meus somnis més ridículs

No ets el mateix que penses

No sóc el mateix que imagines

He fet el meu camí des de tu fins a mi

El riu sempre flueix transparent 

Llegeix tota la sèrie T

SIN DETERMINAR

BOE

El responsable: 

"El Director de la Agencia Española de Cooperación Internacional para el Desarrollo, Francisco Moza Zapatero."

L'Oracle tenia raó
(9-3-2009)

T-81

Tot es mou, el moviment és necessari, viure és moure's. Anar cap aquí i anar cap allà. ¿No t'adones que, al capdavall, estàs fugint? Somies viatges per a escapar-te, per a no haver de plantejar-te les veritables raons del teu neguit. ¿No t'adones que tot el que fas és un pur atabalament que no et condueix enlloc, perquè no hi ha cap lloc on anar? Mentre no et trobis a tu mateix i siguis capaç de fer encaixar totes les peces de la teva persona, ja pots donar la volta al món mil vegades, que no et servirà de res. Fins que no descobreixis que tots els llocs estan dins teu, que la teva pau interior és el centre de l'univers, estaràs més perdut que una baldufa sense cordill. Ubi bene, ibi patria, la pàtria és on et trobes bé. ¿No t'adones que potser ja estàs en el lloc perfecte? ¿Què més busques encara? 

Ell em va mirar fixament als ulls i va dir només una paraula: Coneixement.  

Llegeix tota la sèrie T

T-80

No hi ha pressa per a res. Bonança els primers dies de l'any. La boira s'ha esquitllat i, en el cel ras, llueix un sol magnànim que omple el futur de bons presagis. No hi ha pressa per a res. El que fem o deixem de fer és pura gesticulació. El que hagi de venir vindrà. Cal obrir les finestres de bat a bat perquè, malgrat el fred, el cor s'ompli d'aire nou. Contemplar els cims nevats. Passejar pel bosc. Ser humil i ambiciós al mateix temps. Somiar. No hi ha pressa per a res. Tot arribarà. El fruit del treball, el fruit de l'amor, el fruit del dolor, el fruit de la soledat. Som aquí per a lluitar. Som aquí per a fruitar. Dormen les serps i els muricecs. L'entreson dels peixos sota les aigües del llac. Ell remena un joc de cartes plenes de possibilitats. Poder fer-ho tot, poder estar a tot arreu, poder romandre. No hi ha pressa per a res. L'hivern és l'estació més flegmàtica.

Llegeix tota la sèrie T

T-79

L'últim dia de l'any. A les sis del vespre encara s'hi veu. Les toves de la terrassa estan completament blanques, glaçades, perquè no hi toca el sol. Ell reflexiona amb calma. Des de mitjans de juny el llac de Terradets ha sigut el seu mirall habitual. L'estiu deliciós, la tardor entranyable, la duresa de l'hivern, el somni primaveral. Què ens portarà el 2012? Té bones vibracions. Quins propòsits? (fa anys que no fuma, ha après molt anglès). Salut, no deure res a ningú, viure amb poca cosa, viatjar, escriure, enriquir-se amb noves experiències. Com deia fa justament un any: El món és petit amb les ales esteses. Demà farà 8 anys que blogueja. Una eternitat. Els millors desitjos per als que passeu per aquí a tafanejar. Bona entrada d'any. 

Llegeix tota la sèrie T

T-78

Ser súbdit d'un estat que té com a icones mediàtiques la Belén Esteban i el Kiko Rivera, un estat que manté una monarquia parasitària que ens costa 60 milions d'euros anuals, et fan venir ganes d'exiliar-te. No és el glamour que desprenen l'ex del torero i el fill de la tonadillera, ni el tuf de romanalla medieval i antidemocràtica que envolta la prosàpia borbònica, sinó el denominador comú que caracteritza aquesta reconsagrada pell de brau; terra de picaresca, mística, inquisitorial. Si no fem res, en som còmplices. Ens hauríem d'avergonyir de pertànyer a un estat tan cutre i cazurro. Espanya no mereix ser salvada, i menys amb els calés dels catalans. Esperem que no la rescatin i se'n vagi a fer punyetes aviat. Una bona manera d'exiliar-se seria la independència política de Catalunya, però per tal d'aconseguir-la caldria posar d'acord moltes persones. Complicat. L'única independència plausible és la individual. Agafar el portant. Hi ha exilis interiors i exilis exteriors. Ell és partidari dels dos alhora. No n'hi ha prou amb ficar terra o aigua pel mig, sinó que cal desvincular-se íntimament d'allò que ens reté i no ens deixa avançar. 

Llegeix tota la sèrie T

T-77

Els canelons de sa mare l'ajuden a enfilar la recta final de l'any. Ha tornat a comprovar que els dinars familiars són força depriments. Massa menjar, massa alcohol, massa comèdia. Aquestes agrupacions de persones anomenades famílies, tot i tenir un origen natural, acaben resultant d'allò més artificials, sobretot a mesura que s'hi afegeixen membres forans. La seva, cada cop més nombrosa, no és cap excepció. A l'aplec d'ahir només hi faltaven una germana que viu a Ginebra i un nebot que està estudiant a Sant Francisco. Últimament estan molt internacionals. Hom suposa que la vida hauria de ser un camí de progressiva emancipació, però la família acostuma a frenar aquesta quimera. Les dependències interpersonals es van multiplicant fins a l'extrem de convertir-se en una xarxa que t'atrapa cada vegada més. Hom suposa que caldria allunyar-se de la tribu, trencar els lligams amb el clan, lluitar per l'autosuficiència, ser tu mateix. El ramat se'n malfia, d'aquells que defugen el gregarisme. La independència individual és vista com un atemptat contra el grup. Ell ja fa temps que va tirar pel dret en aquest sentit. Sap que, en el fons, no és res més que una simple baula entre sa mare i sa filla. La resta no compta gaire. Els canelons, com sempre, boníssims.

Llegeix tota la sèrie T

T-76

La boira no s'ha aixecat en tot el dia. El termòmetre tampoc. Amb prou feines ha arribat als 2 graus sobre zero. La gent caminava encongida pels carrers de Tremp. La majoria de converses coincidien: "Hòstia, quin fred que fot!", "No sembla que demà passat sigui Nadal", "Avui és el dia de la salut, ja que no ens ha tocat la loteria". A ell no li agrada el fred ni el Nadal. Si pogués estaria prenent el sol a qualsevol platja de l'hemisferi sud. La salut, en canvi, bé. Ha recollit els resultats de les anàlisis que es va fer la setmana passada i està molt content perquè, en quatre mesos, ha aconseguit reduir a la meitat el nivell de triglicèrids i ha augmentat el colesterol HDL (el bo). I sense medicació. Com s'ho ha fet? Vivint a l'entorn on viu, rebaixant uns quilos de pes, exercici i, sobretot, dieta, en especial dues culleradetes de lecitina de soia i un Danacol cada dia. Funcionen! Per tant, s'han produït canvis metabòlics importants d'ençà que viu a Terradets. Com que és hipocondríac de mena, aquesta notícia l'ha posat de bon humor. La bombona de butà ja fa 10 dies que dura. Demà comencen els àpats familiars. Caldrà armar-se de paciència. Intueix que el 2012 serà un bon any... 

Llegeix tota la sèrie T

T-75

Passes glaçades de desembre, riu amunt, cap a la gola del llop que dorm sota les pedres. Passes glaçades, esquerpes oliveres que, gasives, s'empassen el propi fruit. Li fan mal tots els tendrums. Quina basarda els roures pelats i les nits sense lluna. Quina basarda la neu altívola que s'acosta a pas de bou. Mallerengues i pit-roigs li recorden que encara hi ha vida. Passes glaçades de desembre, bosc endins, on els senglars es fonen amb la boira, amiga del silenci, senyera del destí. 

Llegeix tota la sèrie T

ciberpoesia

T-74

La nit passada va gebrar i aquesta ha glaçat. La mànega del jardí està completament gelada i les faves, que eren les plantes de l'hort que més s'havien fet, han aparegut collvinclades. La neu és cada vegada més a prop. Tenim l'hivern aquí. A partir d'ara haurà de deixar una aixeta oberta a totes hores si no vol trobar-se les canonades amb el seu contingut en estat sòlid. Les mallerengues i els pit-roigs voletegen per la terrasa. Els posa llavors de lli i molles de pa sobre la lleixa. No duren gaire. Està molt satisfet amb l'estufa de butà. Ha enganxat Tesamoll® a la finestra de la cuina i a la del dormitori.

Ahir va estar-se tot el dia fent i refent l'obra que es porta entre mans. Em penso que, per fi, ha encertat amb l'estructura. Com sempre, la qüestió més envitricollada és discernir el que és ficció i el que és realitat. Aquest és un debat que a ell no li fa perdre la son. A més, arriba un moment que ni ell mateix és capaç de distingir una cosa de l'altra. Per a curar-se en salut, ha afegit a la darrera pàgina el següent avís: "Aquesta és una obra de ficció. Qualsevol semblança dels personatges, dels llocs i dels fets amb la realitat és pura coincidència". Els escriptors són com els alambins, destil·len les experiències, les purifiquen, les subtilitzen, les tornen volàtils i, finalment, les condensen en forma de text. Els bons textos, com els bons destil·lats, embriaguen sense emborratxar.

Llegeix tota la sèrie T

T-73

Que governen els bancs és una evidència tan aclaparadora que, a hores d'ara, ni un nen de cinc anys gosaria discutir-ho. Els polítics són empleats dels banquers, titelles que gesticulen fent veure que decideixen alguna cosa. Com sempre, els ciutadans (cada dia amb menys pa i més circ) som els que hem d'acabar pagant els plats trencats. Com hem arribat fins aquí? A través de l'endeutament generalitzat. El deute és la forma que tenen d'esclavitzar-nos de per vida. Així l'oligarquia financera segueix engreixant-se muyint-nos fins a l'extenuació. El que anomenen "tecnòcrates" no són res més que buròcrates al servei de la dictadura financera mundial. On està la sobirania del poble? Per què s'han de rescatar unes entitats privades que han estat mal gestionades? Per què quatre "tecnòcrates" han de decidir el nostre futur? El model a seguir per a sortir d'aquest atzucac és Islàndia.

Els que tenen estalvis al banc estan, lògicament, molt preocupats. Ell, en canvi, s'entreté mirant la lletra amb la qual comença el codi dels pocs bitllets d'euro que passen per les seves mans. Si davant dels números hi ha X, U, P, N i Z rai. El problema són els que porten V, Y, T, M i S. Resulta inquietant pensar que, com sostenen alguns, aviat aquestes lletres faran canviar el valor real dels bitllets.

Les darreres eleccions no va votar. Les properes tampoc ho farà. Sempre li ha fet fàstic entrar als bancs perquè fan més pudor que les peixateries. És el que té la corrupció, que al final tot fa olor de podrit.

Mentrestant somia dues coses: prescindir dels diners i viatjar a Islàndia...  

Llegeix tota la sèrie T

T-72

El vent escampa les fulles seques dels roures esbandint cada cop més la limpidesa dels estels. 

Arrepapat al sofà d'orelles llegeix la pàgina 327, la darrera de la novel·la. La narració conjuga un llenguatge arcaic (sovint macarrònic) amb una trama força divertida. Ventura Mir és un misantrop, ara en diríem un sociòpata. Segons ell, la resta de la humanitat és purrialla pestilent. N'està tan decebut que per això se n'allunya. És el que té ser llarg de gambals. No cal que els altres t'entenguin, n'hi ha prou amb què et respectin. 

Aquest matí ha tornat al bosc i, en una hora i mitja, sense escarrassar-se gaire, ha plegat un parell de quilos de rovellons i un de fredolics. Els més petits han acabat en uns pots de vidre adobats amb vinagreta, all, llorer, romaní, orenga i pebre. 

Llegeix tota la sèrie T

T-71

Fa dos dies que està llegint amb fruïcio El salvatge dels Pirineus de Pep Coll, un autor de la comarca nascut a Pessonada. Ja ha arribat a la pàgina 175. De seguida es va sentir identificat amb Ventura Mir, l'entranyable protagonista que, trastocat pels llibres, ho deixa tot i se'n va a viure aïllat dalt d'un feixanc.

La novel·la li recorda una mica El baró rampant d'Italo Calvino, que un dia va pujar als arbres i ja no va tornar a baixar. És la vella història de l'assilvestrat (cimarrón, feral, runaway, maroon, vogelfrei) que, pels motius que siguin, decideix fugir de la societat per tal de viure lliurement, com van fer els anacoretes, els ermitans, Thoreau, Unabomber, et tutti quanti.

Primer cal prendre consciència de l'esclavatge al qual estem sotmesos i, després, fer mans i mànigues per escapar. No és gens fàcil. Com a mínim et diran boig. Seguint la inspiració romantico-roussoniana, el retorn a la wilderness implica un trencament amb el sistema establert (on el que predomina és la corrupció), tot recuperant la innocència edènica del bon salvatge. Vam ser expulsats del paradís, però l'enyorança d'aquest paradís no ens abandona mai.

A la pàgina 63 el mossèn del poble ho expressa molt bé:

No confiïs que baixi pel seu compte. Com més temps passi allà dalt, pitjor. Es tornarà fer, igual que les cabres que se separen del ramat s'assalvatgen. Has vist mai que una cabra assalvatjada torni voluntàriament al corral?

Ell ja porta sis mesos assilvestrat a la casa de Terradets i amenaça amb continuar. Cada cop que baixa a la ciutat se sent més estranger i més estrany. Potser sí, que s'està tornant un "salvatge". ¿Té raó el rector quan diu que no hi ha marxa enrere?

Llegeix tota la sèrie T

T-70

Avui ha estrenat una estufa catalítica de butano Orbegozo H41. Com ja havia previst, el menjador de 30 metres quadrats, sense portes i amb un gran finestral, requereix una altra font de calor a més del foc a terra. El butano surt prou barat en comparació a l'electricitat. La càrrega d'una bombona costa 15,10 euros. Veurem quants dies dura. Amb aquesta mena d'estufes s'escalfaven les nostres àvies i les nostres mares. A la distribuïdora Repsol li han dit que, amb la crisi, està augmentant el consum de butano. La gent torna a les coses d'abans. L'ha engegat i, en pocs minuts, la temperatura ha assolit els 20 graus.

El teacher d'anglès li ha preguntat si encara hi ha rovellons. Ell ha respost que no ho sap. L'última vegada que va entrar al bosc va ser divendres passat. De fet, va faltar a classe perquè n'estava plegant. És probable que encara en quedin, tot i que les temperatures són cada cop més baixes. Fredolics segur que sí.

Ahir va renovar el contracte de lloguer. En principi, si no passa res, el 2012 continuarà a Terradets.

Llegeix tota la sèrie T

T-69

Aquest matí la boira era tan espessa que ha agafat el cotxe i s'ha enfilat carretera de Llimiana amunt buscant el sol amb ànsia. Ha hagut de fer 5 km de corbes per a deixar enrere el mar de boira. Abans d'arribar a Llimiana s'ha desviat cap a la dreta per la carretera que mena a l'Hostal Roig. Passats Sant Cristòfol i Sant Martí, s'ha aturat al poble de Mata-solana, situat a la capçalera del barranc de Barcedana, a 1.000 metres d'altitud. Li ha cridat l'atenció un cartell de fusta escrit a mà el qual indicava que aquell llogaret només tenia 6 habitants. També s'ha fixat en unes plaques solars i en una sèrie de pedres escampades per terra que estaven pintades amb colors vius.

La petita capella feia pena de veure. El sostre tenia una escletxa enorme i estava completament descurada. Damunt l'altar hi havia tres imatges: Sant Roc, Sant Antoni Abad i Sant Sebastià. El primer vestia els hàbits de pelegrí amb petxines sobre la capa; com de costum, mostrava una ferida a la cama esquerra i als seus peus hi tenia un gos. El segon sant anava acompanyat d'un porquet i lluïa una Tau al bell mig del pit. El tercer tenia el cos ple de ferides, però no hi havia cap fletxa per enlloc. En el minúscul cementiri del costat l'han sorprès els ossets de peluix sobre les tombes...


Mentre observava tot això ha aparegut una gossa que bordava amenaçadora. No s'ha posat nerviós. Li ha parlat amb dolçor i la bèstia ha fet mutis. Al darrere venia l'amo, el Juan, que fa disset anys que viu aquí. Abans havia estat fotògraf d'El Periódico de Catalunya. Ell i el Lluís van trobar aquest poble quan estava gairebé en ruïnes i l'han anat rehabilitant a poc a poc. El Juan li ha ensenyat casa seva, plena de fotografies, i li ha presentat tres habitants més: L'Andy, la Paloma (companya de l'Andy) i un capità de vaixell anomenat Berto. L'Andy va néixer a Bristol, va treballar molts anys a Basilea, gaudeix d'una pensió suïssa i, a banda de saber molta física, és un consumat tarotista, encara que ell, amb el seu defectuós castellà, s'estima més dir que és albañil y fontanero. És el responsable de les pedres pintades que guarneixen el poble i del divertit cementiri. Un personatge molt peculiar amb el qual ha estat enraonant una bona estona. La Paloma li ha ofert un cafè i també ha participat a la conversa. La parella té llogada una de les cases del Juan, igual que el Berto.


Ja coneixia quatre persones del poble. Com que estava interessat en la Casa Tarré, que es troba just al davant de la capella, el propietari de la qual és en Lluís, l'ha telefonat. Viu a Pessonada i han quedat que estaria allà dintre d'una hora. Mentrestant ha conegut el cinquè habitant del poble, el Javi, un noi de Barcelona que està arreglant la casa d'un amic seu que es diu Rafa. Quan el Lluís ha arribat li ha ensenyat la Casa Tarré i també la Casa Enrico, a més del mirador, que era l'antiga quadra i que ara disposa d'unes grans vidrieres que miren al sud. Si alguna cosa té aquesta aldea és sol, fins i tot al seu nom: Mata-solana. Aquí no ha arribat encara l'electricitat, per això ha calgut instal·lar plaques amb acumuladors d'energia solar i disposar de grups electrògens dièsel per si de cas. Sis persones perdudes al mig del no-res, entre Vilanova de Meià i Tremp, que es troba a mitja hora de cotxe.

Llegeix tota la sèrie T

T-68

Pleniluni. Foc encès. La impressora vomita folis plens de paraules. La gent compra loteria i ell es presenta a premis literaris. Si fa no fa, es tracta de gestionar les il·lusions. L'únic escriptor fracassat és el que deixa d'escriure. Avui engegarà la tele i mirarà el partit de futbol. Un Madrid-Barça sempre resulta morbós. Les llums grogues de l'Hostal del Llac són com un far enmig de la tenebra. Només quan la boira les esborra se sent perdut de veritat. La sensació de pèrdua també la sent en la pregonesa del bosc. Sap que, abans o després, retrobarà el camí, però mentre dura l'esgarriament un pessigolleig indescriptible li rosega les entranyes. Sentir-se perdut és una experiència límit que restitueix la confiança en la brúixola interior. Els que volen trobar-se a si mateixos no saben a què s'exposen. A més, només pots trobar-te si prèviament t'has perdut. El que cal, doncs, és perdre's una vegada i una altra, si pot ser una estona cada dia. Com més perdut estiguis, més a prop estaràs de la teva veritable essència. Som allò que no som. Ens apuntalen les ombres. No hi ha música sense silencis ni llum sense foscors. Pleniluni.

Llegeix tota la sèrie T