Et regalen...

Et regalen:

1. Un Montblanc Meisterstück Classic Ballpen
2. Una Moleskine Plain Notebook Large
3. 100 ml. de Fahrenheit
4. Oral Fixation de Shakira Vol. 2

Obres la Moleskine i, a la primera pàgina, llegeixes: In case of loss, please return to:... (estrenes el retolador Montblanc tot escrivint el teu nom, cognoms, adreça, telèfon i mail). I somrius quan veus que, a continuació, hi posa: As a reward: $... (sense deixar de somriure, escrius: 1.000). Tens 240 fulles immaculades per endavant... tot un horitzó inèdit.

Escoltes la tercera cançó del CD: Illegal. Increïble. La guitarra de Santana... ufff

I´m starting to believe it should be illegal to deceive a woman´s heart

Escriptura, perfum, música... (plaers de qualitat, que diria Stuart Mill)... fa un sol que enamora... al jardí ja han florit les violes i els crocus... aviat floriran la mahònia i les tulipes... i encara no saps on et portaran a sopar aquesta nit...

¿Veus com no és tan difícil ser feliç?

L'ORACLE IMMINENT

Mouchette escriu amb tinta groga

Vogelfrei amb tinta blanca

Un blog eròtic escrit a quatre mans

L'ORACLE IMMINENT

Em pregunto què seria de tu...

Em pregunto què seria de tu si no haguessis fugit de La Secta. ¿En quin racó de món estaries predicant? D’ençà que vas dir NO, el teu camí és més minúscul, dubtós i boirós... ¿I què? Però almenys és teu. Només els fanàtics, els integristes, els il·luminats, els absolutistes, els sectaris, el folls... creuen que el seu és un CAMÍ MAJÚSCUL, L’ÚNIC CAMÍ VERITABLE QUE CAL IMPOSAR A TOTHOM. Per mi se’l poden fotre pel cul

Demà passat faràs 42 anys...

Demà passat faràs 42 anys. És un fet que no et suposa cap trasbals. ¿Quin mèrit té deixar que passi el temps, envellir, acostar-se a la mort? Reflexiona: ¿Què has fet fins ara que valgui la pena? ¿Pots enorgullir-te de les teves obres, de les petjades que has deixat enrere? Mentre passeges per la ciutat, observes les cares dels vianants... ¿Què han fet ells? ¿Quina mena de vida porten? Són éssers normals i corrents, perfectament anònims, que qualsevol dia d'aquests, com tu, desapareixeran. La teva barba ja blanqueja, però encara no ets savi... Només tindràs un any més, seràs més fràgil, seguiràs dubtant, conviuràs amb el misteri i, amb una mica de sort, algun dia, com el Petit Príncep, arribaràs a comprendre allò que és essencial.

La vida és plena de misteris...

La vida és plena de misteris... De fet, la vida mateixa, tota ella, és un Gran Misteri. Misteri és que existeixi el llenguatge, que les paraules ens ajudin a comprendre('ns). El científic i el poeta fan anar el mateix diccionari, però escullen paraules distintes. Dir el misteri no significa necessàriament comprendre'l, però escrivim per a comprendre el misteri de viure... com si les paraules fossin crosses... com si les paraules fossin ales...

Disculpin les molèsties...

Disculpin les molèsties, però fa una setmana que em trobo en ple procés d'efervescència creativa, la qual cosa m'ha obligat a desatendre aquest blog. Això durarà uns quants dies més... Per tant, prego a la concurrència que sigui pacient i no desesperi. A la vida hi ha certes prioritats i les muses no estan per a punyetes. Prometo tornar aviat.

Jo sóc les meves paraules...

JO SÓC LES MEVES PARAULES
JO SÓC ELS MEUS SOMNIS
LA RESTA NO EXISTEIX
LA RESTA ÉS UN DECORAT DE CARTRÓ PEDRA
UN SHOW DE TRUMAN DESCOMUNAL DISSENYAT PER UN DÉU IDIOTA
CARES I GANYOTES ABSURDES DE GENT QUE DESCONEC
FULLES QUE CAUEN
LLUNES QUE MINVEN I CREIXEN
LA MATEIXA MONOTONIA DE SEMPRE
LA PUTA NORMALITAT BURGESA

JO SÓC AQUESTES LLETRES QUE LLEGEIXES
O NO SÓC RES
NO EM VINGUIS AMB SERMONS DE BEATA RESTRENYIDA
NO EM VINGUIS AMB EXCUSES DE MAL PAGADORA
RES NO ÉS EL QUE SEMBLA I NOSALTRES MENYS
SI SÓC O PUC SER ALGUNA COSA
SI LA VERITAT EXISTEIX
SI TOT PLEGAT VAL LA PENA
BUSCA'M A LES MEVES OBRES
AMARA'T DE LES MEVES LLETRES

PERQUÈ JO SÓC LES MEVES PARAULES
I ELS MEUS SOMNIS
I LA MEVA VOLUNTAT DE CREAR-TE
I EL MEU DESIG D'ESTIMAR-TE
ENCARA MÉS

Agraïment

The girl without rules...

Buida malenconia...

Buida malenconia sense les teves lletres. Gasiva, m'esquives, i esdevinc la tètrica ombra d'aquell que seria si pogués atènyer l'últim misteri del teu desig.

Buida malenconia. La boira d'aquest matí d'absències gèlides em diu que sempre hi haurà un vidre transparent entre nosaltres, que mai no podrem acostar les nostres ànimes, que els cossos s'esgoten i defalleixen, però l'amor insisteix a voler-ho tot, és a dir, l'impossible.

Buida malenconia. Llegeixo Stuart Mill.

¿Quan es mor un blogger...?

¿Quan es mor un blogger l'últim post és una esquela?

I am thinking of aurochs and angels...

I am thinking of aurochs and angels, the secret of durable pigments, prophetic sonnets, the refuge of art. And this is the only immortality you and I may share, my Lolita.

Amb aquestes paraules clou Nabokov la seva obra mestra. Nosaltres encara hem de trobar les paraules per a descriure el que hem viscut, el que vam viure anit a l’Oracle, el que viurem si som prou valents, si ens deixem endur per aquesta sang flagrant que res no sap de límits ni de morals…

I'm a secular human being...

I'm a secular human being... No us perdeu per res del món aquest document excepcional: les declaracions d'una dona amb un parell d'ovaris ben posats. Cinc minuts de veritat. Feu-lo córrer.

Via Una temporada en el infierno

No lloverá...

No lloverá. Quizás no llueva nunca más y te quedes en este desierto de vulgaridad rodeado de artefactos sin alma, náufrago insomne, sombra de siglos y de nombres, prendido de soledad. Y si lloviese, la lluvia será olvido en la reseca simiente de la ebriedad que fuimos. Noche, silencio, bruma y hastío. Para que nuestros hijos quemen los libros que escribimos y reciten de memoria anuncios publicitarios donde lo importante es el brillo de los cabellos teñidos. No lloverá. Lo supe pronto. Estamos perdidos. Bombas en cualquier esquina. Desierto, frío, amores que fueron, amaneceres rotos, ocaso de voces, dedos malditos... Inútilmente releo en tus ojos todo el vacío. No lloverá. Dioses funestos. Dioses altivos. No queda mucho para el final.

Liebeserklärung...

Liebeserklärung
(bei der aber der Dichter in eine Grube fiel)

Oh Wunder! Fliegt er noch?
Er steigt empor, und seine Flügel ruhn?
Was hebt und trägt ihn doch?
Was ist ihm Ziel und Zug und Zügel nun?

Gleich Stern und Ewigkeit
Lebt er in Höhn jetzt, die das Leben flieht,
Mitleidig selbst dem Neid –:
Und hoch flog, wer ihn auch nur schweben sieht!

Oh Vogel Albatross!
Zur Höhe treibt’s mit ew’gem Triebe mich.
Ich dachte dein: da floss
Mir Thrän’ um Thräne, – ja, ich liebe dich!

Friedrich Nietzsche, Lieder des Prinzen Vogelfrei


Declaració d’amor
(per la qual el poeta caigué en un forat)

Oh meravella! Encara vola?
S’enlaira i reposen les seves ales?
Què l’eleva i sustenta?
Quin és el seu objectiu, el seu fre, la seva tendència?

Com estel i eternitat
Ara viu en l’altura, fugint de la vida,
Compadint-se amb l’enveja:
I alterós ha volat el que ha vist el seu planar!

Oh, tu, ocell Albatros!
M’empenys cap a l’altesa amb impuls eternal.
Vaig pensar-te: s’escolaren
Una llàgrima rere l’altra, -Sí, t’estimo!

Friedrich Nietzsche, Cançons del Príncep Vogelfrei

Dues hores i mitja amb la meiga Luz Casal...

Dues hores i mitja amb la meiga Luz Casal al Palau de la Música. De gom a gom. Impressionant. Sense paraules... (¿O què et pensaves, que jo no sabia fer posts lacònics i críptics com els teus?)

Aparquem el cotxe davant la Porsche...

Aparquem el cotxe davant la Porsche de l'Avinguda J. V. Foix. L'edifici on es troba la seu de l'editorial Anagrama fa cantonada amb el carrer Pedró de la Creu. Façana de totxo vermell. Jordi Herralde (JH) va comprar aquest local a Grijalbo. Pugem les escales fins al primer pis. El rebedor és ple de pòsters publicitaris dels llibres que (since 1969) ha publicat la casa. La noia de recepció ens diu que ens esperem. M'acompanya un vell amic de JH, que és el que ha concertat l'entrevista. Van fer les milícies junts a Castillejos. JH va ser un dels enginyers industrials més joves d'aquest país. Ara és un dels editors independents més respectats del panorama literari mundial. Estic emocionat. Fa molt de temps que somiava aquest moment. Apareix amb un somriure, fem les presentacions. Em trobo davant d'un home septuagenari que encara conserva una bona tofa de cabell blanc. Vesteix amb senzillesa: camisa blau cel sota un jersei blau marí. Beslluma bonhomia. Quan el meu amic li diu que sóc l'últim guanyador del Ferrater, JH ens engruna una divertidíssima anècdota etílica protagonitzada pel poeta amb la Marta Pessarrodona pel mig... Passem al despatx. Un escampall de llibres i paperam. Una taula de vidre fosc plena a vessar. Grans finestrals. Moqueta grisa. Dos quadres d'Àngel Jové, el pintor lleidatà que ha il·lustrat moltes portades dels llibres publicats per JH. A la prestatgeria del seu darrere, destaquen els dos patracols del Maria Moliner. Em fixo en algunes fotografies en les quals apareix JH amb més gent, els volums de Nabokov... El seu to de veu és suau, entranyable. Comencem a fer-li preguntes. Explica els inicis d'Anagrama, el particular context històric d'aquella època, l'esquerra heterodoxa... No publica poesia perquè s'ha especialitzat en l'assaig i la novel·la. Novel·la d'idees. Afirma que l'editor ha de ser una mica estràbic: un ull mirant a la cultura, a la qualitat literària; l'altre ull mirant al comerç, a la rendibilitat. Més que pels best-sellers, aposta pels long-sellers. Fins ara ha publicat uns 2.500 títols. Fa unes 200 reedicions anuals. D'això se'n diu un catàleg viu. Defensa abrandada del llibreter amb vocació. Una altra anècdota. Una vegada el vell Lara li va dir: Joder, es que entro en una librería y sólo veo la peste amarilla!. Es referia al color característic dels llibres d'Anagrama. La novel·la històrica l'avorreix. Aposta per la fusió de gèneres (Pitol, Vila-Matas, Bolaño...) Diu que potser és una moda que passarà. La novel·la no ha mort. Sóc inevitablement telegràfic. El post d'avui ha de ser llarg per nassos, malgrat que contradigui els meus principis bloguístics. Anuncia que potser s'autopublicarà un recull d'articles i conferències: "cartas de batalla". Cita tres noms d'escriptors catalans: Monzó, Palol, Montcada. Frankfurt. Dimissió del seu amic Folch, que resulta que viu a la mateixa finca on estem. Se'l va trobar al garatge i li va dir que se li havia acabat la paciència. Desavinences amb Na Caterina. Li demano què és la bona literatura. Agosarada pregunta. Respon citant Nabokov: quan llegeixes i sents un calfred que et recorre l'espinada. Una emoció especial. L'escriptor és algú que no està conforme amb el món. Ferit per les paraules. S'aixeca de la cadira, s'acosta a la prestatgeria, agafa uns exemplars del seu darrer llibre i ens els regala...

Li prego que me'l dediqui. Mentre ho fa, el fotografio. La dedicatòria és aquesta: Este librito para un amante de Bolaño.

Bolaño. Dins el llibre hi ha vàries fotos en B/N de JH amb Bolaño, Vila-Matas, Pitol... Sense cap mena de vergonya, trec el meu darrer llibre de la butxaca interior de l'americana i li'l regalo. En paus. Sé que és un despropòsit regalar un llibre a un editor, però ho faig. En el seu moment, també vaig regalar TdQ a Jaume Vallcorba. Quan ens acomiadem, veig UCP sobre la taula de JH. És una imatge difícil d'oblidar. Com l'hora sencera d'aquest dijous 23-F que recordaré, a partir d'avui, no pas per motius colpistes, sinó perquè va ser un 23-F que vaig conèixer JH personalment. Em deixo un munt de detalls. No es pot explicar tot. Encara no m'he netejat les ulleres. Encara no tinc son. M'estic plantejant seriosament la possibilitat de passar-me al castellà... I si puc, algun dia, més endavant, em compraré un Porsche cabrio de color negre.

He estat una hora amb Jordi Herralde...

He estat una hora amb Jordi Herralde, aquesta tarda, de cinc a sis, al seu despatx d'Anagrama, carrer Pedró de la Creu, 58. En el proper post escriuré la crònica d'aquesta històrica entrevista. Subal: no te la perdis per res del món. Hem parlat de Bolaño i de moltes més coses...

M'entrevisten via mail...

M’entrevisten via mail per a demanar-me l’opinió sobre el fet de bloguejar, la catosfera, blogs de referència, etc. Responc això:

Tothom pot obrir un blog, però no és tan fàcil escriure bé, sense faltes, tenir coses a dir, aconseguir més de 100 visites diàries, actualitzar-lo sovint… Si toques el tema polític, ja has begut oli. Si ets massa crític amb algunes patums o institucions culturals, ja pots oblidar-te de les subvencions. Com a bloguer, sóc un individu solitari i autosuficient que estima la llibertat per damunt de tot. Si els altres volen llegir-me, perfecte. No admeto comentaris. És una pèrdua de temps i d’estreps. Si algú em vol dir res, que doni la cara i m’enviï un mail: tonibanez@hotmail.com. Depèn del dia i del moment, estic més poètic o menys. Intento autocontrolar-me. No vull que les coses se m’escapin de les mans, com va succeir a TdQ. Conec el meu taló d’Aquil·les. Desitjaria tenir enemics una mica més intel·ligents. Col·lecciono insults (la gent és molt poc original en aquest sentit: solen ser "anònims", púrria fracassada, ressentida, amargada...). És qüestió de no cometre certs errors l’experiència dels quals m’ha ensenyat que poden ser fatídics. ¿Referències? A ENTRELLUM m'he pres la molèstia de posar una llista d’enllaços a altres blogs. La clau és la continuïtat. Cal sovintejar el postejament. O t’ho prens seriosament o plegues. És molt més que una moda. És tota una filosofia literària: escriure digitalment suposa un repte diari. Els textos llargs em posen nerviós. Són sospitosos. Els trobo tan artificials com una novel·la. Un text ha de poder ser llegit d’un sol cop. La poesia és superior a qualsevol altre gènere perquè economitza la paraula densificant el sentit. Un post és una píndola literària que tendeix a l’aforística. Et permet el complement de la imatge i del so, l’amplificació hipertextual, musical, etc. La mera paraula s’enriqueix oferint al ciberlector un paisatge més atractiu. Vaig començar el primer dia de l’any 2004 i (tret de les vacances i crisis diverses) he continuat bloguejant fins al dia d’avui. I així seguiré. El material blogogràfic el puc reciclar aprofitant-lo per a guanyar premis i publicar llibres de paper, però on em sento més còmode, més lliure, més jo, és en el blog. Un gran invent.

Una estructura política que no troba diners per publicar les obres completes de Blai Bonet no mereix que cap bulldozer respecti la seva integritat. Comentari anònim

Curiosa la teoria del senyor Carol...

Curiosa la teoria del Sr. Carol exposada aquest dilluns a la seva columna de LV. Segons ell, un bloc és un blog que no admet comentaris. I es queda tan ample. O sigui, d'acord amb aquesta caroliana definició, ENTRELLUM seria un bloc en comptes d'un blog, un bloc "ideològicament entotsolat" (que així és com es tradueix al català ensimismado). Pues va a ser que no.

El debat ja fa dies que bull. La proposta que defenso és clara (malgrat Termcats i Vilawebs):

1. La paraula "bloc" no és adient perquè es pot confondre amb el bloc de notes de tota la vida. Escriguem, doncs, weblog o blog per anomenar el quadern de bitàcola digital o ciberdietari.
2. El verb que derivaria de "bloc" seria "bloquejar", que és inacceptable per motius obvis. Escriguem, doncs, bloguejar per a expressar l'acció d'escriure en un blog. També val postejar.
   
3. El que blogueja (que no "bloqueja") no pot ser el "bloquer" o la "bloquera" (tampoc "bloguista"), sinó el blogger, el bloguer o la bloguera. Hom pot admetre també blogaire.
4. L'univers dels blogs és la blogosfera, que no la "blocosfera". En el cas concret dels blogs escrits en català, millor anomenar-la catosfera. [Molèstia apart, aquest terme me'l vaig inventar jo]
5. Us podeu passar pel forro els quatre punts anteriors i fer els que us roti, però després no us queixeu si us quedeu "bloquejats"...

Tocant al tema dels comentaris, val a dir que el Sr. Carol pixa fora de test. Un blog és un blog amb comentaris o sense. El blogmestre decideix si vol o no vol que els ciberlectors (bloglectors) diguin la seva. L'opció dels comentaris és perillosa. La gent no s'autocontrola. Els anònims ho emmerden tot. Un blog no és millor ni més "lliure" perquè deixi o no deixi posar comentaris. Només cal llegir els comentaris de la majoria de blogs per a comprovar que tampoc no ens perdem res si desactivem aquesta opció. Les "màgiques respostes" que tan mitifica el Sr. Carol solen ser ràpides i irreflexives, és a dir, trivials, quan no són impertinents.

La primera conclusió és que alguns periodistes de paper farien bé documentant-se si volen parlar de realitats (o virtualitats) que desconeixen. La segona conclusió és que alguns encara confonen la "llibertat" amb fer-se pets en públic.

Hi ha un paio a Guayaquil...

Hi ha un paio a Guayaquil (Ecuador), un tal Jorge Luis, que visita sovint ENTRELLUM. No recordo si el vaig descobrir gràcies al comptador o a Technorati. Té un blog (poc actualitzat i poc visitat) titulat ¿ENTONCES? Reflexiones de lo cotidiano. El va començar a escriure cinc dies després que jo. El més curiós del cas és que a la llista d'enllaços (si vas a leer, lee bien) hi ha posat ENTRELLUM. No sé qui és aquest senyor. No el conec de res. M'ha intentat involucrar (sense èxit) en una cadena d'aquestes que corren per la xarxa: Cinco extraños hábitos propios. Fa un mes li vaig deixar un comentari dient-li que m'estranyava que m'hagués enllaçat i demanant-li si llegia el català. Em va enviar un mail... (un mail que no trobo i que tampoc no aclaria res). He arribat a la conclusió que va escollir uns quants blogs a l'atzar per a enllaçar-los amb el seu, i a mi em va tocar la rifa. Ho dic perquè també enllaça un blog francès (força interessant) el blogmestre del qual també li va deixar un comentari: je tenais à vous remercier pour le lien. Total, que aquestes coses passen, i són divertides. Em satisfà saber que hi ha un entrellumaire en els confins d'ultramar. Avui li dedico aquest post. Va por ti, Jorge Luis!