11.1.12

T-84



La boira s'esvaeix a mig matí deixant enrere el malson del gebre.
L'aigua del llac, quiescent, emmiralla el blau embromallat del cel.
Els ulls se me'n van al lluny, cercant la nívia silueta de les muntanyes.
Que n'és d'asprós aquest gener, que despulla les branques dels roures.
Que n'és de rude l'hivern, que glaça les arrels dels somnis.
La boira s'esvaeix. Torno a veure Cellers, l'Hostal del Llac i Guàrdia.
Quan s'esvairà la boira del meu cor, granític i inclement?
Quan em deixaré estimar sense por a les cadenes?
Que n'és de frugal la vida de l'eremita. 
Un raig de sol,
un tros de pa,
aigua de la font,
una mica de llenya,
l'indispensable oblit
i el cant de la mallerenga