15.6.15

Narinant


No m'han agradat mai els comiats. L'hora dels adéus sempre m'ha semblat una carrinclonada. La meva especialitat és acomiadar-me a la francesa. Simplement marxar, com les barques parteixen del port abans que surti el sol. No calen comèdies ni escarafalls. Esmunyir-se per una cantonada de la vida. Ni tan sols deixar una nota manuscrita on posi “Gràcies per tot. Us trobaré a faltar”. Agafar la motxilla i fer les primeres passes a trenc d'alba, amb les estrelles encara guspirejant. 

De ben segur hi haurà nous horitzons. De ben segur trobarem cors esbatanats. De ben segur les vivències futures enterboliran els records passats. Només el present pur, infinitiu -mai definitiu-, sobre la marxa, improvisant, amb aquella espontaneïtat tan innocent que tenen els nens que no esperen res, que no volen res, que no fan plans. Ser solament. Ser i anar... 

No, no penso acomiadar-me de Cap Ras. Tampoc diré la cursilada aquella: “Una part de mi es queda aquí per sempre”. Les pedres han caigut. Les fustes han tornat a la platja. Tot resta en el seu lloc inicial. Han sigut els millors sis mesos de la meva efímera existència. Estic, estem de pas. El Camí continua. Vaig escriure aquesta frase en el tòtem: “No he vingut a quedar-me, tu tampoc”. Així serà. Res no podrà retenir-nos: cap indret, cap objecte, cap relació... No estem fugint. No estem buscant. Buscar i fugir són estratègies de l'ego. Simplement som. Som i anem... 

El sol ixent tenyeix els núvols d'una pàtina violàcia. L'espelma que sóc regalima enyorança. Torno a mirar l'astre de fit a fit. Créixer com la flor de l'atzavara. Adorar la llum que reneix cor endins. I don't know what tomorrow will bring. Aquí està la gràcia.

    14.6.15

    Suposa que

    Suposa que perds la por i et creixen les ales i et llences de cap al desconegut i voles i voles i voles i res ni ningú pot aturar-te i la màgia inunda la teva vida fins al punt de creure que és una altra vida (com si haguessis mort i fossis al cel) i cada minut etern i cada mirada sincera i cada rialla vertadera i cada paraula transparent i cada carícia i cada petó i cada silenci tendres tendres tendres més tendres que la neu quan surt el sol i no haver de donar explicacions i no perpetrar impostures i ser més lliure que el vent lliure que bufa com vol i cantar i ballar com els nens que no saben cantar ni ballar i canten i ballen de puta mare i engegar a dida tots els ensopits que només parlen de diners i de política i de futbol i ignorar els amargats que pensen que la vida és una merda quan la merda són ells i fotre el camp ben lluny a l'illa més remota del planeta i oblidar el que et van ensenyar els capellans i oblidar els llibres que vas llegir i també els que vas escriure i somiar que somies somnis més reals que la realitat i escarnir els seriosos i els realistes i els que només cerquen seguretats i no dubten mai i els que se l'agafen amb paper de fumar i els capsigranys que ejaculen bilis i després perdre't bosc endins riu amunt fins a la cova més fosca on habiten les ondines entre falgueres i heures i molsa i no dir mai impossible i beure de les fonts més pures i assaborir la carn que batega i gemegar i cridar i aspirar al cim on la matèria es fon per esdevenir energia i adormir-te en els braços de la fada més bonica mentre et xiuxiueja paraules noves que inventa per a tu i ser com ets i no penedir-te i no saber què vol dir culpa i morir qualsevol dia amb el cor tan gran que et rebenti el pit i que les flors facin festa grossa sobre les teves cendres i ser llum definitiva

    Suposa que perds la por i decideixes que és l'hora de VIURE

      13.6.15

      Dones d'aigua


      La sirena puja a l'escenari, gesticula amb un megàfon a la mà, recita frases misterioses, perd el tren i, sota la lluna taronja, se submergeix en la màgica mar... (la sirena pinta plomes)


      La fada del bosc encantat es banya en el meandre del riu recòndit, s'ajeu sobre un llit de pedra i molsa, canta cançons tristes, acarona amb tanta delicadesa que brollen les llàgrimes... (la fada conta contes i planta tipis)

      L'ermitana es resisteix a admetre que fora de la seva cleda existeix un món immens ple de vida pura, però dins la cleda tot és calma i es respira eternitat. Envoltada de gossos i oliveres, el seu és un amor estrany, extraterrestre, inversemblant, fràgil com l'amor dels àngels que tremolen quan la pell els embolcalla (l'ermitana fa vestidets per a nens)


      El pallasso enyora el monjo. Li queden pocs dies per a desaparèixer. L'art és efímer, com els personatges que representa. Llegeix Osho mentre desmantella la paradeta. Elles són regals. Tot és regal. Viure és naufragar i desnaufragar. S'amagarà en un raconet perdut per a escriure el que ha viscut aquests darrers sis mesos. El relat és tan extraordinari que no les té totes, no sap si se'n sortirà. Les paraules sempre es queden curtes. Viure és millor que escriure

        10.6.15

        L'artista efímer


        L'art és efímer, com ho és l'artista. Si la natura és proteïforme, per què no ho som nosaltres? Per què ens entestem a romandre sempre en el mateix paper de l'auca sense ser capaços de mudar o d'arriscar noves performances en nous escenaris? La vida consta de cicles que comencen i acaben. Cada etapa inclou nous reptes, nous aprenentatges. La lleugeresa de l'ésser no hauria de ser insuportable, sinó engrescadora. Ja has sigut tot allò que pots ser? Has esgotat els somnis? De què tens por? Sota el sol tot és nou cada dia. Somriu i balla perquè l'energia que t'empeny és divina. Instrument ben afinat, canal obert, permets que la vida es manifesti en la seva puresa espontània. Les formes passen. Els objectes també. Queden les paraules, ombres que aspiren a copsar l'essència. Tanmateix la llum no pot ser dita i l'amor veritable es nodreix de silencis...      

        6.6.15

        Lluna taronja


        Lluna taronja sobre el mar. 
        Segueixo el fil de l'incert.
        Arribes i te'n vas amb el misteri indesxifrable.
        Deixes un record preciós
        (la dansa de Shakti, regust d'eternitat)
        Hauria de plorar, però m'estimo més el silenci 
        i la remor de l'aigua que acarona la sorra.
        Lluna llunyana, enigmàtica, res no sabem de tu,
        ni el nom ni la llum remota, ni totes les estrelles
        que pengen d'un fil tan fràgil com el cor.
        Vaig ser jo, que vaig crear-te, jo qui t'invocava,
        jo que em delia per fondre'm amb la teva rialla.
        Lluna taronja, camí de foc que m'assenyala
        la derrota de l'esperança.
        Què en faré, de tanta solitud?
        Quina tendresa enyoraré quan 
        els llops udolin a l'alba?
        Segueixo el fil de l'incert,
        pedra sobre pedra,
        passa rere passa,
        sobredosi de paraules. 
        I tu, altiva, distant, inhumana,
        llueixes el teu menyspreu sobre
        la nostra desgràcia. 

        4.6.15

        La dansa còsmica


        Estic aprenent a acceptar que les coses són com són, és a dir, perfectes; que no poden ser d'una altra manera. És la meva ment qui suposa que podrien ser altrament. La meva ment és idiota. Com el meu ego. Quin parell d'idiotes. El secret ha deixat de ser un secret: es tracta de fluir en pur present, sense esquemes antics i sense plans futurs, naturalment, espontàniament, senzillament, innocentment, sense desitjos ni ambicions, sense objectius ni expectatives. Jugar com un nen el joc de la matèria i l'energia pel pur plaer de jugar-hi. Ballar la dansa còsmica amb les ales de l'amor incondicional. 

        1.6.15

        El sentit del misteri

        El niño es hermoso, mientras que un adulto es la fealdad misma. El adulto deja de fluir, se bloquea. Se queda inmóvil, como muerto. Pierde brío, pierde entusiasmo; se limita a arrastrarse. Se aburre, no tiene sentido del misterio. Nunca se sorprende de nada, porque ha olvidado el lenguaje del asombro. Dispone de muchas explicaciones, pero el misterio ya no existe para él. Por consiguiente, ha perdido la poesía, la danza y todo lo que da significado a la vida, todo lo que aporta el sabor de la vida.    
         Osho, The Book of Ego

        31.5.15

        Connexió Espiral 3


        L'Espiral continua convocant éssers molt especials. Raytray, Estella i Giulia, italianes, joves, bellíssimes, van arribar ahir al vespre amb les motxilles i s'han quedat a dormir. El xiprer de la porta assenyala hospitalitat. La casa és oberta com un alberg del Camí. It's open, it's free. Mireu la seva llum, el seu somriure, els seus colors, les espirals que la maputxe porta als pantalons!!! Més clar l'aigua. Elles (i tu, si vols unir-te) canviaran el món. La Nova Era exigeix absoluta dedicació.      

        28.5.15

        El barret verd


          Vas aparèixer amb un gosset blanc i et vaig posar el meu barret verd de Terradets. Des d'aleshores no hem parat de riure. Ningú coneix el secret d'aquest joc. Dir màgia és dir poca cosa. No calen paraules. Miro els teus ulls i són els meus. Has trigat una mica, però ha valgut la pena esperar-te. Estaves ben amagada entre els olivars. Som un esclat d'alegria a les acaballes de maig. Som la raó de ser de l'univers. Ens ho mereixem. I tant, que ens ho mereixem.      

          25.5.15

          Màgia


          El nen que sóc no sabia que era possible fins que s'esdenvingué. La màgia existeix. El somnis deixen de ser somnis quan ets generós i valent. Llavors tot flueix i la realitat supera qualsevol expectativa. La casa plena de gent. El cor ple de gent. Gent que som persones amb cara i ulls i noms, ànimes que vibrem amb l'energia que ens uneix, que parlem i riem i cantem i ballem fins que surt el sol. No tinc cap dret a demanar res més. O potser sí... M'ho mereixo. I tant, que m'ho mereixo!     

            20.5.15

            Si per ventura




            Compto les hores serenes que manquen fins al moment de retrobar-te. La tramuntana s’endu el perfum d’encens que cremo cap al sud, cap on ets tu. Si per ventura les pedres que el vent fa caure fossin llàgrimes d’un cor assedegat de tendresa. Si per ventura la pell afamada de tactes pogués escriure lletres de foc. Compto les hores serenes que manquen fins al moment de retrobar-te.

            18.5.15

            Wabi Sabi

            Living unselfishly with our fellow men without desire for profit, resisting ideas of self-importance or status, and humbly accepting our position in life.



            16.5.15

            T'enyorava

              T'enyorava. Tants dies sense saber de tu. Absent, el teu record romania en el fons del meu cor, bressolant-me l'ànima. Pregava al cel pel teu retorn. Somiava que apareixies pel revolt del camí de ronda i, de sobte, t'enduies els núvols, esbandies les ombres, liquidaves les pors. Ho somiava cada dia, a l'alba i al capvespre, pels volts del migdia, freturós i nostàlgic, melangioses carícies dels teus dits de foc. On eres? Què feies? Per què no tornaves? Havies oblidat els meus petons?

              T'enyorava. Dama que governes els elements. Dama que irromps capgirant-ho tot. Fúria salvatge. Força imparable. Sirena, Venus, Bruixa... Lilith. Fins l'última cèl·lula del meu cos t'enyorava. Qui sóc jo sense els teus crits? Qui sense l'espasme esbojarrat dels teus membres? Qui sense el panteix abans de la petita mort que ens glorifica? 

              T'enyorava, t'invocava, i per fi vas venir, ahir, de puntetes, sigilosament, i vas obrir la porta del jardí, i vas pujar les escales de la terrassa, i vas entrar a casa i, travessant el passadís, et vas esmunyir dins el meu llit. Sabia que eres tu. En somnis ho sabia. Conec el tacte i l'alè, et conec millor que a mi mateix. I dins el tàlem, sense paraules, ens vam fondre novament, com es fonen la mar amb el cel, l'aigua i la sal, déu i el diable... 

              I així, entre pedres i fustes, deixalles de la Natura que tot ho recicla, fins la humana follia, ens abracem, rodolem, cantem, ballem, volem, regalimem, espremem el suc més pur de la vida, l'instant suprem en el qual es confonen les algues i les gavines, la nítida silueta de la Serra Veritable, la Mar d'Amunt despentinada, la llibertat de l'escuma lliscant sobre les roques, les branques florides de l'olivera, petxines esbatanades, llavis de mel, tres llances vermelles, neptunianes, brollen del mar...

              I així, amor meu, estimada Tramuntana, et seré fidel fins al final. I si tornes a marxar, que marxaràs, sisplau no triguis tant a tornar, que res no és un home sol sense una Dama.       

              12.5.15

              Kayaking


              M'he llevat trist perquè ahir va aparèixer gasoil a la platja. Algun malànima que no es mereix el paradís l'havia vessat mar endins i l'aigua estava emmerdada i fotia una pudor considerable. Vaig trucar al 112 i es van presentar tres agents rurals i una parella de municipals.

              Això ahir. Avui, mentre prenia el primer te del dia a la terrassa, he vist dofins saltant a la badia, entre els esculls del Cros i el Port de Llançà. No m'ho podia creure. He agafat els prismàtics i els he seguit. N'he comptat quatre. Les aletes, més aviat fosques, sortien de l'aigua i s'hi tornaven a endinsar. Alguns treien mig cos a fora...  Quin espectacle!

              El cor m'ha fet un salt. He sentit emoció pura, com si els dofins haguessin connectat amb mi i m'estiguessin dient alguna cosa... Han sigut uns minuts màgics. Si hagués d'aparaular el que he sentit, seria: No pateixis, Toni, no estiguis trist, malgrat el gasoil, nosaltres som aquí, encara hi ha esperança...

              Quan s'han allunyat en direcció a Garbet, he recordat que el meu veí Àngel (que fa honor al seu nom) em va dir que podia agafar el seu caiac quan volgués. L'Alfons, un altre veí, m'ha ajudat a preparar-lo i a portar-lo fins a l'aigua. Quan he sortit, la mar semblava un llac, una bassa d'oli. Era la segona vegada que caiaquejava per la Costa Brava.             



              He remat veloç fins a la punta de Cap Ras, amb la il·lusió de tornar a veure els dofins. A l'altura de la cala de la Balena he travessat la badia de Garbet en direcció a la cala Port d'en Joan, d'accés privat per terra (finca dels Mateu, senyors del castell de Perelada, on sembla que Franco hi anava). Està plena de fusta, amb unes peces força interessants. He seleccionat un parell de branques i un tronc que he lligat al caiac amb una corda.


               Ara ve la part més divertida... 

              He començat a remar amb el tronc surant al darrere, com si fos una àncora (l'Alfons, que és capità de vaixell, diu que això es diu "àncora de capa"). Jo ja notava que la cosa no lliscava com abans. A més s'ha girat vent de garbí i les onades començaven a créixer... Rema que remaràs, déu i ajuda, no avançava. La corda (cordeta millor dit) s'ha trencat dues vegades i he hagut de tornar a lligar el tronc. I vinga a escarrassar-me per arribar a la punta del Cap. Sovint m'acostava perillosament a les roques, el tronc hi petava, però aconseguia esquivar-les. Enmig d'aquest fatigant treball, no he perdut en cap moment la calma. Costa remar contra el vent, i més si ets un home de terra endins i és el segon cop que agafes un rem.


              Llavors l'he vista. Era ella: Venus. Just a sota de la punta (on hi ha el mirador), les roques fosques dibuixen la silueta del cap d'una dona. Llavis i nas ben clars. Fins i tot hi ha una escletxa a la roca per on passa la llum (zona esquena-clatell). Sobre el cap porta un barret o monyo (si fos un moai, que també ho sembla, seria un "pukao"). El Cap de Venus, talment. Direu que delirava, que ha sigut un miratge, que tinc molta imaginació. No pas. Les fotos (tretes amb dificultat entre el vaivé de les onades) no fan justícia. 


              Venus està reclinada, fitant l'horitzó... 

              Si sostinc que el Cap de Creus és, en realitat, el Cap de Venus cristianitzat, ara puc dir que Cap Ras guarda el cap de Venus petrificat, un moai nostrat...Tota aquesta àrea (la més oriental de la península ibèrica, on es troben les roques més antigues) és ZONA VENUSIANA, és a dir, lloc d'engendrament, de fecundació, de gènesi. No només del sol cada albada, sinó de les venus humanes les quals, ancestralment, s'aplegaven en aquests verals per tal de ser fecundades... Probablement existia un Ara Solis o temple de Venus Pyrinea (com a Finisterre i Touriñán, a l'altre extrem) on ara hi ha les ruïnes de Sant Salvador o Santa Helena. Stop.

              Reconec que el post d'avui és llarg, ample i profund. Veure el mateix dia dofins i a Venus petrificada supera qualsevol expectativa onírica. Em fa l'efecte que aquesta nit descansaré com un tronc (el que he portat jeu a la platja assecant-se, perquè quan estan molls pesen el doble) (amb ell he fet una bella composició de balancing).  

              Demà, dia 13 de maig, farà 6 anys que vaig marxar a Rapa Nui. Hi ha dies que sembla que encara no he tornat.        
                  

              11.5.15

              L'entrellat


              Hi ha coses que no som capaços de comprendre en el moment que succeeixen, coses que semblen absurdes o misterioses. Més tard, amb la perspectiva que dóna el temps, aconseguim treure'n l'entrellat i concloure: allò havia de passar perquè ara estigui com estic. De vegades, lo que semblava dolent acaba sent una benedicció, i viceversa. És el destí, el que trena el fil dels esdeveniments. Ni decidim nosaltres ni som gaire conscients de la trama global. Tot té un sentit precís que, sovint, se'ns escapa. Ens precipitem jutjant. Les nostres limitades valoracions no poden encabir la complexitat de l'univers. No hi ha paraules ni fórmules que serveixin.

              Per això, humilment, acceptem el que hi ha perquè, en realitat, no hi pot haver una altra cosa i, per tant, és el millor que hi pot haver. Aquest és el punt clau: el present es justifica per si mateix. Com a present pur és incomprensible. Però no es tracta de comprendre'l, sinó de viure'l. Si tens por, planteja't per què la tens. Viure és arriscar-se.             

              6.5.15

              Tanques al camp


              Sabem que s'acosten les eleccions perquè foten obres per tot arreu, com si els governants, a última hora, haguessin de demostrar que el seu sou repercuteix en algun benefici públic, visible, tangible, objectiu. 


              La mala sort ha volgut que una d'aquestes obres em toqui molt d'a prop, just al davant de casa. L'ajuntament ha decidit posar una tanca al camí de ronda! L'excusa és que es tracta d'un tram "perillós". Que sigui de fusta i que s'acabi quan s'acaben les cases no em fa canviar d'opinió. És lo que en castellà s'anomena "poner puertas al campo".


              Mira que n'és, de bonic, el camí del ronda de Cap Ras: salvatge, lliure, natural... Amb el Cap de Venus (mal anomenat de Creus) al fons. Aviat, amb aquesta dèria per urbanitzar tot el que existeix, no quedarà ni un racó autèntic on poder desconnectar de la intromissió humana.

              Com a forma de protesta, he realitzat una obra que uneix trossos sobrants de la tanca amb peces de fusta de deriva. L'espiral és la marca de la casa.

              El més divertit és que els dos operaris encarregats d'instal·lar la tanca, quan han vist l'obra, m'han felicitat. A veure quina cara posen els de l'ajuntament quan la vegin...