Viure entre ruïnes d'un passat que no et deixa avançar, la pell de serp arrapada a la carn, la boira espesseint-se al teu voltant, cada cop més densa, silenci abans de la desfeta.
Somrius, em fregues la galta amb el tou dels dits i mussites: Avui t'has afaitat...
Viure les ruïnes del futur, el buit que deixen els somnis sota les parpelles, el rou intacte al matí, pètals agònics que capvespregen.
El teu gest perfecte, gairebé imperceptible, tots els exèrcits dels quals he desertat per a morir als teus ulls ferits de pleniluni.
No és la primera vegada que em passa: a classe de batxillerat, posant un exemple de xenofòbia, utilitzo la paraula xarnego i els alumnes aixequen la mà i em demanen què significa. Jo els dic: De debò que mai no us han dit xarnegos? I responen que no, que és la primera vegada a la seva vida que senten aquesta paraula. Aleshores la defineixo: Xarnego és una persona que va néixer fora de Catalunya, va venir a viure aquí i, malgrat els anys, no està integrada lingüísticament, és a dir, que no parla català. Ah -diuen ells-, como mi abuela!
Sembla ser que Montilla ja té biografia (o radiografia?), un volum prologat per la flamant Creu de Sant Jordi sister Moix que comença amb una definició, en català i en castellà, de la paraula xarnego! Un dels comentaristes de l'e-notícies escriu:
Miquel (Sant Pol) · Avui a les 17:39 h.
Confirmat: només els espanyolistes (socialistes inclosos, òbviament) usen el terme "xarnego" i volen q en parlem. Jo feia anys q no ho escoltava i el 1r q el va treure va ser Jordi Sevilla (PSOE). Jo tb sóc "xarnego", i què? Però català i independentista.
És casualitat que avui mateix a La Contra de LV entrevistin els Estopa, que són de Cornellà (reialme montillero), i que una de les preguntes de l'entrevista sigui:
-¿Orgullo charnego? -Manuel:-La palabra charnego es una palabra bonita porque viene de la mezcla de culturas. Y nuestro Cornellà era una divertida España en miniatura: peña de todas partes.
Almenys, els Estopa coneixen el significat del terme, no com els meus alumnes. Al David i al Manuel els rellisca el tema: Nacimos en Cornellà: somos catalanes como el que más.
¿Qui són, per tant, els que estan interessats a ressuscitar aquesta vella paraula despectiva? ¿Amb quina obscura finalitat? ¿Tindrà raó el Miquel de Sant Pol?
Jo la vaig aprendre a casa de petit. Mon pare la deia sovint. ¿Pots ser xarnego sense saber que ho ets? Per als alumnes, el catalufo es la lengua de los profes... Ja no tant, ja no tant. Quan els pregunto quants profes els fan les classes en català, reconeixen que de deu assignatures, només la profa de català i servidor. I això que el català havia de ser la llengua vehicular de l'ensenyament. Tots són xarnegosi no ho saben. ¿De qui és la culpa? Sort que Montilla ens ho arreglarà.
NB: Per cert, llegint el mestre Pla he trobat que ell empra el mot xarnec. El trobo més adient encara que no el reculli el diccionari.
Una curiositat: si poses xarnego al Google imatges primer surt el Serrat, i després Bush, Aznar i Bin Laden!!!
Als afores de Mollet em trobo aquestes dues tanques publicitàries l'una a tocar de l'altra:
La de l'esquerra és d'ERC. El text resa:
humans. amb virtuts i, es clar, amb defectes.
La de la dreta és de la COPE i resa:
Somos libres
Fa gràcia trobar-te els dos extrems aplegats en el mateix espai: dues llengües i dues maneres oposades de veure les coses. Casualitats de la vida.
Em crida l'atenció que l'eslògan d'ERC és d'una obvietat absoluta: tots som humans i tots tenim virtuts i defectes. No, no s'han trencat el cap. ¿Què insinuen quan diuen que tenen defectes? ¿Que l'experiment del Tripartit ha estat un nyap? ¿Que reconeixen que l'han cagat? Però el que més m'esvera és la dèria aquesta de semblar modernets posant-ho tot amb minúscules (al començament de la frase i després del punt) i menjant-se els accents (és clar). ¿O és que busquen votants entre els joves analfabets de la Generació ESO-Messenger?
El lema de la COPE cau pel seu propi pes. La COPE no es presenta a les eleccions i, en principi, no és cap partit polític, però gairebé... ¿Com pot afirmar que és "lliure" algú que té com a amo La Conferencia Episcopal? Perlamortdedéu!
¿De què ve al Senat aquesta inacció? ¿Per què seuen els Senadors i no legislen?
És que els bàrbars arribaran avui. ¿Per què han de fer lleis ja els Senadors? Les dictaran els bàrbars quan vindran.
¿Per què l'Emperador se'ns ha llevat tan d'hora i és a seure al portal més gran de la ciutat, dalt del tron, revestit i portant la corona?
És que els bàrbars arribaran avui, i el nostre Emperador creu que ha de rebre llur cap. I fins i tot té preparat, per dar-l'hi, un pergamí. Allí li ha escrit una llista de títols i de noms.
¿Per què els nostres dos cònsols i els pretors van avui amb les togues vermelles, les togues recamades? ¿Per què porten braçals amb tantes ametistes i anells amb esplèndides, cristal·lines maragdes? ¿Per què han pres avui uns bastons tan preciosos amb tot de plata i or cisellats de mà mestra?
Al web de la gal·leria apareix la següent declaració de l'artista:
If the origin of my work is a scandal, it is because, for me, the world is a scandal
L'escàndol que ja passa de mida és que no hi hagi dia que no apareguin mostres cada cop més vergonyoses d'aquest acolloniment occidental que ens està conduint a la genuflexió mental, artística i social, és a dir, al suïcidi cultural. Bellmer va ser reclòs pels nazis en el camp de concentració de Les Milles. Els nous nazis del segle XXI tapen les seves dones i branden l'Alcorà com a martell percussor d'infidels (o cafres, en la seva llengua). Aquesta és la veritable "degeneració", i no les obres de Bellmer o de Sade.
¿Per què em deixeu sol la nit de lluna plena? Apago tots els llums de casa i aixeco les persianes. Encenc un bastonet d'encens, bec ginebra, escolto el silenci del bosc -més misteriós que mai- mentre espero que toquin les dotze campanades i demano als núvols que no me l'amaguin, que la vull veure de fit a fit, blanca i sencera. ¿Per què em deixeu sol? ¿Que no sabeu que les nits de pleniluni són fatídiques? Premo Fn + F5. Deixo esmorteïda la claror de la pantalla. A penes distingeixo les lletres de les tecles. Passa un Ford Fiesta platejat. Els núvols no em fan cas. La meva ombra es reflecteix a la paret del passadís quan m'adreço a la terrassa. A fora tot és silenci. Què fa la gent? On són? És com si m'hagués quedat sol al món, com si tothom hagués desaparegut de sobte. Ara passa un Renault 5 vermell. El condueix un fantasma? L'encens s'ha consumit. Escuro el got. Busco una imatge adient per a il·lustrar aquest post. Poso "full moon" a Google imatges. Agafo la primera que em surt. És la fotografia de la lluna emboirada reflectint-se en un llac. Em fixo que damunt la lluna apareix una esgarrinxada, com un tall que esquinça el teló de fons... Borden els gossos. Primera campanada. Segona. Tercera......... Diumenge 8 d'octubre de 2006. No la veig, però sé que hi és. M'arriba el seu besllum malgrat el vel dels núvols foscos. Aquesta nit ella també m'ha deixat sol.
Islam vol dir submissió, sobretot de la dona. Que les pobres dones musulmanes hagin d'anar tapades em sembla denigrant. ¿Per què les tapen? ¿De què tenen por? Em refereixo a la darrera polèmica islamofòbica:
Estic amb Jack Straw. Sóc partidari del desvelament indiscriminat i, si cal, del nudisme total. De fet, la paraula grega per a dir veritat és Αλήθεια (Alétheia), que significa des-velament, des-ocultament (la Unverborgenheit heideggeriana). No m'agrada la gent que es tapa, que no dóna la cara. Per això detesto els pseudònims o anònims a internet (¿tant costa signar amb el nom real?). Em toca els collons haver de tractar amb gent que s'amaga quan jo no m'amago pas. Ho trobo injust. Hem de destapar les musulmanes europees com hem de destapar les blogueres que s'encobreixen rere màscares infames. ¿O és que també són musulmanes? Fora vels! Acabem amb l'obscurantisme! Visca la veritat palesa i patent! Viva Santiago Matamoros, santo patrón de las Españas!!!
Et descontroles. El problema és que et descontroles. Com si, de cop i volta, perdessis els papers del guió i haguessis d'improvisar un excursus demencial que t'allunya de l'argument central. Perquè quan les coses rutllen tot és bufar i fer ampolles. El problema és quan les coses deixen de rutllar. El problema és aquesta necessitat imperiosa -cada cop més imperiosa- que tens de sortir-te per la tangent destarotant la teva fastigosa rutina burgesa, la puta normalitat burgesa. Oi que m'entens? El teu descontrol refuta la trajectòria lineal d'un passat que has bastit a còpia d'esforç i perseverança. I ara, de sobte, com si tot et rellisqués, com si tot el que has estat i tot el que has fet fins avui fos un castell de sorra, et lliures talment onada tumultuosa devers una nova transformació de tu mateix. Perquè no està clar que la vida hagi de tenir un argument recurrent. Perquè qualsevol (auto)control és sempre repressiu. Perquè n'estàs més que tip, de repetir-te, de saber què passarà demà, de ser normal i previsible i etiquetable i tributable... Per això et descontroles. Potser la felicitat no sigui res més que aquest parèntesi vital en el qual, durant una estoneta, pots escapolir-te de tu mateix i de tota la resta... Oi que m'entens?
- Els llibres estan massa ben endreçats, o sigui, no es toquen, són decoratius.
- Hi ha una tele, però no veig cap ordinador al despatx d'en Mas.
- Partal passa dels braços creuats (distància, tancament) a les mans a la butxaca (distensió o mala educació), però, es posi com es posi, el ventrell no el pot dissimular.
- Partal descorbatat (abargallonat) i amb una camisa rosa! (no les suporto)
- M'ha agradat el concepte de "coalició de perdedors" (és una bona definició del difunt Trist-partit)
- Mas domina el Logos (La Paraula), que és l'arma fonamental del polític democràtic. Per això resulta un milió de vegades més seductor que Montilla, un home gris i sense paraula.
- Mas ha de ser el proper President de la Generalitat.
In addition? O sigui, que a més a més dels 1.500 matats que escrivim en català, resulta que hi ha "alguns escriptors catalans" que ens fan el favor d'escriure en espanyol...! ¿Voleu dir que s'aclareixen aquests alemanys? ¿No seran "escriptors espanyols" aquests escriptors que, vivint a Catalunya, no es prenen la molèstia d'escriure en català? Perquè, per la mateixa regla de tres, podien haver escrit: In addition, many Spanish writers write in Catalan, frase molt més lògica i entenedora. ¿No trobeu que és una idiotesa qualificar de "català" un escriptor a partir del seu situs, del seu lloc de residència? ¿El que és substancial a un escriptor no és la llengua que empra? ¿Per què ha de prevaler, doncs, la localització física per damunt de l'instrument essencial i definitori de la seva expressió? Una cosa distinta seria si parlem de pintors, de ballarines, de fotògrafs o de qualsevol altre artista que no té la llengua com a eina primordialde treball. Si parlem d'escriptors, "escriptor català" és el que escriu en català. I punt. Qualsevol altra lectura és pura confusió.
L'últim número de Benzina ja està al carrer. Us recordo que dins (pp. 68-70) hi podreu trobar el meu relat Nona (PDF) que opta al Premi Literari. Si voleu saber com comença, aneu aquí. Si el voleu llegir sencer, haureu de comprar la revista: 3 € i és vostra.
Der Schriftsteller, vor allem in Minderheitssprachen, ist das ethische, das kritische Bewusstsein. Wir katalanischen Schriftsteller wissen viel über den Kampf bei der Verteidigung der nationalen Sprache, Literatur und Kultur, eine Konstante während des ganzen 20. Jahrhunderts. (...) So kommt es, dass wir Schriftsteller uns in Doppelagenten der katalanischen Sprache verwandeln: Zum einen arbeiten wir mit ihr, wir bereichern sie, mit unserem Werk helfen wir bei der nationalen Erschaffung eines imaginären Kollektivs, und zum anderen kämpfen wir um ihre Aufrechterhaltung, ihre Würde und ihren öffentlichen Gebrauch in allen Bereichen.
Suposant que existeixi la BrotherhoodAl-Qaida (que ja és molt suposar) i que tota aquesta crònica d'atemptats contra Occident no sigui una conspiració promoguda pels USA per tal de justificar les seves malifetes bèl·licament globalitzadores; i suposant també que Bin Laden (que va néixer el mateix dia que jo, set anys abans però!) sigui una mena d'Emmanuel Goldstein -el redolent de la pel·lícula, el fugitiu facinerós més wanted del Far West-, cosa que no descartaria en cap moment; aleshores haurem de concloure que les coses no són tan senzilles i que els guionistes d'aquesta FICCIÓMANIQUEA es mereixen l'Òscar i el Premi Nobel, si més no la meva incondicional admiració, perquè últimament ja m'estava tornant una mica neocon tot traint el meu antiamericanisme visceral i, el que és encara pitjor, decebent els meus lectors. Jo (com els dels PP amb l'11-M) TAMBÉ VULL SABER LA VERITAT: qui va matar Kennedy, per què eren tan dolents Martin Luther King, Gandhi i John Lennon, etc. Mentre tot això no s'aclareixi, em permetreu que segueixi dubtant -que és cosa saludable-, dubtant i sospitant que tot plegat és una bona engalipada en la qual he caigut de quatre grapes... Sort que, al final, in extremis, m'ha salvat la deformació professional: Die Liebe des Philosophen zum Leben sei die Liebe zu einem Weibe, das uns Zweifel mache.
(O'Brien) "That, Winston, you will never know. If we choose to set you free when we have finished with you, and if you live to be ninety years old, still you will never learn whether the answer to that question is Yes or No. As long as you live it will be an unsolved riddle in your mind."
Bufa un vent impetuós que sacseja les branques i fa caure les fulles seques. Un escampall de fulles que voleien pertot.
Un virus malparit m'ha atacat el tracte alimentari. No entraré en detalls, però resulta molt desagradable. El senyor metge m'ha dit que sóc el quart cas que ha vist aquest matí i que em prepari un litre d'aigua amb el suc d'una llimona, tres culleradetes de sucre, mitja de sal i mitja de bicarbonat... Quina potinga! I, a més, suquet d'arròs bullit o de pastanaga bullida, puré de poma i pa torrat... Em penso que faré dejuni.
Bufa un vent impetuós que anuncia la tardor autèntica. El cel és ras, d'un blau limpidíssim. El sol ho il·lumina tot amb el seu vernís daurat.
Si em poso dempeus em marejo. Tinc el cap emboirat. Glopejo la potinga i me l'empasso amb prou feines perquè no vull morir de deshidratació.
Bufa un vent impetuós. Noto el meu cos com una ploma que s'envola. Teclejo amb uns dits que no em pertanyen. A veure si demà estic millor.
Em preguntes què necessito. ¿Què necessito? ¿Creus que algú sap realment allò que necessita? ¿El que necessitem i el que ens convé s'identifiquen? Estic disposat a admetre que tinc tantes necessitats inconvenients com conveniències innecessàries. La societat està basada en la conveniència mútua, és a dir, en la hipocresia acceptada públicament. Les veritables necessitats de cadascú són privades, molt privades, i sovint inconfessables. Aquell que no tingui vida secreta que llenci la primera pedra. ¿Què necessito? ¿Ho vols saber? T'ho diré amb la tirallonga de monosíl·labs de Pere Quart:
I tu, què vols?
Jo
Doncs jo sols vull
-ei, si pot ser-:
Un poc de fam
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc.
Un xic de son
i un poc de llit.
Un xic de set
i un poc de vi i un poc de llet.
I un poc de pau.
Un poc de pas,
un poc de pes
i un poc de pis.
I un xic de niu.
Un xic de pic
i un poc de pac
-o un xic de sou
i un xic de xec.
I un poc de sol
i un poc de sal.
I un poc de cel.
Un xic de bé
i un xic de mal. Un poc de mel
i un poc de fel.
I un poc de nit
i un xic de por,
i un poc de pit
i un xic de cor
i un poc de crit.
I un xic de llum i un xic de so:
un poc de llamp
i un xic de tro.
De totes les coses que he fet aquest cap de setmana, sens dubte l'esdeveniment més important ha estat la lectura d'una sèrie de textos de l'Oriana Fallaci als qual vaig arribar via l'article de Wikipedia. Us recomano vivament que llegiu aquests 11 folis en PDF. Impressionants. Imprescindibles.
És quan saps que en qualsevol moment tot, absolutament tot, se'n pot anar en orris que valores cada detall, cada minut, cada gest que et queda abans de l'enfonsament definitiu. La fragilitat de les obres, les idees, els records, les sensacions, els somnis... La fragilitat de la vida sencera que fa aigües, que s'esquerda i trontolla amenaçant ruïna total. Ens aferrem a les paraules com si les paraules fossin salvavides enmig d'un oceà tempestuós que ens vol engolir amb onades gegantines. És quan saps que demà o demà passat, com era d'esperar, tot sense remei se n'anirà a la merda que t'atures sense por davant d'aquest cel tan blau i et demanes quin sentit té tot plegat: aquest univers ple de coses inútils, aquesta societat plena de gent sorollosa, aquesta brisa que acarona les fulles esgrogueïdes dels plataners... La fragilitat del que som i del que fem com un vaixell de paper que sura sobre el no-res.
Sopar multitudinari de Festa Major. M'assec a la taula "presidencial" amb l'alcaldessa, Felip Puig i trenta persones més. A la meva esquerra seu un amic socialista que va pertànyer al PSUC i que ara té un càrrec molt important. Li demano: Sisplau, defensa'm Montilla! Ell em mira amb cara de resignació i respon: MONTILLA ÉS INDEFENSABLE. Sembla -diu- que la campanya li hagi fet Convergència. ¿Has vist aquell cartell en blanc i negre (perfecte per a un home gris com ell) on apareix Montilla capcot en una taula envoltat de llibres? Dóna la impressió que és un pobre home aclaparat per la feina que no se'n pot sortir... L'Orquesta Maravella toca fins a les quatre de la matinada. No ballo gaire. M'agrada més mirar com ballen el altres. Tot un espectacle.
Viure entre ruïnes d'un passat que no et deixa avançar, la pell de serp arrapada a la carn, la boira espesseint-se al teu voltant, cada cop més densa, silenci abans de la desfeta.
