31.8.06

Torna, si cal...














Torna, si cal, a la memòria dels dies blans on érem lleugers com a niguls. Torna a refer-me els carreus d'aquesta carcanada que a penes s'estintola sobre tíbies i fèmurs. Torna a ser fada i embranca'm en l'alzina centenària. Torna a ser tu, intrèpida besada, aranya de fils daurats, teranyina de gust de maduixa. Torna a somiar-me com abans. Torna a fer-me sentir que existeix un motiu insubstituïble, una hora nostra, un cau on poder aixoplugar tota aquesta intempèrie. Torna. Torna i agafa'm la mà i no deixis que m'allunyi gaire. Torna amb la lluna de setembre i buida'm com només tu saps buidar-me.

imatge original (8.8.06) Ruïnes de l'ermita de San Martín sobre la platja del mateix nom entre Póo i Celoriu, Llanes, Astúries.

Moleskine VI

Dilluns 21.8.06 (23:51)














Entre Conil i Tarifa hi ha les platges més verges de la península: arenys quilomètrics, cales minúscules i recòndites on no arriben ni els nudistes... És la Costa de la Llum.

He caminat des del far de Roche al far de Trafalgar. He apamat el Palmar de Vejer amb la marea baixa. M'he perdut dins les tofudes pinedes de la Breña barbatenya. He penetrat en la zona militar de Punta Camarinal fins que els filferros punxeguts m'han barrat el pas. He vist bateries d'artilleria apuntant Àfrica, pasteres malmeses, peces de roba, sabatilles d'esport deixades pels herois que s'arrisquen a travessar l'Estret de Gibraltar a l'encalç del somni europeu. Els vistosos surfistes que cerquen indòmites onades es barregen amb els miserables invisibles que busquen el seu futur en el nord mitificat: Terra Promesa Capitalista. Tots fugim d'alguna cosa: ells de la fam, nosaltres de la rutina; ells s'ofeguen en l'aigua transparent que a nosaltres ens vivifica...

Al capdamunt de la gran duna de Bolonia, d'esquena a Europa, tot es veu d'una altra manera: la sorra blanca, fina i volàtil, la catifa verda dels pins, el llençol del blau atlàntic i, al fons, quasi a tocar, la silueta de la costa marroquina sota un cel massa nítid.

Ressonen en el meu cap els versos d'Álvaro de Campos a la seva Ode Marítima (1915):
Toda a vida marítima! tudo na vida marítima!
Insinua-se no meu sangue toda essa sedução fina
E eu cismo indeterminadamente as viagens.
Ah, as linhas das costas distantes, achatadas pelo horizonte!
Ah, os cabos, as ilhas, as praias areentas!
(...)
A extensão mais humana, mais salpicada, do Atlântico!
(...)
Todos os mares, todos os estreitos, todas as baías, todos os golfos,
Queria apertá los ao peito, senti-los bem e morrer!
La Junta de Andalucía ha perpetrat un atemptat paisagístic amb la construcció d'un Centro de Interpretación per al conjunt arqueològic de Baelo Claudia. Els responsables d'aquesta aberració han de demolir aquest pegat de formigó i dimitir per ineptes.

Sopem tonyina d'almadraba al restaurant El Campero de Barbate. Segons Ferran Adrià (i els japonesos, que el compren tot) és el millor del món. El morrillo és la part més preuada (correspon al clatell), sense desmerèixer la ventresca, las huevas o la mojama. Provo per primer cop les ortigues de mar (res a veure amb les meduses mediterrànies). Són anèmones. Te les presenten com si fossin croquetes cruixents i el seu sabor és molt especial, essència marina. No és recomanable obrir-les perquè el que et trobes a dins, ecs, és una gelatina fastigosa.

Els dies a Conil passen suaus. Sabem que, tard o d'hora, arribarà el levante i ho fotrà tot enlaire. Aprofitem la calma que pentina les hores amb indolència lluny de rellotges i calendaris. Plorem pels pins cremats de la Cala del Aceite. Adorem els capvespres de La Fontanilla. Rebem la matinada a La Luna amb una música que fa ballar palmeres, hibiscus, ficus i cactus. Brindem amb cava català pels records, pels fills, pel futur, per nosaltres que encara som vius i no ens podem queixar...

Conil és cases encalcinades, salvatges onades, fidel amistat que madura amb els anys, el Sud que ens sedueix amb carantoines...

















Boa viagem! Boa viagem!
Boa viagem, meu pobre amigo casual, que me fizeste o favor
De levar contigo a febre e a tristeza dos meus sonhos,
E restituir-me à vida para olhar para ti e te ver passar.
Boa viagem! Boa viagem! A vida é isto...
(...)
Parte, deixa-me, torna-te
Primeiro o navio a meio do rio, destacado e nítido,
Depois o navio a caminho da barra, pequeno e preto
Depois ponto vago no horizonte (ó minha angústia!),
Ponto cada vez mais vago no horizonte....
Nada depois, e só eu e a minha tristeza,
E a grande cidade agora cheia de sol
E a hora real e nua como um cais já sem navios,
E o giro lento do guindaste que, como um compasso que gira,
Traça um semicírculo de não sei que emoção
No silêncio comovido da minh'alma...

NB: La puta casualitat ha volgut que aquest post coincideixi en contingut amb el reportatge de portada del darrer número del Magazine de LV: El paraíso está en Cádiz (pp.40-50). Que consti que tot el que explico aquí és de primera mà i que totes les fotos que penjo són meves. El suplement dominical me l'ha fet arribar fa una estona mon germà i l'he llegit quan el post ja estava escrit. Constato que conté algunes imprecisions, com ara dir que Conil no disposa d'hotels d'interès. Es nota que no han visitat l'Hotel Fuerte Conil. Que consti que jo vaig estar en aquest paradís abans que ho esbombés LV.

Fi de la sèrie
Fragments del dietari d'agost

30.8.06

Som...

Som estiu decrèpit, farsa de mots inextricables que panteixen sobre pantalles indolores.

Som espera, albada curulla de rou, pell que alena pels dies que hem deixat fets runes
, ressaca d'onades que foren impetuosament, esclat de segles ocults, àncores desfetes contra els esculls, estels que han perdut el fil que els estrebava a terra.

Som tot el que perdem a còpia de passes distretes sobre la pols del desert, enfosquiments, flames òrfenes, notes desaparellades d'una cançó d'amor traït.

Carnals com un adéu definitiu sense llàgrimes.

I res no canviarà.

Tan efímers que ni ens n'adonem.

Calla.

Calla i respira.

Calla, respira i sanglota.

¿Demà podràs esc-riure?

Bombolles d'escuma enmig d'una tempesta de tardor que arriba.

Som.

Moleskine V

Dimarts 15.8.06 (19:00)
Còrdova. Habitació 311 de l'hotel Maciá Alfaros, que està ple de japonesos. És un hotel estrany, fet a partir de la unió de tot un seguit de cases que ja existien, decorat a l'estil mudèjar, amb piscina i tot. Hem dinat a Casa Pepe de La Judería. Com que hem arribat d'hora, hem pogut gaudir d'una taula dins el pati. Gaspatxo, ajoblanco de coco amb gelat de patata, rabo de toro i tiramisú. Ens ha servit un cambrer que s'ajusta al tòpic de l'andalús afable i divertit. A les postres, han tingut el detall de obsequiar-nos amb un plat de crema anglesa i maduixa on hi posava BARNA...

El rabo de toro és l'especialitat de la casa i un dels plats més típics d'aquests verals. Boníssim. La carn se separa de l'os el qual, tendrum cuinat durant hores, ha esdevingut una gelatina que es confon amb la salsa feta bàsicament de ceba i pastanaga... Per a sucar-hi pa i llepar-se els dits enganxifosos.

Hem visitat la Mesquita. No tinc paraules per a descriure el temple califal. Juntament amb l'Alhambra, la Mesquita de Còrdova és el monument més impressionant que van deixar els àrabs a la península. La catedral sembla ridícula posada dins d'aquest bosc de columnes marmòries. Tots els esforços per a cristianitzar l'espai han estat debades. Regna la grandesa intrínseca d'una obra eternal. A Còrdova he entès què significa Al-Andalus de veritat i per què l'enyoren tant els musulmans...

El fulletó que ens han donat a l'entrada conté paràgrafs impagables com aquest:
Es un hecho histórico que la basílica de San Vicente fue expropiada y destruida para edificar sobre ella la posterior Mezquita, cuestionando el tópico de la tolerancia que supuestamente se cultivaba en la Córdoba del momento.
Però no us perdeu la "reflexió" final, que és per a llogar-hi cadires:
Es la Iglesia, a través del Cabildo Catedralicio, quien ha hecho posible que la antigua mezquita del califato de Occidente, la Catedral más antigua de España, patrimonio histórico de la Humanidad, no sea hoy un montón de ruinas. Porque una de las misiones de la Iglesia siempre ha sido custodiar e inspirar el arte i la cultura.
¡Toma castaña! El que passa és que no van tenir pebrots d'enderrocar una MERAVELLA com aquesta. De segur que hi va haver iniciatives fermes de destrucció per part d'alguns inquisidors i talibans cristianíssims. Potser sí, que hem de donar gràcies perquè, al final, les columnes de la Mesquita cordovesa continuïn dempeus després de 1.200 anys.

El patio de los naranjos i Los jardines del Alcázar són petits oasis enmig de la ciutat. L'aigua del Guadalquivir té color de cafè amb llet. Restauren el pont romà. La calle de las Flores i la placeta del mateix nom són un dels racons amb més encant del laberint cordovès. La ciutat està plena d'estàtues de filòsofs: Averrois, Sèneca, Maimònides...

A la Plaza del Potro hi ha la Posada del Potro (esmentada per Cervantes al Quixot) i el Museu Julio Romero de Torres pintó a la mujer morena...

Demà, si Al·là vol, veurem Madinat al-Zahra i arribarem a Conil.

Fragments del dietari d'agost
Moleskine I
Moleskine II
Moleskine III

PS: Disculpeu la dubtosa qualitat de les fotografies, però en aquest aspecte no som ni aspirem a ser professionals.

29.8.06

Qui és qui...

Feia temps que no hem divertia tant:
Misteris catosfèrics

Moleskine IV

Dilluns 14.8.06 (10:25)
Ja em va passar al Museu Nacional de Arte Antiga de Lisboa: vaig estar mitja hora clavat davant el tríptic de Les temptacions de Sant Antoni del Bosch (Hieronymus van Aeken). Al Prado hi ha dos quadres seus que també es titulen així...


A mi m'agrada molt, aquest pintor. No m'interessen gaire ni Velázquez ni El Greco ni Murillo ni Ribera ni Zurbarán... De Goya admiro Saturn devorant el seu fill i tota l'obra més fosca. Del Bosch m'encisa la seva extraordinària capacitat figurativa, detallista i surreal, predaliniana. El jardí de les delícies és la seva gran obra mestra. Situada al bell mig de la sala, destaca encara més. M'hi amorro amb avidesa de miop. Ressegueixo cada escena, cada símbol. El temp s'atura mentre m'hi endinso...

De sobte,
contemplant el deliciós jardí, el cervell fa un link i penso en un quadre de Picasso que he vist no fa gaire a l'exposició Els Picassos d'Antibes que fan (fins al 15 d'octubre) al Museu Picasso de Barcelona: La joie de vivre ou Antipolis (1946)

Bosch i Picasso comparteixen quelcom: els cossos nus, els blaus, l'horitzó, l'alegria...

La meva filla se m'acosta pel darrere i m'estira les bermudes: Vinga, anem, que ja fa una hora que ets aquí i encara ens queden molts quadres per a veure...

Sí, després del Prado vindrà el Reina Sofía i, després, el Thyssen i, després, quan es faci fosc, ens asseurem a la terrassa del Café Gijón del Passeig de Recoletos per a prendre un irlandès tot escoltant el piano i, després, esgotats i rendits, dormirem tota la nit amb la síndrome de Stendhal galopant pels somnis...
Fragments del dietari d'agost
Moleskine I
Moleskine II
Moleskine III

28.8.06

La lectura d'un post de JPQ...

La lectura d'un post de JPQ a Una temporada en el infierno m'inspira el següent comentari:
Més que de malaltia, jo parlaria de descomposició. El fet evident és que cada dia que passa Catalunya és menys catalana. La descatalanització de Catalunya té múltiples causes entre les quals destaca la nefasta influència del fenomen immigratori juntament amb la pressió per part dels sectors espanyolitzants els quals (oh curiosa paradoxa!) a hores d’ara són més potents i efectius que durant el franquisme. La qüestió és tan seriosa que estic pensant de dedicar-li un assaig. La Catalunya no-catalana avança sense aturador. Montilla podria convertir-se en l’enterramorts de l’últim reducte de catalanitat que queda encara…

Moleskine III

Diumenge 13.8.06 (20:03)
A banda d'assolellar-me i remullar-me en algunes de les platges més idíl·liques del litoral peninsular (1 - 2), no volia perdre'm alguns esdeveniments culturals que s'ho valien, com ara les exposicions ¡Rusia! al Guggenheim i Picasso. Tradición y vanguardia al Prado i al Reina Sofía.

Vaig programar el viatge perquè Gernika fos el punt de partida. A tall de commemoració, volia conèixer in situ el lloc on el dia 26 d'abril de 1937 es va produir un dels bombardeigs més luctuosos de la història. Era dilluns, dia de mercat, quan l'aviació nazi va llençar 30 tones de bombes sobre el poble mentre 20 avions Junker metrallaven amb vols rasants la població. El balanç va ser 2.000 persones mortes, nombrosos ferits i el 70 % dels edificis cremats. Només van quedar dempeus l'església i quatre cases. Ara que celebrem el 70 aniversari de la Guerra Civil, calia veure aquest indret emblemàtic i recordar el fets.

A les 5 de la matinada sortíem de Vallromanes i a les 10:30 ja érem a Gernika-Lumo. També era dilluns. Al carrer Don Tello (el carrer del Mercat) hi havia un embús de trànsit. Una gentada de por. La vida que bull. La vida que cap bomba no pot anorrear. La vida que sempre segueix endavant saltant per damunt de tots els entrebancs. Aparquem on podem. A l'oficina de turisme ens donen un plànol i ens indiquen la situació dels llocs que volem visitar: Gernikako Bakearen Museoa (Museu de la Pau) a la cèntrica Plaça dels Furs; Gernikako Arbola eta Batzar Extea (l'Arbre de Gernika i la Casa de Juntes); Europako Herrien Parkea (Parc dels pobles d'Europa) amb les escultures de Eduardo Chillida i Henry Moore...

El vell roure va morir fa temps i resta el tronc sec envoltat de columnes. El substitut fou plantat el 2005 amb 19 anys d'edat. M'ha cridat l'atenció la Leiarpeko Aretoa (Sala del Vitrall) en la qual hi ha exposats diversos objectes: les boles de plata buides que es feien anar per a les votacions, els bastons de comandament, la creu dels juraments i la guitarra de J. M. Iparragirre, compositor de l'himne Gernikako Arbola.

Al tocar de la Casa de Juntes hi ha el Parc dels Pobles d'Europa, amb bustos de Humboldt i Bart. L'escultura de Chillida és de formigó i es titula Gure Aitaren Etxea, la de Henry Moore Large Figure in a Shelter.

Avui, a la sala 8 de la segona planta del Reina Sofía, davant del grandiós Guernica de Picasso, li he dit a la meva filla: Mira, aquest quadre es titula així perquè és el nom del poble que vam visitar l'altre dia... Ella, entusiasmada amb la pintura de Picasso i de Miró (dos pintors d'allò més "infantils"), em demana com és que el quadre està pintat només en blanc i negre... Jo li responc: perquè si no, hi hauria massa vermell...

El destí ha volgut que, després de 25 anys del seu retorn, el Guernica estigui exposat molt a prop de l'estació d'Atocha. Malauradament, el seu significat és més punyent que mai.
Fragments del dietari d'agost
Moleskine I
Moleskine II

27.8.06

Moleskine II

Dissabte 12.8.06 (01:37)
Ja he escrit el poema al llibre de visites. Estic a l'hivernacle assaborint un gintònic. Fullejo l'Enciclopèdia Espasa. Tenen la primera edició completa (72 volums més els apèndixs i suplements). Ocupa un moble sencer. És una de les joies d'aquest hotel. Llegir-la és una delícia. Les il·lustracions són increïbles. L'Espasa és un monument al saber, una relíquia cultural sense parangó.

Abans de marxar cap a Porrúa per tal d'assistir al festival de tonada asturiana, he tingut la sort de poder saludar Gustavo Bueno, l'il·lustre filòsof d'Oviedo i pare de la propietària de l'hotel, el qual estiueja a la seva casa de Niembro. El vaig conèixer personalment en aquest mateix indret l'agost de 2001. Bueno és una eminència amb la qual discrepo toto coelo la qual cosa no implica que no m'hagi llegit els seus llibres. He esquivat el tema de Catalunya i l'Estatut per a rodolar pel pendís més filosòfic. Malgrat l'edat, la seva lucidesa resulta aclaparadora.

Hem xerrat una estona mentre Alfredo escanciaba la sidra. Quan li he dit que teníem la intenció de visitar Còrdova, el míster (així és com l'anomena la seva família) ha començat a engrunar membrances de la polèmica trobada que va tenir en aquesta ciutat (quan Julio Anguita n'era l'alcalde) amb Roger Garaudy, un pensador marxista molt curiós (i actualíssim) que es va casar amb una palestina i es va convertir a l'Islam... Li he esmentat Anselm Turmeda, (un altre convers: و محمد عبد الله بن عبد الله الترجمان الميورقيأب) i Bueno ha recordat de seguida el títol de la seva obra més coneguda: La disputa de l'ase. Llàstima que tenia pressa i no he pogut estar més temps amb ell.

Demà cap a Madrid: Torrelavega, Reinosa, Aguilar de Campoo... La crida del Sud. Diem adéu a aquesta Astúries entranyable que ja és com la nostra segona pàtria. La cloenda no ha pogut ser més autèntica: concurs de tonada asturiana a la bolera de Porrúa amb la gaita de Vicente Prado (el pravianu) i les veus d'un estol de cantaires de diferents localitats. També hi ha hagut danses a la plaça del poble. El Pericote m'ha deixat bocabadat...











Yo caséi con un vieyu,
por ponemi de señora,
y a la mañana mi diz,
garra'l palu y ve pastora.

Pericote, Pericote,
Pericote per el suelu,
ahora lo verán, señores,
comu lo baila Don Pedru.

Madre mía, yo casémi,
cambié la plata por cobri,
cambié la mio xuventu,
por moneda que nun corri.

Yo casémi con un vieyu,
por amores d'una saya,
y cada vez que riñimos,
el vieyu mi jaz posala.

Atención tengan muyeres,
que nos homes nu hai engañu,
en sacudiendo la capa,
namás que-yos queda'l pañu.


26.8.06

Moleskine I

Divendres 11.8.06 (19:40)
Al matí no hi ha hagut despertador. Hem esmorzat passades les 10 i hem baixat a Llanes. Hem comprat formatges asturians (Vidiago, Gamoneu, etc.) Dinar a "El Buzu" de Niembro: cloïsses, pop, salmonetes, xargu, pastís de nous. S'han afegit al dinar uns altres catalans que s'allotgen al mateix hotel rural que nosaltres. Tenen un nen petit que es diu Èric. Després de dinar els hem ensenyat el camí per anar a la platja de San Martín.
A mitja tarda hem caminat fins a Porrúa. Uns 5 km. Aquesta nit hi fan un festival de tonada asturiana. No ens el perdrem. Serà la millor manera d'acomiadar aquesta nostra cinquena estada a Astúries. Com cada any, escriuré un text al llibre de visites. Transcriuré el poema que vaig fer sota el roure dimarts passat i el traduiré al castellà...

La Mar

La mar sempre estranya
a l'entrellum del cel,
la pell del món,
l'herba dels dies que són
pètals que el vent s'endu.

La mar sempre lluny,
muda i absent,
pintada d'atzur.

L'esquella del cor
remuga indolent.
Tot el batall que sóc
dins la penombra que ets.

La mar sempre fum,
bromera que s'espetega
contra el granit més dur.

El buit d'una escultura
de Chillida
.
La corba del ferro.
Els teus ulls.

La mar sempre calma,
la fulla de roure a l'hivern,
tota la gamma de verds
en la teva mirada,
el vent que sacseja les hores
perquè tot torni a ser sempre
el mateix.


25.8.06

Torno a ser a casa...

Torno a ser a casa després de 4.000 km. de periple peninsular. He comprovat que es pot viure perfectament sense internet... i ser feliç. Quan engego l'ordinador, els ulls em fan pampallugues davant la pantalla. Em trobo 150 mails a la bústia...

Malgrat els hotels amb jacuzzi i "carta de coixins", ja trobava a faltar el matalàs i el coixí del meu llit. Sembla que per aquí ha plogut força: la gespa del jardí fa mig metre d'alt, la glicina està selvàtica després de tots aquests dies sense esporgar els llucs, el roser vermell ha fet una altra florida, la nevera buida... Necessito resituar-me.

Em capbuso una mica a la catosfera i em trobo això:

Has posat el dit a la llaga, Mireia. Entre els blogaires veterans, les ganivetades són el pa nostre de cada dia i, tot i que els veterans no tenen res més en comú, la majoria coincideix en dues fòbies: no suporten que ningú tingui més èxit que ells i odien Toni Ibañez. Com comprendràs, si sospiten que un blogaire nou és Toni Ibañez, els seus odis es multipliquen per mil. La racúnia bloguera és així, Mireia. Per la meva banda, et felicito pel teu èxit i per la gran qualitat d'allò que escrius. Naturalment, per reconèixer que tu saps escriure cal saber llegir i, lamentablement, no pots esperar que els rancuniosos que no saben ni escriure sàpiguen llegir, ni tan sols per saber veure que no ets Toni Ibañez.

Quina gràcia! La Mireia i jo només tenim en comú la professió i la devoció pel blogueig, que no és poca cosa. Odiar, com estimar, és tenir massa consideracions amb el proïsme. Tranquil·la, Mireia, tu a la teva, que ho fas molt rebé. Jo, mentrestant, provaré de reprendre ENTRELLUM...

31.7.06

A SCRIBENDO VACARE

Com ja vaig avisar, tanco la barraca a l'agost. En això no sóc gaire original. El sedentarisme és mala cosa i, de tant en tant, cal voltar-la i veure món. Enguany no sortiré de la península ibèrica. Faré un periple bastant ampli (els amics estan molt escampats per la geografia)



No puc assegurar la connexió a internet. Millor. M'anirà bé descansar de l'addicció blogogràfica. La Moleskine farà d'ersatz.

Non vacamus ut vacemus
va escriure Aristòtil (Ètica a Nicòmac, X, 7, 1177b): No fem vacances per a perdre el temps. Al seu torn, sant Tomàs d'Aquino (Sententia libri Ethicorum X, 11) diu que
Felicitas enim consistit in quadam vacatione
Doncs això. Em sap greu pels entrellumaires enganxats, però tranquils, que després d'un parell de dies amb tremolors, febre alta i atacs de pànic, us anireu acostumant a la meva absència provisional; segur que també us farà bé descansar una mica de tanta sobredosi entrellumínica; a més, sempre podeu remenar els arxius i consolar-vos amb el passat...


Us deixo...

La gravació del programa La vida en singular d'Onda Rambla en el qual l'Emma i jo vam participar el 14.7.06



Unes quantes preguntes per a la reflexió: ¿Hasta cuándo?

Un enllaç molt bolanyesc (humor negre): Presunto Antonio Ibáñez

Un dubte metafísic: ¿¿??

Un agraïment: SM from NYC

30.7.06

Te'n vas carrer enllà...

Te'n vas carrer enllà aixecant el braç, acomiadant-te, mentre la teva figura s'empetiteix pas a pas, esvanint-se en la nit sota els fanals exànimes. La lluna és un retall d'ungla esgrogueït sobre el turó de la Salve. Nit de dissabte. Estuba insuportable. No corre ni una engruna d'aire. Em sua el clatell. T'has posat una faldilla preciosa de cotó blanc i una llàgrima de Prada a la clavícula. Te'n vas i em deixes aquí amb l'única companyia de les paraules i el gintònic de Beefeater. La nit ho sap tot de nosaltres. Tot. Des que ens vam trobar al pati de ciències de la Central...
Jo també ballava amb la més lletja fins que un matí assolellat de febrer de l’any 1985 una noia bufona que duia un jersei vermell i un patracol de literatura romànica sota el braç em va donar el seu número de telèfon. Di voi mi trovo, che mai gioi’ non sento / se ’n vostra gioi’ il meo cor non riposo...
Només han passat 21 anys, gairebé 8.000 dies al teu costat. I ara, quan te n'anaves, t'he vist com aquell primer dia: ets la mateixa nina que em va robar el cor. Fa molta calor. El silenci del poble. El gos que borda. Els grills incansables. 21 anys. El temps, implacable, ens ha tatuat l'ànima.

Te'n vas sola aquesta nit de dissabte i em quedo aquí esperant-te com un babau. Sé que tornaràs aviat. No sé què faria si no tornessis. Et buscaria com un boig pertot arreu. Em moriria de pena sense els teus llavis. Tots aquests anys junts són el meu gran patrimoni. La resta és anecdòtic. He fet moltes coses de les quals no em sento orgullós. Potser no he estat capaç de fer-te feliç. Potser t'he fallat mil vegades. Tu coneixes millor que ningú les meves debilitats. Torna aviat, amor, no en tinc prou amb les paraules.

La Cuca se n'ha anat a sopar amb les amigues...
Va néixer fa tretze anys, rosseta com un fil d’or. La meva Cuca. No va venir de París penjant del bec d’una cigonya, sinó de Venècia en un avió d’Alitalia. Reconec que aquella nit estava inspirat. Ella és la meva millor obra. Faci el que faci, escrigui el que escrigui, res no superarà la llum del seu somriure, la claror de la seva mirada. Ella és el millor que deixo en aquesta terra. N’estic molt orgullós. No me la mereixo.
Les dones de la meva vida. La nit és un forn. Escric i m'entrenyoro. ¿Com és que us sento tan a prop? La solitud és tendra quan saps que no durarà sempre. Com la sequera que somia una altra pluja propera. Com tu, aquesta nit de dissabte, amb la bellesa intacta malgrat els anys, amb la frescor del teu cos que m'entoma delerós...

Torna aviat, amor, sense tu no hi ha albada.

29.7.06

Com a català...











Com a català, sempre tinc present dos noms, dues dates i dues frases cabdals de la nostra història:

LLUÍS COMPANYS en el fossar de Santa Eulàlia de Montjuïc al cant del gall del dia 15 d'octubre de 1940: "Per Catalunya!"

PAU CASALS a la seu de l'ONU el dia 24 d'octubre de 1971: "I'm a catalan..." (vid. video)

Tenen raó Francesc Pujols i Enric Vila: La veritat no necessita màrtirs. El que la veritat necessita són treballadors, persones que facin coses de profit perquè la humanitat progressi. En el nostre cas, la veritat catalana necessita catalans que penquin per tal que la nostra cultura s'enforteixi i avanci amb empenta cap al futur.

El final de Companys (com el de Sòcrates) no m'acaba de fer el pes, però valoro el seu simbolisme tràgic. Companys i Casals són dos models, però no són els únics. Jo aspiro a ser un Pau Casals de les lletres i anar pel món ple d'orgull dient que sóc català.

Els que, al final, tinguin la responsabilitat de representar-nos a la Frankfurter Buchmesse haurien d'aprendre's una frase ben senzilla (fins i tot en Kennedy se'n va sortir) i repetir-la ben fort perquè tothom se n'assabenti: Ich bin Katalane!


28.7.06

El Guerrillero...


El "Guerrillero" Montilla confirma en aquesta pàgina i en aquest video la seva manca de formació acadèmica. A més, utilitza la seva condició d'immigrant per atraure descaradament els vots dels immigrants ("la Andaluña real") i posa Cornellà com a model per a Catalunya. "És un crack, és un coco, és una màquina de pensar..." (Maragall dixit), una apertura de ideies que no veas, una bellíssima persona (bon gestor, eficaç, seriós, recte, responsable, generós, etc.)

Pues eso, par una "Cataluña rica i plena" PP Montilla for President!

Via Mireia...

Via Mireia m'assabento que el Bloc Botxí parla de la sentència condemnatòria d'un noi que al blog criticava el seu institut. Haurà de pagar una multa de 200 € perquè algú va deixar un comentari al seu blog insultant i amenaçant un professor. Als comentaris de Botxí hi ha una discussió molt interessant. La meva reflexió, després de l'experiència bloguera d'aquests anys, és la següent:

1- És millor allotjar el blog fora del teu país. Jo vaig optar per Blogger (a banda dels avantatges tècnics evidents sobre altres sistemes) perquè així estic sota la jurisdicció dels USA. De totes maneres, cal anar amb compte amb el que es blogueja. La responsabilitat és completament teva i has d'atenir-te a les conseqüències.

2- El blogmestre també és responsable dels comentaris que la gent deixa al seu blog. En nom de la "llibertat d'expressió" no pots donar peu a què alguns esvalotats (anònims o no) utilitzin el teu espai contra altres persones. Si ho permets, n'ets còmplice. Jo tinc clar que cal esborrar aquells comentaris que se surtin de mare. ¿Oi que no deixaries que la gent vingués a femtar a casa teva? A la catosfera, malauradament, hi ha hagut exemples lamentables i condemnables en aquest sentit. La presumpta "llibertat" no pot servir per a fer mal als altres.

3- Potser no som gaire conscients de les repercussions que pot tenir el que escrivim (o deixem escriure) perquè ens prenem el blogueig com un joc o una distracció innòcua, però no hem d'oblidar mai que un blog és públic i pot ser llegit per tothom. Si un blog perjudica a altres persones, aquestes persones tenen tot el dret a defensar-se a l'empara de la llei.

Per enèsima vegada...

Per enèsima vegada, em demanen que faci un poema d'ocasió; en aquest cas ha de ser per a una parella que celebra el seu 50è aniversari de casats. Fer un poema d'encàrrec sempre em toca el voraviu perquè no sé negar-m'hi i, la majoria de les vegades (com ara), no conec les persones implicades ni assistiré a la celebració en la qual lluiran els meus versos... Tot i així, amb les muses de vacances, faig el que puc conscient que la poesia també pot tenir una funció utilitària (com diria Pla: més gallinàcia), ençà del preciosisme verbal i de l'intel·lectualisme d'alta volada. M'he llevat mig inspirat i, en un tres i no res, he engiponat un poema-metàfora (que les metàfores, ben trobades, sempre són agraïdes perquè il·lustren les idees i els sentiments humans). Aquí el teniu, no és res de l'altre món, però farà el fet, que és del que es tracta:

L’AMOR ÉS UN RIU

L’amor és un riu que inunda el cor.
Els anys porten de tot:
pluges i sequeres,
fred i calor,
dies que passen de pressa
o van molt poc a poc,
dies que deixen ferides
o dolços records…

L’amor és un foc que crema
cada racó del que som.
Bo és el que bé s’acaba,
bo el que dura sempre.
L’amor que ens uneix
com la lluna i les estrelles,
com el cel i la terra
ran d’horitzó.

L’amor és quan em mires
i sento que m’estimes
en el fons dels teus ulls.

Ara que el riu s’apropa
cap al mar definitiu,
dóna’m la mà i no oblidis
que junts serem més forts.

27.7.06

Landis +++++++++++++++++++++...

Quin escàndol! Com anunciava fa dos posts, s'acaba de confirmar que el flamant guanyador del Tour d'enguany anava fins al cul de testosterona el dia que va escapar-se com si fos l'Übermensch nietzscheà (curiosament l'endemà d'una pájara increïble)... I és que hi ha coses que no són normals. Es veu que aquell dia es va llençar 60 bidons d'aigua per sobre per a refrigerar-se... Ja n'hi ha prou d'escoltar l'himne ianqui als Camps Elisis! Aquí teniu alguns enllaços:

La primícia aquí
Test positif pour Landis
Es un dia negro
La mare de la criatura
Ben empipats
Doping investigation
BBC
SER
LV

El guanyador de la votació popular...

Blog guanyador de la votació popular per 3r. any consecutiu
El guanyador de la votació popular del Premi Lletra de pàgines web de literatura catalana d'enguany ha estat ENTRELLUM amb un total de 207 vots, o sigui, un 18 % del total de vots emesos.










Això significa que és el tercer any consecutiu que guanyo aquesta votació popular. L'any 2004 i 2005 va ser amb el blog TdQ.

Ja sé que aquesta victòria és merament "honorífica" i no té la menor importància per a ningú, i menys per al jurat del Premi Lletra, però en volia deixar constància. Gràcies pels vostres vots!

Prometo solemnement que l'any vinent no em presentaré.

Landis...

Landis: des forfaits surprenants

Floyd Landis, engagé sur le critérium de Chaam aux Pays-Bas mercredi soir, ne s'est pas présenté au départ de la course alors qu'il en était la tête d'affiche. Ce forfait de l'Américain, qui vient de remporter le Tour de France, ne va pas manquer d'alimenter la rumeur... Car cette volte-face intervient le jour même où l'Union cycliste internationale (UCI) a annoncé qu'un contrôle antidopage pratiqué pendant la Grande Boucle avait donné «un résultat anormal» Selon les médias locaux, Landis aurait déclaré forfait sur conseils de ses médecins.

L'agent John van den Akker, qui a organisé la venue du coueur de la Phonak aux Pays-Bas, ne cachait pas son embarras et son inquiétude: «Nous sommes très ennuyés. Nous avons engagé beaucoup d'argent (pour assurer sa venue) et nous attendons donc une explication de sa part», a-t-il poursuivi, «soupçonnant qu'il se passe quelque chose de grave».

Et ce dernier de conclure: «Nous avons tenté de contacter Floyd et son manageur John Lelangue toute la soirée (de mercredi) mais nous avons échoué»

Ce jeudi, la rumeur devrait enfler encore un peu plus car Landis a une nouvelle fois renoncé à participer à une course, le Grand Prix Jyske Bank au Danemark. «C'est avec un grand regret que nous devons annoncer que Floyd Landis ne participera pas à la course de Silkeborg. Nos partenaires néerlandais de Cycling Service nous ont informés de ne pas l'attendre», a souligné Jesper Tikoeb, du comité organisateur. Affaire à suivre... (Avec AFP)

Font: L'Équipe

Alguns ja es freguen les mans... Esperem més notícies...

+ Tour a ENTRELLUM: 1 + 2